Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

diumenge, 1 de maig de 2016

Per vosaltres!


Sempre he pensat que això del Dia de la Mare era un tòpic, un invent dels floristes o el Dia del Corte Inglés, però amb els anys jo també m’estic tornant fan d’aquestes nyonyeries. Així que avui no puc deixar de felicitar unes mares de les quals aprenc cada dia, que protagonitzen vertaderes històries de superació i que són, cadascuna a la seva manera, unes triomfadores: les de l’Espai de Mares, o com elles s’anomenen, “La Tribu”.

El postpart no és una etapa fàcil. Fa uns quants anys ningú en parlava i les dones marxaven d’alta de l’hospital i topaven de morros amb una realitat molt diferent de la que s’havien imaginat. Jo a la visita de la quarantena preguntava <<què tal estàs?>> i la resposta sempre era <<ara bé, però hem passat un meset que tela marinera>>. Calia fer alguna cosa per aquestes dones, per a evitar-los els mals moments, per a que sabessin que no estaven soles, per a que no abandonessin la lactància per dolor o per manca de suport, per a evitar depressions o angoixes, per a que visquessin un postpart diferent.

Vaig adquirir el costum de citar les meves pacients a la consulta a la setmana de l’alta per intentar detectar possibles problemes, reforçar conceptes i no deixar passar un mes fins que tornessin a veure’ns. I més endavant a l’hospital es va crear una consulta de postpart immediat atesa per llevadores que ha tingut un èxit rotund des del primer dia: aquí es dediquen a mirar punts i pèrdues, valorar la lactància i, sobre tot, fer èmfasi en l’estat emocional de cada mare.

Ara a més a més tenim la sort que en l’era digital en què vivim hi ha molta mare blogger que explica com se sent després de parir. Posts, vídeos i escrits diversos que parlen del postpart real inunden la xarxa. Jo també n’he parlat en més d’una ocasió. I quan vam crear Mater Training també vam decidir fer especial èmfasi en el postpart. Ara només cal que als cursos de preparació al part preparin la dona també per al que ve després. 

L’acompanyament, la teràpia de grup, és summament important en un període de la vida en el qual vius en una muntanya russa emocional, sagnes, estàs físicament més o menys feble i t’estàs adaptant a un petit ésser que et necessita en tot moment. Jo mateixa vaig necessitar ajuda en el meu segon postpart, i la vaig trobar al Grup de Lactància del meu CAP. El meu fill plorava com un posseït a totes hores, i fins que li vam resoldre un frenet tipus 3 alletar-lo era un suplici.

Així doncs, després de provar diferents formats i horaris, a dia d’avui formo part d’un petit espai que m’encanta: L’Espai de Mares de l’Hospital General de Catalunya. El comparteixo amb la Montse, una llevadora fantàstica que et fa veure el gris clar quan tot et sembla negre, i en ocasions també amb l’Àngels, una gran professional que sempre té una paraula a la butxaca per a una mare que la necessiti. A l’Espai de Mares la porta és oberta i ningú és jutjat. La que un dia entra dient <<avui prometo no plorar>>, però ho acaba fent, la setmana següent s’ha convertit en la coach perfecta per a les nouvingudes. Nosaltres, les de la bata blanca, tan sols moderem el debat i intentem donar estratègies, però les solucions surten de la col·lectivitat, de les experiències viscudes, dels genolls pelats de les altres. Donem suport a la lactància, però les mares que donen biberó son igualment benvingudes, perquè també compartim emocions i les petites coses grans del dia a dia.

Cada setmana aprenem alguna cosa, perquè cada setmana una mare ens dóna una lliçó de superació. Posaria cent exemples i encara me’n descuidaria algun. Hem vist créixer (al seu ritme) la petita Ona, que al poc temps de néixer va decidir que no li interessava menjar, i que dormint s’estava millor, iniciant una batalla de pit-suplements-biberó-xeringa-pit, i portant la seva mare a dur a terme vertaderes operacions d’enginyeria fins a assolir l’equilibri que necessitaven i una lactància materna exclusiva. I ara els dimarts ens obsequia amb els seus somriures de princesa mentre la seva mare es posa d’exemple davant les adversitats de la resta. <<Ui, tu tranquil·la>> és la seva frase. També li ha costat el seu temps al Víctor, que va néixer amb menys de dos quilos de pes, i va començar amb una lactància mixta que poc a poc es va anar convertint en exclusiva. 

El Mateo va néixer, igual que el seu germà, amb la llengua pràcticament enganxada a la base. La seva mare ja venia d’una lactància desastrosa amb el seu primer fill, i per posar fil a l’agulla ens va venir a veure estant embarassada. Però després del part les alarmes van saltar. Va arribar un dimarts dient <<avui no ploraré>>, però ho va fer, i ningú la va jutjar, al contrari. Per sort va trobar ràpidament una solució al seu problema i ara ens apareix cada dimarts amb un somriure d’orella a orella, pletòrica. Ens encanta veure-la feliç! El dia que ella ens va venir a explicar que estava fantàsticament teníem una altre mare a la que se li escapaven les llàgrimes. La Gal·la era petitona, estava un pèl groga, a la seva mare li feien mal els pits quan s’agafava i les hormones no li posaven la vida fàcil. Aquí només va fer falta seguretat i temps, res més. I la seguretat li van donar, sobre tot, les altres mares allà presents compartint les seves experiències.

L’Emma no li ha posat gens fàcil a ningú, començant per la seva mare, que podria escriure un manual de lactància. Això de succionar, sobre tot si no surt un bon raig de llet, no sembla que li interessi massa, i s’ha intentat de tot: xeringa, relactador, mugronera, extracció poderosa... cada cop que la vèiem i ens preguntava fins on arribaríem la pregunta de la Montse era <<i tu, què vols fer?>>. Dimarts passat quan va entrar vam aplaudir totes, i l’Emma va fer una presa de pit, però amb un vertader desplegament logístic al seu voltant... més del que el dia a dia i tenint un altre fill permet. Aquests dies he sabut que ha decidit deixar la lactància, però continua sent per nosaltres una heroïna que ha arribat més lluny que moltes amb l’únic objectiu de voler el millor per la seva nena, així que l’esperem dimarts, que tornarem a aplaudir.

També tenim mares que no tenen cap “problema” gros però vénen a compartir i a donar suport, com l’Ariadna, la Stephanie o la Marta, que demà torna a treballar. Anirà bé! La lactància del Gabriel també ha anat bastant sola després dels típics dubtes dels inicis, però la seva mare ve sempre que pot a passar una estona agradable i a compartir, i a ajudar la resta. Ara ja es comença a fer gran i intercanvia somriures amb l'Ona. 

I no puc deixar d'anomenar les nostres mamis múltiples, com la Lorenna o l'Estíbaliz, que han aconseguit una lactància exclusiva dels seus bessonets, i quan a totes ens faltarien mans elles ho tenen tot sota control. Quan ve una mare o futura mare de dos sempre les posem d'exemple. També tenim el sector prematur, amb lactàncies d'inicis més difícils, però poc a poc anem fent passes de gegant. 

Setze setmanes de baixa passen millor quan una està acompanyada. I una setmana es pot fer molt llarga, el dimarts sembla que no arribi mai. Així que vaig fer una proposta a les supermares que tenim: que creessin un grup de whatsapp per mantenir-se al dia durant la setmana. Així ho han fet, i diuen que treu fum! M’encanta que hagin fet aquest equip tan maco i que vagin acollint les nouvingudes. Aquest dimarts esperem la Martina ;) , i ben aviat també la Llum. 


Bé, em deixo moltes històries, moltíssimes. No perquè no les hagi anomenat són menys importants. De totes i cadascuna d’elles aprenc cada dia, i em moro de ganes de seguir-ho fent. Així que avui, dia de la mare, us ho dic ben fort: 

FELICITATS!!!




diumenge, 17 d’abril de 2016

A nou centímetres: EL LIMBE

Aquest article el vaig escriure no fa massa per al blog de Mater Training, però també em ve de gust compartir-lo aquí amb algun afegiment més.

Si llegiu relats de parts fisiològics (també anomenats naturals, sense intervencions mèdiques ni analgèsia epidural) veureu que moltes dones coincideixen al mateix punt: una mena de limbe, de corda fluixa, més o menys als nou centímetres de dilatació, en el qual les sensacions canvien. Aquest limbe el vivim a diari a la Sala de Parts, i no totes les dones hi reaccionen de la mateixa manera.
El nom de limbe (o llimbs) no es troba als llibres d’Obstetrícia, però trobo que descriu a la perfecció el moment de transició entre dues etapes del part: la fase de dilatació i el període expulsiu. És un moment força estrany, en el qual la dona sent que no pot anar enrere però té una certa por d’anar endavant, de caminar cap a territori desconegut... de saltar a l’expulsiu.

Sovint cal saltar per poder tocar els núvols

El part generalment (recalco generalment, perquè no és així sempre) comença progressivament, amb contraccions suaus que es van fent més intenses. Això permet que la dona s’hi vagi adaptant, convertint-les en les seves aliades i ballant amb elles. Això fa que es tolerin amb més o menys facilitat, treballant sense pausa però sense pressa, com en una cursa de fons. Però en arribar al limbe comença el vertader sprint: s’apropa l’expulsiu. Les contraccions són diferents, sovint més intenses i més seguides, sense deixar massa treva i sense donar temps a la dona a recuperar-se abans que comenci la següent. El dolor és diferent, perquè el cap del nadó comença a baixar pel canal del part i exerceix pressió sobre els teixits del sòl pelvià. Aquesta sensació és nova, i ha aparegut quasi de cop, trencant l’equilibri que s’havia aconseguit durant la cursa de fons.

Just aquí, en aquest punt, a uns nou centímetres de dilatació, es pot arribar a la desesperació, al “no puc més”. Veiem cares de por, d’incertesa, d’indecisió, i també de poder, de valentia i d’entrega a la següent fase. És un dels punts crítics en què algunes dones prefereixen continuar el part amb analgèsia epidural per ser tot massa intens per viure-ho de manera agradable.

El pas pel limbe hauria de ser una cosa ràpida, molt de transició, per entrar en cos i ànima al període expulsiu, l’sprint, l’últim port de muntanya de l’etapa ciclista. El limbe és com un despertar de la fase de dilatació, en la qual fins i tot es podia dormir entre contraccions. És com una corda fluixa fins que es decideix fer el salt. Saltar cap a l’expulsiu o cap a l’opció d’epidural és igual de correcte, no hi ha res millor ni pitjor, la decisió que prengui cada mare estarà bé.

Un bon acompanyament en el part és summament important, tant per part de la parella com dels professionals que assisteixen la dona. Però quan s’arriba al limbe donar el suport adequat és crucial, imprescindible. El desenvolupament del que queda de part, i la vivència que recordi a posteriori la dona, dependran en part de qui hagi estat al seu costat. En aquell moment de “no puc més”, els qui l’acompanyen han de saber distingir entre un “no puc” real i simplement un “no sé on vaig ni què m’espera i això em desconcerta”.

La parella de la dona (o la persona que l’acompanyi) habitualment coneix les seves expectatives prèvies, els seus desitjos, i per tant pot orientar-la, però sense posicionar-se en excés. He vist dones passant-ho molt malament, demanant analgèsia, tancant les cames amb les contraccions i lluitant contra elles, amb parelles dient-los que s’ha de continuar peti qui peti. I també he vist homes espantats, trencats pel dolor físic de la seva dona, sense saber què fer, intentant convèncer-les per a que es posin l’analgèsia epidural i després allò s’ha convertit en retrets. I, evidentment (i són la majoria), he vist parelles molt i molt unides, fent equip al llarg de tot el treball de part i amb una comunicació verbal i no verbal espectacular. Res és jutjable, cadascú fa el que pot i com pot.

Els professionals li hem d’explicar que no passa res, que ara ve la part més intensa, que queda ben poc per abraçar el petit que està en camí i que podrà fer-ho, però si decideix que allò no és el que s’esperava i decideix canviar de plans seguirem al seu costat. Ha de saber que notarà cada cop més pressió, que pot tenir la sensació de trencar-se en dos, però que no es morirà del dolor, i que tot el que està notant és normal en aquesta fase. En aquest moment necessita que li transmetem seguretat. No l’hem de dur cap al terreny de l’epidural simplement perquè ens faci mal veure-la partir amb el dolor, o perquè ens faci pena. Cal intentar pensar què vol ella realment i donar-li la mà per a que trobi el seu camí.

Recordo el part d’una gran amiga, que es va plantejar un part sense intervenció però tampoc estava tancada a res. La dilatació va ser preciosa i tranquil·la, amb alguna migdiada inclosa, de manera que vam perdre la noció del temps i tan sols vam saber que es feia de nit perquè entrava menys llum. Cap als set centímetres tenia dolor, però em va confessar que sentia una curiositat enorme per viure aquell moment, de manera que em vaig prometre que no la deixaria rendir-se (tot i que no hagués estat cap rendició, sinó simplement un canvi de plans). En poca estona va arribar al limbe: les contraccions eren diferents, estava físicament molt cansada, va tenir dubtes, la seva parella li deia que si es posava l’epidural no passava res, i ella va tenir uns instants d’incertesa. Ni la llevadora ni jo ens vam posicionar, però li vam transmetre que si volia era capaç de fer-ho, i realment volia... així que es va cordar el cinturó i va saltar a un expulsiu intens però amb un final molt feliç.

En resum, per a les qui us plantegeu un part sense analgèsia (o per a les que evolucioneu molt de pressa), arribarà en el qual sentireu que no podeu més, que alguna cosa ha canviat, que ja no teniu la situació tan controlada. Benvingudes al limbe. Allà no us quedareu eternament, així que endavant, feu un pas endavant i gaudiu del momentàs que ve a continuació.

Alhora, conèixer què passarà també dóna molta tranquil·litat. És clar que es pot parir sense preparar-se per al part, però buscar un curs de preparació al part que s’adeqüi a les nostres expectatives, o llegir llibres o empapar-se de relats de parts d’altres dones poden ser grans idees mentre esperem que arribi el moment.

Per acabar comparteixo una de les meves imatges preferides d’un naixement: una fotografia realitzada per la Mireia Navarro (estant també ella a punt de parir) una matinada d’agost. La protagonista és una pacient meva que m’ha ensenyat moltíssimes coses, i veure-la us transmetrà força i sensació de “jo també podré”.

 
Imatge de Mireia Navarro - tots els drets reservats


diumenge, 3 d’abril de 2016

Lactància i embaràs

Porto més de dos mesos sense publicar cap entrada, i és que estic immersa en donar forma al meu llibre (àlies "el llibre sense nom", de moment). Ahir vaig tenir una estoneta a la guàrdia i vaig deixar llest el capítol 2, que porta per títol "Guia bàsica per a navegants", i resol els interrogants més freqüents que truquen a la porta quan veiem les dues ratlles al test d'embaràs. Doncs bé, ahir un dels temes que vaig tocar va ser aquest: Lactància i embaràs. És perillós donar el pit estant embarassada? Parlem-ne! 

A dia d’avui donar el pit més enllà de l'any o els dos anys és el pa de cada dia, de manera que és relativament freqüent trobar una dona que estigui embarassada i alhora estigui alletant el seu altre fill o filla. 

Per a que hi hagi embaràs cal que hi hagi ovulació. I aquesta, sobre tot els primers mesos o mentre hi hagi preses molt freqüents, sovint està inhibida. Però si els cicles menstruals ja han aparegut, encara que sigui de manera irregular, l'embaràs és possible. També hi ha dones que es queden embarassades en la seva primera ovulació, i per tant no arriben a veure la menstruació, de manera que els diagnòstics d'embaràs al tercer o quart mes no són gens infreqüents. 

A la consulta, a les embarassades que ja tenen altres fills els pregunto si han donat el pit i quant de temps, i algunes em diuen que segueixen alletant com una cosa ben normal, però d'altres es posen vermelles o ho diuen amb la boca petita. I és que hi ha moltes dones que se n’amaguen per vergonya, per evitar ser jutjades o simplement per estalviar-se donar explicacions, perquè és quelcom que no sé per què però no sempre està socialment acceptat. Encara se senten comentaris tipus "és que aquest ja és molt gran", "això no l'alimenta", "es beurà la llet del germà quan neixi", o "però si ja té dents!", o fins i tot "et provocarà un avortament". 

Hi ha qui pensa que donar el pit estant embarassada és perjudicial. Però no, no s’ha demostrat que la lactància provoqui avortaments espontanis, nadons de baix pes o parts prematurs. Sí que és cert que alletant es segrega oxitocina, de manera que en casos d’amenaça d’avortament o d’aparició de contraccions abans d’hora sí que podem arribar a recomanar interrompre la lactància, com a mínim de manera temporal. Però si l’embaràs transcorre amb normalitat la lactància és segura, i no la desaconsellarem. 

Tot i començar l’embaràs alletant, en molts casos la lactància finalitza abans que neixi el nadó, i els motius són diversos. D’entrada, durant la gestació els mugrons estan més sensibles i a algunes mares ja no els resulta agradable alletar, decidint elles mateixes que ha arribat el moment d’acabar. La son espectacular del primer trimestre també pot fer que alletar a les nits es faci pesat. Altres mares no tenen ganes de fer lactància en tàndem (alletar dues criatures alhora), i opten per deslletar el fill gran. Es tracta d'una decisió molt personal i ningú l'ha de jutjar. La lactància és una cosa de dos, i tant dret té el nen o nena a deslletar-se com la mare a decidir que ho vol deixar. Jo a la consulta només dic una cosa: si es decideix deslletar, millor fer-ho amb temps per endavant, i no el mes abans de néixer el nadó per a que el gran no se senti apartat. 

També hi ha nens que, per si sols, decideixen deixar de mamar, ja sigui perquè tenen interès en altres coses o perquè noten que hi ha una disminució de la producció (sobre tot cap al tercer o quart mes, com a conseqüència de l’embaràs). Aquí la mare pot tenir sensació d'alleujament o bé sentir-se rebutjada pel seu petit i experimentar un petit procés de dol. D'altres nens, en canvi noten que alguna cosa passa al seu voltant, senten massa sovint la frase "ai pobre el que li espera", "ui quins gelos tindrà" o "i ara què, quan neixi el germanet li hauràs de deixar el pit per ell!", i els entra una mamitis brutal i incrementen molt la demanda, arribant a una lactància en tàndem amb una molt alta demanda. Aquí cada família trobarà les seves eines per gestionar la situació, establint els límits que es considerin necessaris si tot plegat arriba a ser massa esgotador. 

Per tant, la lactància i l’embaràs són compatibles si no hi ha cap complicació que ens faci pensar el contrari. Hi ha qui ho veurà bé i qui ho veurà malament, però el que compta és l’evidència científica i no l’opinió personal de cadascú. La decisió de seguir o no, i la de fer lactància en tàndem o no, i de posar límits o no, és de cada família. I ningú s'ha de sentir malament pel fet de voler acabar ni s'ha d'avergonyir per decidir continuar. 




dimarts, 26 de gener de 2016

Listeriosi: qüestió de moda o problema de salut pública?

Una de les entrades més llegides d'aquest bloc és sobre la toxoplasmosi i les seves vies de transmissió. La vaig escriure el 2011 quan no es parlava massa sobre la listeriosi a les consultes d'Obstetrícia, i darrerament he editat el paràgraf en el qual parlo sobre el sushi. Sí, jo vaig menjar sushi durant tots dos embarassos, i de fet allò i l'esqueixada de bacallà era l'únic peix que aconseguia ficar-me al cos. Però avui dia es desaconsella que les embarassades mengin peix cru, o carn crua, o fumats, o plats precuinats que no s'hagin escalfat. I això és per l'augment del diagnòstic de casos de listeriosi en embarassades arreu del món. A banda d'haver-n'hi més, els obstetres estem cada cop més sensibilitzats amb aquest tema i el sospitem davant de quadres febrils en dones gestants.

La listeriosi és una malaltia produïda per una bactèria anomenada Listeria monocytogenes. Igual que la Toxplasmosi, pot passar totalment inadvertida, o manifestar-se en forma de símptomes gripals, febre i/o mal de panxa. És un quadre lleu per a qualsevol persona que no estigui embarassada, però el seu principal problema és que la bactèria té com una mena d’imant per a les cèl·lules de la placenta, causant infeccions fetals greus que poden originar seqüeles o fins i tot la mort en gairebé la meitat dels casos.

I el seu altre problema és que la bactèria s’adquireix a través dels aliments, i que és molt omnipresent. Els animals la poden tenir al budell sense manifestar cap símptoma, i d’aquí passa a la seva carn i a la llet. Podem trobar Listeria a gairebé tots els aliments, i per això la seva prevenció és més difícil que la del Toxoplasma. Però els productes més susceptibles són els làctics elaborats a partir de llet no pasteuritzada, els menjars precuinats o la carn i el peix sense coure (inclòs el marisc i el sushi).  Si jo fos una Listeria, on em posaria? Al típic plat de canelons que ens ha sobrat el dia de Sant Esteve i que guardem a la nevera tapat de qualsevol manera.

Què mata la Listeria?

La Listeria és una bactèria més resistent que d’altres.
Principalment la mata l’escalfor, però calen temperatures superiors a 50ºC, mentre que altres bactèries no necessiten tanta temperatura per ser eliminades. Per tant, cal escalfar els aliments precuinats o preparats a altes temperatures, fins que fumegin, i coure bé la carn i el peix per a que al seu interior assoleixin la temperatura necessària. La pasteurització també és capaç d’eliminar-la.

La congelació, en canvi, en disminueix l’agressivitat, però no la mata del tot. També és capaç de resistir altes concentracions de sal.

Com la prevenim?

Essent una bactèria present en tants llocs la seva prevenció és complicada. Qualsevol cosa que ens mengem podria tenir Listeria. Però si sabem quins són els aliments més susceptibles de ser contaminats, i que l’escalfor a altes temperatures és capaç d’eliminar-la, podem fer alguna cosa per evitar-la. Qualsevol persona que circuli amb cotxe pot tenir un accident, però si respecta els límits de velocitat i els semàfors serà menys probable oi? Amb la listeriosi passa el mateix. Així que podem tenir en compte una sèrie de precaucions, evitant els següents aliments:

· Productes làctics que no estiguin elaborats amb llet pasteuritzada o que en desconeixem l’origen. Els formatges tous com el brie o el camembert són més susceptibles. 
· Aliments precuinats (per exemple salsitxes de Frankfurt) o sobrants que no hagin estat prèviament escalfats a alta temperatura.
· Carn o peix que no tinguin una cocció completa.
· Aliments com patés o fumats que no siguin enllaunats o esterilitzats.
· Verdures o fruites que no hagin estat prèviament rentades.

A més a més és fonamental mantenir una higiene exhaustiva. Això s’hauria de fer sempre, però estant embarassada encara més. És importantíssim rentar-se bé les mans abans i després de manipular aliments, tenir molt netes les superfícies de treball de la cuina, no barrejar aliments cuits i crus, netejar la nevera amb regularitat, i evitar que passi molt temps des que obrim un producte fins que el consumim (per exemple el paquet de pernil dolç). Fent tot això el risc de patir una listeriosi durant l’embaràs no serà mai zero, però sí bastant més baix que si no vigilem.

Diagnòstic

La listeriosi és una malaltia que es diagnostica poc, tot i ser un vertader problema de salut pública en alguns països. Davant d’una dona embarassada amb febre o amb signes de corioamnionitis (infecció de la bossa i la placenta), s’ha de pensar en ella com a possible causa.
L’analítica de sang ens farà sospitar d’una infecció bacteriana, i cultivant la sang podem aconseguir detectar la Listeria. En cas d’embaràs avançat i sospita de corioamnionitis també podem realitzar una amniocentesi per a buscar-la al líquid amniòtic.

Tractament

La listeriosi, com a malaltia bacteriana que és, es tracta amb antibiòtics. El tractament és llarg i acostuma a requerir ingrés hospitalari, però la resposta és prou bona. El principal problema és que sovint no arribem al diagnòstic de listeriosi o ho fem massa tard, amb les conseqüents complicacions i/o la pèrdua de l’embaràs. Però si davant d’una sospita iniciem el tractament ràpidament, l’evolució pot ser molt bona. Per tant, una embarassada amb febre de més de 38 graus ha d’anar a l’hospital. Potser són unes simples angines, però l’han de visitar.

Per tant, totes aquestes recomenacions s'afegeixen a les que ja es tenien en compte per a la prevenció de la toxoplasmosi: evitar consumir aliments crus, rentar bé la fruita i la verdura, rentat de mans i higiene a la cuina, evitar el contacte amb excrements de gat (recalco excrements, no hi ha problema amb els gats domèstics que mengen pinso) i utilitzar guants en cas de realitzar tasques de jardineria. 

La llista sembla molt llarga però en realitat són poques coses les que hem d'evitar del tot. Ho tenim molt clar amb l'alcohol i renunciem a prendre'ns una cervesa o una copa de vi, i en canvi per a algunes dones sembla dramàtic no menjar pernil, sashimi o segons quins formatges. L'alcohol causa síndrome alcohòlic fetal amb el seu conseqüent retard mental, però la listeriosi també pot implicar seqüeles serioses per al fetus. Ho explico sense ànim d'espantar ningú, però cal donar a aquests temes la importància que es mereixen. L'embaràs dura nou mesos, i hi ha moltes altres coses que es poden menjar amb seguretat. Després, un cop hagueu parit, des del mateix hospital podeu encarregar sushi a domicili o demanar a la família que enlloc de flors us portin un entrepà d'ibèric… a mi me'l va portar la meva iaia, fa set anys i mig i encara el recordo!