Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimarts, 29 de juliol del 2014

La dolça espera


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Cada vivència personal i professional aporta el seu granet de sorra i crea una empremta en mi. Els darrers dies han estat especialment intensos acompanyant una dolça espera amb un final més que feliç, així que avui vull parlar precisament d’això, de la dolça espera.

I què és la dolça espera? M’agrada anomenar així el període en el qual el nadó suposadament ja pot néixer, i simplement toca esperar que arribi el moment. Unes duren més i d’altres menys, unes es porten millor i d’altres no tan bé, hi ha més o menys nervis... però sobre tot hem de deixar que l’espera sigui dolça.

Visc a nivell professional moltes dolces esperes, algunes més a prop que d’altres (no tens exactament la mateixa relació amb tothom, ni empatitzes igual, ni se’t comuniquen de la mateixa manera). També he viscut dolces esperes pròpies, i d’amigues properes. Moments en què dius a una parella que en qualsevol moment es pot activar el moment del part, i que el seu nen o nena por trucar a la porta. Les cares de màgia en sortir per la porta de la consulta són increïbles. Ja pot sortir? Cares de calma, de plaer, d’intriga, de misteri. Quan serà? Què estarem fent? Com serà? Uns ho verbalitzen més que d’altres, sempre hi ha gent amb la que connectes més, però en general la sensació que captes és de dolçor.

Serà aquest el darrer sopar sols? Em despertaré amb contraccions? Quan vagi al lavabo trencaré aigües? Arribarem al sopar que tenim planejat el cap de setmana amb els amics? Jo recordo el darrer dia que vaig passejar la gossa amb panxa, notant-me estranya i pesada, amb la meva mare dient-me que el proper passeig el faríem amb el cotxet i la nena. I l’endemà es va trencar la bossa.

També hi ha gent que sempre ho vol tenir tot sota control, que no suporta aquesta intriga i aquesta incertesa. O gent que pateix, que pensa que passarà alguna cosa dolenta, o que no arribarà a l’hospital i parirà al cotxe... casos en què l’espera no és dolça, sinó més aviat agredolça o amarga del tot. Quan l’espera no és dolça, no anem bé. Si realment hagués de passar alguna cosa, els metges posarien punt i final a l’espera. Però si patim, si no estem relaxats, no gaudim d’aquesta etapa tan bonica. També recordo quan, amb el meu segon fill, el tema s’allargava i l’espera va deixar de ser dolça. Perquè pot passar que primer faci il·lusió esperar, però van passant els dies, i les setmanes, i les amigues que estan de menys temps que tu van parint, i t’acaba fent mandra sortir al carrer perquè tothom et pregunta “i encara noooo?”, i cada nit que passa descanses menys, i et sents més cansada i amb menys energia. Llavors això de la intriga i el misteri deixa de fer gràcia i acaba fent més mandra que una altra cosa. I, com a mi em va passar exactament això, i més havent parit prèviament amb puntualitat britànica a les 39 setmanes, sé què se sent. I també sé que cal tenir el cap serè i pensar que allà no es quedarà a viure, que sortirà, i que tot anirà bé.

Els fantasmes

Comparem un part amb l’altre? Molt sovint. Dones que han tingut un primer part fantàstic poden tenir por que no sigui igual. Por de patir més, no gaudir tant, que acabi sent induït, no tenir la mateixa sort ni trobar-se amb tots els astres alineats... no hi ha dos parts iguals, però el segon, per norma i tret d’excepcions, és millor que el primer. Més ràpid, més fàcil, més conscient i més gaudit. Generalment la dona sap què vol, què passarà, i està molt més serena. A banda d’aquests fantasmes bons, també hi ha fantasmes dolents, històries prèvies traumàtiques que espanten i bloquegen. Siguin bons o dolents, els fantasmes no els necessitem, no ens ajuden. Cal que marxin. Com? Cadascú ha de trobar la manera per fer-los desaparèixer, arraconar-los, i no deixar que interfereixin i no ens deixin gaudir de la dolça espera i d’un esdeveniment tan increïble com és el naixement del nostre fill.

Una bona manera de fer marxar els fantasmes és parlar d’ells amb algú que ens sàpiga entendre, plorar si cal, exposar les nostres pors, deixar que ens les argumentin, que ens donin força i poder. I en podem parlar amb més persones de les que ens pensem... qui més qui menys ha passat pel mateix, no cal pas cap títol universitari, simplement algú que cregui en nosaltres. I si no també podem comptar amb el suport de qui ens fa el seguiment de l’embaràs, que també ens ha vist evolucionar, riure i plorar.

Els fantasmes i els mals pensaments bloquegen el part. Si un animal no se sent segur al mig de la selva, no parirà. A les femelles humanes ens passa el mateix: necessitem serenitat, i esperar el moment amb tranquil·litat... en definitiva, una dolça espera, sense que els altres ens atabalin ni que ens atabalem nosaltres soles.

Idees preconcebudes

Està molt bé tenir clar què volem i què no volem en el nostre part. De fet és pràcticament imprescindible i jo mateixa animo les meves pacients a redactar el seu propi pla de naixement. Perquè pensar tot això també és un gran exercici a nivell personal, i obliga la dona i la seva parella a cercar informació i a plantejar-se certes coses. Però no podem idealitzar determinades situacions ni fer-nos massa idees preconcebudes, perquè com més detalls posem a la pel·lícula més difícil és que ens agradi si li falta un punt o una coma. No podem planificar prèviament en quina postura voldrem parir, perquè no sabem què ens demanarà el cos. No sabem si voldrem dutxar-nos o banyar-nos o ens farà més mandra que una altra cosa. Hem de tenir unes idees clares, però ens hem de deixar portar per la situació. El consell més important: carpe diem. Per exemple: “Sé que ara no necessito que vingui l’anestesista, després ja veurem”.

Frustració o esperança?

“Quant em falta?” Fer tactes o no fer tactes? Quan estem introduint els dits a la vagina de la dona no sabem què ens trobarem. Pot ser que el coll estigui immadur, popularment conegut com a “verd”, o que hi hagi hagut modificacions. Això no ho sabem abans de dir a la dona que vagi a desvestir-se. Sabem si es frustrarà si està “verda”? L'animarem si ha avançat? O li donarem falses esperances i la setmana següent ens la tornarem a trobar a la consulta? Jo mai sé què és millor... solució: preguntar a la dona si vol saber com està. Perquè jo només ho necessito si he de prendre decisions, o si m’he de plantejar finalitzar un embaràs i he de decidir com fer-ho en funció del tacte. Però si el pla és una dolça espera, la dona tria què li dóna més tranquil·litat. Hi ha qui prefereix conèixer en quines condicions cervicals es troba (tot i que una dona pot estar amb el coll tancat i posar-se de part en hores, o dilatada del que sigui i trigar setmanes), i hi ha qui prefereix no saber-ho per tal de no frustrar-se. I de fet, més que la dilatació, el que ens diu si el part està més o menys a prop és a quina alçada es troba el cap. Un cop el cap entra a la pelvis, això ja està fet.

Tampoc és pas dolent fer un tacte. Ni especialment molest, ni cal tenir-hi por. Si la dona el vol, endavant. I si no, a continuar la dolça espera amb aquell punt d’intriga i sorpresa.

Poder

Una dona, per parir, s’ha de sentir poderosa, i segura de si mateixa. Ha de confiar en el recolzament de la seva parella, en el suport i l’ajuda dels professionals que l’assistiran, però sobre tot en ella mateixa. Ha de creure que pot, i s’ha d’envoltar de persones que creuen en ella. Perquè acabi com acabi tot, ha de viure una experiència única, que es repetirà poques vegades al llarg de la seva vida, però que recordarà sempre. 

Com es fa el "click" i s'esdevé una dona poderosa? De vegades una ja s'hi sent des del principi, i d'altres cal que algú li recordi, o s'hi sentia i però l'ha envaït la frustració. De vegades és un tacte, saber que el cap és dins la pelvis. Que algú digui "anirà bé". O començar a sentir les primeres contraccions… Sovint és fer aquest "click", aquest canvi de xip, agafar forces, i el motor del part s'engega. No oblidem que la ment té un important paper en la secreció d'hormones. 

Potser és un part, o potser és una cesària. Però cal parir amb sensació de poder, sentint-se orgullosa d’una mateixa, i tranquil·la i segura.


Si ens sentim poderoses, la dolça espera és encara més dolça, i el moment serà encara més únic. Sobre tot, GAUDIU de la dolça espera. Carpe diem.


dimarts, 15 de juliol del 2014

Vacances que comencen… i embarassos que acaben


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Vénen vacances i sembla que el món s’acabi... i molts embarassos també. Tot i que cada vegada les dones estan més informades i qüestionen més certes actuacions mèdiques, quan arriba aquesta època de l’any continuo escoltant històries rocambolesques de nens de 37 setmanes massa grans, “hipertensions” de 130/80, dones que els han dit que estan de part i curiosament no els feia mal res... i encara si passen per una inducció, perquè d’altres tenen menys “sort” i van directes a quiròfan. Tot això té diverses conseqüències:

1. Es fan induccions injustificades, sense criteri mèdic, simplement per motius logístics del professional i aliens totalment a la dona... la qual, enlloc de decidir lliurement si parir amb algú altre durant les vacances del seu metge, acut a la inducció pensant que hi ha algun problema i que està fent el millor pel seu fill.

2.  Quantes més coses fem en un part, més riscos hi ha. Riscos de complicacions, de cesària, d’instrumentalització... els parts, com a norma general, han de començar de manera espontània si no hi ha cap patologia que ens faci decidir acabar abans l’embaràs.

3.  La gent no és tonta. Acaba adonant-se’n... i si no ho fa sola, algú li acaba dient. Tard o d’hora acaba tenint mal regust de boca del seu part, sent que li han robat el moment (que era seu), que no ha estat el que esperava... cosa que genera desconfiança envers els professionals de cara a un futur. És un “pa per avui, fam per demà”, perquè aquella dona és possible que acabi canviant de metge i no torni més.

4. Els ginecòlegs paguem justos per pecadors i acabem tenint una fama “fantàstica”… i més si a sobre treballem a la privada. Amb tot aquest escenari, qualsevol és el guapo que li planteja una inducció (necessària) a una dona, i més en certes èpoques de l’any. I és que les decisions mèdiques acaben essent cada dia més qüestionades. Incloses les que realment feien falta, perquè la pacient ja deixa de distingir on és el límit.

Diferent és que la dona sigui plenament conscient del tema. Que ella vulgui parir sí o sí amb el seu metge, i que accepti una inducció, sabent què implica… i que com a mínim estigui mínimament favorable de tacte. Però informada, no portada a l’hort. I informada vol dir informada de tot. I de 40 setmanes si us plau, o com a mínim 39.

Perquè els nens neixen, habitualment, a les 40 setmanes aproximadament, setmana amunt, setmana avall. Un embaràs es considera a terme entre les 37 i les 42 setmanes comptant des del primer dia de l’última regla. Un nen que neix abans de les 37 setmanes directament és prematur. A partir de les 37, els nens estan “fets”? Si la dona es posa de part, i el nen neix, felicitats. Però treure’l perquè sí... ens trobarem amb un nen més petit, més immadur, amb menys capacitat de regular la temperatura corporal, que es cansarà més mamant... en definitiva, que li falta una estoneta de forn. I alguns (sobre tot en casos de cesària) no s’adapten a la vida extrauterina amb la mateixa facilitat que els de 39 o 40 setmanes, podent presentar dificultat respiratòria. No aturarem un part a les 36 o 37 setmanes, però no s’han de treure nens per motius no mèdics a les 37 setmanes... i fins i tot ni tan sols a les 38. De la mateixa manera que més enllà de la setmana 42 (amb un embaràs ben datat) el risc de continuar l’embaràs s’incrementa considerablement.

No obstant, hi ha induccions i cesàries necessàries. I fòrceps, i episiotomies. Tampoc cal negar-se a tot. Però... com pot saber una dona sense coneixements mèdics si allò que li estan proposant és realment necessari? Cal sotmetre el ginecòleg a un examen? El més important és la confiança que pugui tenir amb el metge. Ja he escrit sovint sobre la confiança, la relació metge-pacient, la informació, parlar les coses... això és bàsic i fonamental. Cal fugir de dictàmens paternalistes, cal preguntar el perquè de les coses. I cal tenir prou confiança per preguntar. Afirmacions com “tranquil·la que el nen ja està fet”, “té el cap molt gran”, “si l’induïm ja el teu sòl pelvià no patirà”, o “marxo de vacances, véns tal dia i et posem de part”, es mereixen com a mínim que la dona dubti per un segon.

Em sap greu si amb aquest post algun company de professió m’agafa mania. I potser hi ha alguna dona que se sent identificada amb les meves paraules i arriba a la conclusió que va ser sotmesa a actuacions innecessàries, i remoc alguna ferida. Però sí que vull alertar les dones que en períodes previs a vacances augmenten les induccions i les cesàries, siguin “a la carta” o amb excuses barates. Sobre tot, no vull que les dones fugin de les decisions del seu metge. Algunes actuacions estan totalment justificades, i són molt necessàries, i no dur-les a terme implicaria un risc per a la mare i/o per al nadó. Simplement, feu ús del sentit comú i del vostre instint, i confieu en qui es mereixi la vostra confiança.