Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dilluns, 8 desembre de 2014

Guia NICE d'atenció al part i notícies a la premsa

Aquests dies la premsa i les xarxes socials es fan ressò al voltant d’un article publicat per la premsa anglesa sobre la menor taxa de complicacions que poden tenir els parts atesos en unitats liderades per llevadores. Textualment diu: “Miwife-led units safest for straightforwardbirths” (Nice, 3 de desembre de 2014), que traduït al català seria: “Unitats liderades per llevadores, més segures per a parts normoevolutius”. A partir d’aquí tothom ha anat dient la seva, fins al punt de llegir-se afirmacions del tipus “La Sanidad británica recomienda a las embarazadas de bajo riesgo no dar a luz en los hospitales” (diari ABC, 3 de desembre de 2014). Com veieu, ben bé no és el mateix... així que jo també m’he llegit els articles i en trec les meves conclusions.

Article divulgatiu britànic

L’article divulgatiu de la pàgina de NICE es basa en la revisió, publicada aquest mes de desembre de 2014, de la guia clínica NICE de cures intrapart: “Intrapartum care: care of healthy women and their babies during childbirth”, és a dir: “Atenció intrapart: cura de dones sanes i els seus nadons durant el naixement”. Què vol dir NICE? National Institute for Health and Care Excellence. És a dir, es tracta d’un ens britànic que vetlla per a que existeixin guies i consells per millorar l’atenció sanitària i social. Una guia NICE és una guia de bona praxi, basada en evidència científica. És del tot extrapolable aquí? Home, algunes coses sí, però el seu sistema sanitari no és exactament igual que el nostre.

A la pàgina de NICE podem trobar articles de caire divulgatiu basats en les guies NICE que aporten informació i novetats a la població. I paral·lelament podem consultar les guies clíniques senceres i descarregar-les en PDF.

Què diu l’article divulgatiu de la pàgina de NICE? D’entrada, afirma que l’evidència mostra que una atenció obstètrica liderada per llevadores és més segura que l’atenció hospitalària convencional per a dones amb embarassos normals de baix risc. Això és degut a que hi ha menys intervencions com l’ús de fòrceps o anestèsia epidural, i els resultats en els nadons són els mateixos que en unitats d’Obstetrícia. Aquestes unitats poden estar situades als mateixos hospitals, al costats de les unitats d’Obstetrícia, o bé ser independents i separades de l’hospital. Aproximadament el 45% de les dones tenen un risc baix de presentar complicacions durant l’embaràs. I són factors que incrementen aquest risc tenir més de 35 anys, tenir sobrepès o obesitat, haver presentat sagnat més enllà de les 24 setmanes, i tenir la pressió arterial elevada.

Alhora, l’article també diu que els parts domiciliaris són equitatius pel que fa a seguretat a les unitats liderades per llevadores i a les sales de parts tradicionals, EXCEPTE PER MARES PRIMERENQUES. En una unitat liderada per llevadores o en un hospital, trobarem cinc nadons amb complicacions mèdiques greus per cada 1.000 parts, mentre que aquesta xifra puja a 9 nadons per cada 1.000 quan el part és a casa i la mare és primerenca. Per tant els professionals de la salut haurien d’informar les dones sobre les opcions de les quals disposen a l’hora de parir i avisar-les que tenen la llibertat de triar on parir.

També diu que totes les dones que pareixin han de tenir un accés ràpid a una unitat obstètrica si necessiten ser traslladades a l’hospital per motius mèdics o perquè sol·liciten una analgèsia epidural.

Què diu la guia clínica NICE?

Ara anem a la guia clínica NICE sobre l’atenció al part. D’entrada, el públic objectiu de la guia són gestants de baix risc, i amb baix risc d’aparició de complicacions en el part, amb un sol fetus en presentació cefàlica i que inicien el treball de part de manera espontània entre les setmanes 37 i 41 i 6 dies.

Respecte al lloc de naixement, la guia NICE diu que cal exposar, tant a nul·lípares (dones que no han parit mai) com a multípares (dones que han parit prèviament), que poden triar entre parir a casa, en unitats liderades per llevadores (fora o dins de l’hospital) o en àrees d’Obstetrícia, i a més a més cal donar suport a les dones en la seva tria. Alhora, distingeix entre multípares i nul·lípares de baix risc: cal explicar a les nul·lípares que si opten pel part domiciliari hi ha un petit increment del risc de complicacions mèdiques severes pel que fa al nadó. En canvi, tots dos grups es beneficiaran de l’atenció en unitats liderades per llevadores, ja que hi haurà menys intervencions i la taxa de complicacions serà la mateixa que a les sales de parts convencionals.

La guia té 108 pàgines. No em dedicaré a fer-ne un resum, però sí que m’ha cridat l’atenció una cosa: proposa l’atenció one-to-one. És a dir, una llevadora atén una sola dona alhora, i cada dona té una llevadora per ella.

I aquí van les meves conclusions de tot plegat:

D’entrada, dir que és més segur parir fora de l’hospital en un titular d’un diari és sensacionalista. “Señoras huyan de los hospitales”. El que és més segur, i és el que plantegen aquestes unitats liderades per llevadores i els parts a casa, és respectar els temps del part, recordar què dura un part, i evitar intervencions innecessàries que no estan pas exemptes de complicacions. Evidentment si no hi ha un ginecòleg no es podrà emprar un fòrceps o unes espàtules, i s’esperarà més a que el nadó surti per si sol, mentre que el ginecòleg té aquest recurs accessible. A més a més en el moment en què hi ha anestèsia epidural la probabilitat de part instrumentat augmenta, de manera que si no n’hi ha s’intervé menys en l’expulsiu.

Per tant, en un part assistit per llevadores, tal i com ho planteja la guia NICE, no hi ha anestèsia, ni tampoc ginecòleg, i per tant no es poden instrumentar els parts. Per tant evidentment la taxa d’intervencions és menor. Quin és el secret de tenir menys intervencions sense més complicacions? D’una banda, minimitzar les intervencions implica una reducció de les complicacions inherents als procediments. I per l’altra, amb un bon control d’aquests parts es poden detectar moltes possibles complicacions i activar un protocol de trasllat prèviament establert. Perquè no intervenir no vol dir no controlar.

Aquí a Catalunya l’atenció obstètrica està organitzada de manera diferent segons el centre sanitari. En els centres privats el control de tot el procés acostuma a ser dut a terme per la llevadora, i el ginecòleg entra en escena en cas de complicacions o directament a l’hora d’atendre l’expulsiu. I als centres públics varia molt en funció de si hi ha docència de metges i llevadores residents o no. En hospitals comarcals, en general, els parts de baix risc són assistits per llevadores, i és possible que la dona no vegi un ginecòleg en tot el procés. En canvi, en els hospitals universitaris els ginecòlegs residents també s’han de formar en l’assistència a parts de baix risc, i per tant hi ha més presència dels ginecòlegs en aquest tipus de parts.

Crec que varia l’atenció rebuda per la dona en funció de si l’està assistint un ginecòleg o una llevadora? És difícil generalitzar... depèn del ginecòleg que sigui i de la llevadora que sigui. I de quan s’avisi el ginecòleg. I de si coneix la pacient prèviament... i fins i tot de l’hora del dia, de si hi ha més dones de part, i d’infinitat de factors. Alhora, sovint els ginecòlegs només entrem en escena quan és necessari actuar. A mi m’agrada assistir parts normals, de baix risc, i sóc ginecòloga. Sé instrumentar i sé fer cesàries, però els parts normals són més satisfactoris, i crec que la majoria dels meus companys pensen el mateix.

Com podem minimitzar les intervencions? Tornem als temps. Igual que una patata triga un temps en créixer des que la plantem, i un embaràs dura nou mesos, no podem pretendre que els parts durin tres hores, i a sobre siguin de dia i quan a nosaltres ens va bé. Si tot està bé, potser esperant 5 contraccions més i aplicant escalfor al periné el nadó surt sol i sense necessitat d’episiotomia, per exemple.


Sobre el tema de l’atenció one-to-one: això al nostre país seria tot un luxe tenint en compte l’escenari sanitari actual: retallades pressupostàries i per tant de personal a la sanitat pública, i els hospitals privats i les asseguradores de salut negociant preus cada dia més ajustats i, per tant, també ajustant personal i despeses. És possible el one-to-one sistemàtic al nostre país? Seria fantàstic, jo signava demà mateix, però actualment no ho veig possible perquè això val molts diners. Hi ha dones que tenen la sort d’arribar a l’hospital i trobar-se que aquell dia no hi ha ningú més, i tenen la llevadora per elles soles, però d’altres arribaran al mateix lloc en un altre moment d’overbooking i, tot i rebre una atenció mèdica adequada, no podran rebre tant recolzament emocional ni podran estar tan pendents de les seves necessitats. És injust? Doncs sí. Però actualment és el que passa a tots els centres sanitaris, siguin de titularitat pública o privada. On la dona sí que té un tracte one-to-one és a casa seva, si opta per un part domiciliari, i fent una despesa econòmica considerable. I assumint el risc implícit de parir fora d’un centre sanitari (no entro ara mateix en aquest debat). 

Hi hauria alguna manera d’aconseguir una atenció one-to-one dins d’un centre sanitari, sense haver de dependre del factor sort? Està clar que el que ho frena és un motiu purament econòmic... pagaríeu per a que se us garantís aquest tipus de tracte dins d’un hospital? Evidentment no estaria a l’abast de tothom, com tampoc ho està el part a casa... però potser caldria anar-se plantejant que això fos una opció. Perquè l'ideal seria un tracte personalitzat, exquisit, a mida de les expectatives de cada dona i respectant la normal evolució de tot el procés, però sense renunciar a la seguretat de tenir-ho tot allà a la vora per si cal. 

Què en penseu de tot plegat? 

dissabte, 6 desembre de 2014

El tap mucós

Fa poc vaig escriure un article sobre el tap mucós per a Mater Training, el qual va tenir força èxit. Aquest mes també l'han publicat a la revista +Q9meses, així que he decidit compartir-lo en català aquí, al meu raconet virtual particular. Som-hi: 

El tap mucós és un ens misteriós que tothom sap que existeix però que poca gent sabria descriure. La seva expulsió genera dubtes, pors, incerteses i visites a Urgències. Com és? Si el perdem vol dir que el part és imminent? Parlem-ne.

Què és el famós tap mucós? Es tracta d’una substància entre mucosa i gelatinosa que té una missió clara: com el seu nom indica, fa de tap al coll de l’úter, és a dir, és una barrera més que protegeix el nadó de l’entrada de microbis.
El tap mucós està enganxat a les parets del coll de l’úter, el qual és com el coll d’un embut. Quan el coll es comença a escurçar i a dilatar, el tap mucós cau. Algunes dones se’l troben al paper higiènic quan s’eixuguen, d’altres a la roba interior, i d’altres el perden mentre orinen i ni tan sols se n’adonen. Algunes dones el perden sencer, com el de la imatge que us mostro, i d’altres ho faran a trossos, en un dia o en més d’un dia (per fascicles, com dic sovint a la consulta).

Com és el tap mucós? Com he dit, és de consistència entre mucosa i gelatinosa. A mi em recorda la “Mano Loca”, aquelles mans enganxoses que venien als quioscs a finals dels anys 80 que s’enganxaven a la paret. Acostuma a ser entre transparent i groguenc, però quan s’esborra el coll es pot trencar algun capil·lar sanguini fent que el tap es barregi amb sang, donant un aspecte similar al de la imatge, amb filets de sang.





Poden sorgir dubtes a l’hora de diferenciar-lo del líquid amniòtic i del flux vaginal. Quan es trenca la bossa amniòtica, es perd líquid clar (o verdós si hi ha meconi) de manera constant. El tap mucós no és líquid, és més consistent. El flux vaginal al final de l’embaràs pot ser més abundant i de consistència variable, però no arriba a ser tan dens com el tap mucós, i sempre és entre transparent i blanc o groguenc. El que sí que pot passar és que es perdi el tap mucós just després de trencar aigües.

Expulsar-lo vol dir que el part és imminent? No necessàriament. De la mateixa manera que les primeres contraccions poden aparèixer setmanes abans del part. En el moment en què comencen a haver canvis al coll de l’úter es perd el tap mucós. De vegades aquests canvis tenen lloc el mateix dia del part, però el més habitual és que s’anticipin uns dies. També es pot expulsar el tap mucós després d’un tacte vaginal.

És necessari, per tant, anar al metge després d’expulsar el tap mucós? Si només es tracta del tap mucós, sense cap altre símptoma, no és necessari. En canvi, si es perd abans de les 36 setmanes sí que caldrà descartar que el nadó vulgui néixer abans de temps. O si en algun moment la dona no se sent segura o té algun dubte, o si a més a més hi ha símptomes de part com contraccions regulars o ruptura de la bossa amniòtica.

Hem expulsat el tap... i ara què? Doncs es pot fer vida normal. És cert que no és convenient banyar-se? El nadó continua protegit per la bossa amniòtica, així que la dona pot banyar-se a la banyera de casa o al mar. Sí que, per prudència, és millor evitar banyar-se en jacuzzis o en piscines públiques. Les relacions sexuals tampoc són perilloses, i alhora poden ajudar una mica a activar el motor del part.

En resum, el tap mucós és una estructura gelatinosa que contribueix a tancar el coll de l’úter. Es perd amb els primers canvis en el coll, cosa que no significa que el part sigui imminent. No és necessari consultar després d’expulsar-lo, i es pot fer una vida normal fins que es desencadeni el treball de part.


dimecres, 12 novembre de 2014

Dos anys!

Aquest mes de novembre fa dos anys que vam fer la primera reunió "oficial" de Mater Training (el meu "tercer fill"). En família, amb pollastres a l'ast, una pissarra gegant, una pluja d'idees i interrupcions diverses (amb cinc nens no esperàvem menys). La idea original havia sorgit a l'estiu, n'havíem anat parlant, i a la tardor ja ens hi vam posar seriosament.

Abans de ser companyes de viatge d'aquest projecte, érem amigues. Totes treballem d'una manera similar i tenim la mateixa concepció sobre l'embaràs i el naixement, així que la línia de treball la teníem clara des d'un principi. Fa dos anys teníem cinc nens entre totes… i mentre naixia Mater Training n'han arribat dos més, els quals he tingut l'honor i el plaer d'acompanyar en el seu camí cap a la vida. Els nostres fills són com una mena de cosins entre ells, i s'entenen la mar de bé.

Emprendre quan tens parella, fills i una feina a la que dediques moltes hores no és gens fàcil. Intentes buscar el moment de treballar sense que la vida familiar se'n ressenteixi massa, sempre voldries fer més, aprofites cinc minuts de tranquil·litat per enviar un correu o revisar una classe… en definitiva, això és com jugar al Tetris. Mater Training forma part de la vida de casa meva. Els meus fills seuen sobre les pilotes de futbol i mouen la pelvis, i no els impressiona pas veure un vídeo d'un naixement. Saben que la seva mare té un projecte entre mans i que ha de treballar per fer-lo créixer, i això m'agrada. I nosaltres, enlloc de trobar-nos en un despatx en horari d'oficina, fem reunions nocturnes quan els astres s'alinien i ningú té guàrdia, no hi ha cap nen malalt (ni cap part) ni cap altre contratemps.

Ara miro enrere i veig tot el camí que hem recorregut en aquests dos anys. Com ho hem construït tot de zero: pàgina web, vídeos, presentacions, il·lustracions, àudios, etcètera. Si haguéssim tingut 10 hores diàries cadascuna hauríem anat més de pressa, però jo estic orgullosa del que hem creat. Hem comptat amb la feina i la creativitat de persones que també formen part de Mater Training: la Txell (disseny gràfic), la Pepa (disseny gràfic), la Marta (disseny gràfic), el Matías (disseny gràfic), la Sònia (il·lustració, "La Cuchu"), la Carme (veu), el Carlos (fotografia i vídeo), l'Emma (fisioterapeuta), mares que han prestat la seva imatge desinteressadament per aquest projecte, i Immograf (pàgina web i botiga virtual). Sense ells Mater Training no seria com és.

Tots els inicis de qualsevol projecte no són fàcils. I és molt important seguir treballant per acabar de perfilar detalls i millorar alguns aspectes. És per això que hem creat una enquesta per tal de conèixer una mica l'opinió del sector de mares respecte la preparació al part, tant presencial com online. Es respon en menys de dos minuts, i qui hi participi entra en el sorteig d'un dels nostres cursos. Ens doneu un copet de mà?

https://www.onlineencuesta.com/s/85721ee



Gràcies!


dimarts, 4 novembre de 2014

El canal del part: el nostre primer viatge

De totes les classes de Mater Training (el meu “tercer fill”) que he preparat, amb les que més he gaudit han estat les que tracten sobre el canal del part i el descens del nadó. I és que realment és apassionant veure com el fetus és capaç d’anar fent rotacions i moviments diversos a mida que va passant pels diferents estrets de la pelvis.

Els nadons baixen pel canal del part a l’hora de néixer (si ho fan per via vaginal evidentment). Molta gent, quan s’imagina aquest descens, pensa en una línia recta, com la barra per on baixen els bombers quan sona la sirena... però no, no és així. Si ho fos, probablement el període expulsiu duraria pocs minuts. El canal del part no es pas recte.

Teniu un plàtan per casa? Resseguiu-lo amb el dit. Aquest és el recorregut que fa un nadó quan passa per la pelvis... i més o menys la longitud és similar a la d’un plàtan normalet. Al llarg d’aquest camí el nadó travessarà els tres estrets de la pelvis, els tres punts crítics on ha de recol·locar el cap i el coll per a continuar baixant. Tot aquest recorregut, el que representa el plàtan, es diu “excavació pèlvica”. Enlloc d’anar recte cap avall, primer va una mica cap enrere i després cap endavant.


Ara feu tres talls al plàtan, però seguint la seva inclinació natural. Oi que no us surten tres talls paral·lels? Ja teniu els tres estrets de la pelvis: el superior, el mig i l’inferior, cadascun d’ells amb la seva orientació (imaginem que el plàtan és la pelvis d’una dona que està dreta i de perfil, mirant cap a la dreta de la imatge).



I ara ho compliquem una mica més. Retirem l’extrem de dalt i rotem el següent tros 90 graus cap a la nostra esquerra. Ens queda així: 




Quan el cap del fetus travessa la part de dalt del plàtan, entra a l’estret superior. Ja podem dir que el cap està “encaixat”. En canvi, per damunt d’aquest punt dèiem que estava “lliure”, i de fet es podia col·locar com volia. Si heu triat un plàtan normalet, no massa gros, veureu que no té una circumferència perfecta: hi ha un diàmetre més gran que l’altre. Doncs a l’estret superior passa el mateix: el diàmetre de davant a darrera és més estret que el de costat a costat. I ara toqueu-vos el cap. Oi que el diàmetre de davant a darrera és més gran que el de costat a costat? Com encaixaríeu el cap a l’estret superior? La resposta és senzilla: de costat. Amb una orella a la panxa de la mare i l’altra a la columna.

I així el fetus va baixant... fins que arriba al següent tall del plàtan: l’estret mig. Aquí la pelvis té un punt crític: les espines ciàtiques, que són uns bonys ossis que sobresurten i que poden arribar a ser força prominents. Això fa que aquest diàmetre de costat a costat que era més ample se’ns redueixi, sent més gran el de davant a darrera (com en el plàtan). El fetus, per a adaptar-se a aquest canvi, torna a rotar el cap, deixant el clatell contra el pubis de la mare. Però encara ha de fer una cosa més: ensenyar el seu diàmetre més petit. I això ho fa flexionant el cap, enganxant la barbeta al pit. Aquí a més a més es troba els músculs més profunds del sòl pelvià, que s’inserten aquí, de manera que si aquests estan tensos el descens es veurà dificultat.

Amb el cap flexionat, el fetus baixa una mica més, fins que arriba a l’estret inferior (l’últim tall del plàtan), que té una orientació diferent. Aquest estret té forma d’arc, i el que fa el nadó és recolzar el clatell al pubis i estirar el coll, com si agafés impuls. Mentre fa això, el cap va sortint per la vulva de la mare. 

Tornem a aquest detall: flexió del cap, i després extensió (o deflexió com diem en Obstetrícia). Això ho fem cada dia quan ens vestim i ens posem una samarreta amb el coll estret. I també ho fem quan ens llencem de cap a una piscina i nedem cap a la superfície.

Quan estem parint, hem de resseguir el plàtan mentalment. Ens hem d’imaginar el fetus rotant, flexionant i deflexionant el cap i sortint per la vulva mentre el periné es distén. Com si es posés una samarreta. L’hem d’acompanyar en aquest camí, ens l’hem d’imaginar. Primer per dirigir-lo al llarg de tota l’excavació pèlvica mentre baixa, cap enrere i després cap endavant, i després per ajudar-lo a sortir a l’exterior, deixant-li pas, sense frenar-lo. Hem d’aconseguir relaxar el periné enlloc de tensar-lo quan notem la pressió del cap. La tendència natural d’algunes dones, portin analgèsia epidural o no, és a tancar l’estret inferior, barrant-li el pas al nadó. No hem de tenir por, i en el moment d’empènyer hem d’obrir bé la pelvis i pensar en què està passant allà baix, què està fent el nostre fill/a, si en aquell moment està flexionant el cap o ja l’està deflexionant. 

Quin paper té aquí el massatge perineal fet unes quantes setmanes abans del naixement? Doncs no s’ha demostrat que disminueixi les episiotomies, però sí que és molt i molt útil a l’hora de conèixer el propi periné, familiaritzar-se amb la sensació de distensió i estirament en aquesta zona, i ser capaç de relaxar-lo enlloc de barrar la sortida al fetus.

Hi ha multitud de postures i moviments per a ampliar els diàmetres de cada estret i per facilitar el pas del nadó (això donaria per tres o quatre entrades de bloc). Moltes dones ja les adopten per instint propi. De fet, entre contracció i contracció no es té el cap per pensar en aquella postura que havíem après... però si voleu una bíblia sobre el tema, jo us aconsello el llibre “Parir en movimiento”, de Blandine Calais-Germain i Núria Vives. Més clar que elles seria molt difícil d’explicar.


Bé, aquí acabem avui... us deixo anar a tallar plàtans.

dimecres, 8 octubre de 2014

Article interessant


Sé que fa temps que no escric… després de les vacances, l'inici del curs (adaptació a P3 inclosa) implica una reestructuració de totes les rutines familiars. Si a això li sumem la feina a l'hospital i les hores dedicades a fer créixer Mater Training, el resultat és poc temps per escriure. No obstant sí que he escrit alguns articles xulos per al bloc de Mater Training que vull traduir al català i publicar aquí.

Avui no escric jo, però vull compartir un article que he trobat al blog Maternidad Consciente, de la Mònica Manso (terapeuta Gestalt), i que m'ha encantat. Parla de l'epidural. Remenant per la xarxa trobareu de tot sobre el tema: com n'és d'horrorosa o com n'és de fantàstica… i en realitat, com explica la Mònica, no és "ni xixa ni limoná". Un dia ja diré la meva sobre el tema, però m'encanta aquest enfoc que en fa una persona que no és metge:

http://www.maternidad-consciente.blogspot.com.es/2014/09/epidural-consciente-versus-epidural.html#more

Justament dilluns vaig assistir un part on després de moltes hores d'evolució lenta la mare va optar per l'analgèsia epidural. Va descansar una estona i en un tres i no res va néixer la petita en un part molt bonic i gaudit.

Ens veiem aviat, ho prometo!

Laura

dimarts, 29 juliol de 2014

La dolça espera

Cada vivència personal i professional aporta el seu granet de sorra i crea una empremta en mi. Els darrers dies han estat especialment intensos acompanyant una dolça espera amb un final més que feliç, així que avui vull parlar precisament d’això, de la dolça espera.

I què és la dolça espera? M’agrada anomenar així el període en el qual el nadó suposadament ja pot néixer, i simplement toca esperar que arribi el moment. Unes duren més i d’altres menys, unes es porten millor i d’altres no tan bé, hi ha més o menys nervis... però sobre tot hem de deixar que l’espera sigui dolça.

Visc a nivell professional moltes dolces esperes, algunes més a prop que d’altres (no tens exactament la mateixa relació amb tothom, ni empatitzes igual, ni se’t comuniquen de la mateixa manera). També he viscut dolces esperes pròpies, i d’amigues properes. Moments en què dius a una parella que en qualsevol moment es pot activar el moment del part, i que el seu nen o nena por trucar a la porta. Les cares de màgia en sortir per la porta de la consulta són increïbles. Ja pot sortir? Cares de calma, de plaer, d’intriga, de misteri. Quan serà? Què estarem fent? Com serà? Uns ho verbalitzen més que d’altres, sempre hi ha gent amb la que connectes més, però en general la sensació que captes és de dolçor.

Serà aquest el darrer sopar sols? Em despertaré amb contraccions? Quan vagi al lavabo trencaré aigües? Arribarem al sopar que tenim planejat el cap de setmana amb els amics? Jo recordo el darrer dia que vaig passejar la gossa amb panxa, notant-me estranya i pesada, amb la meva mare dient-me que el proper passeig el faríem amb el cotxet i la nena. I l’endemà es va trencar la bossa.

També hi ha gent que sempre ho vol tenir tot sota control, que no suporta aquesta intriga i aquesta incertesa. O gent que pateix, que pensa que passarà alguna cosa dolenta, o que no arribarà a l’hospital i parirà al cotxe... casos en què l’espera no és dolça, sinó més aviat agredolça o amarga del tot. Quan l’espera no és dolça, no anem bé. Si realment hagués de passar alguna cosa, els metges posarien punt i final a l’espera. Però si patim, si no estem relaxats, no gaudim d’aquesta etapa tan bonica. També recordo quan, amb el meu segon fill, el tema s’allargava i l’espera va deixar de ser dolça. Perquè pot passar que primer faci il·lusió esperar, però van passant els dies, i les setmanes, i les amigues que estan de menys temps que tu van parint, i t’acaba fent mandra sortir al carrer perquè tothom et pregunta “i encara noooo?”, i cada nit que passa descanses menys, i et sents més cansada i amb menys energia. Llavors això de la intriga i el misteri deixa de fer gràcia i acaba fent més mandra que una altra cosa. I, com a mi em va passar exactament això, i més havent parit prèviament amb puntualitat britànica a les 39 setmanes, sé què se sent. I també sé que cal tenir el cap serè i pensar que allà no es quedarà a viure, que sortirà, i que tot anirà bé.

Els fantasmes

Comparem un part amb l’altre? Molt sovint. Dones que han tingut un primer part fantàstic poden tenir por que no sigui igual. Por de patir més, no gaudir tant, que acabi sent induït, no tenir la mateixa sort ni trobar-se amb tots els astres alineats... no hi ha dos parts iguals, però el segon, per norma i tret d’excepcions, és millor que el primer. Més ràpid, més fàcil, més conscient i més gaudit. Generalment la dona sap què vol, què passarà, i està molt més serena. A banda d’aquests fantasmes bons, també hi ha fantasmes dolents, històries prèvies traumàtiques que espanten i bloquegen. Siguin bons o dolents, els fantasmes no els necessitem, no ens ajuden. Cal que marxin. Com? Cadascú ha de trobar la manera per fer-los desaparèixer, arraconar-los, i no deixar que interfereixin i no ens deixin gaudir de la dolça espera i d’un esdeveniment tan increïble com és el naixement del nostre fill.

Una bona manera de fer marxar els fantasmes és parlar d’ells amb algú que ens sàpiga entendre, plorar si cal, exposar les nostres pors, deixar que ens les argumentin, que ens donin força i poder. I en podem parlar amb més persones de les que ens pensem... qui més qui menys ha passat pel mateix, no cal pas cap títol universitari, simplement algú que cregui en nosaltres. I si no també podem comptar amb el suport de qui ens fa el seguiment de l’embaràs, que també ens ha vist evolucionar, riure i plorar.

Els fantasmes i els mals pensaments bloquegen el part. Si un animal no se sent segur al mig de la selva, no parirà. A les femelles humanes ens passa el mateix: necessitem serenitat, i esperar el moment amb tranquil·litat... en definitiva, una dolça espera, sense que els altres ens atabalin ni que ens atabalem nosaltres soles.

Idees preconcebudes

Està molt bé tenir clar què volem i què no volem en el nostre part. De fet és pràcticament imprescindible i jo mateixa animo les meves pacients a redactar el seu propi pla de naixement. Perquè pensar tot això també és un gran exercici a nivell personal, i obliga la dona i la seva parella a cercar informació i a plantejar-se certes coses. Però no podem idealitzar determinades situacions ni fer-nos massa idees preconcebudes, perquè com més detalls posem a la pel·lícula més difícil és que ens agradi si li falta un punt o una coma. No podem planificar prèviament en quina postura voldrem parir, perquè no sabem què ens demanarà el cos. No sabem si voldrem dutxar-nos o banyar-nos o ens farà més mandra que una altra cosa. Hem de tenir unes idees clares, però ens hem de deixar portar per la situació. El consell més important: carpe diem. Per exemple: “Sé que ara no necessito que vingui l’anestesista, després ja veurem”.

Frustració o esperança?

“Quant em falta?” Fer tactes o no fer tactes? Quan estem introduint els dits a la vagina de la dona no sabem què ens trobarem. Pot ser que el coll estigui immadur, popularment conegut com a “verd”, o que hi hagi hagut modificacions. Això no ho sabem abans de dir a la dona que vagi a desvestir-se. Sabem si es frustrarà si està “verda”? L'animarem si ha avançat? O li donarem falses esperances i la setmana següent ens la tornarem a trobar a la consulta? Jo mai sé què és millor... solució: preguntar a la dona si vol saber com està. Perquè jo només ho necessito si he de prendre decisions, o si m’he de plantejar finalitzar un embaràs i he de decidir com fer-ho en funció del tacte. Però si el pla és una dolça espera, la dona tria què li dóna més tranquil·litat. Hi ha qui prefereix conèixer en quines condicions cervicals es troba (tot i que una dona pot estar amb el coll tancat i posar-se de part en hores, o dilatada del que sigui i trigar setmanes), i hi ha qui prefereix no saber-ho per tal de no frustrar-se. I de fet, més que la dilatació, el que ens diu si el part està més o menys a prop és a quina alçada es troba el cap. Un cop el cap entra a la pelvis, això ja està fet.

Tampoc és pas dolent fer un tacte. Ni especialment molest, ni cal tenir-hi por. Si la dona el vol, endavant. I si no, a continuar la dolça espera amb aquell punt d’intriga i sorpresa.

Poder

Una dona, per parir, s’ha de sentir poderosa, i segura de si mateixa. Ha de confiar en el recolzament de la seva parella, en el suport i l’ajuda dels professionals que l’assistiran, però sobre tot en ella mateixa. Ha de creure que pot, i s’ha d’envoltar de persones que creuen en ella. Perquè acabi com acabi tot, ha de viure una experiència única, que es repetirà poques vegades al llarg de la seva vida, però que recordarà sempre. 

Com es fa el "click" i s'esdevé una dona poderosa? De vegades una ja s'hi sent des del principi, i d'altres cal que algú li recordi, o s'hi sentia i però l'ha envaït la frustració. De vegades és un tacte, saber que el cap és dins la pelvis. Que algú digui "anirà bé". O començar a sentir les primeres contraccions… Sovint és fer aquest "click", aquest canvi de xip, agafar forces, i el motor del part s'engega. No oblidem que la ment té un important paper en la secreció d'hormones. 

Potser és un part, o potser és una cesària. Però cal parir amb sensació de poder, sentint-se orgullosa d’una mateixa, i tranquil·la i segura.


Si ens sentim poderoses, la dolça espera és encara més dolça, i el moment serà encara més únic. Sobre tot, GAUDIU de la dolça espera. Carpe diem.