Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimecres, 25 març de 2015

Ginecòlegs (i ginecòlogues) amb cor de... ginecòlegs (i ginecòlogues)?

Avui em dedicaré a reivindicar una mica la meva professió. I és que fa uns dies vaig veure compartit a través de les xarxes socials el bloc d’una llevadora on parlava de com es tendeix a demonitzar la figura dels ginecòlegs i a santificar la de les llevadores. I titulava l’article “Gines con corazón de matronas”. La intenció és bona, perquè explica que sobre tot les noves generacions de ginecòlegs (majoritàriament dones) ens preocupem per les dones i treballem per la seva salut dia rere dia després d’estudiar durant molts anys, però la frase no la trobo gens encertada. El fet de dir que tenim cor d’una cosa que no som dóna la raó a qui ens titlla d’insensibles.

Jo tinc cor, sí, però el meu cor és meu, i no de llevadora. I és que estimo la meva especialitat com l’estimen molts dels meus companys de professió, i això no és res estrany, ni tenir cor d’un altre col·lectiu professional (com si no tenir cor fos inherent a la nostra professió). Obstetrícia i Ginecologia és una especialitat molt dura. Has de donar molt de tu mateix, tant a nivell físic com emocional, i no et fas pas ric (encara que hi hagi gent que s’ho pensi). A l’hora de triar-la, habitualment saps on et fiques, i no és de les que s’acostuma a triar per eliminació. Vaja, jo quan vaig acabar la carrera tenia molt clar a què em volia dedicar i vaig tenir la sort de poder-ho aconseguir... però si no estàs molt motivat no ho aguantes (horaris intempestius, alt risc de demanda judicial respecte altres especialitats, quan les coses van malament van MOLT malament...).  

Les llevadores s’encarreguen de la salut sexual i reproductiva de la dona, acompanyant-la des de l’adolescència fins la menopausa, englobant també els períodes d’embaràs, part i postpart. Tot sempre des del punt de vista de la fisiologia i la normalitat. En canvi, els ginecòlegs som els metges especialistes en salut de la dona i ens formem en dos aspectes: en la normalitat i en la patologia. Això no fa que siguem més que les llevadores ni que ens hagin de posar cap catifa vermella per on passem, però la nostra titulació i formació ens dóna eines per a assistir la dona en situacions de patologia A MÉS A MÉS de la normalitat. És a dir, un part normal pot ser assistit per una llevadora i també per un ginecòleg, però un fòrceps o una cesària només els podrà dur a terme el ginecòleg. Però quan jo estic assistint un part normal (que són els que més m’agraden, òbviament) no estic fent res que no hauria de fer.

D’altra banda, segons el model sanitari el paper de cada professional varia. Aquí a Catalunya a la sanitat pública tot el que no se surt de la normalitat és dut a terme per llevadores, actuant el ginecòleg en cas de patologia. En canvi, en la sanitat privada els controls ginecològics preventius se solen fer amb el ginecòleg, igual que el control de l’embaràs i l’assistència al part. És per això que als hospitals públics pot ser que una dona no vegi el ginecòleg en tot el procés del part, ja que només se l’avisa en cas de complicacions... i llavors quan entra ja es té la sensació que ve a trencar el karma, a girar la truita, i a fer que el que era bonic deixi de ser-ho. Tinc una companya i amiga que feia guàrdies en un centre públic on les dones estaven a càrrec de les llevadores si no passava res, i de fet fins i tot quedava malament que ella entrés en una sala de dilatació a saludar una pacient. Llavors, quan alguna cosa es torçava i entrava en escena sempre era la dolenta de la pel·lícula: “senyora no em coneix de res, porta aquí tot el dia de bon rotllo i jo ara li faré un fòrceps”.  I és que si només apareixem quan les coses no van bé, clar que la nostra presència s’associa a mal rotllo.

Que sabem i puguem fer cesàries o fòrceps no vol dir que tots ens morim d’emoció per fer-ho. Sí que hi ha ginecòlegs que no fan una praxi del tot correcta i abusen dels seus coneixements, però també hi ha llevadores que no són tan dolces i amants de la normalitat. Una cosa no treu l’altra... no tothom és un sant. Hi ha mals ginecòlegs, males llevadores, males auxiliars, mals zeladors, igual que hi ha mestres desmotivades i fruiteres que et colen fruita picada quan no mires. Però això ja no depèn de la titulació sinó de la persona en si.

Pel que fa a l’empatia amb la pacient, també és quelcom inherent a la persona, independentment de si és ginecòleg, llevadora o acomodador del cinema. Tampoc es pot generalitzar. El bon professional, sigui què sigui, si és un professional amb cor (amb cor de si mateix) cuida la pacient i intenta oferir-li un part que s’ajusti al màxim possible a les seves expectatives. La tendència de tots els professionals és, cada dia més, escoltar les dones i voler saber què volen. I quasi tots, en global, anem caminant en aquesta direcció. He vist evolucions molt positives en persones del meu entorn en aquest aspecte, i tot pel bé de les seves pacients.


En definitiva, tot és qüestió de treballar en equip, amb cor i empatia, i amb rigor mèdic i científic, i amb el benestar de les nostres pacients com a objectiu principal.

diumenge, 1 març de 2015

El més llegit


Avui m'he posat a remenar pel bloc i he mirat quan el vaig començar, i resulta que ja ha fet 4 anys. El vaig crear el 21 de febrer de 2011, i l'endemà el vaig estrenar amb la primera entrada, titulada "El perquè de tot plegat". En aquell moment la meva filla gran no tenia els tres anys, i estava a punt de parir el petit. Estava de baixa, vivint l'embaràs i els dies previs al part en primera persona, i tenia ganes d'escriure, així que em vaig animar. Després va venir una altra entrada, i una altra, i moltes més (tot i que m'encantaria escriure més sovint!). El vaig crear amb la idea que fos el pas previ a escriure un llibre, ja que era més ràpid anar escrivint i penjant que no pas començant pel principi i guardant-ho tot. Ara la idea del llibre em torna a rondar per la ment, i quan puc li vaig donant forma, i també tinc una pàgina web personal en marxa (oi Albert??). 

La veritat és que el bloc ha tingut una molt bona acollida a la xarxa. I m'ha donat la possibilitat d'establir contacte, encara que sigui virtual, amb altres professionals de salut 2.0, amb bloguers i blogueres, amb gent emprenedora, amb persones interessants… He sabut d'iniciatives i projectes molt engrescadors, i també he rebut correus i comentaris molt xulos. No he fet mai res especial per atraure visites, ni tinc la més mínima idea de SEO, ni sabia què eren les paraules clau fins fa quatre dies. Simplement he anat compartint al Facebook cada entrada nova, i els lectors (o bàsicament lectores) heu fet la resta. 

Blogspot et dóna l'opció de veure les estadístiques del teu propi bloc. Pots veure quantes visites tens, des d'on t'arriben, quines són les entrades més llegides, etc, i tot això ho pots buscar en un període de temps determinat (darrera setmana, darrer mes…). Doncs bé, avui he mirat quines han estat les entrades més llegides al llarg de la història del blog, i a través de les quals m'ha conegut més gent. I el resultat ha estat el següent: 


El primer lloc se l'emporta l'entrada sobre l'alimentació en la dona embarassada titulada "El pernil, el Toxoplasma i el gat", amb gairebé el doble de visites que la que ocupa la segona posició. I és que realment una de les preguntes estrella a la consulta és aquesta: què puc menjar i què no? I com no tothom rep prou informació sobre el tema, doncs ho busquen a Internet. 

La segona posició l'ocupa la primera entrada de totes: "El perquè de tot plegat", on vaig explicar qui era i què em portava a escriure un blog. 

Seguim amb una entrada sobre un tema que pot arribar a ser molt angoixant: les pèrdues durant el primer trimestre de l'embaràs, que podeu llegir aquí. Quan una dona té pèrdues estant de poc temps, i no sap què passarà, i sovint el seu entorn encara no sap que està embarassada i no ho pot compartir amb ningú a banda de la parella, passa uns dies bastant durs. I a més a més no nota moviments fetals encara, així que no sap si la cosa va bé o no fins que arriba el dia de l'ecografia. Així doncs, m'alegro d'haver estat útil per a més d'una en un moment tan delicat.

En quart lloc trobem una entrada relativament recent, escrita aquest estiu, i tirant a polèmica: "Vacances que comencen, embarassos que acaben". I parla precisament d'això: d'induccions quan no toca, d'intervencions excessives, etc, només per motius purament logístics. Però això no implica que totes les induccions i cesàries siguin per comoditat del professional, ni molt menys. Però un punt d'autoconeixement i esperit crític cal tenir, i alhora cal saber confiar en els professionals de la salut. L'ideal és l'equilibri entre el principi d'autonomia del pacient i el principi de beneficència. I que tothom actui amb l'ètica per davant òbviament. 

Seguim amb un tema que vaig viure en primera persona quan vaig tenir el nen, i que no acostuma a sortir gaire als llibres ni a les classes de preparació al part: els inicis de la lactància. Perquè una cosa és la teoria (tranquil·litat, buscar la posició correcta, pits al sol…), i l'altra la pràctica (visites a dojo, gent dient-te el que has de fer…). Però després de la tempestat arriba la calma, no patiu! I mentrestant no esteu soles, hi ha professionals que us poden ajudar. Sort en vaig tenir jo del grup de lactància del meu CAP, i de la Marta i la Marisa. 

I el sisè lloc és per "Cada cinc minuts durant dues hores?", on intento donar eines per saber quin és el millor moment per anar a l'hospital quan estem de part (o pensem que ho estem). Perquè el dogma de "contraccions cada cinc minuts durant dues hores" no és aplicable a totes les dones. I perquè si en algun moment, pel que sigui, no ens sentim segures, no costa res anar a fer una ullada encara que haguem de tornar a casa… no és més "guai" la que ingressa a la primera que la que va i torna tres vegades. 

Després, amb més de 1300 lectures, tenim l'entrada sobre naixement respectat titulada "Part respectat, cesària respectada", que intenta aclarir aquests conceptes. 

I de ben a prop la segueix una altra entrada sobre l'inici de l'embaràs, que parla sobre l'ecografia i l'analítica del primer trimestre i el càlcul del risc de Síndrome de Down. La podeu llegir aquí, però ara caldria actualitzar-la i parlar sobre el test no invasiu, que busca ADN fetal en sang materna (i de moment aquí a Catalunya és totalment privat). 

En novena posició trobem "Per què fem tactes", on explico en quines situacions es fa un tacte vaginal a la consulta o a Urgències. Aquesta entrada és del 2012, i des de llavors a ara encara en faig menys, i molts dels meus companys també. 

I, en desena posició, tenim una entrada que em va fer molta il·lusió escriure, titulada "Bones notícies", en la qual donava a conèixer com havíem canviat la manera de fer una cesària a l'hospital on treballo (Hospital General de Catalunya): amb l'acompanyant a quirofan i sense separació per anar a la Sala de Reanimació. Des de llavors, juny de 2012, seguim polint alguns aspectes. Al maig, si tot va bé, presentaré una comunicació o pòster (segons què m'acceptin) sobre la cesària humanitzada a l'European Congress on Intrapartum Care, a Porto. Tot i que el terme "cesària humanitzada" no m'acaba d'agradar… s'accepten suggeriments. Què tal "cesària en família", per exemple? 

Bé, fins aquí el resum d'aquests quatre anys, esperant que en siguin molts més i que la gent continui buscant informació sobre l'embaràs i el part a Internet. Perquè tot aquest món virtual canvia a la velocitat de la llum, i els blocs potser estaven més de moda fa tres o quatre anys que ara, però encara hi ha gent que els llegeix. Igual que potser des que existeix el whatsapp la gent no entra tant en fòrums. Jo mentrestant aniré escrivint quan els astres s'aliniin i tingui un moment lliure i alhora m'inspiri, i també aniré treballant en el meu llibre. 

Gràcies per llegir-me i acompanyar-me aquests quatre anys!

Laura











dilluns, 9 febrer de 2015

Vídeo sobre el part natural


Avui seré breu. Simplement vull compartir amb vosaltres un vídeo que hem fet des de Mater Training per explicar el concepte de part natural i donar una sèrie d'eines per a aconseguir-lo.

Què expliquem? 

- Què és un part natural?

- Què necessita la dona en cada fase? Com la podem acompanyar?

-  Quins són els detalls que hem de tenir en compte a l'hora de triar el lloc on parir?

- Què porta les dones a voler tenir un part natural?





Aquí teniu l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=lBTjo5ATcB4

I aquí teniu l'enllaç al blog de Mater Training, on comentem el vídeo:

http://matertraining.com/que-es-un-parto-natural/


Espero que us agradi! Els vostres comentaris són benvinguts!

dimecres, 4 febrer de 2015

El postpart immediat i el monstre que portem dins

Totes les mares que tenen blocs parlen del postpart en algun moment o altre, perquè realment és un període que et marca i que potser ningú t’havia explicat. Bé, ara gràcies a aquestes mares blogueres (per exemple la Cris Moe: http://maretameva.com/category/post-part/) potser sí que arribem al moment tenint-ne una mínima idea, però jo em vaig trobar de ple en el festival l’any 2008. Perquè amb el que t’expliquen als cursos de preparació al part convencionals no t’imagines pas què vindrà, i les amigues tendeixen a tapar certs draps bruts (i també a esborrar-los de la seva memòria) i només t’expliquen que dormiràs poc i que l’estimaràs molt.

En el meu dia a dia veig molts postparts immediats i tardans. Veure’n en veig molt, però viure’n menys, i això en part és perquè moltes dones assumeixen la “normalitat” de tot plegat i no expressen com se senten ni què els preocupa. Però aquests darrers dies he tingut l’ocasió de viure de ben a prop el postpart immediat mamífer i intens d’una amiga, el qual, juntament amb el de les mares que vénen a l’Espai de Mares de l’hospital, m’ha fet reflexionar força sobre el còctel hormonal i emocional en el qual ens trobem immerses quan tenim una criatura, i fins a quin punt els professionals ho estem fent bé. I per suposat, totes aquestes reflexions m’han portat a recordar els meus postparts (tots dos absolutament diferents), els quals recordo perfectament com si fos ahir.

I és que des del moment en què parim comença la vertadera revolució, tant a nivell físic com espiritual. Pugen i baixen hormones, perdem sang, segons el tipus de part potser necessitem que ens cuidin, i en un moment ens trobem sent mares d’un ésser indefens que encara no coneixem però que sabem que hem de protegir. Tot això, dit així, és realment impactant oi?

A nivell emocional per sobre de tot estarem contentíssimes de tenir el nostre petit o petita amb nosaltres. És quelcom que feia mesos que esperàvem, i per fi ha arribat el gran dia. Jo quan tenia la meva nena a sobre a la Sala de Parts em sentia una mica com quan era petita i venien els Reis, com si hagués obert un regal molt esperat (suposo que el fet de no notar massa el seu naixement va ajudar a tenir la sensació d’haver obert un paquet). Sí, alegria per sobre de tot, evidentment. Però aquesta alegria, en un moment en què físicament estàs cansadeta i “atropellada”, qualsevol preocupació, la més mínima cosa, se’t pot fer un món. I tampoc tens massa energia per enfadar-te davant d’un excés de visites o de reaccions d’altres que no són com voldries, i quan un no és capaç d’enfadar-se es fa petitet i es posa trist, i potser no sap ni tan sols per què està trist perquè en teoria tocaria estar saltant d’alegria.

Jo crec que és important no amagar les nostres emocions. Si les expressem ens sentirem millor, i les persones que ens envolten podran empatitzar més amb nosaltres i comprendre les nostres necessitats. Hem de ser conscients de tot això, de que ens podem sentir alegres o tristes o una mica de cada, i que no passa res. Totes les emocions estan permeses i ningú té dret a jutjar-les, i per tant no necessitem amagar-les. I no està malament deixar-se ajudar. Acabem de parir i, per tant, tenim tot el dret del món a treure el monstre que portem dins... ja serem políticament correctes en un altre moment. Som, juntament amb el nostre cadell, el centre del nostre univers.  

Jo no recordo estar trista amb la gran, però sí recordo plorar la primera tarda, amb l’habitació plena de gent, morta de son (vaig parir de matinada), veient com entrava encara més gent però no sortia ningú. No era ben bé que em molestessin, però em sentia observada, com en l’aparador d’una botiga. No em feia mal res, ni tampoc tenia la necessitat d’estar sola, però la sensació era una mica surrealista i no tenia escapatòria. Vaig tenir la nena enganxada al pit en mode lleona tota la tarda. I pensava “ara com m’aixequi després de tanta estona deixaré anar un reguerol de sang davant de tothom i em moriré de vergonya”. En canvi el nen em va agafar d’una altra manera: amb el segon tens menys visites, ja saps de què va el tema, i la “pressió social” és menor, però en canvi era molt ploraner i això em desesperava una mica, juntament amb el fet de no tenir la nena amb mi. I els primers dies a casa amb el nen van ser físicament cansats perquè plorava molt, però allò que diuen que l’experiència és un grau és ben cert. I és curiós però tot i fer més temps tinc records més concrets del primer postpart que del segon.

El nadó és de la mare. I del pare. Però no podem consentir, com a mares lleones, que vagi de braç en braç. Té hores de vida i l’hem de deixar agafar a tothom qui ve a veure’ns? Per molt que siguin de la família, no sabem què han tocat abans. I més a l’hivern, quan la gent està refredada. El nostre petit cadell necessita seguretat, notar l’olor de la mare, tenir el mugró ben a prop. I sovint, quan el deixem anar de braç en braç, en el fons ho estem fent a contracor, i no volem, però ho permetem per compromís, per ser políticament correctes, perquè toca posar-se guapa i rebre les visites amb un somriure. És totalment lícit treure el monstre que portem dins, i educadament protegir el nostre tresor. Tenir-lo despulladet pell amb pell és l’excusa perfecta per no deixar-lo anar.

Un altre tema és iniciar i instaurar la lactància materna. Hi ha nens que sembla que neixin ensenyats, però també hi ha moltes mares que necessiten ajuda en aquest aspecte. Deixar el nadó amb la mare des del primer moment es bàsic i fonamental per a establir el vincle entre tots dos i iniciar la lactància en aquells primers minuts de vida en què el petit/a està més receptiu als estímuls i amb els sentits a flor de pell. Però, a banda d’això, ja durant les primeres preses hem de prestar molta atenció a la posició de la boca del nadó en agafar el mugró i l’aureola. Si no obre bé la boca i no everteix tots dos llavis cap enfora, com el dibuix de les ales d'una oreneta, no mamarà bé i a més a més la mare tindrà dolor, clivelles i la seva conseqüent desesperació. A simple vista, si no hi prestem atenció o no en sabem, ens pot donar la sensació que ho està fent bé, però és summament important que els professionals encarregats de cuidar aquesta mare i aquest nadó dediquem un temps a comprovar que la posició de l’alletament sigui la correcta. I, si hi ha dolor, alguna cosa està passant: o la posició no és bona, o hi ha un tel sublingual per allà, o alguna cosa no va bé. Perquè donar el pit pot molestar una mica en un inici, però NO ha de fer mal.

Els nadons, després d’estar desperts i receptius durant un parell d’hores després del naixement, entren en una fase de son profund per a recuperar-se del trasbals que implica néixer. Ells també han corregut una cursa de fons. És per això que la primera nit tothom pensa que li ha tocat un sant. Però no ens fem il·lusions: la segona nit surt el monstre, una petita piranya que viu enganxada al pit i s’emprenya perquè preferiria que sortís més teca de la que surt. Això és pesat i angoixant però és un procés fisiològic que tots hem passat. No passa res, el nen no es mor de gana (el calostre és com una beguda isotònica, i un parell o tres de dies podem viure d’això), i més que passar-ho malament està sent summament intel·ligent: està fent el que ha de fer per estimular la pujada de la llet. Plorarà i només voldrà succionar i estar en contacte amb la seva mare, i això és el que li hem de deixar fer. D’aquí la importància d’haver comprovat prèviament que la posició al pit fos correcta, perquè una nit de mala posició amb succió contínua pot deixar els mugrons a trossos i és una bona tortura per a la mare. Això, si ningú ens ho explica abans i a sobre ens hi trobem després d’una nit de pròdroms de part, una nit de part, tot un dia de visites, nit a l’hospital i un altre dia de visites, és literalment “per flipar”. Així que més val saber-ho abans, que serà així, que s’ha de passar, i que serà una nit i prou perquè la següent ja hi haurà indicis de pujada de llet.

I quina és la funció del personal sanitari de l’hospital en tot aquest escenari? Prendre la tensió, mirar punts, donar-te de menjar... però també és molt molt important acompanyar emocionalment aquesta mare (i el pare) i saber què li està passant. Cal conèixer aquest procés fisiològic. Calen coneixements de lactància materna, saber reconèixer una posició correcta i saber corregir-ne una d’incorrecta. Cal transmetre el missatge adequat. I cal fer saber que no estan sols en el seu caos particular. De vegades anem a veure una dona i ens diu que està bé, perquè ella mateixa considera que físicament està bé, i no ens transmet què li balla pel cap o que li fan mal els mugrons... perquè en el fons potser fins i tot creuen que tot el que els passa és normal i s’hi resignen. Llavors ve quan marxen a casa sense tenir-ho tot controlat, amb un nadó que no mama bé, i 48 hores més tard estan a Urgències amb els pits fets un desastre i una criatura que no pare de plorar demanant la inhibició de la lactància. Què haurà fallat aquí? Probablement, per sobre de tot, la comunicació. Perquè si ho arribem a saber, no la deixem marxar en segons quines condicions, o la fem tornar l’endemà. Per tant, les primeres que han de saber que no estan soles són les mares.


I, un cop a casa, hem de saber que no estem soles. Avui dia hi ha de tot: grups de suport a la lactància, grups de criança, visites mèdiques de la mare i del nadó... el tema és pensar-ho i saber on trobar-ho. Així que si us plau, no normalitzeu les vostres emocions, verbalitzeu-les, i busqueu el suport de tots aquells qui us podem ajudar. I us podeu permetre el luxe de treure el monstre que porteu dins.

dilluns, 2 febrer de 2015

Tribu… i tribu 2.0

Quan estem embarassades i, sobre tot, quan ja som mares, tenim una gran necessitat de compartir les nostres vivències amb altres dones. No sempre els nostres embarassos coincideixen en temps i espai amb els de les nostres amigues o companyes de feina, i per tant sovint ens hem de construir un cercle nou al voltant de la maternitat. I aquests cercles de mares on totes es donen suport emocional i logístic sovint reben el nom de “tribu”. Perquè no deixen de ser això, com una tribu, on tothom s’ajuda.

La maternitat crea un abans i un després en una mateixa. És una experiència tan intensa que ens ho replantegem tot. Quantes dones no han tornat mai més a la seva feina d’abans i han canviat totalment de vida? O quanta gent s’ha venut el pis i ha marxat a viure a un altre lloc? Fins i tot més d’una ha engegat la parella. Ens plantegem quines de les nostres amistats ens mereixen, ens tornem selectives, lleones, defensem el nostre territori i necessitem que ens comprenguin. La nostra escala de prioritats canvia completament. Alhora, ens passen moltes coses noves des de l’embaràs fins al postpart i més enllà, i tenim set d’informació. Volem saber, volem compartir, necessitem sentir-nos segures i recolzades i saber que ho estem fent bé. Necessitem una tribu.

On trobem una tribu? El lloc més fàcil és a les classes de preparació al part, o a d’altres cursos dirigits a embarassades: ioga, pilates, piscina, etc. I després del part podem trobar grups de suport a la maternitat en centres cívics, grups de lactància, de criança, cursos de massatge infantil, grups de gimnàstica hipopressiva... o fins i tot podem trobar mares al parc. En definitiva, llocs on trobarem dones com nosaltres buscant caliu humà i compartir experiències. Més endavant la tribu seran les mares de l’escola bressol, i posteriorment les de l’escola.

Perquè quan et quedes sola amb un nen de pocs dies i la resta del planeta està treballant, un dia surts a passejar, un altre dia surts a comprar, però el tercer penses “i avui què fem tu, que no parles, i jo?”. El secret és ocupar-se l’agenda i compartir experiències. “Com pot ser que se’m facin les dues del migdia i no m’hagi aconseguit dutxar?”. Però si mires al teu voltant, no ets tan rara.

Però no tothom té ocasió de trobar una tribu “presencial”. Perquè viu geogràficament apartada, perquè treballa fins al final, perquè no té cotxe, perquè ha de fer repòs, perquè no sent la necessitat d’anar a cap curs ni res... però avui, en l’era d’Internet, al segle XXI, podem trobar una tribu (i més) sense sortir de casa: una tribu 2.0. Quan jo esperava la meva primera filla potser s’estilaven més els fòrums, i ara en canvi entre comunitats de Facebook i grups de whatsapp les mares estem connectadíssimes entre nosaltres. Hi haurà qui digui que aquesta vida virtual ens fa perdre temps per les relacions humanes cara a cara, però jo realment ho trobo molt pràctic.

En una tribu 2.0 hi ets perquè vols, perquè t’interessa, perquè tens certa afinitat amb les seves integrants i la seva manera de fer.  Si no t’agrada, la porta és oberta, i pots marxar-ne perfectament sense fer soroll. Coses com passar-se roba o gadgets de puericultura potser s’estilen més en una tribu presencial, però a la tribu 2.0, si tens una necessitat, només ho has de dir. No fa massa dies en un grup de Facebook on participo una noia explicava que tenia moltes clivelles i que li feia un mal horrorós alletar la seva nena de pocs dies. En poca estona els comentaris (procedents de dones que no la coneixien) treien fum amb diferents possibles solucions al seu problema... un problema que mentre era a l’hospital no havia solucionat ningú, tot i que en tenien l'obligació. L’endemà i amb una mica d’ajuda el problema es va començar a resoldre, cosa que també va compartir amb la resta de la tribu. Perquè es comparteix tot: els dubtes, les angoixes i les satisfaccions.

Una altra característica d’una tribu 2.0 és que no té horaris. Funciona les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, i la distància no és un problema. I una mare sempre està disposada a ajudar una altra mare, deu ser cosa d’aquest instint protector que tenim. Quan ens passa alguna cosa ho preguntem a la tribu. Si ens diuen que és normal, tot i que en el fons potser ja ho sabíem, ens sentirem més segures. I si ens diuen que anem al metge ho farem sense tenir la sensació que anem a pecar de “pares novatos”. Perquè igual que molta gent li explica un símptoma al farmacèutic abans que al metge, aquí primer ho diem a la tribu i després ja veurem què fem.

Tothom té la seva tribu... i la seva tribu 2.0. Jo la vaig necessitar des del primer dia, quan esperava la meva primera filla i les meves amigues de tota la vida encara s’estaven pensant si es casaven o anaven a viure en parella, i les de la feina sí que anaven tenint nens però em quedaven una mica lluny. Sent ginecòloga no em vaig plantejar fer preparació al part fins gairebé al final, i vaig fer poquetes classes molt xules en un grup molt reduït però no vaig fer massa vida social. Gràcies a que em vaig envoltar de la meva tribu vaig plantejar-me moltes coses sobre el part, sobre la criança, vaig enfrontar-me a la lactància sabent què em podia trobar, i vaig poder compartir cada moment sense sentir-me un bitxo raro per fer les coses d’una determinada manera. Aquella tribu del primer embaràs encara dura, i és més aviat 2.0 en el dia a dia perquè ens veiem poc, però sabem que som allà i de tant en tant aconseguim quedar. I a mida que els nens han anat creixent han anat sorgint noves tribus que m’encanten.


I vosaltres, teniu tribu?

dilluns, 12 gener de 2015

Xerrada a Sabadell

Hola a tothom! Després d'unes vacances de Nadal ben apretades, fent de mare a tope i treballant alguns dies, inauguro aquest any 2015 al blog. I començo l'any anunciant una activitat:



El proper dijous 22 de gener ens trobarem a Sabadell, al Centre Som Mares, per presentar l'equip de Mater Training i parlar sobre el part natural en un entorn hospitalari. La Mireia Valls, fisioterapeuta especialitzada en Sòl Pelvià i embaràs, ens ha obert les portes del seu centre per a poder oferir aquesta xerrada, cosa que ens fa moltíssima il·lusió. 

El part natural, també anomenat "normal", "no intervingut" o "fisiològic", és un naixement que segueix el seu curs natural, sense que ningú intervingui en la seva evolució espontània. No s'acceleren les contraccions amb medicació, ni es trenca artificialment la bossa, ni s'administra analgèsia farmacològica. Tot i no adoptar una conducta activa pel que fa a l'evolució del part, els professionals que l'assisteixin sí que vetllaran pel benestar de la mare i del nadó, i duran a terme l'acompanyament emocional necessari. 

Moltes dones es plantegen parir a casa per por a que els hospitals no compleixin les seves expectatives. Però en un centre sanitari també es pot gaudir del part desitjat amb seguretat. Explicarem què ens pot oferir l'entorn hospitalari quan volem un part sense intervencions mèdiques, què podem sol·licitar, què ens podem trobar, i resoldrem tots aquells dubtes que plantegeu. També podreu veure el video d'un naixement natural a l'hospital. 

Així doncs, us esperem a Sabadell el dia 22. La xerrada és gratuïta però per qüestions d'espai és important que us hi inscriviu, ja sigui per telefon (636060377) o per correu electrònic (info@sommares.com).

Gràcies Mireia! :) 









dilluns, 8 desembre de 2014

Guia NICE d'atenció al part i notícies a la premsa

Aquests dies la premsa i les xarxes socials es fan ressò al voltant d’un article publicat per la premsa anglesa sobre la menor taxa de complicacions que poden tenir els parts atesos en unitats liderades per llevadores. Textualment diu: “Miwife-led units safest for straightforwardbirths” (Nice, 3 de desembre de 2014), que traduït al català seria: “Unitats liderades per llevadores, més segures per a parts normoevolutius”. A partir d’aquí tothom ha anat dient la seva, fins al punt de llegir-se afirmacions del tipus “La Sanidad británica recomienda a las embarazadas de bajo riesgo no dar a luz en los hospitales” (diari ABC, 3 de desembre de 2014). Com veieu, ben bé no és el mateix... així que jo també m’he llegit els articles i en trec les meves conclusions.

Article divulgatiu britànic

L’article divulgatiu de la pàgina de NICE es basa en la revisió, publicada aquest mes de desembre de 2014, de la guia clínica NICE de cures intrapart: “Intrapartum care: care of healthy women and their babies during childbirth”, és a dir: “Atenció intrapart: cura de dones sanes i els seus nadons durant el naixement”. Què vol dir NICE? National Institute for Health and Care Excellence. És a dir, es tracta d’un ens britànic que vetlla per a que existeixin guies i consells per millorar l’atenció sanitària i social. Una guia NICE és una guia de bona praxi, basada en evidència científica. És del tot extrapolable aquí? Home, algunes coses sí, però el seu sistema sanitari no és exactament igual que el nostre.

A la pàgina de NICE podem trobar articles de caire divulgatiu basats en les guies NICE que aporten informació i novetats a la població. I paral·lelament podem consultar les guies clíniques senceres i descarregar-les en PDF.

Què diu l’article divulgatiu de la pàgina de NICE? D’entrada, afirma que l’evidència mostra que una atenció obstètrica liderada per llevadores és més segura que l’atenció hospitalària convencional per a dones amb embarassos normals de baix risc. Això és degut a que hi ha menys intervencions com l’ús de fòrceps o anestèsia epidural, i els resultats en els nadons són els mateixos que en unitats d’Obstetrícia. Aquestes unitats poden estar situades als mateixos hospitals, al costats de les unitats d’Obstetrícia, o bé ser independents i separades de l’hospital. Aproximadament el 45% de les dones tenen un risc baix de presentar complicacions durant l’embaràs. I són factors que incrementen aquest risc tenir més de 35 anys, tenir sobrepès o obesitat, haver presentat sagnat més enllà de les 24 setmanes, i tenir la pressió arterial elevada.

Alhora, l’article també diu que els parts domiciliaris són equitatius pel que fa a seguretat a les unitats liderades per llevadores i a les sales de parts tradicionals, EXCEPTE PER MARES PRIMERENQUES. En una unitat liderada per llevadores o en un hospital, trobarem cinc nadons amb complicacions mèdiques greus per cada 1.000 parts, mentre que aquesta xifra puja a 9 nadons per cada 1.000 quan el part és a casa i la mare és primerenca. Per tant els professionals de la salut haurien d’informar les dones sobre les opcions de les quals disposen a l’hora de parir i avisar-les que tenen la llibertat de triar on parir.

També diu que totes les dones que pareixin han de tenir un accés ràpid a una unitat obstètrica si necessiten ser traslladades a l’hospital per motius mèdics o perquè sol·liciten una analgèsia epidural.

Què diu la guia clínica NICE?

Ara anem a la guia clínica NICE sobre l’atenció al part. D’entrada, el públic objectiu de la guia són gestants de baix risc, i amb baix risc d’aparició de complicacions en el part, amb un sol fetus en presentació cefàlica i que inicien el treball de part de manera espontània entre les setmanes 37 i 41 i 6 dies.

Respecte al lloc de naixement, la guia NICE diu que cal exposar, tant a nul·lípares (dones que no han parit mai) com a multípares (dones que han parit prèviament), que poden triar entre parir a casa, en unitats liderades per llevadores (fora o dins de l’hospital) o en àrees d’Obstetrícia, i a més a més cal donar suport a les dones en la seva tria. Alhora, distingeix entre multípares i nul·lípares de baix risc: cal explicar a les nul·lípares que si opten pel part domiciliari hi ha un petit increment del risc de complicacions mèdiques severes pel que fa al nadó. En canvi, tots dos grups es beneficiaran de l’atenció en unitats liderades per llevadores, ja que hi haurà menys intervencions i la taxa de complicacions serà la mateixa que a les sales de parts convencionals.

La guia té 108 pàgines. No em dedicaré a fer-ne un resum, però sí que m’ha cridat l’atenció una cosa: proposa l’atenció one-to-one. És a dir, una llevadora atén una sola dona alhora, i cada dona té una llevadora per ella.

I aquí van les meves conclusions de tot plegat:

D’entrada, dir que és més segur parir fora de l’hospital en un titular d’un diari és sensacionalista. “Señoras huyan de los hospitales”. El que és més segur, i és el que plantegen aquestes unitats liderades per llevadores i els parts a casa, és respectar els temps del part, recordar què dura un part, i evitar intervencions innecessàries que no estan pas exemptes de complicacions. Evidentment si no hi ha un ginecòleg no es podrà emprar un fòrceps o unes espàtules, i s’esperarà més a que el nadó surti per si sol, mentre que el ginecòleg té aquest recurs accessible. A més a més en el moment en què hi ha anestèsia epidural la probabilitat de part instrumentat augmenta, de manera que si no n’hi ha s’intervé menys en l’expulsiu.

Per tant, en un part assistit per llevadores, tal i com ho planteja la guia NICE, no hi ha anestèsia, ni tampoc ginecòleg, i per tant no es poden instrumentar els parts. Per tant evidentment la taxa d’intervencions és menor. Quin és el secret de tenir menys intervencions sense més complicacions? D’una banda, minimitzar les intervencions implica una reducció de les complicacions inherents als procediments. I per l’altra, amb un bon control d’aquests parts es poden detectar moltes possibles complicacions i activar un protocol de trasllat prèviament establert. Perquè no intervenir no vol dir no controlar.

Aquí a Catalunya l’atenció obstètrica està organitzada de manera diferent segons el centre sanitari. En els centres privats el control de tot el procés acostuma a ser dut a terme per la llevadora, i el ginecòleg entra en escena en cas de complicacions o directament a l’hora d’atendre l’expulsiu. I als centres públics varia molt en funció de si hi ha docència de metges i llevadores residents o no. En hospitals comarcals, en general, els parts de baix risc són assistits per llevadores, i és possible que la dona no vegi un ginecòleg en tot el procés. En canvi, en els hospitals universitaris els ginecòlegs residents també s’han de formar en l’assistència a parts de baix risc, i per tant hi ha més presència dels ginecòlegs en aquest tipus de parts.

Crec que varia l’atenció rebuda per la dona en funció de si l’està assistint un ginecòleg o una llevadora? És difícil generalitzar... depèn del ginecòleg que sigui i de la llevadora que sigui. I de quan s’avisi el ginecòleg. I de si coneix la pacient prèviament... i fins i tot de l’hora del dia, de si hi ha més dones de part, i d’infinitat de factors. Alhora, sovint els ginecòlegs només entrem en escena quan és necessari actuar. A mi m’agrada assistir parts normals, de baix risc, i sóc ginecòloga. Sé instrumentar i sé fer cesàries, però els parts normals són més satisfactoris, i crec que la majoria dels meus companys pensen el mateix.

Com podem minimitzar les intervencions? Tornem als temps. Igual que una patata triga un temps en créixer des que la plantem, i un embaràs dura nou mesos, no podem pretendre que els parts durin tres hores, i a sobre siguin de dia i quan a nosaltres ens va bé. Si tot està bé, potser esperant 5 contraccions més i aplicant escalfor al periné el nadó surt sol i sense necessitat d’episiotomia, per exemple.


Sobre el tema de l’atenció one-to-one: això al nostre país seria tot un luxe tenint en compte l’escenari sanitari actual: retallades pressupostàries i per tant de personal a la sanitat pública, i els hospitals privats i les asseguradores de salut negociant preus cada dia més ajustats i, per tant, també ajustant personal i despeses. És possible el one-to-one sistemàtic al nostre país? Seria fantàstic, jo signava demà mateix, però actualment no ho veig possible perquè això val molts diners. Hi ha dones que tenen la sort d’arribar a l’hospital i trobar-se que aquell dia no hi ha ningú més, i tenen la llevadora per elles soles, però d’altres arribaran al mateix lloc en un altre moment d’overbooking i, tot i rebre una atenció mèdica adequada, no podran rebre tant recolzament emocional ni podran estar tan pendents de les seves necessitats. És injust? Doncs sí. Però actualment és el que passa a tots els centres sanitaris, siguin de titularitat pública o privada. On la dona sí que té un tracte one-to-one és a casa seva, si opta per un part domiciliari, i fent una despesa econòmica considerable. I assumint el risc implícit de parir fora d’un centre sanitari (no entro ara mateix en aquest debat). 

Hi hauria alguna manera d’aconseguir una atenció one-to-one dins d’un centre sanitari, sense haver de dependre del factor sort? Està clar que el que ho frena és un motiu purament econòmic... pagaríeu per a que se us garantís aquest tipus de tracte dins d’un hospital? Evidentment no estaria a l’abast de tothom, com tampoc ho està el part a casa... però potser caldria anar-se plantejant que això fos una opció. Perquè l'ideal seria un tracte personalitzat, exquisit, a mida de les expectatives de cada dona i respectant la normal evolució de tot el procés, però sense renunciar a la seguretat de tenir-ho tot allà a la vora per si cal. 

Què en penseu de tot plegat?