Cada cinc minuts durant dues hores?

Una de les preguntes que em fan a la consulta, a banda de si es pot menjar pernil, és en quin moment s’ha d’anar a l’hospital. Tothom va amb el missatge de “quan tingui contraccions cada cinc minuts durant dues hores” gravat al cervell, i el meu objectiu d’avui és eradicar aquesta frase tan quadriculada i odiosa.

Les primeres contraccions reben el nom de “pròdroms de part”, i generalment són espaiades, poc intenses i poc doloroses. Això no vol dir que no serveixin per a res, sinó que són les responsables de l’esborrament progressiu del coll de la matriu i la dilatació dels primers centímetres. Aquesta fase pot durar hores o dies. Hi ha dones que tenen contraccions prodròmiques cada vespre que s’acaben aturant (jo he estat d’aquestes les dues vegades), i n’hi ha que no saben què és una contracció fins que comencen amb unes horetes de pròdroms i seguidament s’engega tot el treball de part. No tothom tolera els pròdroms igual de bé. Per què? Depèn molt de la preparació psicològica prèvia, de la sensació de seguretat, de la posició del nadó, de l’encaixament del cap a la pelvis, del llindar del dolor, etcètera.

L’escena típica és una parella dormint al llit, o descansant al sofà després de sopar. Ja porten dies esperant el moment, la maleta és a punt (des de les 32 setmanes aproximadament) i la família està pendent del telèfon per si truquen perquè van de part (o deixen de fitxar i es planten tots a l’hospital). Comença una contracció, ella fa una cara estranya (o comunica el que està passant a la seva parella amb una il·lusió tremenda), i ell automàticament treu el rellotge i mira l’hora: es disposa a comptar l’interval entre contracció i contracció. I a partir d’aquí poden passar moltíssimes coses: des que tingui aquesta contracció i cap més fins passada una setmana fins que faci una dilatació sobtada i es posi en fase expulsiva en menys de dues hores i acabi parint al cotxe. Per tant, cada part és un món.

Els humans som mamífers, i en el fons som animals. I tenim instint... i sentit comú (uns més que altres, però tots en tenim una mica). Per tant, independentment de rellotges i cronòmetres, jo crec que en el fons tota dona sap en quin moment ha d’agafar les maletes i anar cap a l’hospital. I encara que no estigui francament de part i la facin tornar a casa, aquella visita a Urgències li haurà transmès prou seguretat per continuar el procés a casa fins que es torni a activar prou com per tornar a marxar. Aquest és un altre tema: el pànic descomunal a que t’enviïn cap a casa. Això sovint es viu com una derrota, i no vull que ningú se senti frustrat perquè se li doni l’alta en la fase prodròmica del part... i jo he vist moltes dones (i parelles) decebudes, frustrades i enfadades perquè han de marxar a casa, i també marits/mares dient la famosa frase de “jo així no me l’emporto a casa”. Alguns s’emprenyen amb ells mateixos i amb el món, però d’altres ho fan amb el personal sanitari. 

Doncs encara que pensin que el viatge no ha servit de res, sí que ha estat útil: s’ha controlat el benestar de la mare i del fetus i s’ha valorat com va evolucionant la dilatació. Després d’unes hores de contraccions, no és pas descabellat fer una monitorització fetal de control, i comprovar que el nadó tolera les contraccions.

Quan s’ha d’anar a l’hospital doncs? Jo sempre dic el mateix: quan les contraccions no et deixen parlar, són de veritat. I això pot passar en una hora, en dues o en tres dies. I en tot aquest interval, s’ha d’anar a l’hospital quan se senti la necessitat de fer-ho. Més que les hores i els minuts, és la intensitat de les contraccions i el dolor el que marca el moment de marxar. Quan notis que se’t posa la panxa com una pedra, que fa cada vegada més mal, que el cul del nen no et deixa respirar i el seu cap t’oprimeix la bufeta i et faries pipí a sobre amb cada contracció, i que no et pots estar quieta perquè sembla que tinguis un coet de la NASA sota el cul a punt de fer-te enlairar, ves passant. Independentment de l’estona que portis així i de la freqüència de les contraccions.

Hi ha dones que a casa, per molt acompanyades que estiguin, senten una sensació de desemparament que les bloqueja i les fa patir, i seran candidates a ingressar a l’hospital abans, encara que sigui en una habitació de planta esperant que el procés acabi d’arrencar. Així perden la por a tenir un dolor insuportable i a parir abans d’arribar a l’hospital o arribar sense ser a temps de rebre analgèsia peridural... per a algú aquesta por pot semblar una tonteria, però és ben respectable i cadascú té les seves pors i les seves cosetes. La por al dolor és un altre tema, de vegades les contraccions prodròmiques fan més mal pel pànic a patir que pel dolor en si.

En canvi, hi ha altres dones que suporten prou bé aquestes primeres contraccions, se senten a gust a casa seva i es mantenen ocupades fent coses a casa o passant una estona a la banyera, o fins i tot fent un tomb (vaig tenir una pacient que un matí estant a 3cm se’n va anar a Ikea i no va ingressar fins al vespre, i va tenir un part fabulós), i poden permetre’s unes hores més de marge. Quan arriben les contraccions de la fase activa del part, es nota, perquè fan molt més mal que les altres. Tots tenim una veïna que té una amiga que va parir sense analgèsia i sense que li fes mal res, però en general les contraccions de part fan mal, i molt, i per tant no hi ha dubte que són de veritat.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de part que es desitja o s’espera. Si és té la idea d‘un part sense intervenció mèdica i sense analgèsia, no té cap sentit ingressar amb un centímetre de dilatació amb 10 o 12 hores de part per endavant. No cal fer tota la dilatació a casa, perquè llavors ja s’hagués triat parir a casa, però és convenient ingressar amb el treball de part ben establert. En cas contrari, el tema s’eternitza, la partera es posa nerviosa i el personal també, i s’acaba tenint de tot menys un part no intervingut. D’aquest tipus de part en vull parlar un altre dia amb calma, però en resum la gràcia és que sigui un part fàcil i rapidet, si no deixa de ser tan satisfactori com s’esperava.  D’altra banda, si es desitja analgèsia peridural i no es vol sentir massa dolor, ingressant a 3cm ja es va per bon camí, no cal patir fins als 8.

També cal calcular el temps que es triga en arribar a l’hospital: no és el mateix anar de Lleida a Barcelona que recórrer dos quilometres, i no és el mateix agafar la Ronda de Dalt a les 8 del matí que a les 3 de la matinada.

Qui t’acompanya també és decisiu. Si la teva parella s’enfila per les parets dels nervis necessitaràs anar abans a l’hospital que si et fa massatges a les lumbars. Hi ha homes que pateixen moltíssims, més que la dona que és qui pareix, i de vegades a l’hospital ens centrem en la mare i el pobre pare necessita tant o més recolzament. Hi ha dones que quan comencen amb contraccions se’n van a casa dels pares per passar allà l’estona. Si la futura àvia no es posa més nerviosa del compte, pot ser de gran ajuda, ja que ella va passar pel mateix en el seu dia. De fet les dones fins no fa massa anys parien en companyia d’altres dones, i els homes mentrestant ho anaven celebrant al bar.

El fet d’haver parit prèviament s’ha de tenir en compte. Quan és un primer part, la cosa sol anar per llarg, i encara que de vegades ens confiem i més d’una primípara arriba a l’hospital en dilatació completa (això més que un error de càlcul s’ha de considerar una gran sort), és més freqüent la que va i torna tres vegades. Quan no és el primer, la cosa canvia, i sol anar més de pressa.

No sempre el part comença amb contraccions, també és molt típic que es trenqui la bossa amniòtica i la dona perdi líquid. La bossa es pot trencar durant les contraccions o bé abans, i en aquest cas ho anomenem “ruptura prematura de membranes”, però no té res a veure amb un part prematur. En aquest cas, el més habitual és que el treball de part s’acabi desencadenant tard o d’hora, però això no sempre és així. Tot i que en alguns hospitals tenen protocols que permeten l’embarassada anar a casa amb la bossa trencada, a la majoria de centres la ruptura de la bossa és criteri d’ingrés. Ingrés no vol dir inducció al minut zero, ja que en molts llocs es donen unes hores de marge per a que es desencadeni el part per si sol. Si es trenca la bossa s’aconsella anar a l’hospital encara que no hi hagi contraccions. Si el líquid és clar, no cal anar-hi volant; el marge de maniobra depèn de la tranquil·litat de cadascú (jo amb la meva primera nena vaig deixar un marge que per mi era raonable i vaig posar mig món dels nervis). En canvi, si el líquid tira cap a un color groguenc o verdós, o bé és sanguinolent, millor anar passant sense entretenir-se per a comprovar el benestar del fetus el més aviat possible.

I en cas de sagnat què passa? Quasi totes les dones taquen una mica quan comencen a dilatar, perquè el coll de la matriu s’estova i se’n pot trencar algun petit vas sanguini. Alhora, el tap mucós és sanguinolent. Tacar una mica no és preocupant, però en cas de tenir un sagnat franc és aconsellable anar a l’hospital per a descartar complicacions.

D’històries n’explicaria mil, totes elles diferents i a la seva manera curioses. En el meu dia a dia veig de tot, i realment, encara que sembli un tòpic, cada dona i cada part és un món. En les mateixes condicions, no hi ha dues dones iguals. I cap dona té dos parts iguals. Realment el posar-se de part és un tema intrigant i emocionant, amb molt factor sorpresa, plantejant-te cada dia si serà aquell el dia i preguntant-te cada nit si et despertaràs amb contraccions o amb el llit mullat. En definitiva, si hem de resumir la pregunta “quan he d’anar a l’hospital?” en una frase, la resposta seria “quan sentis que ho necessites”. 

De París?

Quan s’és pare, tard o d’hora arriba la mítica pregunta: “d’on vénen els nens?”. Als nostres avis, quan eren petits, els explicaven que els nens els duia un cigonya de París i es quedaven tan amples, però avui dia els nens reben tanta informació per totes bandes que no es conformen pas amb una explicació tan poc científica com aquesta. Als 80-90 estudiàvem la reproducció humana a 5è d’EGB, i fins llavors la majoria de nosaltres érem profunds ignorants en la matèria (recordo un company meu de classe desmaiat a terra a classe de Ciències Naturals), però ara la informació vola tant que tot ho acaben descobrint més aviat.

Quan estava embarassada del nen, la meva filla estava fascinada amb la panxa, i amb el fet que hi hagués algú allà dins que es movia, i tenia molt clar que el trauria l’Helena d’allà dins. No feia massa preguntes, però és cert que només tenia dos anys i mig. Si algú li demanava per on sortiria el nen, contestava “per una porta” i no anava més enllà. I sempre ha sabut que la mama treballa traient nens de la panxa de les seves mames, però aquí quedava la cosa.

Al llarg de les darreres setmanes, però, li pica molt la curiositat i tot són dubtes i preguntes al voltant del tema: sovint em pregunta si em vaig menjar el seu germà (i ho fa en situacions com a la cua del supermercat), i quan li dic que no em respon que llavors per què el tenia dins la panxa. Fa un parell de setmanes ens va dir, tota alarmada, que ella no havia vist sortir el seu germà i que ho volia veure (com si es pogués tornar a col·locar dins la matriu), i li vam dir que era un moment on només podia ser-hi el pare, la mare i el metge, però no li va fer massa gràcia. 

Uns dies més tard va preguntar per on havia sortit el nen, i son pare li va contestar “pel forat de la patata de la mama”. No s’ho va creure pas, i em va dir tot rient “mira mama què diu el papa, que el nen va sortir pel forat de la teva patata, tu creus?”. Aquest concepte, però, el va acabar integrant, perquè l’altre dia li va explicar a la seva àvia que els nens surten pel forat de la patata (textualment).

Davant la pregunta sobre la via d’entrada, algunes vegades el seu pare i jo hem fugit d’estudi canviant de tema, però avui ens hem trobat de ple amb l’interrogatori: com va entrar, i com va sortir, i per què (l’expressió “per què?” es pronuncia aproximadament un centenar de vegades cada dia a casa nostra). I no s’ha conformat amb l’explicació “el papa en va posar la meitat i la mama l’altra meitat”... “molt bé, però com?”. He anat a l’estudi i he rescatat un llibre que tenia guardat des de fa mesos després que el trobés en una paradeta al carrer: “Com neixen els bebès. Guia d’educació sexual per a nens i nenes” (Fenema editors). Explica les diferències entre els nens i les nenes, els caràcters sexuals secundaris, com es fa un bebè, com creix dins la panxa, com s’alimenta allà dins i com neix, tot plegat amb unes il·lustracions molt simpàtiques i entenedores i gens sortides de to (potser per a algú ho són, sempre hi ha qui s’escandalitza si veu un penis dibuixat).

Mentre el nen dormia, ens hem assegut tots tres davant del llibre i el meu home i jo li hem anat explicant tot el procés amb un llenguatge el més senzill possible, tenint en compte que la nena només té tres anys. Els pèls al “xixi” i al pito, l’amor, els ovaris, l’òvul, les boletes, l’espermatozou, el cordó umbilical, les contraccions, etc. Li hem deixat ben clar, però, que fins que no surten els pèls la vulva està tancada i no es poden tenir nens (tancant la porta a eventuals intents d’experimentació).

No és fàcil explicar una cosa així a una nena petita. Fa por ser massa explícit, però encara fa més por que entengui les coses del revés i es munti una pel·lícula capgirada dins del seu cap maquinador. Al final arribes a la conclusió que les coses, explicades amb naturalitat, sense posar-te vermell i sense tabús, també s’entenen amb naturalitat i es veuen com el més normal del món.

Redactaré una mica com li hem explicat, seguint el llibre, ja que sempre pot ser una ajuda a algun pare o mare que no sàpiga per on tirar davant de tal pregunta:

“Les nenes, quan són petites, tenen la vulva tancada, però quan es fan grans ja no, i els hi surten pèls. Els nens, quan són petits, tenen el pito petit, però després creix i els surten pèls al pito, a les boletes, als “sobaquillos” i a la panxa. Les dones a la panxa tenen una bosseta que es diu úter, i unes boletes que es diuen ovaris. Als ovaris hi ha unes rodonetes petitones que es diuen òvuls, i quan surten dels ovaris baixen cap a l’úter per un tubet que es diu trompa. I els homes, a les boletes, tenen guardats els espermatozous, que són com uns peixets. 

Quan un papa i una mama s’estimen molt i volen tenir un nen, el papa posa el pito dins la vulva de la mama i dispara molts espermatozous com si fos una pistola, i aquests fan una cursa per veure qui és el primer que troba l’òvul. El que guanya la cursa entra dins l’òvul, i això es diu fecundació. I llavors ja tenim dues cèl·lules: la meitat del papa i la meitat de la mama. Després les cèl·lules es van dividint en dues, i cada cop n’hi ha més, fins que es forma l’embrió, que primer és com un granet d’arròs i no té peus, però després li van creixent el cap, els braços, les cames, les orelles, etc. Llavors passa de ser un embrió a ser un fetus, i la panxa va creixent, i fa “patadetes” i es mou molt (com el seu germà quan era dins la panxa). 

Quan el nen ja porta nou mesos a la panxa, es col·loca cap per avall i l’úter fa força i l’empeny cap avall, cap al forat de la vulva, i això són les contraccions. Llavors, el papa i la mama se’n van cap a l’hospital, i primer surt el cap, i llavors el metge agafa el cap i estira i acaba de sortir tot el bebè. 

I dins l’úter hi ha una cosa que es diu placenta, i d’allà menja el fetus, a través d’un fil que és el cordó umbilical que li entra per la panxeta. I quan neix el bebè el metge talla el cordó perquè ja no el necessita, i li posa una pinça a la punta, i per això els nens que acaben de néixer porten la pinça al melic. I quan el nen ja és fora, menja llet del pit o del biberó”.

La meva filla, mentre li explicàvem tot el procés, feia una cara d’embadalida digna de retratar. Normalment quan li expliques alguna cosa vol anar més enllà i et pregunta el perquè de totes les petites coses, i no la talles fins que no li respons alguna cosa que la descol·loca de l’estil de “perquè l’Íbex 35 ha tancat amb pèrdues”, i avui ha escoltat sense obrir la boca. No sé què se li haurà quedat de tota la història, i no sé si demà li explicarà la seva versió a la mestra quan vagi a l’escola, però li posaré una nota a l’agenda explicant-li per si de cas. No sé quan ens tornarà a parlar del tema, perquè si ja li hem explicat no crec que ara l’inquieti (fins ara hi devia pensar sovint, sinó no trauria el tema a la cua del supermercat), i al seu caparró probablement bulliran altres assumptes transcendentals.

Per molts llibres que es tinguin preparats, quan arriba el moment et quedes parat i no saps com explicar-li, però ho has de decidir ràpid perquè aquells ullets penetrants t’estan fulminant amb signes interrogatoris i no pots titubejar. Segur que hi ha mil llibres que ajudin a explicar-ho, i cada psicòleg ho enfocaria d’una manera diferent, però no hi ha una norma exacta que ho dictamini. Quan és el moment? Jo diria que el dia en què ho pregunten. Hi ha nens més curiosos que d’altres, nens que es conformen més amb explicacions poc científiques i nens que no s’empassen segons quines històries sobre cigonyes. Cada nen té el seu moment, i l’hem de respectar. Tallar les ales a la curiositat i a les ganes d’aprendre no em sembla un bon camí; els pares som el referent dels nostres fills i hem de saber satisfer les seves inquietuds cognitives de la manera més didàctica que se’ns ocorri.

Reflexions postvacacionals

Diuen que les vacances són per a descansar, però en el meu cas no ha estat així, ja que he fet de tot tret de descansar. I demà (d’aquí unes horetes) començo a treballar després d’uns quants mesos. Em fa molta pena deixar els meus nens tantes hores, però alhora m’agrada la meva feina i no la deixaria pas... si pogués ser a tots dos llocs alhora seria perfecte.

Normalment, després de la visita de la quarantena, cito les meves pacients cap als sis mesos de vida del seu nadó per a fer la revisió anual, i aquesta visita sovint coincideix amb la reincorporació de la mare a la feina. Jo això ho he viscut, i per tant en parlem i els explico la meva experiència, i intento que vegin que no és tan complicat com sembla... i això intentaré amb aquestes ratlles, aprofitant que ara mateix aquest és un tema d’actualitat a casa meva.

Amb la meva filla gran se’m feia una muntanya tornar a treballar, jo era resident i només vaig fer les 16 setmanes de permís i una setmaneta de vacances, i quan tenia 4 mesos i un dia vaig marxar a fer una guàrdia durant 24 hores. La meva filla va ser un nadó dels que s’anomenen “d’alta demanda” (i ho continua essent amb tres anys), és a dir, necessitava atenció constant i era impossible deixar-la ni un minut en cap ganduleta ni cap altre element similar. Només sabia adormir-se al pit, i si la deixava es despertava. Si estava desperta no es conformava amb estar a coll, sinó que havia d’estar passejant... i si la deixava amb el seu pare per fer-me una dutxa ràpida sentia els plors a través dels forats de ventilació del lavabo. En resum, em vaig passar quatre mesos de peu. En aquell moment jo era molt feliç i no la comparava amb cap altre nen, i li donava tota l’atenció que em demandava, i els comentaris de l’estil de “deixa-la que plori” me’ls passava per un lloc que queda groller anomenar.

Un dia vaig sortir a comprar bolquers (quinze minuts anar i tornar) i quan vaig arribar em vaig trobar el pare, la nena (cridant), la gossa i el gat al balcó (d’un metre quadrat) esperant-me. Amb aquest panorama, qualsevol s’atrevia a marxar de casa, però el dia de la meva tornada a la feina s’apropava. Jo anava acumulant llet al congelador (després explicaré les meves maratons amb el tirallet) i alhora intentava que pare i filla passessin més estonetes junts... no sé si ell estava espantat i no s’apropava massa a la nena o jo estava en actitud de femella defensora de la seva cria i no el deixava participar massa, o ambdues coses, però el cas és que els primers mesos la nena va ser meva i només meva.

Vaig fer la meva primera guàrdia un divendres, i em vaig deixar el tirallet a casa, així que van venir tots dos de visita a l’hospital. Venien de la piscina (els divendres fèiem piscina per a nadons), i la nena anava sense mitjons (mitjans d’octubre al vespre). Per què? Doncs raonament purament masculí: si se’ls treu, per què posar-n’hi? Vaig respirar fons, més valia no posar-me nerviosa. L’endemà el meu home estava fet pols, pitjor que jo que havia tingut bona guàrdia i havia dormit més que a casa. La nena s’havia despertat mil vegades a la nit (les mateixes que sempre), i ell no podia treure el pit mig adormit, sinó que li tocava anar a la cuina, escalfar llet i donar-li amb el biberó. Per sort, la meva filla sempre ha estat excel·lent per a menjar, i no va tenir cap mena de problema amb el biberó. El resultat final d’aquella guàrdia va ser “prova superada”. Jo em vaig quedar molt tranquil·la. Per sort sóc poc patidora, però els dies previs no podia evitar preocupar-me. Menjarà? Plorarà? S’adonarà el seu pare que s’ha fet caca o me la trobaré amb el cul escaldat?

Els primers mesos vaig fer poca vida social a l’hospital. Els matins em passaven volant entre consultes, ecografies, quiròfans, parts i el meu amic tirallet (vaig tenir la sort d’estrenar un fantàstic extractor hospitalari que hi havia a la sala de parts). Quan acabava de dinar, enlloc de petar la xerradeta com en els vells temps, marxava volant per poder estar amb la nena desitjant no trobar massa cua a l’autopista. A les guàrdies tenia tanta feina que no tenia gaire temps per enyorar-me, però quan veia les mares amb els seus petits recent nascuts m’entrava la nostàlgia, i quan em ficava al llit (el dia que podia) trobava molt a faltar la meva nena i el meu home. Si podien i la guàrdia no estava excessivament enredada em venien a veure, i així aprofitàvem per fer una presa de pit i el meu home s’enduia la llet que m’havia anat treient i no n’havia de descongelar.

El tema de les visites va anar molt millor quan vaig canviar d’hospital, ja que ara treballo a cinc minuts de casa i ho tenen molt més fàcil per a apropar-se. La nena ja es coneix l’helicòpter, les ambulàncies, el camí fins la Sala de Parts, les pilotes de dilatació... i l’altre dia quan jugava deia que estava fent una cesària (però no obria cap panxa, jugava amb peces de fusta, així que no sap què és).

El canvi d’hospital també va implicar estar localitzable per a fer parts. Per tant, la mama apareix i desapareix. La meva filla, per sort, és una nena molt sociable i s’adapta fàcilment a tot, i es va acostumar ben ràpid a que la mama marxés a mig sopar i la posés a dormir el papa, a ser al parc i haver de marxar perquè la mama tenia un part, o que a mitja tarda vingués la iaia perquè la mama anava “a treure un bebè”.

Per tant, com veieu, tornar a treballar no va ser cap drama. La nena i el pare m’ho van posar fàcil, i la meva feina sempre m’ha agradat... suposo que si no em motivés seria una altra història. I quan hi vaig ser, vaig veure que també m’anava bé relacionar-me diàriament amb persones adultes i tenir responsabilitats més enllà de les de casa. Hi ha gent que no ho entendrà, però d’altres es trobaran com jo: encantades de ser mare i amb el desig de passar tot el temps possible amb els seus fills, però alhora amb la necessitat de fer alguna cosa més. I no per això som pitjors mares. La meva mare sempre ha treballat, ha fet guàrdies com jo, ha anat a congressos i a mi l’únic que em va passar mai va ser anar un dia sense calces a la llar d’infants (i el meu pare em feia les cues tortes).

Ara estic a punt de tornar de nou a la feina, i també pateixo una mica, però les angoixes són diferents: no tinc les que tenia fa tres anys però n’hi ha de noves. Què ha canviat? D’entrada, el meu fill petit té cinc mesos, un més que la seva germana quan em vaig reincorporar, i quan són tan petits un mes es nota. D’altra banda, donat que la seva germana necessita atenció constant (i si la mama hi és l’atenció ha de ser de la mama), i alhora el meu home no és primerenc, ell té més vincle amb el seu pare que el que tenia la nena. Fa tres anys, pare i filla eren ben bé uns estranys, en canvi ara entre el nen i el pare hi ha molta química. Ella només sabia adormir-se al pit, i en canvi ell on s’adorm millor és als braços del seu pare o abraçat al seu nino, i el pit el vol per menjar i prou. Per tant, en l’aspecte afectiu, estic molt més tranquil·la... sé que aquest no el durà sense mitjons. 

En canvi, fa dos dies li vaig intentar donar un biberó de llet artificial i no el va voler, cosa que amb la nena no ens havia passat mai. Menja fruita la mar de bé, però els cereals no li agraden gens de moment, i jo aquesta vegada no tinc cinc litres de llet materna emmagatzemats al congelador. En canvi té curiositat pel menjar dels grans i quan veu un plat se’l mira atentament. L’altre dia dinava en una terrassa d’un bar i quan va veure el plat de pollastre amb patates que em van servir va escopir el pit i es va llençar cap al meu dinar, i confesso que va tastar una patata fregida i li va encantar.

L’altre tema que canvia és el nombre de nens que deixo. Fa tres anys deixava a casa una nena, però ara deixo una nena i un nen. I la feina no és doble, sinó que es multiplica per 8 o 10.

I la nena... em té disponible des del mes de desembre, es lleva i hi sóc, la porto a dormir cada dia i li explico jo el conte, i ara a més a més des que ha acabat l’escola bressol pràcticament no ens hem separat.. Jo ja li he explicat que la mama tornarà a treballar (per guanyar euros), i que ella té molta sort de tenir més vacances, i que haurà de vigilar que el papa cuidi bé el seu germà i avisar-lo si es fa caca i no se n’adona, etcètera, però ja veurem què passa demà. I també espero que mentre el seu pare dóna la fruita al nen ella no desmunti la casa.

Per acabar, explicaré les meves aventures amb el tirallet quan la nena era petita. Des que tenia tres mesos, vaig començar a treure’m llet i congelar-la. Hi ha mil moments per a treure’s llet, i cadascú troba el seu: entre presa i presa, just després de la presa... el tema és anar provant. Hi ha qui obté més llet si mira fotos del seu fill, o olora la seva robeta... tot això allibera oxitocina, que és l’encarregada de la sortida de la llet. Si pot ser, és ideal no tenir estímuls estressants, ja que l’adrenalina no ajuda pas.

Els meus fills sempre han mamat d’un sol pit per presa, i per tant m’anava molt bé aprofitar la pujada de llet i just després que mamés la nena em treia llet de l’altre pit. Això no ho podia fer sempre, perquè potser coincidia que érem fora, o hi havia algú a casa, o la mandra em superava, o la nena se m’adormia als braços i si la canviava de lloc es despertava... però ho feia sempre que podia (només de dia, de matinada era incapaç), i vaig acumular gairebé cinc litres de llet. El primer dia que ho vaig provar van sortir quatre gotes, el següent 40ml, i després alguns dies treia 100 o 150ml d’un pit i saltava d’alegria. Als matins, després de l’estímul nocturn, em treia molta més llet, i als vespres poca cosa sortia.

No vaig fer mai cap assaig amb el biberó. Una amiga meva farmacèutica em va regalar el biberó més semblant al pit matern (ara n’hi ha molts, però fa tres anys no tants), i dues setmanes abans d’anar a treballar vam tenir un casament de nit i els meus pares es van quedar la nena, i va menjar sense problemes.

A banda de les reserves del congelador, un cop vaig començar a treballar marxava de casa amb la nevera portàtil, el tirallet i els potets, i cada tres hores (si podia) em treia llet dels dos pits i la guardava a la nevera de la Sala de Parts on guardàvem la medicació (a la de la sala d’estar la meva llet hagués acabat dins del cafè d’algú). Escapar-me cada tres hores no sempre era fàcil, i tampoc estava ben vist per tots els meus companys. Si per exemple em tocava quiròfan, aprofitava l’estoneta entre una intervenció i l’altra, però si alguna s’allargava acabava amb mal de pits. A la sala de parts no hi havia horaris, i per tant alguns dies podia passar sis i set hores sense poder-me treure llet, i a banda del mal de pits patia per si l’endemà la meva nena tindria prou menjar.

Si un dia no m’havia tret prou llet, durant la nit li donava sempre el mateix pit i així l’endemà tenia l’altre ben ple i me’l buidava abans de marxar. Tot i fer això, les reserves del congelador anaven minvant, i jo patia perquè volia fer lactància materna exclusiva fins que la nena tingués sis mesos. I de tant en tant les passava magres un parell de dies amb alguna obstrucció de conductes.

Oi que us heu atabalat només llegint-me? Doncs jo també em vaig atabalar. Sempre patint per si havia deixat prou llet, mirant la quantitat de llet que sortia i alhora el rellotge per veure quanta estona feia que havia marxat de la consulta o d’on fos... un bon número. Quan la nena tenia sis mesos i un dia, es va prendre el primer biberó de llet de fórmula, i no li va fer pas cap lleig. I vaig pensar “tant muntatge i potser no calia”. Vaig deixar de treure’m llet, ja no podia suportar el soroll del tirallet ni les estirades de mugró. Aquella decisió va ser un gran alleujament. La meva producció de llet es va anar adaptant a les preses de la nena i a la introducció de l’alimentació complementària, jo vaig tornar a gaudir plenament de la lactància i la meva filla va mamar fins als 18 mesos i “teta” va ser una de les primeres paraules que va aprendre. Si la mama hi era, prenia pit al matí i abans d’anar a dormir, i si no hi era es prenia el biberó alegrement. La veritat és que m’ho va posar ben fàcil.

Amb aquesta experiència, aquesta vegada no he emmagatzemat llet amb la idea de combinar pit i biberó a partir d’ara... i de moment al meu nen no li sembla gaire bona idea, així que porto un parell de dies fent servir el tirallet. La fruita ens estalvia una presa de llet, i anirem provant diferents marques de llet de fórmula i cereals amb l’esperança de trobar alguna cosa que li agradi. D’aquí uns dies us ho explico a “Reflexions postvacacionals, capítol II”. Desitgeu-me sort!

Finalment, us animo a comentar les vostres experiències amb la tornada a la feina després del permís per maternitat. Llegir diferents històries serà de gran ajuda a altres mares en la mateixa situació que jo.

I ara et toca a tu

Durant l’embaràs ens preocupem molt per cuidar la nostra pell i mantenir-la hidratada, evitar les estries, fer-nos neteges de cutis i drenatge limfàtic, anar perfectament depilades, etc, però un cop hem tingut el nen ens dediquem a ell en cos i ànima i tendim a oblidar-nos de nosaltres mateixes. I això no pot ser, hem de continuar sent la princesa del conte i no la Ventafocs.

Dos mesos i mig després de parir, em van preguntar si estava embarassada, i això que duia un vestit ample. No em va fer gens de gràcia! Però és que tenia uns atacs de gana... Havia sentit parlar dels massatges anticel·lulítics i reafirmants, i vaig preguntar en un parell de centres d’estètica del meu barri, però la resposta va ser la mateixa: “ui mentre donis el pit no et podem fer res”, “ja ens vindràs a veure quan acabis la lactància”. La meva filla gran va mamar 18 mesos... m’havia d’estar així més d’un any? Per sort vaig trobar un lloc on no em posaven traves per donar el pit, i des d’aquí dono les gràcies a l’Àngels (i a les seves companyes) per ajudar-me a sentir-me bé quan em miro al mirall.

Una dona, durant un embaràs, augmenta entre 9 i 15Kg, i en ocasions més. D’aquests, una part és el nen, el líquid amniòtic i la placenta, l’altra és líquid que surt dels vasos sanguinis i s’acumula als teixits (conegut com “retenció de líquids”), i també hi ha una part que no deixa de ser greix acumulat. La panxa (no només la pell, sinó també la musculatura abdominal) s’ha adaptat progressivament a la mida de l´úter, i potser han sortit estries a la pell. El nostre sòl pèlvic, que està format per músculs i lligaments sense un esquelet ossi que el sostingui, s’ha vist perjudicat pel pes de l’úter amb el fetus a dins, independentment de la via del part. I en alguns casos també portem punts de sutura als genitals (o a l’abdomen si el part ha estat mitjançant cesària). Després del part, tots aquests canvis ja no tenen sentit, i per tant el nostre cos torna a canviar... i no sempre ho aconsegueix fer sense ajuda.

Durant les primeres 4-6 setmanes postpart (la quarantena), ens hem d’adaptar a la nostra nova situació: ser mares. El son és escàs, tenim pèrdues, el nadó és petit i requereix molta atenció, i el seu ritme d’embrutar roba és tan accelerat que les piles de bodies pendents de plegar s’acumulen entre els rams de flors i els regals de familiars i amics. Per tant costa trobar el moment per demanar hora en un centre d’estètica, i prou feina tenim en aconseguir fer-nos una dutxa ràpida com per pensar en cremes.

Però des del dia zero ens hem de mentalitzar que ens toca cuidar-nos el cos i la ment, i no només per estètica, sinó també per salut. Hi ha qui diu que l’aparença física no és important, però desenganyem-nos: quan una es mira al mirall i es veu guapa se sent bé amb si mateixa. Quan guardes la roba d’embarassada al traster i et tornes a posar la teva roba d’abans somrius. I a banda del tema estètic, l’excés de pes i de greix corporal s’associa a una llista interminable de problemes de salut. Per tant, no cal córrer, ni fer dietes restrictives ni passar hores al gimnàs, però ens hem de cuidar. 

Primera norma: des del primer dia postpart, és convenient aplicar oli de rosa mosqueta als punts de sutura, a la zona púbica, al pit, a la panxa, a les lumbars i a la cara interna de les cuixes. Aquest oli activa la regeneració de les cèl·lules de la pell, retornant-li l’elasticitat i afavorint la cicatrització de ferides i la desaparició (o atenuació) de les estries, i no té cap mena d’efecte secundari.

Una altra cosa que és fàcil i molt important és la ingesta generosa de líquids: com a mínim un litre i mig, i dic com a mínim perquè si fem lactància materna les nostres necessitats de líquids encara són més grans (ben bé 2-3 litres diaris). El 70% del pes de les nostres cèl·lules és aigua, així que ja veieu que aquesta és molt necessària. Els ronyons filtren l’aigua i els residus del nostre cos, i per tant a major ingesta d’aigua més treballaran els ronyons i més substàncies sobrants eliminarem. Alhora, quan el cos no té prou aigua, la guarda fora dels vasos sanguinis, donant lloc a edema, és a dir, inflor. Si bevem més aigua, eliminem més aigua, i per tant retenim menys líquids.

I els líquids retinguts durant l’embaràs? Una part els eliminarem els primers dies, però el drenatge limfàtic ens ajudarà a desfer-nos de la resta de líquid sobrant. Ja hem dit que els primers dies són d’adaptació a la nostra nova vida i costa trobar el moment, però a partir dels quinze dies, si podem fer-ne, ens en beneficiarem moltíssim. Aquesta tècnica es va començar a posar en pràctica l’any 1932, i consisteix en una teràpia manual per a acompanyar l’excés de líquid que es troba fora de les cèl·lules cap a l’interior dels vasos limfàtics, que van a parar al sistema venós. Un cop a les venes, aquest líquid serà filtrat pels ronyons, de manera que després d’una sessió de drenatge limfàtic la producció d’orina és considerable i anirem sovint al lavabo, això vol dir que ens ho han fet bé. El drenatge limfàtic es pot fer gairebé sempre, excepte en casos de trombosi.

I ja que parlem de la trombosi, hem de tenir en compte que el postpart, igual que un postoperatori o un embaràs, és el que s’anomena un “estat protrombòtic”, és a dir, amb major facilitat per a la formació de trombos (coalls dins dels vasos sanguinis). Per tant, és molt important que ja des de les primeres hores postpart ens belluguem i caminem. Evidentment amb una episiotomia en vies de cicatrització o amb grapes a la panxa no anirem a fer quilòmetres, però sí un tomb pel passadís de l’hospital i un cop a casa la volteta a la cantonada, que ens ajudarà a prevenir la trombosi i a cremar unes quantes calories. A mida que ens anem recuperant físicament, la nostra activitat física anirà augmentant fins que sigui del tot normal. No cal anar cada dia al gimnàs (tampoc tindrem temps), però podem sortir a caminar perfectament, i el nostre petit ens hi pot acompanyar. I caminar vol dir caminar a bon ritme, no anar de botigues. Ens hem de marcar metes, i arribar-hi ens farà sentir bé. Ara que som a l’estiu, a les tardes quan baixa una mica la temperatura el passeig marítim de qualsevol localitat costanera és un bon lloc per a caminar. 

Aprofitant que hem tret el tema de l’exercici, també hem de tonificar la nostra musculatura abdominal. Això ho farem sempre passades les primeres 4-6 setmanes (la famosa “quarantena”). Els abdominals clàssics que ens van ensenyar a les classes de gimnàstica de l’escola no només no són útils, sinó que són perjudicials per al sòl pelvià. En canvi, els exercicis abdominals hipopressius ens ajudaran a recuperar la musculatura de la panxa i alhora ens enfortiran el sòl pelvià. I com es fan? Es tracta de col·locar-se asseguda amb el tòrax inclinat endavant, o bé dreta o estirada, inspirar i seguidament treure absolutament tot l’aire que tenim als pulmons. Un cop no ens quedi gens d’aire, tirem la panxa cap endins. Notarem que el diafragma puja, i el nostre sòl pelvià també. Per la xarxa podeu trobar nombrosos vídeos explicatius i imatges. Fent això deu vegades cada dia observarem una clara millora. També són molt adients els exercicis de Kegel, que consisteixen en contraure voluntàriament tota la musculatura de la zona del periné, com si volguéssim aturar el raig d’orina (però sense fer-ho durant la micció). Alhora, les boles xineses, que es poden trobar en qualsevol botiga eròtica, fan treballar la musculatura del sòl pelvià mentre ens dediquem a fer qualsevol altra cosa.

Una cosa és la modificació normal del sòl pelvià després d’un embaràs, que es recupera amb relativa facilitat,  i l’altre tema és la presència de símptomes com la incontinència d’orina, femta o gasos, la sensació de pes a la vagina, el dolor durant les relacions sexuals, les infeccions urinàries freqüents, etc. En aquests casos caldrà consultar el ginecòleg per a valorar el tractament més convenient, que sol incloure sessions de fisioteràpia.

Un tema controvertit és la conveniència o no de l’ús d’una faixa per a recuperar l forma de la panxa. Els fisioterapeutes no en són partidaris, ja que consideren que evita que l’abdominal treballi per si sol, però jo considero que ajuda els teixits de la panxa a posar-se al seu lloc. En cas de cesària, a més a més, la faixa transmet sensació de seguretat. Hi ha faixes especials per al postpart, que són les anomenades tubulars, però ens sortirà molt més econòmica (i ens serà més útil) la típica faixa com les que porten les nostres àvies, amb una peça de ras a la part baixa de la panxa, i que a banda de la panxa abarqui les natges i les cuixes... en definitiva, una peça de topmodel, que quan te la poses penses “si us plau que avui no em trenqui una cama i acabi a l’hospital amb això”.

Res de tot això que hem comentat no té sentit si no mengem bé. I no serveix l’excusa de “ui, dono el pit, no puc fer dieta”, mentida podrida. Evidentment no es poden fer dietes restrictives on es passa gana, però d’aquí a tenir via lliure per a menjar tota la xocolata que ens vingui de gust (que pot ser molta, jo era de menjar Nocilla a cullerades) hi ha un bon tros. Per tant, sí, es pot fer dieta durant la lactància: una dieta sana i equilibrada, la qual també serà molt sana per al nostre nadó. Per tant, si volem recuperar la figura, haurem d’evitar tota mena de dolços, xocolata, pastissos, etc. Tot això, a banda de greixos, està carregat de sucres refinats i de ràpida absorció, que si no són cremats a l’instant van directes a formar teixit adipós, és a dir, greix. La fruita també és rica en sucres ràpids, així que si se’n menja ha de ser abans del migdia, i el dia que sortim a caminar.

La dieta que proposo no està treta de cap manual, sinó que és fruit de la lògica i del sentit comú. Hem de pensar que al llarg del dia el nostre cos va cremant el que mengem amb l’activitat normal, i en el moment que ha cremat tots els hidrats de carboni comença a atacar els greixos (les proteïnes són el darrer que s’utilitza). Per tant, tot el que mengem a partir de certa hora de la tarda no serà cremat, i s’emmagatzemarà... i ara no ens interessa guardar massa cosa.

Què podem menjar? Pràcticament de tot, evitant salses, fregits, i tot allò que per sentit comú sabem que no és sa i porta calories gratuïtes. Per esmorzar podem menjar cereals (que no portin tres quilos de sucre), o pa integral amb pit de gall d’indi o formatge fresc 0%. La llet la prendrem descremada o vegetal (de civada, per exemple), i substituirem el sucre per edulcorant. A mig matí, si ho necessitem, podem prendre un iogurt descremat, o una peça de fruita si aquell dia farem activitat física (ni que sigui caminar).

Per dinar farem un primer plat, segon plat i postres. De primer plat farem verdura o hidrats de carboni, però d’aquests millor no abusar, fent per exemple un dia de pasta i un o dos d’arròs per setmana (sense salsa carbonara i ornaments, el tomàquet natural és boníssim i la combinació de sal, oli i pebre també). La verdura és saníssima, i n’hi ha molta per triar. Hi ha nadons que tenen el paladar més fi, i segons quines verdures com les carxofes, els espàrrecs, el pebrot o la ceba donen un gust a la llet que no els acaba d’agradar... en el meu cas, la meva filla gran no feia fàstics a res, i en canvi el petit m’ha sortit més llepafils i he de vigilar molt més. L’enciam, i en general la verdura crua, pot resultar flatulent, així que si tenim un nen amb còlics millor no abusar-ne. Però ens quedarà la mongeta tendra, els pèsols, les bledes, els espinacs, el tomàquet, la pastanaga, el carbassó... I es pot cuinar de mil maneres, jo per exemple m’he comprat un artilugi per cuinar al vapor amb el microones i m’hi faig uns àpats exquisits sense embrutar la cuina. El segon plat estarà format per proteïnes: carn, peix o ou (evidentment res d'ous ferrats). La carn ideal és la de pollastre, gall d’indi, vedella o cavall, mentre que el porc i el xai tenen un contingut en greixos més elevat. I per postres, un iogurt descremat. Fa uns quants anys menjar iogurts descremats era trist i avorrit, però ara els fabricants de productes làctics fan autèntiques meravelles. 

Per berenar, si hi ha gana, podem menjar un o dos iogurts descremats. I al vespre és quan és més important ser disciplinats i menjar un primer plat de verdura i un segon plat de proteïna, amb un làctic descremat per postres. I després de sopar, el secret és sortir pitant de la cuina per no tenir temptacions d’atacar l’armari dels dolços.

Aquesta dieta saludable, combinada amb massatges anticel·lulítics, serà triplement efectiva. En molts centres d’estètica no ens els voldran fer, perquè utilitzen cremes i olis que contenen cafeïna, mentol i algunes algues, però també es poden fer amb altres productes que no continguin aquestes substàncies (i que consti que la cafeïna i el mentol, aplicats a la pell, tenen una absorció mínima i una presència a la llet materna testimonial). La freqüència ideal és de dues sessions setmanals de 30 minuts. Les primeres sessions seran de drenatge limfàtic, i posteriorment es mobilitzarà tot el teixit adipós (el greix) per a que quan el cos el necessiti (perquè hem menjat bé) el cremi amb més facilitat.

I ja per acabar, un últim detall que pot semblar irònic: dormir. Això amb un nadó petit és complicat, però sempre hi ha fórmules per dormir una mica més dins del dormir poc, o per desvetllar-se el mínim possible. Jo, per exemple, tinc el llit del nen al costat del meu en sidecar, i al mínim sorollet ja el tinc amb mi al llit prenent pit havent obert només mitja parpella. També hi ha dones que s’extreuen llet al vespre i una de les preses nocturnes l’administra la parella amb xeringa o biberó... això ja és buscar la fórmula que funcioni amb cada família, però el que està clar és que la regeneració cel·lular (per exemple a la pell) és molt més efectiva durant el son nocturn, mentre que la manca de son augmenta la presència de radicals lliures. Per tant, dormir contribueix a la bellesa... però ja he dit que això pot ser una mica utòpic quan es té un nen petit.

Per tant, no sembla tan complicat, oi? Aplicar-se oli de rosa mosqueta, beure molta aigua, caminar, fer exercicis abdominals hipopressius, tenir uns hàbits alimentaris saludables i complementar tot això amb unes sessions de massatge. L’esforç no és tan gran, i el resultat és ràpid i espectacular, i més fent lactància materna, perquè també se’n van calories a través de la llet. I si veus resultats, encara et motives més. Val la pena deixar de banda els dolços i cuidar-se, i mirar-se al mirall i veure’s guapa. Tot el que no arreglem ara, quan arribem a la menopausa s’accentuarà.

La crida de la selva

Fa dies que vull escriure sobre el desig de tenir fills. Ahir feien un programa a la televisió sobre aquest tema i el volia veure, però confesso que em vaig adormir cinc minuts després que hagués començat… i sort que ho vaig fer, perquè abans de les set del matí ja tenia els dos nens llevats.

No tothom té fills perquè vol, i no tothom qui en vol en té. Alguns tenen la sort de meditar-ho abans, posar-s’hi i quedar-s’hi relativament de pressa. Uns ho mediten més i d’altres menys; de fet si t’ho penses massa sempre se t’ocorre algun motiu per a deixar passar una mica més de temps: aquell viatge, un ascens a la feina, aquell postgrau, la reforma del pis... i van passant els mesos i els anys.

Arriba el moment de llençar-se a la piscina, i hi ha gent que s’hi llença perquè sent una mena de crida de la selva cap a la maternitat/paternitat, i d’altres perquè saben que volen tenir fills, el temps corre, “ja toca” i s’han cansat dels comentaris dels amics, familiars i coneguts de l’estil de “i els nens quan?”. Quan arribi la criatura, tots ho faran igual de bé, l’instint maternal (i paternal) acaba sortint un cop es té el nadó als braços.  Recordo una parella que m’explicava que a la seva família no hi havia nens, que els seus amics no tenien fills, que anaven a mirar cotxets i tots els veien iguals i no tenien absolutament ni idea de res relacionat amb els nens, i quan va néixer el seu nen feien una mica de cara d’ensurt però estaven ben contents i la criatura no duia pas el bolquer del revés... i això que havia nascut sense manual d’instruccions!

Jo en la meva activitat professional tracto amb les parelles (i de vegades la dona i la seva inseparable mare) des dels inicis de l’embaràs, i de vegades també abans de buscar-lo. He vist de tot, des de parelles emocionadíssimes amb la primera caixa d’àcid fòlic preconcepcional fins les que es comencen a ficar en el paper quan el nen té un dia i mig... però després tothom ve a la visita de la quarantena amb una felicitat tremenda (i ulleres de no dormir). I entremig hi ha de tot. Nou mesos de visites de control d’embaràs donen per molt, i arribes a veure de quin peu calça cadascú. Hi ha obstetres que es limiten al pur acte mèdic (i hi ha pacients que ja els va bé això i no necessiten més), però jo m’apunto a la història a què es dediquen tots dos, si tenen altres fills, com es diuen, com es dirà el seu futur fill, etc. I a banda dels temes purament mèdics simplement amb un “què tal?” acabes xerrant més o menys (sempre hi ha amb qui tens més afinitat o més temes de conversa), i els vas coneixent. Dins d’aquesta relació obstetra-parella sempre hi ha un dia en què surten de la consulta i penso “ja s’han ficat en el paper”. Es nota per les preguntes que fan, perquè li han posat nom, perquè t’expliquen amb emoció que han encarregat el cotxet, per la cara que fan quan veuen el seu fill a la pantalla (passa de respecte i curiositat a molta tendresa), perquè comencen a parlar del part...

El meu marit i jo som dels que mediten poc. Vam tenir la nena quan jo estava en plena residència, i ell sense feina estable. Jo sempre havia volgut ser mare relativament jove, i sabia que quan acabés la residència prou feina tindria situant-me laboralment, i no volia esperar dos o tres anys. El meu embaràs no va ser ben vist per tothom, però a la interessada (és a dir a mi) li semblava perfecte. Quan la nena va fer dos anys vam decidir tenir una altra criatura, i va ser més per no donar-li un germanet a la nena abans que passés més temps (jo em porto set anys amb la meva germana) que no pas per unes ganes imperioses de canviar bolquers... aquesta vegada molta crida de la selva no vam tenir, no vam mirar cotxets perquè ja en teníem, però l’amor pel nostre fill és tan infinit com el que sentim per la gran. A mi se m’acabava el contracte un dia abans de la data probable de part, i no les tenia pas totes, però el dia que em van donar l’alta vaig passar per Recursos Humans a signar el nou contracte abans de marxar de l’hospital, i vam respirar tranquils. Per tant, estem ben contents d’haver-nos llençat a la piscina dues vegades.

Després hi ha qui sí que sent la crida de la selva però després de molts intents l’anhelat embaràs no arriba. És una situació desesperant, i no m’agrada que ningú hi hagi de passar. De vegades l’edat no ho posa fàcil, i els afectats senten culpables d’haver esperat massa i d’haver prioritzat altres aspectes de la vida, però qui sap si ho haguessin provat cinc o deu anys enrere i no estarien en la mateixa situació. Oi que ja no podem tornar al passat? Doncs s’ha de mirar endavant i buscar solucions... a aquest tema ja dedicaré una bona estona un altre dia.

I finalment hi ha casos en què un test d’embaràs positiu no és cap alegria, sinó un disgust. Qui busca no sempre troba, però en ocasions es troba sense buscar. I aquí hi ha dues opcions: tirar endavant o no. Això dependrà del moment de la nostra vida en què ens enganxi la notícia, de la nostra situació familiar, social, econòmica i laboral, i de si dins nostre tenim una mica de desig de descendència o gens. Hi ha qui encaixa el tema amb energia i reconverteix tots els seus plans i pensa “ja ens apanyarem”, i hi ha qui no veu la sortida per enlloc i decideix interrompre l’embaràs. I això no passa només amb adolescents, perquè també he vist famílies ben posicionades amb dues criatures que no han tirat endavant un embaràs no desitjat. La decisió és absolutament personal i ningú té el dret de jutjar res.

Per acabar vull compartir un text que vaig escriure fa uns quants mesos, quan la idea d’escriure un llibre em rondava pel cap (i encara em ronda, aquest bloc n’és el pas previ):

És diumenge i hem convidat uns amics i els seus dos nens, de set i quatre anys, a dinar a casa... a la nostra impecable casa digna de sortir en qualsevol revista de decoració (no pas pels seus metres quadrats, sinó per les nostres habilitats d’interiorisme), amb el nostre preciós sofà blanc al menjador i amb les parets immaculades sense una sola taca.

D'entrada, el dia abans se'ns ocorre trucar la mare dels nens per a preguntar què mengen els seus fills, perquè sembla ser que no sabem que amb set i quatre anys tenen boca i dents igual que nosaltres. La mare ens respon que menjaran el que hi hagi per als grans (tot i que també hi ha mares aficionades als menús infantils a base de macarrons i carn arrebossada). I sí, curiosament, aquesta pregunta sempre es fa a les mares... ni que tinguéssim la idea que el pare no sap què mengen els seus fills.

Arriben tots plegats i donat que saben que a casa no hi ha canalla i per tant no hi ha joguines, els nens han dut el seu arsenal particular per tal de no avorrir-se, i ens l’escampen pel menjador… i ja ens comencem a posar dels nervis. Aviat es cansen de jugar i demanen aiguai evidentment en cau mitja gota al nostre parquet lluent, amb la conseqüent taquicàrdia aguda per a nosaltres.

Dinant embruten, es barallen dues o tres vegades, vessen el got, no s'acaben el menjar... i quan ja es donen per alimentats s’aixequen de la taula i ens desendrecen la casa. Decidim posar-los un DVD per tal que s'entretinguin... i resulta que no s'estan quiets! El petit s'aixeca i va tocant totes les figuretes del moble, i l'altre mira la tele, però dret al sofà, i evidentment no s'ha tret les sabates (i netes no ho estan pas, perquè per moltes sabates que tingui res és més còmode que les bambes d’anar a l’escola).

I la nostra sorpresa és que els seus pares no els retreuen la conducta, i sobre ens deixen anar "ui, quan tingueu un nen haureu de treure tot això del moble i posar una funda al sofà". Com? Que m'he gastat un sou sencer per comprar el sofà i ara l’he de tapar? (Això si sou dels que no teniu gos, perquè si el teniu ja tindreu el sofà tapadet i potser amb alguna marca perpètua). Els seus pares gaudeixen del menjar i de la sobretaula, se'ls veu la mar de relaxats, però nosaltres estem en tensió total i ens ennueguem amb el cafè.

Sobre les sis de la tarda decideixen marxar. Encara queda mitja tarda per davant, però cal preparar les motxilles de l'escola i començar el ritual de banyeres, sopars, el conte, anar-se'n al llit... Nosaltres els oferim un altre cafè i una estona més de conversa, sabent que marxaran igual, i quan surten per la porta respirem fons. Encara som a temps d’arribar al cinema per a veure aquella pel·lícula que ens han recomanat. Pensem que no aguantarem mai això de ser pares, tan bé que estem ara, sortint quan volem, que "què mal educats són aquests nens" i "fixa't que els seus pares estaven tan amples i no els deien res" ... el dia ha estat un GRAN mètode anticonceptiu.

En realitat, eren nens normals, que feien coses de nens, amb uns pares normals que no poden estar tot el dia com un sergent, i nosaltres no hi estem acostumats però els seus pares sí, i per això "no els deien res". I després d’haver estat a l’altra banda, quan tens nens et fa cosa d’anar a casa de segons qui perquè et sap que els altres passin una estona estressant.

No cal tenir por, els nens s’estimen amb bogeria, i sí, embruten, però també t’omplen la casa d'alegria. Et canvien la vida completament, i això a priori imposa molt respecte, però també canvien la nostra manera de veure les coses... i acabem tapant el sofà amb una funda. Un cop hem entrat en la nostra nova vida estem encantats i no tornaríem enrere, malgrat que de vegades en moments de desesperació i de manca de son se'ns escapi un "tan bé que estava jo!". Les coses bones que aporta la maternitat (i paternitat) són infinites, i per molt que te les expliquin no ho saps del tot fins que no t’hi trobes.  

El pernil, el Toxoplasma i el gat

Un dels temes que genera més dubtes existencials a les embarassades i més preguntes a la consulta és l’alimentació, però no per una preocupació tremenda per la dieta mediterrània, sino per un pànic (en ocasions desmesurat) a contraure una malaltia anomenada toxoplasmosi. També, a causa d’aquest alarmisme, cada any nombrosos gats sans i feliços han d’abandonar les seves llars.

La toxoplasmosi és una malaltia provocada per un paràsit anomenat Toxplasma  gondii. La majoria de vegades o és totalment assimptomàtica o bé provoca símptomes poc específics i semblants a una grip com malestar general, dolors musculars i inflamació de ganglis. En canvi, en gent amb alteracions a les defenses (com per exemple seropositius) pot ser més greu, igual que ho són totes les altres infeccions. El fetus és especialment vulnerable a aquest paràsit, i en cas que la mare s’infecti durant la gestació el paràsit pot travessar la placenta i el fetus també pot contraure la malaltia, però no sempre; la probabilitat i la gravetat varien en funció del moment de l’embaràs. La infecció fetal pot implicar nombroses seqüeles greus (alteracions neurològiques, ceguesa, sordesa) o fins i tot la mort. Per tant, és un tema prou seriós com per tenir-lo en compte, però sense alarmar-se en excés.

El Toxoplasma infecta els animals (bous, vaques, porcs, etc) i aquests l’eliminen a través dels excrements. L’ésser humà pot adquirir el paràsit consumint carn crua o poc cuita dels animals infectats o tenint contacte amb els seus excrements. I com adquirim el Toxoplasma dels excrements dels animals? Doncs els fems contenen excrements, i per tant les verdures que estan en contacte amb la terra (enciams, pastanagues, etc) són fonts potencials del paràsit... a no ser que es rentin adequadament per tal d’eliminar aquestes restes de terra.

Una altra via de transmissió, però raríssima, és a través de transfusions de sang o trasplantaments d’òrgans.

I quin paper juguen els gats en tot aquest cicle? Es consideren hoste definitiu del Toxoplasma gondii, és a dir, el final del camí. Igual que nosaltres, es poden infectar ingerint carn crua d’animals, i eliminaran uns quists que contenen el paràsit a través dels seus excrements. Per tal de contagiar-nos a través d’ells, ens hauríem de menjar un gat infectat cru o bé els seus excrements, o no rentar-nos les mans després de netejar excrements de gat i ficar-nos-les a la boca... tot plegat una mica difícil.

Quan contraiem la malaltia, el nostre organisme fabrica anticossos per combatre el paràsit. Uns d’ells (immunoglobulines M o IgM) actuen ràpidament en el moment de la infecció, i uns altres (immunoglobulines G o IgG) apareixen més tard i persisteixen, defensant-nos en el futur. Per tant, la toxoplasmosi, igual que la varicel·la o la rubèola, es passa una sola vegada a la vida.

Determinant aquests anticossos en sang podem saber si una persona ha passat la malaltia o l’està passant en aquell moment. Qui no l’hagi passat mai no tindrà cap anticòs. A la sang d’algú que l’hagi passat anteriorment trobarem IgG, però no IgM. En canvi, algú que tingui la malaltia en aquell moment tindrà tant IgG com IgM. En alguns casos, però, aquesta IgM pot perdurar fins a dos anys, i és el que s’anomena “IgM persistent”. Aquesta situació sovint crea angoixa fins que es descarta la malaltia, però disposem d’altres proves per a esbrinar en quina fase ens trobem (per exemple l’avidesa de la IgG, però ja no entro més en proves de laboratori per tal de no avorrir). 

Veiem, per tant, que coneixem les vies de transmissió del Toxoplasma gondii i per tant hi podem actuar preventivament amb unes mesures molt senzilles que detallarem a continuació. Alhora, sabem que és perillosa per al fetus i sabem com es diagnostica. Per tant, podem saber si una dona embarassada ja ha passat la malaltia o no, o si l’està passant en aquell moment, i això ens interessa molt.

En el primer trimestre de l’embaràs (i abans de l’embaràs si la dona s’ha visitat) es realitza de forma rutinària una analítica que inclou, entre altres coses, els anticossos envers el Toxoplasma gondii. En el cas que trobem que la dona és immune, sabem que ja no podrà contraure la malaltia. En canvi, si no és immune, es troba en risc d’infectar-se, i per tant li haurem d’explicar com es transmet la malaltia i per tant com se’n pot evitar el contagi, i cada trimestre tornarem a determinar aquests anticossos per tal de comprovar que no hagi contret la malaltia.

Si en algun moment trobem infecció materna activa, haurem d’investigar si s’ha infectat el fetus mitjançant tècniques de laboratori (en mostres de líquid amniòtic o sang de cordó umbilical), i mentrestant haurem d’instaurar un tractament preventiu. Si es confirma la infecció del fetus, el tractarem a través de la mare, i alhora realitzarem controls ecogràfics per tal d’estudiar-ne l’afectació i poder informar els pares.

Tornem a la situació més freqüent: l’embarassada que no ha passat la toxoplasmosi, que haurà d’adoptar mesures preventives. I per a que les pugui adoptar el professional de salut que li controli l’embaràs les hi haurà d’explicar. Aquí no val dir “no mengis pernil ni amanides”, s’ha d’explicar bé, i no tothom perd cinc minuts fent-ho. I de vegades ni s’explica, i és la pacient la que ho pregunta perquè la seva amiga li ha explicat.

Conec embarassades que no van a sopar fora per por d’infectar-se pel Toxoplasma... i és una llàstima, perquè quan neixi el petit sí que els sopars i les sortidetes baixaran el ritme (o s’acabaran del tot). I per què? Doncs perquè no els han explicat bé les mesures preventives, o no les han entès, o les han exagerat.

Si recordem com es transmet el Toxoplasma és fàcil deduir com se’n pot evitar el contagi. En primer lloc, hem d’evitar la carn crua o poc cuita. La cocció inactiva el paràsit, així que si la cocció és l’adequada no hi ha absolutament cap problema. Els embotits que no són cuits (fuet, xorisso, pernil salat...) també poden estar infectats, i per tant és millor evitar-los sempre que es pugui. En canvi, els embotits cuits, com el pernil dolç, es poden menjar sense problemes. Aquí moltes pacients em pregunten (perquè també els ho ha dit l’amiga) “i si congelo el fuet què passa?”. Doncs el fred també inactiva el paràsit, però una cosa és el congelador de casa i l’altra la congelació que es porta a terme a la fàbrica Findus on l’aliment passa de 20 a -20ºC en molt poc temps. Sí, congelant-lo disminuïrem el risc, però aquest no serà zero.

I l’altre tema són les fruites i verdures que es poden contaminar a través d’haver estat en contacte amb la terra. En podem menjar, i tant, però netes, pelades o cuites. I rentar-les amb aigua és suficient, però tot i remarcar això tinc pacients que les renten amb lleixiu i altres preparats desinfectants. Rentant la fruita i la verdura, a més a més del Toxoplasma, estem eliminant infinitat de porqueria i productes químics, així que tothom ha de rentar la fruita i la verdura, no només les embarassades.  La fruita de l’arbre no pot estar infectada (a no ser que precisament aquella peça de fruita hagués caigut a terra i no l’haguéssim rentat), però sempre recordaré una trucada que vaig rebre a l’hospital d’una pacient angoixadíssima perquè estava segura que havia agafat la toxoplasmosi per haver menjat cireres del cirerer de casa havent-les rentat només amb aigua.

Una altra pregunta que em fan sovint, ara que els restaurants japonesos estan de moda, és si es pot menjar peix cru estant embarassada. Doncs el peix no transmet la toxoplasmosi, però sí altres “bitxos” com l’Anisakis, que són igual de perillosos estant embarassada que no estant-ho i no afecten el fetus. Però també poden ser font de Listeria, una bactèria especialment perillosa per a l'embarassada pel risc d'afectació fetal. 

I la llet i el formatge? Doncs de Toxoplasma gondii no en contenen, però sí que la llet no pasteuritzada i els seus derivats poden transmetre altres malalties com la brucel·losi o la listeriosi... però avui dia es pasteuritza pràcticament tot.

I el gat? Doncs si és un gat de casa, que menja pinso o carn cuita, no cal que l’envieu a la protectora. Simplement si en netegeu els excrements feu servir guants, o teniu l’excusa perfecta per a cedir aquesta agradable tasca a la parella (que és el que vaig fer jo sent immune). I encara que el vostre gat vagi pel carrer i mengi carn crua o caci ratolins, mentre no us mengeu el gat o la seva femta no us infectareu pas. Amb aquesta preocupació per la toxoplasmosi i els gats, molts veterinaris realitzen proves de detecció al gat de qui ho vulgui... no és gratuït, i no cal, però qui vulgui quedar-se més tranquil ho pot fer. Però sobre tot, si us estimeu el vostre gat, l’embaràs no és incompatible amb ell... i el nadó tampoc, que tot i que tothom té una veïna que té una coneguda a la qual el gat li ha esclafat el nen, jo no n’he sentit mai cap cas verídic.

Un altre tema és la terra del jardí, ja que si la verdura es pot contaminar a través d’ella és perquè pot contenir Toxoplasma. Les embarassades aficionades a la jardineria han de fer servir guants, i després rentar-se molt bé les mans.

Com veieu, prevenir la infecció per Toxoplasma gondii és molt senzill: carn ben cuita, evitar embotits crus i rentar, pelar o coure la fruita i les verdures. A partir d’aquí, tot el que es faci de més és exagerar i no és necessari. I també hem de tenir en compte que si en 25 o 30 anys no hem passat la toxoplasmosi, el més probable és que passin els nou mesos d’embaràs i continuem igual, però per si de cas no costa res tenir en compte quatre mesures preventives. Frases com “és que estant embarassada no puc menjar res” són pura exageració. Si la pizza porta tres rodanxetes de xorisso, no cal apartar-les. Si un dia ve molt de gust un entrepà de pernil, no passa res, però que sigui del bo, ja que el procés de curació haurà estat més cuidat i s’assemblarà més a la cocció. Si anem a dinar de menú i l’únic primer plat que ens fa el pes és l’amanida, en podem menjar. Per tant, la prevenció de la toxoplasmosi no ens ha d’impedir gaudir de la gastronomia (i de la companyia del nostre gat).