Vacances que comencen… i embarassos que acaben

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Vénen vacances i sembla que el món s’acabi... i molts embarassos també. Tot i que cada vegada les dones estan més informades i qüestionen més certes actuacions mèdiques, quan arriba aquesta època de l’any continuo escoltant històries rocambolesques de nens de 37 setmanes massa grans, “hipertensions” de 130/80, dones que els han dit que estan de part i curiosament no els feia mal res... i encara si passen per una inducció, perquè d’altres tenen menys “sort” i van directes a quiròfan. Tot això té diverses conseqüències:

1. Es fan induccions injustificades, sense criteri mèdic, simplement per motius logístics del professional i aliens totalment a la dona... la qual, enlloc de decidir lliurement si parir amb algú altre durant les vacances del seu metge, acut a la inducció pensant que hi ha algun problema i que està fent el millor pel seu fill.

2.  Quantes més coses fem en un part, més riscos hi ha. Riscos de complicacions, de cesària, d’instrumentalització... els parts, com a norma general, han de començar de manera espontània si no hi ha cap patologia que ens faci decidir acabar abans l’embaràs.

3.  La gent no és tonta. Acaba adonant-se’n... i si no ho fa sola, algú li acaba dient. Tard o d’hora acaba tenint mal regust de boca del seu part, sent que li han robat el moment (que era seu), que no ha estat el que esperava... cosa que genera desconfiança envers els professionals de cara a un futur. És un “pa per avui, fam per demà”, perquè aquella dona és possible que acabi canviant de metge i no torni més.

4. Els ginecòlegs paguem justos per pecadors i acabem tenint una fama “fantàstica”… i més si a sobre treballem a la privada. Amb tot aquest escenari, qualsevol és el guapo que li planteja una inducció (necessària) a una dona, i més en certes èpoques de l’any. I és que les decisions mèdiques acaben essent cada dia més qüestionades. Incloses les que realment feien falta, perquè la pacient ja deixa de distingir on és el límit.

Diferent és que la dona sigui plenament conscient del tema. Que ella vulgui parir sí o sí amb el seu metge, i que accepti una inducció, sabent què implica… i que com a mínim estigui mínimament favorable de tacte. Però informada, no portada a l’hort. I informada vol dir informada de tot. I de 40 setmanes si us plau, o com a mínim 39.

Perquè els nens neixen, habitualment, a les 40 setmanes aproximadament, setmana amunt, setmana avall. Un embaràs es considera a terme entre les 37 i les 42 setmanes comptant des del primer dia de l’última regla. Un nen que neix abans de les 37 setmanes directament és prematur. A partir de les 37, els nens estan “fets”? Si la dona es posa de part, i el nen neix, felicitats. Però treure’l perquè sí... ens trobarem amb un nen més petit, més immadur, amb menys capacitat de regular la temperatura corporal, que es cansarà més mamant... en definitiva, que li falta una estoneta de forn. I alguns (sobre tot en casos de cesària) no s’adapten a la vida extrauterina amb la mateixa facilitat que els de 39 o 40 setmanes, podent presentar dificultat respiratòria. No aturarem un part a les 36 o 37 setmanes, però no s’han de treure nens per motius no mèdics a les 37 setmanes... i fins i tot ni tan sols a les 38. De la mateixa manera que més enllà de la setmana 42 (amb un embaràs ben datat) el risc de continuar l’embaràs s’incrementa considerablement.

No obstant, hi ha induccions i cesàries necessàries. I fòrceps, i episiotomies. Tampoc cal negar-se a tot. Però... com pot saber una dona sense coneixements mèdics si allò que li estan proposant és realment necessari? Cal sotmetre el ginecòleg a un examen? El més important és la confiança que pugui tenir amb el metge. Ja he escrit sovint sobre la confiança, la relació metge-pacient, la informació, parlar les coses... això és bàsic i fonamental. Cal fugir de dictàmens paternalistes, cal preguntar el perquè de les coses. I cal tenir prou confiança per preguntar. Afirmacions com “tranquil·la que el nen ja està fet”, “té el cap molt gran”, “si l’induïm ja el teu sòl pelvià no patirà”, o “marxo de vacances, véns tal dia i et posem de part”, es mereixen com a mínim que la dona dubti per un segon.

Em sap greu si amb aquest post algun company de professió m’agafa mania. I potser hi ha alguna dona que se sent identificada amb les meves paraules i arriba a la conclusió que va ser sotmesa a actuacions innecessàries, i remoc alguna ferida. Però sí que vull alertar les dones que en períodes previs a vacances augmenten les induccions i les cesàries, siguin “a la carta” o amb excuses barates. Sobre tot, no vull que les dones fugin de les decisions del seu metge. Algunes actuacions estan totalment justificades, i són molt necessàries, i no dur-les a terme implicaria un risc per a la mare i/o per al nadó. Simplement, feu ús del sentit comú i del vostre instint, i confieu en qui es mereixi la vostra confiança.

Promoció a Mater Training

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Fa poc vaig explicar per aquí el motiu que em feia escriure menys sovint del que m’agradaria: Mater Training, el projecte de preparació al part i postpart online que comparteixo amb quatre amigues i companyes. De moment l’acollida de la pàgina està essent força positiva, i des d’aquest bloc hi estan arribant força visites.

Com heu vist fins ara, aquest bloc no conté publicitat, ni és la meva intenció que n’hi hagi. La millor recompensa que em dóna és la que ja tinc: per una banda els vostres comentaris, i per l’altra el comptador de visites en ascens. No obstant, donat que fins ara he anat publicant els avenços de Mater Training, avui sí que faig un petit incís per oferir als meus lectors i lectores un petit descompte en el nostre curs online. Simplement utilitzant el codi BLOGMATER a l’hora de realitzar la compra del curs, podreu gaudir d’un descompte del 20%. Teniu temps fins al 15 de juny.

I, tot i tenir aquest projecte entre mans, aquest bloc continua en marxa! Seguiré escrivint, aclarint dubtes i compartint experiències com els darrers tres anys i pico.

Gràcies per ser-hi!

"La meva dona vol un part natural"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article l’hem publicat en castellà a la pàgina de Mater Training, però també era un tema que volia tocar per aquí, així que l’he traduït al català per a tenir-lo al meu bloc.

Quan una dona decideix parir de manera natural, sense analgèsia ni intervencions mèdiques, ja sigui a l’hospital o a casa seva, la seva parella pot fer tres coses:

· Estar totalment d’acord amb la futura mare, animant-la i recolzant-la, acompanyant-la en el viatge de buscar informació, preparant-se junts.

· Respectar la seva decisió, encara que no hi estigui del tot d’acord, en part resignant-s’hi.

· Espantar-se i suplicar-li que opti per un altre tipus de part.

De qui és la decisió del tipus de part? Fonamentalment de la dona. No obstant, l’opinió de la parella compta. Per exemple, si una dona es planteja parir a casa, i la seva parella no ho veu gens clar, potser poden parlar-ne i intentar trobar un punt mig com per exemple un part natural a l’hospital. Però si la il·lusió de la seva vida és parir d’aquella manera, potser caldrà que la seva parella s’hi adapti i cregui en ella.

De la mateixa manera que cada dona és un món, cada home també ho és. Alguns estaran totalment implicats en el procés i d’altres hi assistiran perquè la societat així ho determina, però en realitat preferirien teletransportar-se a una altra galàxia mentre durés el part. És important que el pare (o l’altre mare en cas de parelles homosexuals, o la persona que l’acompanyi) entengui quin és el seu paper i l’assumeixi, i sigui capaç de gestionar les seves pròpies emocions. És una part molt important de la història, i el seu paper com a acompanyant és essencial.

Per aquest motiu, no és suficient que la mare es prepari per al part. Serà un capítol molt important en la vida de tots dos, i per tant s’han de preparar tots dos. Cadascú troba la seva manera: llibres, classes, exercici, lectures vàries... tot i que l’ideal és compartir el procés.

A continuació exposo una sèrie de consells, sobre tot enfocats a parts naturals o fisiològics, sense analgèsia epidural ni intervencions mèdiques (tot i que molts són vàlids per a qualsevol tipus de part):

· Durant l’embaràs és aconsellable parlar de les diferents opcions que es contemplen, i que el pare (o altre acompanyant) conegui els desitjos de la mare i entengui la importància que aquests tenen per a ella.

· Durant el treball de part, l’acompanyant serà el nexe de comunicació amb el personal sanitari i s’encarregarà de la documentació i la burocràcia a l’hora d’ingressar a l’hospital. El seu recolzament emocional serà crucial, i haurà d’ajudar la dona a adoptar postures favorables o a alleujar el dolor mitjant tècniques com el massatge lumbar.

· No ha de sentir pena ni llàstima per la seva dona, ni pensar “pobreta, com pateix”. La dona de part no està patint, està parint. Ha triat aquest tipus de part per convicció, és el que ella vol. Sí, té dolor, parir fa mal, i és probable que cridi o posi cara de dolor. Però és un dolor diferent del dolor del patiment, i no es morirà d’aquest dolor. Tan sols és dolor físic... el cor està feliç. Si tot va bé, és millor aliar-se amb el dolor enlloc de lluitar contra ell.

· Moltes dones, quan arriben a una dilatació d’uns nou centímetres, entren en un punt d’inflexió i creuen que no poden més. Les contraccions han canviat i s’entra en un món fins ara desconegut. El nadó ha de baixar pel canal del part, i això es nota diferent. En aquest punt, l’acompanyant pot animar-la a continuar. Alguns homes, sobrepassats pels rictus de dolor i pel cansament, empenyen la dona cap a la seva zona de confort, i li suggereixen que demani anestèsia. Això és realment el que ella volia? És important “mantenir el tipus” i donar el recolzament adequat, sense obligar a continuar una dona que realment ha canviat d’idea, però alhora sense animar-la a “llençar la tovallola” abans de temps... són coses que en un futur podrien donar lloc a ressentiments i represàlies.

· Si en algun moment ho necessita, el pare pot sortir una estona a prendre l’aire. Un part és emocionalment intens, sobre tot si la que està portant la criatura al món és la persona que més estimes... així que respirar fons uns minuts pot ser necessari.

· Algunes dones necessiten molt contacte físic, massatge, saber que la seva parella és allà. En canvi, d’altres prefereixen tenir més espai vital. És important la comunicació no verbal entre els dos membres de la parella per tal que el pare sàpiga reconèixer els desitjos de la mare en cada moment. No s’ha d’ofendre si la dona desitja estar sola a estones, o si no li fa massa cas. Les dones, sobre tot cap al final del part, estan en un estat de semi-desconnexió del món que alguns anomenen “Planeta Part”.

Què passa després del part? El pare té un paper fonamental en el postpart, en l’establiment del vincle afectiu i de la lactància. No tot és donar el pit, i encara que no pugui alimentar el nadó si es fa lactància materna, sí que el pot cuidar, acaronar, agafar a coll, canviar-li el bolquer, rentar, etc. I també és importantíssim que cuidi la mare. Un altre dia parlaré del paper del pare en el postpart...

"Espai de Mares"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Durant l'embaràs llegim molt sobre el part, ens informem, tenim més o menys clar què volem… en definitiva, focalitzem moltes energies en un sol moment, en un sol dia. Després del part, si aquest ha tingut lloc a l'hospital, tindrem uns dies de transició durant els quals ens cuiden, ens porten el menjar, rebem visites (que de vegades ens arriben a sobrepassar), regals, rams de flors… i ens hem d'adaptar a la nostra nova vida.

Finalment arriba el dia de l'alta. Ens donen tot un recull d'informes mèdics, documents burocràtics i quatre instruccions i tornem a casa. Potser tenim la sort de comptar amb la companyia de la nostra parella durant uns dies més, i rebem alguna que altra visita. Però passats uns dies tothom torna a fer la seva vida i ens trobem moltes hores soles amb un nadó petit. Com les omplim? Moltes les passarem entre donar el pit, canviar bolquers, rentar robeta i tasques domèstiques vàries… però també necessitem companyia adulta i poder compartir les nostres vivències. Aquí entren en escena els grups de lactància i de criança, els espais de trobada de mares, cursos de massatge infantil, activitats per a mares i nadons, etcètera, cada dia més nombrosos.

A l'hospital teníem aquesta assignatura pendent: estar al costat de les nostres pacients més enllà de la visita mèdica que fem després de la quarantena. Si fem el seguiment de l'embaràs, i assistim al part, visitem la mare en el postpart i els pediatres controlen la salut del nadó… per què no plantejar algun altre tipus d'acompanyament?

I així sorgeix el que hem batejat com "ESPAI DE MARES": un punt de trobada de mares i nadons, tutoritzat per una servidora (Laura Rodellar), en el qual podrem compartir experiències, dubtes, pors, alegries i tot el que sorgeixi. L'Espai de Mares tindrà lloc a partir del dia 3 de juny, tots els dimarts de 3 a 4 de la tarda, al gimnàs de l'Hospital General de Catalunya. Es tracta d'un servei gratuït, al qual poden assistir tant pacients de l'hospital com dones que hagin tingut el nadó en altres llocs, i en el qual també seran benvingudes mares que encara estiguin ingressades després del part o dones embarassades.

"Un médico cura, dos dudan… tres, muerte segura"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

“Un médico cura, dos dudan... tres, muerte segura”. Aquesta frase em va acompanyar durant tota la meva infància. La meva mare és metge (d’una especialitat que no té res a veure amb la meva), i tenia una rajoleta de ceràmica al despatx de casa amb aquestes paraules. No recordo quan vaig preguntar què volia dir, però el missatge em va quedar gravat per sempre.

En Medicina és molt freqüent demanar una segona opinió davant d’un diagnòstic, de la possibilitat d’una intervenció, o després de plantejar-se un tractament. O també quan el pacient té un problema i qui el visita no arriba a cap diagnòstic o no planteja cap solució. De fet, és tot un dret i perfectament comprensible.

Però... un cop emesa aquesta segona opinió, què farem? Si tots dos professionals ens diuen el mateix, “sí, vostè té tal cosa, i la solució és aquesta”, la decisió és relativament fàcil... tot i que encara hi ha qui no està convençut, o no sent allò que vol sentir, i en cerca un tercer per veure què li diu. I potser li diu el mateix... o no. També pot ser que els veredictes dels dos professionals consultats siguin diferents. Potser un operaria per laparoscòpia i l’altre obriria, o un operaria i l’altre provaria un nou tractament que ha sortit recentment... i ara què? Què fa el pacient? Hi ha vàries possibilitats:

· Quedar-se amb l’opció més conservadora, és a dir, la que implica menys cicatrius o no passar pel quiròfan d’entrada.

· Decantar-se per l’opinió del professional amb el que hagi trobat més empatia, és a dir, que li hagi caigut millor, que li hagi generat més confiança.

· Decantar-se per l’opinió del professional amb més “prestigi”, o amb més títols penjats a la paret, o que ha sortit per la televisió.

· Decantar-se per l’opinió del professional que tira per terra les determinacions de l’altre, desprestigiant-lo i lloant-se a si mateix (“com t’anava a fer això?”, o “jo també t’operaria, però més ràpidament”).

· Quedar-se amb l’opinió del professional que li ha dit allò que volia sentir. És a dir, si es volia operar, el que li ha dit que s’operi, i si volia esperar, el que li ha dit que provi aquelles pastilles noves.

Després hi ha casos rebuscats, que van peregrinant d’un metge a un altre, i portant-li a un les proves que li ha realitzat l’altre, i viceversa... i potser amb tantes excursions es passa per alt alguna cosa realment important. Una amiga i companya em va explicar un cas en què va aconsellar fer una biòpsia de còrion a una pacient (per protocol estava indicada), i com no se la volia fer va anar a cinc ginecòlegs diferents. D’aquests, quatre li van aconsellar la prova, i un cinquè li va dir que no calia... i amb ell es va quedar, perquè li va dir el que volia sentir. Quan nosaltres plantegem una prova o un tractament, el pacient té la llibertat de decidir, de manera que aquesta noia podria haver continuat amb la mateixa ginecòloga i no fer-se la prova.

Hi ha pacients que no ens diuen que vénen per una segona opinió, o no ens diuen que han consultat amb algú altre després de la darrera... probablement per desconfiança. I és que la confiança és summament important en la relació metge-pacient: el pacient ha de confiar en el seu metge o buscar-se’n un altre, però el metge també ha de confiar en el pacient. De la importància de la confiança mútua en la relació metge-pacient ja vaig parlar fa una temporada, deixo aquí l’enllaç a aquell article:

http://laurarodellar.blogspot.com.es/2013/06/confianca-mutua-la-clau-de-lexit.html

Aquests que ens oculten informació, en el fons, ens estan examinant. A petita escala, em passa molt sovint fent ecografies quan pregunto abans de començar “ja sabeu si és nen o nena?”. La majoria de la gent respon, però n’hi ha que diuen “sí, però no t’ho direm, aviam si dius el mateix”. En realitat, veure el sexe a les 20 setmanes és relativament senzill, de fet sovint és tan evident que els mateixos pares ja ho veuen.

Hi ha moltes embarassades que fan doble control, és a dir, es visiten amb el ginecòleg privat i també a la Seguretat Social. O bé van al seu ginecòleg de tota la vida, que potser no assisteix parts, però els genera confiança. Cap problema! El més habitual és que ho expliquin, i llavors acordem fer certes proves, com les analítiques, en un dels dos llocs. Jo, si m’ho porten fet, ho anoto a la història i ja està. Però també hi ha dones que es fan les analítiques per duplicat, prova de glucosa inclosa, i per tant sotmeten el fetus a una sobrecàrrega de glucosa dues vegades en una setmana. Cal? No seria més senzill fer-ho una vegada? Per no parlar del screening combinat del primer trimestre: què fem amb dos o tres resultats diferents? A qui li ensenyem cadascun? Per mirar més una cosa, aquesta canviarà?

I és que ocultar dades pot conduir a errors diagnòstics, a una mala interpretació de resultats, o a interaccions entre medicaments. A banda de generar encara més dubtes en el pacient. D’aquí la frase de la rajoleta: “un médico cura, dos dudan... tres, muerte segura”. Una persona difícilment morirà per consultar tres metges, però probablement tindrà més batibull d’idees consultant tres metges que dos, o un de sol en el qual realment confiï. La sensació de soledat serà més gran, i els dubtes es multiplicaran per cinc.

Els metges no tenim la veritat absoluta, i la Medicina no són matemàtiques. Hi ha metges bons, metges dolents i metges regulars. Una segona opinió és un dret del pacient, evidentment. Però a l’hora de demanar-la, cal pensar bé per què ho estem fent, què ens aportarà, a qui li estem demanant, i què farem en cas de divergència de criteris. I no està de més que tots dos professionals sàpiguen que estem consultant-ne més d’un. Estem acostumats a rebre segones opinions, i terceres i quartes, i a que les nostres pacients en demanin. Sabem que la gent canvia de metge, i que n’hi ha que ho fan contínuament... tothom és lliure de fer el que vulgui, però sobre tot, cal deixar lloc per al sentit comú.