Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dilluns, 8 de juny de 2015

Estreptococ, cultius i antibiòtic. Què diuen les guies clíniques?


Fa tres anys ja vaig parlar sobre l’estreptococ agalactiae i què fem els obstetres per prevenir les infeccions neonatals per aquest microbi: http://laurarodellar.blogspot.com.es/2012/05/lestreptococ-un-microbi-galactic.html. Avui repesco aquest post, el resumeixo i afegeixo quatre pinzellades més després d’assistir al Curs d’Actualització en Malalties Infeccioses en Obstetrícia i Ginecologia que ha tingut lloc a l’Hospital del Mar de Barcelona.

Gairebé una tercera part de les embarassades estan colonitzades per una bactèria anomenada Streptococcus agalactiae, ja sigui a la vagina o al tub digestiu. Estar colonitzades vol dir que tenen la bactèria en el seu cos però que aquesta no els produeix cap infecció ni cap símptoma. Si no féssim res, la meitat dels nens de mares portadores es colonitzarien en el moment del part, i d’aquests un 1-2% farien una sèpsia precoç durant les primeres 24 hores de vida. Una sèpsia (o sepsis) és una infecció generalitzada greu. En el cas de l’estreptococ, produeix pneumònia i meningitis, entre d’altres alteracions, essent mortal en un 8% dels afectats i deixant seqüeles importants (sordesa, ceguesa, retard psicomotor) en un 25-30% dels casos.

Com podem prevenir tot això? Actualment es realitza un cultiu vaginal i rectal a totes les embarassades entre les 35 i les 37 setmanes de gestació. Si el cultiu és positiu per estreptococ, en el moment del part s’administra penicil·lina a la mare per via venosa per reduir la transmissió d’aquest bacteri cap al nadó i per tant els casos de sèpsia precoç. La penicil·lina s’administra cada quatre hores, i per a considerar completa la pauta s’han d’haver posat com a mínim dues dosis. En dones al·lèrgiques a la penicil·lina hi ha altres alternatives (clindamicina i vancomicina).

També s’administra antibiòtic quan hem trobat estreptococ en un cultiu d’orina, o quan aquella dona ha tingut un altre fill amb una sèpsia per estreptococ. I, en cas de cultius desconeguts (part abans de tenir el resultat, embaràs no controlat, part prematur, etc.), posem antibiòtic si el part té lloc abans de les 37 setmanes, amb més de 18 hores de bossa trencada o la dona presenta febre durant el part.

Els metges basem les nostres actuacions en l’evidència científica. Constantment es realitzen estudis científics per respondre interrogants o comprovar si cal seguir adoptant una conducta o bé no té sentit. I, a partir d’aquests estudis, s’elaboren guies clíniques i protocols. És a dir, que en l’elaboració d’un protocol es té en compte l’evidència científica i no el que li ve de gust a la persona que l’elabora. La pauta de detecció d’estreptococ a totes les embarassades i posterior tractament antibiòtic durant el part ha mostrat ser efectiva en la reducció de les sèpsies neonatals precoces (no en les tardanes, més enllà dels 7 dies). Hem passat d’una incidència de sèpsia de 2,4 casos per cada 1000 recent nascuts vius abans de la implantació d’aquestes mesures a 0,36 per cada 1000 recent nascuts vius l’any 2010. 

Aquesta estratègia està avalada per les següents guies clíniques:

Document de Consens de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (2010): http://seq.es/seq/0214-3429/25/1/alos.pdf

Guia Clínica del CDC (Centers for Disease Control and Prevention) (2010): http://www.cdc.gov/mmwr/pdf/rr/rr5910.pdf


En canvi, al Regne Unit no es realitzen els cultius sistemàtics a totes les dones embarassades per detectar l’estreptococ, com podeu llegir a la guia clínica del Royal College os Obstetricians and Gynaecologysts: https://www.rcog.org.uk/globalassets/documents/guidelines/gtg36_gbs.pdf

No obstant, si analitzem els diferents punts de la guia clínica del Regne Unit podem veure que la seva incidència de sèpsia sense aplicar el protocol de detecció d’estreptococ i posterior tractament antibiòtic durant el part en dones positives és molt similar a la que tenen als Estats Units aplicant el protocol. És a dir, que les dades d’un país no sempre són extrapolables a altres regions. I, d’altra banda, el nivell d’evidència a l’hora de no aconsellar aplicar aquest protocol és baix, sense basar-se en estudis científics ben dissenyats sinó en opinions d’experts i sèries de casos. 

Per tant, a dia d’avui i al nostre país, l’evidència científica i les guies clíniques del nostre país deixen molt clara la conducta a seguir. D’acord que hi ha dones que quan arriba el dia del part ja no han deixat de tenir l’estreptococ, i d’altres que l’adquiriran entre la presa de la mostra i el part, però a nivell poblacional sí que estem disminuint les sèpsies precoces aplicant aquest protocol. Encara no hem aconseguit reduir a zero la sèpsia precoç, i per això s’està investigant sobre una vacuna contra l’estreptococ. I, pel que fa a la sèpsia tardana, aquest protocol no ha demostrat tenir beneficis. Hem de tractar moltes dones per evitar un cas, però el cas que evitem és d’una patologia prou greu com per sortir a compte tractar tanta gent.


La conducta és senzilla: en cas de cultiu positiu, o algun altre supòsit que faci necessari el tractament antibiòtic, durant el part l’única cosa que canvia és que s’ha d’anar administrant penicil·lina cada 4 hores. Això no té per què implicar més medicalització, ni mesures agressives, ni té per què motivar una inducció del part, ni canvia res. El risc de sèpsia amb la pauta d’antibiòtic preventiu és molt i molt baix, i per tant això no ha de suposar una preocupació. I què passa si no es posa antibiòtic amb un cultiu positiu? En un 99% dels casos res... així que el més probable és que no passi res, però algú ha de ser aquest 1%. Un 1% és el risc de perdre l’embaràs després d’una amniocentesi, i la majoria de la gent s’ho pensa força abans de fer-se aquesta prova. 

dilluns, 4 de maig de 2015

Part "on the road"

No és un fet inhabitual o estrany que un nadó decideixi treure el cap abans d'arribar a l'hospital. Ja sigui perquè la mare espera molt a casa o perquè el part evoluciona de manera precipitada, molts treballadors del sector del transport sanitari han tingut l'experiència de presenciar/assistir un moment tan espectacular com el naixement d'un nadó.

Una amiga meva és infermera del SEM, i un dia va penjar aquesta imatge al Facebook i li vaig demanar permís per publicar-la aquí (tapant la cara de la mare, òbviament).



Què crida l'atenció aquí? Que el nadó és on ha d'estar: amb la seva mare. En aquest cas està al pit. I porta el barret posat, important perquè a través del cap els recent nascuts poden arribar a perdre molta temperatura. I està ben abrigat, un altre detall encertat. Probablement el fet que la meva amiga sigui mare ha influït en aquesta manera de fer…

El cas és que sovint m'emprenyo quan veig fotos de treballadors d'ambulàncies amb un nadó als braços, com si fos un pernil o un trofeu, després d'haver presenciat/assistit un part de camí a l'hospital o al domicili familiar. I aquí exposo els meus arguments en contra a aquesta conducta arcaica, medieval o com li volgueu dir, i recomenacions per a qui es trobi davant d'un naixement dels que anomenem "extramurs".

- Mentre ells tenen la criatura als braços, fent-se una foto (qui sap si amb el consentiment dels pares o no), la criatura no està rebent l'escalfor de la seva mare, i per tant s'està posant en risc la seva salut. La pèrdua de temperatura corporal d'un recent nascut dificulta la seva adaptació a la vida extrauterina, podent donar lloc a dificultat respiratòria que pot anar in crescendo. Quan un nadó enlloc de plorar fa un soroll com un gemec, com si es queixés, sense acabar d'arrencar, ens està dient que té problemes per respirar i que necessita una mica més de temperatura corporal. Sobre tot, plogui o nevi, la millor font d'escalfor per a un nadó és estar en contacte directe pell amb pell amb la seva mare.

- La campiona, l'heroïna, la que es mereix tot el reconeixement del món, és la mare. Si el nadó ha nascut abans d'arribar a l'hospital vol dir que tot ha estat tan fàcil i ràpid que no calia fer res. Per tant, el nadó no és un trofeu. El mèrit és de la seva mare!

- Una persona que planejava parir a l'hospital i ho fa sense voler a casa seva, al carrer o dalt d'una ambulància està passant per una situació molt estressant sens dubte. I el que menys necessita és que uns desconeguts es fotografiin amb el seu fill o l'agafin a coll perquè els fa il·lusió. Un cop el nadó ja ha nascut, si respira bé i el sagnat de la mare no és excessiu, l'emergència ja ha passat, i s'ha d'organitzar el trasllat a l'hospital amb la màxima tranquil·litat possible, i sobre tot preservant la intimitat de la dona. On estarà més segur el nadó és al pit de la seva mare, i la manera en què la mare se sentirà més segura és amb el seu nadó als braços.

- Els treballadors d'ambulàncies, al llarg del seu torn, estan en contacte amb tot tipus de malalts i agents infecciosos. Per tant, encara que al matí s'hagin dutxat, el seu uniforme no és la superfície ideal per tenir contacte amb un nadó acabat de néixer, amb un sistema immunitari encara immadur. Sempre he dit que un part no és una cirurgia extracorpòria, però cal tenir en compte una sèrie de normes bàsiques d'higiene.

Desconec el tipus de formació que reben avui dia els professionals del transport sanitari en referència al part. Jo quan era estudiant vaig ser voluntària de Creu Roja, i en aquella època el transport sanitari urgent no estava tan professionalitzat com ara. Al curs de Socorrisme Bàsic s'explicava una mica el part, amb les seves fases, i s'explicava la protecció del periné (classe que més endavant vaig donar jo alguna vegada). Però avui dia que aquest sector s'ha professionalitzat (menys mal…) i hi ha metges i infermeres sobre el terreny, imagino que es fa més èmfasi en el tema de les emergències obstètriques com hemorràgies, prolapses de cordó, meconi, etc… però què passa amb el part normal i les pràctiques famili-friendly?

Així que si us plau, treballadors d'ambulàncies (i hospitalaris!), deixeu els nens amb la seva mare que és on han d'estar. Ajudeu-les a tenir el seu nadó pell amb pell i a posar-se'l al pit, serà més beneficiós per tots i tindreu les mans lliures. Podeu demanar als pares si tenen una tovallola per eixugar una mica el nadó sobre la mare, cobrir-li el cap amb un barret de cotó si el teniu a mà, i tapar-lo amb una manta o tovallola seca. Però només per sobre, ja que si hi ha contacte pell amb pell és molt millor que si l'emboliquem com un cuquet. I si la mare no el pot agafar pel motiu que sigui, llavors caldrà tapar-lo molt i molt bé. I, en arribar a l'hospital, si tot està sota control i es transmet sensació de calma, tot fluïrà més fàcilment.

Gràcies Aura per deixar-me compartir la imatge i per fer les coses bé!






diumenge, 3 de maig de 2015

Kate Middleton, capítol 2

En el seu dia vaig parlar sobre la Kate Middleton i els seus desitjos i expectatives de cara al seu primer part. I és que el fet que es plantegés un part natural va donar la volta al món en forma d'opinions de tots colors. La titllaven de tossuda, inconformista, poc amant de les tradicions… doncs bé, ha tornat a ser mare. Què destaca la premsa aquesta vegada?

http://www.dailymail.co.uk/news/article-3065678/Call-midwives-calm-duo-delivered-Princess.html

1. D'una banda, que ha estat atesa per llevadores. Concretament surten als diaris dues experimentades llevadores que l'han acompanyat en tot moment (concretament 154 minuts). Sí, dues per ella sola, i que ja coneixia prèviament i amb les quals tenia bona relació. Quin privilegi oi? Independentment que sigui princesa o Rita la Cantadora, el fet que una dona tingui dues professionals de confiança al seu costat durant tot el seu procés de part, que coneixen les seves expectatives, i que no tenen cap pressa, és tot un luxe i crec que no hi ha diners que ho puguin pagar. Aquesta tranquil·litat que, passi el que passi, no dependràs del "factor sort" pel que fa a l'equip humà, és un dels factors que porten moltes dones avui dia a optar per un part a casa. I aquí no em mostro a favor ni en contra del part a casa, tan sols faig la reflexió al respecte… perquè si als hospitals poguéssim aconseguir un tracte one-to-one, moltes coses canviarien.

2. Els ginecòlegs-cirurgians MASCLES s'esperaven en una sala anexa per si de cas. Ho destaquen vàries vegades… tan important és que siguin de sexe masculí? Aquí em surt la vena feminista heredada de la meva mare… no dubto de l'experiència d'aquests especialistes, però no trobo pas important donar tant èmfasi al fet de ser homes. Però també per ells eh? Perquè igual que es pot interpretar que en podrien saber més, també es podria llegir entre línies que pel fet de ser homes se'ls deixa fora.

3. La princesa tenia un pla de part que segons la premsa era molt clar i sabia què volia. Tant de bo totes les dones poguessin presentar-lo… perquè encara sento casos de dones a les quals no s'ha deixat presentar-ne un, i ni tan sols han tingut la més mínima oportunitat. Per sort són situacions cada cop més minoritàries… però avui dia i en ple segle XXI, el pla de naixement és l'ordre del dia a les sales de parts (adaptant-lo a la realitat de cada situació òbviament).

4. Va parir als 154 minuts d'haver ingressat… poc més de dues hores. O va arribar avançada i va fer feina a casa, o bé va progressar força ràpidament. I és que un dels secrets que auguren l'èxit del part natural és la seva evolució. Si va ràpid i dura poc, les probabilitats d'èxit augmenten. Sí que hi ha dones que resisteixen treballs de part molt perllongats i expulsius llargs i intensos, però amb el pas de les hores el cansament físic i emocional poden envair la mare fent que pugui optar per un canvi de plans. No hi ha res com ingressar de part de veritat, amb contraccions regulars establertes.

5. La princesa va tenir personal específic per ella, de manera que la seva presència a l'hospital no va afectar el funcionament de la resta de la Sala de Parts ni l'atenció a la resta de pacients. Sens dubte, un detall important a tenir en compte en una maternitat on tothom té dret a la intimitat i al seu propi moment.


Bé, fins aquí les meves reflexions. Què en penseu vosaltres?



dissabte, 18 d’abril de 2015

Quan ens obliguen a dir adéu

Tenia dubtes si publicar aquesta entrada o no, però necessito fer-ho. Escriure és terapèutic per mi i m'ajuda a endreçar sentiments… i crec que em sento una mica millor (o diguem-ne menys pitjor) compartint la meva pena. 

I és que aquesta setmana ens ha deixat el Bosco, un bon amic. Sense voler marxar, sense avisar, sense poder-se acomiadar. En un segon. Creatiu, divertit, perfeccionista, tirant a tossut, gens amant de les normes, amic dels seus amics, molt gran pare i espectacular marit. Una persona molt i molt estimada per tothom, com vam poder comprovar ahir en una cerimònia de comiat on no cabia ni una agulla.

Jo he perdut dos avis, pares d’amics, i he acompanyat el dol i la pèrdua des de la meva professió. Però perdre un amic jove quan no toca és quelcom molt dolorós, que no es pot descriure amb paraules. Però veure una de les teves millors amigues destrossada i trencada en mil trossos perquè ha perdut l’amor de la seva vida, el seu company de viatge, la seva mitja taronja... això encara fa més mal. Molt, però que molt mal. I més quan saps que no pots fer res més que abraçar-la per intentar apaivagar el seu dolor, però no li pots tornar el que realment necessita recuperar. 

Com a parella eren l’enveja de tots els amics. Enamorats com dos adolescents des del primer dia, sabent gaudir de les petites coses de la vida malgrat els problemes. Detalls constants, missatges d’amor tot el dia... estaven fets l’un per l’altre, i crec que poden estar contents de com han viscut la seva història d’amor, com s’han estimat incondicionalment, com s’han recolzat sempre... llàstima que hagi estat tan breu. 

Em fa molta pena que hagi marxat, no podrem xerrar mai més ni podré compartir amb ell les meves idees boges que ningú més recolzava. Aquests dies sovint penso que tot és un malson, que em trucaran per dir que només era una cama trencada... però els malsons són més breus i no duren tants dies.

Alhora al nostre voltant la vida segueix. Dimecres, a la porta del Clínic, mentre estàvem tots ferits i destrossats veia passar gent passejant, rient, xerrant... no tenien ni idea de què estava passant a pocs metres. Però per nosaltres el temps s’havia aturat i tots ells es movien a càmera lenta, com si no ens veiessin, com si fossin part d’un decorat o nosaltres fóssim invisibles. Quantes petites històries paral·leles hi ha cada dia de les quals no som conscients? Cada dia marxen pares, mares, parelles, amics, fills, germans…

Ara tenim tots una missió: cuidar la Carolina i les nenes i acompanyar-les en el seu nou dia a dia. La història de la seva vida ha donat un tomb totalment brusc i inesperat, i les hem d’ajudar a continuar escrivint-la. Hem de ser forts, i sobre tot constants, i ser-hi en el dia a dia per les coses grans i petites.  


Una abraçada precioses! Bosco, et prometo que te les cuidarem! I diria mil coses més…

dimecres, 25 de març de 2015

Ginecòlegs (i ginecòlogues) amb cor de... ginecòlegs (i ginecòlogues)?

Avui em dedicaré a reivindicar una mica la meva professió. I és que fa uns dies vaig veure compartit a través de les xarxes socials el bloc d’una llevadora on parlava de com es tendeix a demonitzar la figura dels ginecòlegs i a santificar la de les llevadores. I titulava l’article “Gines con corazón de matronas”. La intenció és bona, perquè explica que sobre tot les noves generacions de ginecòlegs (majoritàriament dones) ens preocupem per les dones i treballem per la seva salut dia rere dia després d’estudiar durant molts anys, però la frase no la trobo gens encertada. El fet de dir que tenim cor d’una cosa que no som dóna la raó a qui ens titlla d’insensibles.

Jo tinc cor, sí, però el meu cor és meu, i no de llevadora. I és que estimo la meva especialitat com l’estimen molts dels meus companys de professió, i això no és res estrany, ni tenir cor d’un altre col·lectiu professional (com si no tenir cor fos inherent a la nostra professió). Obstetrícia i Ginecologia és una especialitat molt dura. Has de donar molt de tu mateix, tant a nivell físic com emocional, i no et fas pas ric (encara que hi hagi gent que s’ho pensi). A l’hora de triar-la, habitualment saps on et fiques, i no és de les que s’acostuma a triar per eliminació. Vaja, jo quan vaig acabar la carrera tenia molt clar a què em volia dedicar i vaig tenir la sort de poder-ho aconseguir... però si no estàs molt motivat no ho aguantes (horaris intempestius, alt risc de demanda judicial respecte altres especialitats, quan les coses van malament van MOLT malament...).  

Les llevadores s’encarreguen de la salut sexual i reproductiva de la dona, acompanyant-la des de l’adolescència fins la menopausa, englobant també els períodes d’embaràs, part i postpart. Tot sempre des del punt de vista de la fisiologia i la normalitat. En canvi, els ginecòlegs som els metges especialistes en salut de la dona i ens formem en dos aspectes: en la normalitat i en la patologia. Això no fa que siguem més que les llevadores ni que ens hagin de posar cap catifa vermella per on passem, però la nostra titulació i formació ens dóna eines per a assistir la dona en situacions de patologia A MÉS A MÉS de la normalitat. És a dir, un part normal pot ser assistit per una llevadora i també per un ginecòleg, però un fòrceps o una cesària només els podrà dur a terme el ginecòleg. Però quan jo estic assistint un part normal (que són els que més m’agraden, òbviament) no estic fent res que no hauria de fer.

D’altra banda, segons el model sanitari el paper de cada professional varia. Aquí a Catalunya a la sanitat pública tot el que no se surt de la normalitat és dut a terme per llevadores, actuant el ginecòleg en cas de patologia. En canvi, en la sanitat privada els controls ginecològics preventius se solen fer amb el ginecòleg, igual que el control de l’embaràs i l’assistència al part. És per això que als hospitals públics pot ser que una dona no vegi el ginecòleg en tot el procés del part, ja que només se l’avisa en cas de complicacions... i llavors quan entra ja es té la sensació que ve a trencar el karma, a girar la truita, i a fer que el que era bonic deixi de ser-ho. Tinc una companya i amiga que feia guàrdies en un centre públic on les dones estaven a càrrec de les llevadores si no passava res, i de fet fins i tot quedava malament que ella entrés en una sala de dilatació a saludar una pacient. Llavors, quan alguna cosa es torçava i entrava en escena sempre era la dolenta de la pel·lícula: “senyora no em coneix de res, porta aquí tot el dia de bon rotllo i jo ara li faré un fòrceps”.  I és que si només apareixem quan les coses no van bé, clar que la nostra presència s’associa a mal rotllo.

Que sabem i puguem fer cesàries o fòrceps no vol dir que tots ens morim d’emoció per fer-ho. Sí que hi ha ginecòlegs que no fan una praxi del tot correcta i abusen dels seus coneixements, però també hi ha llevadores que no són tan dolces i amants de la normalitat. Una cosa no treu l’altra... no tothom és un sant. Hi ha mals ginecòlegs, males llevadores, males auxiliars, mals zeladors, igual que hi ha mestres desmotivades i fruiteres que et colen fruita picada quan no mires. Però això ja no depèn de la titulació sinó de la persona en si.

Pel que fa a l’empatia amb la pacient, també és quelcom inherent a la persona, independentment de si és ginecòleg, llevadora o acomodador del cinema. Tampoc es pot generalitzar. El bon professional, sigui què sigui, si és un professional amb cor (amb cor de si mateix) cuida la pacient i intenta oferir-li un part que s’ajusti al màxim possible a les seves expectatives. La tendència de tots els professionals és, cada dia més, escoltar les dones i voler saber què volen. I quasi tots, en global, anem caminant en aquesta direcció. He vist evolucions molt positives en persones del meu entorn en aquest aspecte, i tot pel bé de les seves pacients.


En definitiva, tot és qüestió de treballar en equip, amb cor i empatia, i amb rigor mèdic i científic, i amb el benestar de les nostres pacients com a objectiu principal.

diumenge, 1 de març de 2015

El més llegit


Avui m'he posat a remenar pel bloc i he mirat quan el vaig començar, i resulta que ja ha fet 4 anys. El vaig crear el 21 de febrer de 2011, i l'endemà el vaig estrenar amb la primera entrada, titulada "El perquè de tot plegat". En aquell moment la meva filla gran no tenia els tres anys, i estava a punt de parir el petit. Estava de baixa, vivint l'embaràs i els dies previs al part en primera persona, i tenia ganes d'escriure, així que em vaig animar. Després va venir una altra entrada, i una altra, i moltes més (tot i que m'encantaria escriure més sovint!). El vaig crear amb la idea que fos el pas previ a escriure un llibre, ja que era més ràpid anar escrivint i penjant que no pas començant pel principi i guardant-ho tot. Ara la idea del llibre em torna a rondar per la ment, i quan puc li vaig donant forma, i també tinc una pàgina web personal en marxa (oi Albert??). 

La veritat és que el bloc ha tingut una molt bona acollida a la xarxa. I m'ha donat la possibilitat d'establir contacte, encara que sigui virtual, amb altres professionals de salut 2.0, amb bloguers i blogueres, amb gent emprenedora, amb persones interessants… He sabut d'iniciatives i projectes molt engrescadors, i també he rebut correus i comentaris molt xulos. No he fet mai res especial per atraure visites, ni tinc la més mínima idea de SEO, ni sabia què eren les paraules clau fins fa quatre dies. Simplement he anat compartint al Facebook cada entrada nova, i els lectors (o bàsicament lectores) heu fet la resta. 

Blogspot et dóna l'opció de veure les estadístiques del teu propi bloc. Pots veure quantes visites tens, des d'on t'arriben, quines són les entrades més llegides, etc, i tot això ho pots buscar en un període de temps determinat (darrera setmana, darrer mes…). Doncs bé, avui he mirat quines han estat les entrades més llegides al llarg de la història del blog, i a través de les quals m'ha conegut més gent. I el resultat ha estat el següent: 


El primer lloc se l'emporta l'entrada sobre l'alimentació en la dona embarassada titulada "El pernil, el Toxoplasma i el gat", amb gairebé el doble de visites que la que ocupa la segona posició. I és que realment una de les preguntes estrella a la consulta és aquesta: què puc menjar i què no? I com no tothom rep prou informació sobre el tema, doncs ho busquen a Internet. 

La segona posició l'ocupa la primera entrada de totes: "El perquè de tot plegat", on vaig explicar qui era i què em portava a escriure un blog. 

Seguim amb una entrada sobre un tema que pot arribar a ser molt angoixant: les pèrdues durant el primer trimestre de l'embaràs, que podeu llegir aquí. Quan una dona té pèrdues estant de poc temps, i no sap què passarà, i sovint el seu entorn encara no sap que està embarassada i no ho pot compartir amb ningú a banda de la parella, passa uns dies bastant durs. I a més a més no nota moviments fetals encara, així que no sap si la cosa va bé o no fins que arriba el dia de l'ecografia. Així doncs, m'alegro d'haver estat útil per a més d'una en un moment tan delicat.

En quart lloc trobem una entrada relativament recent, escrita aquest estiu, i tirant a polèmica: "Vacances que comencen, embarassos que acaben". I parla precisament d'això: d'induccions quan no toca, d'intervencions excessives, etc, només per motius purament logístics. Però això no implica que totes les induccions i cesàries siguin per comoditat del professional, ni molt menys. Però un punt d'autoconeixement i esperit crític cal tenir, i alhora cal saber confiar en els professionals de la salut. L'ideal és l'equilibri entre el principi d'autonomia del pacient i el principi de beneficència. I que tothom actui amb l'ètica per davant òbviament. 

Seguim amb un tema que vaig viure en primera persona quan vaig tenir el nen, i que no acostuma a sortir gaire als llibres ni a les classes de preparació al part: els inicis de la lactància. Perquè una cosa és la teoria (tranquil·litat, buscar la posició correcta, pits al sol…), i l'altra la pràctica (visites a dojo, gent dient-te el que has de fer…). Però després de la tempestat arriba la calma, no patiu! I mentrestant no esteu soles, hi ha professionals que us poden ajudar. Sort en vaig tenir jo del grup de lactància del meu CAP, i de la Marta i la Marisa. 

I el sisè lloc és per "Cada cinc minuts durant dues hores?", on intento donar eines per saber quin és el millor moment per anar a l'hospital quan estem de part (o pensem que ho estem). Perquè el dogma de "contraccions cada cinc minuts durant dues hores" no és aplicable a totes les dones. I perquè si en algun moment, pel que sigui, no ens sentim segures, no costa res anar a fer una ullada encara que haguem de tornar a casa… no és més "guai" la que ingressa a la primera que la que va i torna tres vegades. 

Després, amb més de 1300 lectures, tenim l'entrada sobre naixement respectat titulada "Part respectat, cesària respectada", que intenta aclarir aquests conceptes. 

I de ben a prop la segueix una altra entrada sobre l'inici de l'embaràs, que parla sobre l'ecografia i l'analítica del primer trimestre i el càlcul del risc de Síndrome de Down. La podeu llegir aquí, però ara caldria actualitzar-la i parlar sobre el test no invasiu, que busca ADN fetal en sang materna (i de moment aquí a Catalunya és totalment privat). 

En novena posició trobem "Per què fem tactes", on explico en quines situacions es fa un tacte vaginal a la consulta o a Urgències. Aquesta entrada és del 2012, i des de llavors a ara encara en faig menys, i molts dels meus companys també. 

I, en desena posició, tenim una entrada que em va fer molta il·lusió escriure, titulada "Bones notícies", en la qual donava a conèixer com havíem canviat la manera de fer una cesària a l'hospital on treballo (Hospital General de Catalunya): amb l'acompanyant a quirofan i sense separació per anar a la Sala de Reanimació. Des de llavors, juny de 2012, seguim polint alguns aspectes. Al maig, si tot va bé, presentaré una comunicació o pòster (segons què m'acceptin) sobre la cesària humanitzada a l'European Congress on Intrapartum Care, a Porto. Tot i que el terme "cesària humanitzada" no m'acaba d'agradar… s'accepten suggeriments. Què tal "cesària en família", per exemple? 

Bé, fins aquí el resum d'aquests quatre anys, esperant que en siguin molts més i que la gent continui buscant informació sobre l'embaràs i el part a Internet. Perquè tot aquest món virtual canvia a la velocitat de la llum, i els blocs potser estaven més de moda fa tres o quatre anys que ara, però encara hi ha gent que els llegeix. Igual que potser des que existeix el whatsapp la gent no entra tant en fòrums. Jo mentrestant aniré escrivint quan els astres s'aliniin i tingui un moment lliure i alhora m'inspiri, i també aniré treballant en el meu llibre. 

Gràcies per llegir-me i acompanyar-me aquests quatre anys!

Laura











dilluns, 9 de febrer de 2015

Vídeo sobre el part natural


Avui seré breu. Simplement vull compartir amb vosaltres un vídeo que hem fet des de Mater Training per explicar el concepte de part natural i donar una sèrie d'eines per a aconseguir-lo.

Què expliquem? 

- Què és un part natural?

- Què necessita la dona en cada fase? Com la podem acompanyar?

-  Quins són els detalls que hem de tenir en compte a l'hora de triar el lloc on parir?

- Què porta les dones a voler tenir un part natural?





Aquí teniu l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=lBTjo5ATcB4

I aquí teniu l'enllaç al blog de Mater Training, on comentem el vídeo:

http://matertraining.com/que-es-un-parto-natural/


Espero que us agradi! Els vostres comentaris són benvinguts!