Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dilluns, 3 d’agost de 2015

Diploma d'Especialització en M( P )aternitats: Salut, Criances i Cultures


Avui faig difusió de la meva primera experiència docent més enllà dels cursos de Primers Auxilis de Creu Roja: el proper curs formaré part de l'equip de professors d'un curs de postgrau sobre maternitat i paternitat. Es tracta del Diploma d'Especialització en M( P )aternitats: Salut, Criances i Cultures, impartit des de la Universitat Rovira i Virgili.





El Diploma està adreçat a professionals de la salut que desitgin obtenir una visió més social i antropològica del procés de la maternitat (i paternitat) i a investigadors del camp de la Salut i les Ciències Socials (Antropologia, Bioètica, Sociologia, etc). És important saber que no es tracta de formació mèdica que habiliti per a l'assistència sanitària.

Per mi és un orgull poder formar part d'aquest equip docent, entre els quals hi ha companys de l'hospital com l'Anna Maria Massó i el Juan Bernardo Schuitenmaker. Estic segura que serà una experiència molt enriquidora i de la qual jo també aprendré.

Aquí teniu l'enllaç: http://www.fundacio.urv.cat/diploma_d_especialitzacio_en_m_p_aternitats_salut_criances_i_cultures/of/CAT/EMPCRICS-M1-2015-1


dijous, 23 de juliol de 2015

Nens i nenes d'alta demanda

Sempre he trobat molta informació a la xarxa sobre els nadons d’alta demanda, la seva necessitat perpètua de contacte físic i de descobrir el món constantment, la teoria de l’exterogestació, etcètera. Però què passa quan aquests nadons creixen i es converteixen en nens i nenes? Canvien? Avui escric com a mare, no com a ginecòloga, per a que els pares i mares que teniu nadons d’alta demanda us imagineu què pot venir després.

La Laia va ser un nadó d’alta demanda des del primer minut. Semblava que el bressol-tupper de l’hospital tingués punxes, i quan se l’enduien per alguna cosa muntava uns ciris espectaculars (aquí li dono la raó pobreta). Jo no m’havia plantejat res, simplement el meu instint em deia que si es queixava l’agafés, i així ho vaig fer. Un cop a casa la senyoreta no es conformava amb estar als meus braços. Només estava contenta i feliç si jo estava dreta i bellugant-me, i ella de cara al món evidentment. Ni motxilla ben enganxadeta al meu pit ni res. Ens vam estudiar tots els quadres de casa, totes les branques de l’arbre del davant de casa, cada racó del passadís... només podia seure per donar-li el pit. Llavors, com no la podia deixar sola, un cop adormida m’havia de quedar en contacte amb ella, així que li donava el pit al llit i llavors la deixava tocant la meva cama al meu costat. Si m’aixecava un moment ja xisclava. De vegades si havia de fer el dinar li plantava el gat com a substitut de la meva cuixa, però colava poca estona. És a dir, que vaig aprendre a fer de tot amb una sola mà. Sona dur, i realment miro enrere i em pregunto com vaig poder sobreviure, però en aquell moment no se’m feia gens estrany i no em va molestar gens. La meva nena necessitava allò i jo no tenia res més a fer que donar-li.

Què ha anat passant després? Va parlar aviat i a sobre no callava, se n’anava amb tothom, buscava nens més grans per jugar...  A l’escola bressol més d’una vegada m’havien dit que la nena estava molt estimulada, perquè podia aparèixer un dia amb galetes que havíem fet a casa, i clar, no tots els nens feien aquestes coses a casa. Jo no he considerat mai que jugar amb massa de galeta i fer formes sigui hiperestimular... El cas és que és una nena que no s’ha entretingut mai sola jugant i jo he hagut de buscar alternatives per fer-li passar les tardes de pluja. Les cuinetes li van interessar a l’any, les nines a l’any i mig i durant poc temps, i no ha estat mai una nena de puzzles ni contes ni construccions, ni tampoc d’inventar-se historietes amb les nines i els Playmobil (tot i que en té un munt). La seva primera pel·lícula la va veure als cinc anys, i no la va acabar. Ella gaudeix més fent alguna recepta amb la Thermomix, regant les plantes i enredant amb aigua o deixant fluir la seva creativitat amb cartró, pintura, la pistola de silicona i la purpurina.  

Ella el que necessita és atenció constant de l’adult. I això, quan ja no estàs de baixa maternal, treballes un munt d’hores, hi ha nits que no dorms, i tens un altre nen que també necessita que li facin cas, pot arribar a ser esgotador. Llevar-me un dissabte i que quan encara no has posat un peu a terra em digui “mama fem un pastís?”, o “fem manualitats?” és el més habitual del món. El concepte d’esperar a que la mama esmorzi li costa d’entendre. I és que ella viu on fire perpètuament, i quan no sap què fer agafa el Youtube i es busca un tutorial de com fer no sé quina manualitat. Jo al revés que altres mares puc dir que sort en tinc de la tele i la tablet, perquè li fan descansar el cervell de tant en tant, cosa que falta li fa. Mirar la Peppa Pig és terapèutic en el seu cas. Dissabte per exemple érem sopant en un restaurant i el seu pare li va haver d’explicar la teoria de les plaques tectòniques després que estigués tota la tarda preguntant per què un terratrèmol, un cop ha començat, s’acaba. I fa quinze dies la seva gran preocupació era com funcionava el Teletac del cotxe i què volia dir això de tenir els diners al banc i pagar amb targeta. Per tant, la seva hiperactivitat mental (que no vol dir tenir un TDAH) fa que nosaltres haguem d’estar amb la ment en marxa tot el sant dia. I sí, algun “calla una estona reina” s’emporta de tant en tant. També li diem que el cervell ha de descansar, però no hi està gaire d'acord. I evidentment a les 10 del vespre estem morts tots dos.

Per sort a l’escola està molt a gust. Sí que és una nena competitiva i demanda molta atenció i tenir coses a fer, perquè és incapaç de posar la ment en blanc, però allà saben gestionar-ho perfectament i han comprès que ella és així. Tot ho aprèn de pressa, i sovint ella sola, i de vegades li costa entendre que no tothom és igual que ella ni aprèn a la mateixa velocitat. Aquest curs ha començat en una escola nova i s’ho ha passat pipa. La manera de treballar de l’escola fa molt, perquè sé que si la frenessin estaria frustrada i desmotivada. I nosaltres ens hem pogut relaxar i gaudir sense patir per si estava a gust o no, perquè ha estat evident que hi ha encaixat des del primer minut. L’anterior escola no era dolenta ni molt menys, però simplement no era per ella.

En canvi el Pau, el petit, és diferent. No va ser un nadó de menjar i dormir però el podia deixar a estonetes a la ganduleta o sortir a fer un volt amb ell al cotxet (amb la Laia duia el cotxet amb una mà i la nena a l’altra). Va ser “marranot” per dormir i menjar, i sempre ha estat mogudet, però me’l puc trobar jugant a cotxes tranquil·lament a estonetes curtes. És un nen despert però aprèn al seu ritme, s’equivoca i s’aixeca i tira endavant... res a destacar. M’encanta que ell sigui així i evito les comparacions, perquè m’agrada aprendre al seu costat i veure els seus progressos més lineals, no tan exponencials. Ell destaca bastant a nivell motriu, i per exemple amb 4 anys fa la roda quasi perfectament i la nena amb 7 cau cada cop que ho intenta.

Vaig cometre algun pecat no deixant-la al bressol de l’hospital? Tampoc hi vaig deixar el nen i no és pas així. He creat un “monstre”? Molts em deien que l’agafava massa, que la malacostumava... jo crec que la nena va néixer així i així ha seguit sent. Ara que és més grandeta treballem l’espera, la paciència, l’autonomia, el fet que no té per què guanyar sempre... però ho portem tot bastant més bé des que hem après que la nena és així, que necessita molta atenció i sobre tot estar ocupada constantment, i que això no és pas dolent. Alhora és una nena que també dóna molt... diguem-ne que ser la seva mare és intens.
Aquest curs ha començat a anar al cau i li va perfecte per polir aquests detalls de la igualtat i la no-competitivitat i l’esperit d’equip. De fet aquests dies la floreta de casa està de campaments i tenim el cervell més descansat (n’hi ha d’altres que no el tindran tant, i més en plena natura amb tots els interrogants que li poden sorgir), però la trobem moltíssim a faltar. Aquí l’esperarem amb les piles carregades!


Bé, com veieu, la meva vida és molt entretinguda, tant a la feina com a casa. Però jo sóc una mica com la Laia i no sé si sabria viure d’una manera més relaxada i tranquil·la... així que tots contents! Potser si no fos una mica així no tindria un bloc ni Mater Training ni m’emmerdaria cada dia amb coses noves. I és que la nena és físicament com el seu pare però no deixa de ser el meu mini-jo.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Salut a la xarxa. Cerquem la informació adequada en el lloc adequat?


 Sóc la primera que té un bloc i una pàgina web i escriu sobre salut a la xarxa. Això sí, amb un títol universitari que em recolza. I el bloc el tenia com a Web Mèdica Acreditada en el seu dia, fins al moment en què aquest segell va esdevenir de pagament i vaig decidir que una eina creada per a donar continguts de salut a la gent no m’havia de crear despeses.

Alhora, però, m’espanta una mica el que la gent arriba a cercar a través de la xarxa, i de quines fonts obté la informació. Malauradament no hi ha cap filtre sobre continguts de salut a la xarxa. Jo sóc jo, però podria ser qualsevol altre fent-se passar per metge, o podria directament ser una mare que explica les seves experiències personals. No té més lectures qui té més formació, sinó qui se sap posicionar millor o qui aconsegueix ser més mediàtic.

Avui he fet una prova: he buscat a google “caca rara bebé 4 meses”, i he trobat 68.100 resultats. El primer és d’una coneguda revista per a pares, i parla sobre la femta dels nadons. Enlloc consta qui l’ha escrit i quina formació té. El segon, també d’un conegut portal infantil, en canvi sabem que està escrit per un infermer pediàtric. I el tercer parla sobre la diarrea infantil sense que en consti l’autor/a, però amb els continguts avalats per un centre hospitalari.



Jo no dic a les meves pacients que no busquin les coses a la xarxa. De fet, quan els explico algun diagnòstic, els dic “i ara quan surtis d’aquí aniràs al Google i buscaràs quiste de plexo coroideo. Trobaràs que ho relacionen amb Síndrome de Down, però avui dia la informació que tenim és una altra”. Perquè ja entenc que buscaran informació al lloc més fàcil i accessible, sense haver d’esperar a arribar a casa, des del mateix telèfon mòbil. 


(veureu que en aquesta cerca, a la primera pàgina, surten dos fòrums on la gent pregunta a altres usuaris sobre una troballa ecogràfica)

I és que Internet pot ser molt útil, però també pot fer molt mal. Per una banda els continguts, un cop penjats, no s’actualitzen. L’evidència científica pot demostrar una altra cosa però allò seguirà allà tal qual. I, d’altra banda, qualsevol pot escriure una cosa i publicar-la a la xarxa.

Així doncs, avís per a navegants: a continuació us dono alguns consells:

- A l’hora de cercar temes de salut a la xarxa, cal ser crític. Un cop ens sembla que hem trobat el que buscàvem, és molt recomanable intentar esbrinar qui hi ha al darrera: un professional de salut? Una marca comercial? Un periodista? Sí, hi ha multitud de continguts de salut elaborats per periodistes, i no sempre s’assessoren correctament, o els sembla que sí però després com tots els humans poden cometre errors.

- És important veure de quan és cada contingut que trobem. És el mateix l’abordatge d’un determinat tema ara que l’any 2006? No fa massa es feien amniocentesis per edat materna (més de 38 anys), i actualment l’edat es té en compte per al càlcul de l’índex de risc de Síndrome de Down però no és per si sola una indicació de fer una prova invasiva.

- Una pregunta obligada: estem llegint informació objectiva? O ens estan transmetent un missatge per a que fem una determinada cosa? Pel que fa al món de l’embaràs i el part, on la dona té molt a dir, és ella qui ha de tenir la informació que li doni eines per saber què vol, però no ha de ser algú altre qui li digui què li convé més.

- També ens hem de preguntar si allò que estem llegint té base científica. Els articles científics publicats en revistes mèdiques es classifiquen en diferents nivells d’evidència segons si en tenen molta o poca. El grau d’evidència més alt és el dels assaigs clínics controlats i randomitzats, i el més baix és el corresponent a “opinions d’experts sense valoració crítica”. Afirmacions com “menja el que vulguis durant l’embaràs i no passarà res” s’han d’agafar molt amb pinces!

- Una cosa és cercar informació sobre un tema i l’altre és esperar rebre un consell o que ens diguin què hem de fer. En aquest bloc tinc una adreça de correu de contacte, i sovint m’arriben consultes sobre segones opinions de temes mèdics, sobre la conveniència de quedar-se embarassada o no amb una determinada patologia, sobre la presa d’un medicament... les consultes mèdiques s’han de fer a la consulta del professional de referència, o com a màxim en portals de consulta online creats amb aquesta finalitat. Jo, a través d’aquest bloc, o del correu electrònic, no faig actes mèdics. 

- Els fòrums d’internet o els grups de Facebook són espais de trobada per a obtenir companyia virtual, però no per a donar o rebre consells de salut. Tot i que hi ha qui els dóna i qui els espera rebre, no són el lloc més adequat per a aquesta funció, essent freqüents els errors conceptuals i les recomanacions basades tan sols en experiències personals d’algú (que sovint ni tan sols coneixem).

- De vegades, enlloc de buscar en la immensitat de la xarxa, no és mala idea demanar al nostre professional de salut de referència que ens recomani alguna pàgina, bloc, portal o app per a obtenir més informació sobre un tema. De la mateixa manera que ens recomanarien un llibre.


Bé, dit això, espero que tots els meus lectors i lectores naveguin per la xarxa amb seguretat i esperit crític. I, si teniu molt interès sobre un tema en concret, m’ho podeu fer saber i quan tingui un moment en parlo... m’encanta rebre propostes!








dimecres, 8 de juliol de 2015

Recull d'articles

Com podeu comprovar darrerament escric poc per aquí. Família, feina, projectes diversos… sempre vaig de cul, això no és cap novetat. Però és que ara a banda d'escriure aquí també ho faig per al bloc de Mater Training, el meu "tercer fill" virtual, cosa que en part em fa tenir la sensació de posar-li les banyes al meu propi bloc personal. Però ara Mater Training és un projecte relativament nou i necessita empenta per situar-se i que la gent el vagi coneixent, i per això el tinc una mica més mimadet.

Fins ara havia traduït al català algun article que havia escrit per al bloc de Mater Training, però com darrerament n'han estat uns quants prefereixo compartir-los tots, i per això us penjo directament els enllaços a cadascun d'ells. Ja veieu que no m'he estat quieta… espero que us agradin! Els dibuixos, obra de La Cuchu, són una monada.

· Aquest és un dels més llegits, i parla sobre els tactes al final de l'embaràs i la maniobra de Hamilton. En algun moment també havíem parlat per aquí sobre els tactes.
http://www.matertraining.com/maniobra-de-hamilton-y-tactos-al-final-del-embarazo/

· En aquest parlo sobre l'analgèsia epidural, els seus avantatges i inconvenients i mites al seu voltant:
http://www.matertraining.com/la-epidural-es-mala/

· Aquest és el mes recent, de començaments d'aquesta setmana. En el meu dia a dia veig moltes dones embarassades, i el paper que adopta la parella (o que se li otorga) és molt variable: des d'un simple espectador a la involucració màxima. Quin paper té la parella en l'embaràs, part i postpart?
http://www.matertraining.com/la-pareja-papel-activo-o-mero-espectador/

· En aquest, de fa un meset, faig quatre pinzellades sobre les diferents postures durant el treball de part i l'expulsiu, amb i sense analgèsia epidural, i la llibertat de moviment:
http://www.matertraining.com/posturas-y-libertad-de-movimiento-en-el-parto/

· Aquesta primavera vam regalar un dels nostres cursos a una parella de dues noies, una de les quals és la germana d'un amic meu. Li vaig preguntar a ell si es plantejaven donar el pit les dues, i va al·lucinar amb el fet que això fos possible, així que vaig decidir escriure sobre el tema de la lactància induïda:
http://www.matertraining.com/lactancia-inducida/

· Seguint amb el tema de la lactància, aquí parlo sobre el dolor durant l'alletament, un símptoma que ens diu que alguna cosa no va bé i que no sempre se soluciona a la primera:
http://www.matertraining.com/cuando-la-lactancia-es-dolorosa/

· Aquí parlo sobre els pròdroms de part, aquella fase latent en què les contraccions encara es poden aturar, i que generen dubtes a l'hora d'anar o no anar a l'hospital:
http://www.matertraining.com/los-prodromos-de-parto/

· I aquí parlo sobre els símptomes més habituals de l'embaràs i alguns trucs per portar-los millor:
http://www.matertraining.com/sintomas-habituales-durante-el-embarazo/

· I per acabar us deixo l'article més llegit de Mater Training, escrit per la meva companya, la Sandra Gómez, sobre els fórceps. S'ha compartit arreu del món i ha tingut un abast de milers de persones, així que aquí el teniu:
http://www.matertraining.com/no-quiero-un-forceps/

· I amb aquesta calor us deixo també una recepta fresqueta de smoothie de plàtan, obra de la Mercè, amiga meva des de la infància, padrina de la meva filla i autora del bloc "Farina i Xocolata". Els plàtans són rics en potassi, i tot i portar força sucre van molt bé per les embarassades que pateixen rampes:
http://www.matertraining.com/smoothie-de-platano/


Bé, per si teniu ganes de provar els cursos de Mater Training, i per compensar una mica la meva poca activitat en aquest bloc, us deixo un codi de descompte del 20% vàlid durant aquest mes de juliol per als cursos de Mater Training: BLOGLAURA20. Posant aquest codi tindreu el descompte amb qualsevol curs que poseu al carretó de la compra. També ens podeu seguir a Facebook per tal d'estar al dia de les nostres publicacions i novetats.

Prometo escriure per aquí en breu!



dilluns, 8 de juny de 2015

Estreptococ, cultius i antibiòtic. Què diuen les guies clíniques?


Fa tres anys ja vaig parlar sobre l’estreptococ agalactiae i què fem els obstetres per prevenir les infeccions neonatals per aquest microbi: http://laurarodellar.blogspot.com.es/2012/05/lestreptococ-un-microbi-galactic.html. Avui repesco aquest post, el resumeixo i afegeixo quatre pinzellades més després d’assistir al Curs d’Actualització en Malalties Infeccioses en Obstetrícia i Ginecologia que ha tingut lloc a l’Hospital del Mar de Barcelona.

Gairebé una tercera part de les embarassades estan colonitzades per una bactèria anomenada Streptococcus agalactiae, ja sigui a la vagina o al tub digestiu. Estar colonitzades vol dir que tenen la bactèria en el seu cos però que aquesta no els produeix cap infecció ni cap símptoma. Si no féssim res, la meitat dels nens de mares portadores es colonitzarien en el moment del part, i d’aquests un 1-2% farien una sèpsia precoç durant les primeres 24 hores de vida. Una sèpsia (o sepsis) és una infecció generalitzada greu. En el cas de l’estreptococ, produeix pneumònia i meningitis, entre d’altres alteracions, essent mortal en un 8% dels afectats i deixant seqüeles importants (sordesa, ceguesa, retard psicomotor) en un 25-30% dels casos.

Com podem prevenir tot això? Actualment es realitza un cultiu vaginal i rectal a totes les embarassades entre les 35 i les 37 setmanes de gestació. Si el cultiu és positiu per estreptococ, en el moment del part s’administra penicil·lina a la mare per via venosa per reduir la transmissió d’aquest bacteri cap al nadó i per tant els casos de sèpsia precoç. La penicil·lina s’administra cada quatre hores, i per a considerar completa la pauta s’han d’haver posat com a mínim dues dosis. En dones al·lèrgiques a la penicil·lina hi ha altres alternatives (clindamicina i vancomicina).

També s’administra antibiòtic quan hem trobat estreptococ en un cultiu d’orina, o quan aquella dona ha tingut un altre fill amb una sèpsia per estreptococ. I, en cas de cultius desconeguts (part abans de tenir el resultat, embaràs no controlat, part prematur, etc.), posem antibiòtic si el part té lloc abans de les 37 setmanes, amb més de 18 hores de bossa trencada o la dona presenta febre durant el part.

Els metges basem les nostres actuacions en l’evidència científica. Constantment es realitzen estudis científics per respondre interrogants o comprovar si cal seguir adoptant una conducta o bé no té sentit. I, a partir d’aquests estudis, s’elaboren guies clíniques i protocols. És a dir, que en l’elaboració d’un protocol es té en compte l’evidència científica i no el que li ve de gust a la persona que l’elabora. La pauta de detecció d’estreptococ a totes les embarassades i posterior tractament antibiòtic durant el part ha mostrat ser efectiva en la reducció de les sèpsies neonatals precoces (no en les tardanes, més enllà dels 7 dies). Hem passat d’una incidència de sèpsia de 2,4 casos per cada 1000 recent nascuts vius abans de la implantació d’aquestes mesures a 0,36 per cada 1000 recent nascuts vius l’any 2010. 

Aquesta estratègia està avalada per les següents guies clíniques:

Document de Consens de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (2010): http://seq.es/seq/0214-3429/25/1/alos.pdf

Guia Clínica del CDC (Centers for Disease Control and Prevention) (2010): http://www.cdc.gov/mmwr/pdf/rr/rr5910.pdf


En canvi, al Regne Unit no es realitzen els cultius sistemàtics a totes les dones embarassades per detectar l’estreptococ, com podeu llegir a la guia clínica del Royal College os Obstetricians and Gynaecologysts: https://www.rcog.org.uk/globalassets/documents/guidelines/gtg36_gbs.pdf

No obstant, si analitzem els diferents punts de la guia clínica del Regne Unit podem veure que la seva incidència de sèpsia sense aplicar el protocol de detecció d’estreptococ i posterior tractament antibiòtic durant el part en dones positives és molt similar a la que tenen als Estats Units aplicant el protocol. És a dir, que les dades d’un país no sempre són extrapolables a altres regions. I, d’altra banda, el nivell d’evidència a l’hora de no aconsellar aplicar aquest protocol és baix, sense basar-se en estudis científics ben dissenyats sinó en opinions d’experts i sèries de casos. 

Per tant, a dia d’avui i al nostre país, l’evidència científica i les guies clíniques del nostre país deixen molt clara la conducta a seguir. D’acord que hi ha dones que quan arriba el dia del part ja no han deixat de tenir l’estreptococ, i d’altres que l’adquiriran entre la presa de la mostra i el part, però a nivell poblacional sí que estem disminuint les sèpsies precoces aplicant aquest protocol. Encara no hem aconseguit reduir a zero la sèpsia precoç, i per això s’està investigant sobre una vacuna contra l’estreptococ. I, pel que fa a la sèpsia tardana, aquest protocol no ha demostrat tenir beneficis. Hem de tractar moltes dones per evitar un cas, però el cas que evitem és d’una patologia prou greu com per sortir a compte tractar tanta gent.


La conducta és senzilla: en cas de cultiu positiu, o algun altre supòsit que faci necessari el tractament antibiòtic, durant el part l’única cosa que canvia és que s’ha d’anar administrant penicil·lina cada 4 hores. Això no té per què implicar més medicalització, ni mesures agressives, ni té per què motivar una inducció del part, ni canvia res. El risc de sèpsia amb la pauta d’antibiòtic preventiu és molt i molt baix, i per tant això no ha de suposar una preocupació. I què passa si no es posa antibiòtic amb un cultiu positiu? En un 99% dels casos res... així que el més probable és que no passi res, però algú ha de ser aquest 1%. Un 1% és el risc de perdre l’embaràs després d’una amniocentesi, i la majoria de la gent s’ho pensa força abans de fer-se aquesta prova.