Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dissabte, 18 abril de 2015

Quan ens obliguen a dir adéu

Tenia dubtes si publicar aquesta entrada o no, però necessito fer-ho. Escriure és terapèutic per mi i m'ajuda a endreçar sentiments… i crec que em sento una mica millor (o diguem-ne menys pitjor) compartint la meva pena. 

I és que aquesta setmana ens ha deixat el Bosco, un bon amic. Sense voler marxar, sense avisar, sense poder-se acomiadar. En un segon. Creatiu, divertit, perfeccionista, tirant a tossut, gens amant de les normes, amic dels seus amics, molt gran pare i espectacular marit. Una persona molt i molt estimada per tothom, com vam poder comprovar ahir en una cerimònia de comiat on no cabia ni una agulla.

Jo he perdut dos avis, pares d’amics, i he acompanyat el dol i la pèrdua des de la meva professió. Però perdre un amic jove quan no toca és quelcom molt dolorós, que no es pot descriure amb paraules. Però veure una de les teves millors amigues destrossada i trencada en mil trossos perquè ha perdut l’amor de la seva vida, el seu company de viatge, la seva mitja taronja... això encara fa més mal. Molt, però que molt mal. I més quan saps que no pots fer res més que abraçar-la per intentar apaivagar el seu dolor, però no li pots tornar el que realment necessita recuperar. 

Com a parella eren l’enveja de tots els amics. Enamorats com dos adolescents des del primer dia, sabent gaudir de les petites coses de la vida malgrat els problemes. Detalls constants, missatges d’amor tot el dia... estaven fets l’un per l’altre, i crec que poden estar contents de com han viscut la seva història d’amor, com s’han estimat incondicionalment, com s’han recolzat sempre... llàstima que hagi estat tan breu. 

Em fa molta pena que hagi marxat, no podrem xerrar mai més ni podré compartir amb ell les meves idees boges que ningú més recolzava. Aquests dies sovint penso que tot és un malson, que em trucaran per dir que només era una cama trencada... però els malsons són més breus i no duren tants dies.

Alhora al nostre voltant la vida segueix. Dimecres, a la porta del Clínic, mentre estàvem tots ferits i destrossats veia passar gent passejant, rient, xerrant... no tenien ni idea de què estava passant a pocs metres. Però per nosaltres el temps s’havia aturat i tots ells es movien a càmera lenta, com si no ens veiessin, com si fossin part d’un decorat o nosaltres fóssim invisibles. Quantes petites històries paral·leles hi ha cada dia de les quals no som conscients? Cada dia marxen pares, mares, parelles, amics, fills, germans…

Ara tenim tots una missió: cuidar la Carolina i les nenes i acompanyar-les en el seu nou dia a dia. La història de la seva vida ha donat un tomb totalment brusc i inesperat, i les hem d’ajudar a continuar escrivint-la. Hem de ser forts, i sobre tot constants, i ser-hi en el dia a dia per les coses grans i petites.  


Una abraçada precioses! Bosco, et prometo que te les cuidarem! I diria mil coses més…

dimecres, 25 març de 2015

Ginecòlegs (i ginecòlogues) amb cor de... ginecòlegs (i ginecòlogues)?

Avui em dedicaré a reivindicar una mica la meva professió. I és que fa uns dies vaig veure compartit a través de les xarxes socials el bloc d’una llevadora on parlava de com es tendeix a demonitzar la figura dels ginecòlegs i a santificar la de les llevadores. I titulava l’article “Gines con corazón de matronas”. La intenció és bona, perquè explica que sobre tot les noves generacions de ginecòlegs (majoritàriament dones) ens preocupem per les dones i treballem per la seva salut dia rere dia després d’estudiar durant molts anys, però la frase no la trobo gens encertada. El fet de dir que tenim cor d’una cosa que no som dóna la raó a qui ens titlla d’insensibles.

Jo tinc cor, sí, però el meu cor és meu, i no de llevadora. I és que estimo la meva especialitat com l’estimen molts dels meus companys de professió, i això no és res estrany, ni tenir cor d’un altre col·lectiu professional (com si no tenir cor fos inherent a la nostra professió). Obstetrícia i Ginecologia és una especialitat molt dura. Has de donar molt de tu mateix, tant a nivell físic com emocional, i no et fas pas ric (encara que hi hagi gent que s’ho pensi). A l’hora de triar-la, habitualment saps on et fiques, i no és de les que s’acostuma a triar per eliminació. Vaja, jo quan vaig acabar la carrera tenia molt clar a què em volia dedicar i vaig tenir la sort de poder-ho aconseguir... però si no estàs molt motivat no ho aguantes (horaris intempestius, alt risc de demanda judicial respecte altres especialitats, quan les coses van malament van MOLT malament...).  

Les llevadores s’encarreguen de la salut sexual i reproductiva de la dona, acompanyant-la des de l’adolescència fins la menopausa, englobant també els períodes d’embaràs, part i postpart. Tot sempre des del punt de vista de la fisiologia i la normalitat. En canvi, els ginecòlegs som els metges especialistes en salut de la dona i ens formem en dos aspectes: en la normalitat i en la patologia. Això no fa que siguem més que les llevadores ni que ens hagin de posar cap catifa vermella per on passem, però la nostra titulació i formació ens dóna eines per a assistir la dona en situacions de patologia A MÉS A MÉS de la normalitat. És a dir, un part normal pot ser assistit per una llevadora i també per un ginecòleg, però un fòrceps o una cesària només els podrà dur a terme el ginecòleg. Però quan jo estic assistint un part normal (que són els que més m’agraden, òbviament) no estic fent res que no hauria de fer.

D’altra banda, segons el model sanitari el paper de cada professional varia. Aquí a Catalunya a la sanitat pública tot el que no se surt de la normalitat és dut a terme per llevadores, actuant el ginecòleg en cas de patologia. En canvi, en la sanitat privada els controls ginecològics preventius se solen fer amb el ginecòleg, igual que el control de l’embaràs i l’assistència al part. És per això que als hospitals públics pot ser que una dona no vegi el ginecòleg en tot el procés del part, ja que només se l’avisa en cas de complicacions... i llavors quan entra ja es té la sensació que ve a trencar el karma, a girar la truita, i a fer que el que era bonic deixi de ser-ho. Tinc una companya i amiga que feia guàrdies en un centre públic on les dones estaven a càrrec de les llevadores si no passava res, i de fet fins i tot quedava malament que ella entrés en una sala de dilatació a saludar una pacient. Llavors, quan alguna cosa es torçava i entrava en escena sempre era la dolenta de la pel·lícula: “senyora no em coneix de res, porta aquí tot el dia de bon rotllo i jo ara li faré un fòrceps”.  I és que si només apareixem quan les coses no van bé, clar que la nostra presència s’associa a mal rotllo.

Que sabem i puguem fer cesàries o fòrceps no vol dir que tots ens morim d’emoció per fer-ho. Sí que hi ha ginecòlegs que no fan una praxi del tot correcta i abusen dels seus coneixements, però també hi ha llevadores que no són tan dolces i amants de la normalitat. Una cosa no treu l’altra... no tothom és un sant. Hi ha mals ginecòlegs, males llevadores, males auxiliars, mals zeladors, igual que hi ha mestres desmotivades i fruiteres que et colen fruita picada quan no mires. Però això ja no depèn de la titulació sinó de la persona en si.

Pel que fa a l’empatia amb la pacient, també és quelcom inherent a la persona, independentment de si és ginecòleg, llevadora o acomodador del cinema. Tampoc es pot generalitzar. El bon professional, sigui què sigui, si és un professional amb cor (amb cor de si mateix) cuida la pacient i intenta oferir-li un part que s’ajusti al màxim possible a les seves expectatives. La tendència de tots els professionals és, cada dia més, escoltar les dones i voler saber què volen. I quasi tots, en global, anem caminant en aquesta direcció. He vist evolucions molt positives en persones del meu entorn en aquest aspecte, i tot pel bé de les seves pacients.


En definitiva, tot és qüestió de treballar en equip, amb cor i empatia, i amb rigor mèdic i científic, i amb el benestar de les nostres pacients com a objectiu principal.

diumenge, 1 març de 2015

El més llegit


Avui m'he posat a remenar pel bloc i he mirat quan el vaig començar, i resulta que ja ha fet 4 anys. El vaig crear el 21 de febrer de 2011, i l'endemà el vaig estrenar amb la primera entrada, titulada "El perquè de tot plegat". En aquell moment la meva filla gran no tenia els tres anys, i estava a punt de parir el petit. Estava de baixa, vivint l'embaràs i els dies previs al part en primera persona, i tenia ganes d'escriure, així que em vaig animar. Després va venir una altra entrada, i una altra, i moltes més (tot i que m'encantaria escriure més sovint!). El vaig crear amb la idea que fos el pas previ a escriure un llibre, ja que era més ràpid anar escrivint i penjant que no pas començant pel principi i guardant-ho tot. Ara la idea del llibre em torna a rondar per la ment, i quan puc li vaig donant forma, i també tinc una pàgina web personal en marxa (oi Albert??). 

La veritat és que el bloc ha tingut una molt bona acollida a la xarxa. I m'ha donat la possibilitat d'establir contacte, encara que sigui virtual, amb altres professionals de salut 2.0, amb bloguers i blogueres, amb gent emprenedora, amb persones interessants… He sabut d'iniciatives i projectes molt engrescadors, i també he rebut correus i comentaris molt xulos. No he fet mai res especial per atraure visites, ni tinc la més mínima idea de SEO, ni sabia què eren les paraules clau fins fa quatre dies. Simplement he anat compartint al Facebook cada entrada nova, i els lectors (o bàsicament lectores) heu fet la resta. 

Blogspot et dóna l'opció de veure les estadístiques del teu propi bloc. Pots veure quantes visites tens, des d'on t'arriben, quines són les entrades més llegides, etc, i tot això ho pots buscar en un període de temps determinat (darrera setmana, darrer mes…). Doncs bé, avui he mirat quines han estat les entrades més llegides al llarg de la història del blog, i a través de les quals m'ha conegut més gent. I el resultat ha estat el següent: 


El primer lloc se l'emporta l'entrada sobre l'alimentació en la dona embarassada titulada "El pernil, el Toxoplasma i el gat", amb gairebé el doble de visites que la que ocupa la segona posició. I és que realment una de les preguntes estrella a la consulta és aquesta: què puc menjar i què no? I com no tothom rep prou informació sobre el tema, doncs ho busquen a Internet. 

La segona posició l'ocupa la primera entrada de totes: "El perquè de tot plegat", on vaig explicar qui era i què em portava a escriure un blog. 

Seguim amb una entrada sobre un tema que pot arribar a ser molt angoixant: les pèrdues durant el primer trimestre de l'embaràs, que podeu llegir aquí. Quan una dona té pèrdues estant de poc temps, i no sap què passarà, i sovint el seu entorn encara no sap que està embarassada i no ho pot compartir amb ningú a banda de la parella, passa uns dies bastant durs. I a més a més no nota moviments fetals encara, així que no sap si la cosa va bé o no fins que arriba el dia de l'ecografia. Així doncs, m'alegro d'haver estat útil per a més d'una en un moment tan delicat.

En quart lloc trobem una entrada relativament recent, escrita aquest estiu, i tirant a polèmica: "Vacances que comencen, embarassos que acaben". I parla precisament d'això: d'induccions quan no toca, d'intervencions excessives, etc, només per motius purament logístics. Però això no implica que totes les induccions i cesàries siguin per comoditat del professional, ni molt menys. Però un punt d'autoconeixement i esperit crític cal tenir, i alhora cal saber confiar en els professionals de la salut. L'ideal és l'equilibri entre el principi d'autonomia del pacient i el principi de beneficència. I que tothom actui amb l'ètica per davant òbviament. 

Seguim amb un tema que vaig viure en primera persona quan vaig tenir el nen, i que no acostuma a sortir gaire als llibres ni a les classes de preparació al part: els inicis de la lactància. Perquè una cosa és la teoria (tranquil·litat, buscar la posició correcta, pits al sol…), i l'altra la pràctica (visites a dojo, gent dient-te el que has de fer…). Però després de la tempestat arriba la calma, no patiu! I mentrestant no esteu soles, hi ha professionals que us poden ajudar. Sort en vaig tenir jo del grup de lactància del meu CAP, i de la Marta i la Marisa. 

I el sisè lloc és per "Cada cinc minuts durant dues hores?", on intento donar eines per saber quin és el millor moment per anar a l'hospital quan estem de part (o pensem que ho estem). Perquè el dogma de "contraccions cada cinc minuts durant dues hores" no és aplicable a totes les dones. I perquè si en algun moment, pel que sigui, no ens sentim segures, no costa res anar a fer una ullada encara que haguem de tornar a casa… no és més "guai" la que ingressa a la primera que la que va i torna tres vegades. 

Després, amb més de 1300 lectures, tenim l'entrada sobre naixement respectat titulada "Part respectat, cesària respectada", que intenta aclarir aquests conceptes. 

I de ben a prop la segueix una altra entrada sobre l'inici de l'embaràs, que parla sobre l'ecografia i l'analítica del primer trimestre i el càlcul del risc de Síndrome de Down. La podeu llegir aquí, però ara caldria actualitzar-la i parlar sobre el test no invasiu, que busca ADN fetal en sang materna (i de moment aquí a Catalunya és totalment privat). 

En novena posició trobem "Per què fem tactes", on explico en quines situacions es fa un tacte vaginal a la consulta o a Urgències. Aquesta entrada és del 2012, i des de llavors a ara encara en faig menys, i molts dels meus companys també. 

I, en desena posició, tenim una entrada que em va fer molta il·lusió escriure, titulada "Bones notícies", en la qual donava a conèixer com havíem canviat la manera de fer una cesària a l'hospital on treballo (Hospital General de Catalunya): amb l'acompanyant a quirofan i sense separació per anar a la Sala de Reanimació. Des de llavors, juny de 2012, seguim polint alguns aspectes. Al maig, si tot va bé, presentaré una comunicació o pòster (segons què m'acceptin) sobre la cesària humanitzada a l'European Congress on Intrapartum Care, a Porto. Tot i que el terme "cesària humanitzada" no m'acaba d'agradar… s'accepten suggeriments. Què tal "cesària en família", per exemple? 

Bé, fins aquí el resum d'aquests quatre anys, esperant que en siguin molts més i que la gent continui buscant informació sobre l'embaràs i el part a Internet. Perquè tot aquest món virtual canvia a la velocitat de la llum, i els blocs potser estaven més de moda fa tres o quatre anys que ara, però encara hi ha gent que els llegeix. Igual que potser des que existeix el whatsapp la gent no entra tant en fòrums. Jo mentrestant aniré escrivint quan els astres s'aliniin i tingui un moment lliure i alhora m'inspiri, i també aniré treballant en el meu llibre. 

Gràcies per llegir-me i acompanyar-me aquests quatre anys!

Laura











dilluns, 9 febrer de 2015

Vídeo sobre el part natural


Avui seré breu. Simplement vull compartir amb vosaltres un vídeo que hem fet des de Mater Training per explicar el concepte de part natural i donar una sèrie d'eines per a aconseguir-lo.

Què expliquem? 

- Què és un part natural?

- Què necessita la dona en cada fase? Com la podem acompanyar?

-  Quins són els detalls que hem de tenir en compte a l'hora de triar el lloc on parir?

- Què porta les dones a voler tenir un part natural?





Aquí teniu l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=lBTjo5ATcB4

I aquí teniu l'enllaç al blog de Mater Training, on comentem el vídeo:

http://matertraining.com/que-es-un-parto-natural/


Espero que us agradi! Els vostres comentaris són benvinguts!

dimecres, 4 febrer de 2015

El postpart immediat i el monstre que portem dins

Totes les mares que tenen blocs parlen del postpart en algun moment o altre, perquè realment és un període que et marca i que potser ningú t’havia explicat. Bé, ara gràcies a aquestes mares blogueres (per exemple la Cris Moe: http://maretameva.com/category/post-part/) potser sí que arribem al moment tenint-ne una mínima idea, però jo em vaig trobar de ple en el festival l’any 2008. Perquè amb el que t’expliquen als cursos de preparació al part convencionals no t’imagines pas què vindrà, i les amigues tendeixen a tapar certs draps bruts (i també a esborrar-los de la seva memòria) i només t’expliquen que dormiràs poc i que l’estimaràs molt.

En el meu dia a dia veig molts postparts immediats i tardans. Veure’n en veig molt, però viure’n menys, i això en part és perquè moltes dones assumeixen la “normalitat” de tot plegat i no expressen com se senten ni què els preocupa. Però aquests darrers dies he tingut l’ocasió de viure de ben a prop el postpart immediat mamífer i intens d’una amiga, el qual, juntament amb el de les mares que vénen a l’Espai de Mares de l’hospital, m’ha fet reflexionar força sobre el còctel hormonal i emocional en el qual ens trobem immerses quan tenim una criatura, i fins a quin punt els professionals ho estem fent bé. I per suposat, totes aquestes reflexions m’han portat a recordar els meus postparts (tots dos absolutament diferents), els quals recordo perfectament com si fos ahir.

I és que des del moment en què parim comença la vertadera revolució, tant a nivell físic com espiritual. Pugen i baixen hormones, perdem sang, segons el tipus de part potser necessitem que ens cuidin, i en un moment ens trobem sent mares d’un ésser indefens que encara no coneixem però que sabem que hem de protegir. Tot això, dit així, és realment impactant oi?

A nivell emocional per sobre de tot estarem contentíssimes de tenir el nostre petit o petita amb nosaltres. És quelcom que feia mesos que esperàvem, i per fi ha arribat el gran dia. Jo quan tenia la meva nena a sobre a la Sala de Parts em sentia una mica com quan era petita i venien els Reis, com si hagués obert un regal molt esperat (suposo que el fet de no notar massa el seu naixement va ajudar a tenir la sensació d’haver obert un paquet). Sí, alegria per sobre de tot, evidentment. Però aquesta alegria, en un moment en què físicament estàs cansadeta i “atropellada”, qualsevol preocupació, la més mínima cosa, se’t pot fer un món. I tampoc tens massa energia per enfadar-te davant d’un excés de visites o de reaccions d’altres que no són com voldries, i quan un no és capaç d’enfadar-se es fa petitet i es posa trist, i potser no sap ni tan sols per què està trist perquè en teoria tocaria estar saltant d’alegria.

Jo crec que és important no amagar les nostres emocions. Si les expressem ens sentirem millor, i les persones que ens envolten podran empatitzar més amb nosaltres i comprendre les nostres necessitats. Hem de ser conscients de tot això, de que ens podem sentir alegres o tristes o una mica de cada, i que no passa res. Totes les emocions estan permeses i ningú té dret a jutjar-les, i per tant no necessitem amagar-les. I no està malament deixar-se ajudar. Acabem de parir i, per tant, tenim tot el dret del món a treure el monstre que portem dins... ja serem políticament correctes en un altre moment. Som, juntament amb el nostre cadell, el centre del nostre univers.  

Jo no recordo estar trista amb la gran, però sí recordo plorar la primera tarda, amb l’habitació plena de gent, morta de son (vaig parir de matinada), veient com entrava encara més gent però no sortia ningú. No era ben bé que em molestessin, però em sentia observada, com en l’aparador d’una botiga. No em feia mal res, ni tampoc tenia la necessitat d’estar sola, però la sensació era una mica surrealista i no tenia escapatòria. Vaig tenir la nena enganxada al pit en mode lleona tota la tarda. I pensava “ara com m’aixequi després de tanta estona deixaré anar un reguerol de sang davant de tothom i em moriré de vergonya”. En canvi el nen em va agafar d’una altra manera: amb el segon tens menys visites, ja saps de què va el tema, i la “pressió social” és menor, però en canvi era molt ploraner i això em desesperava una mica, juntament amb el fet de no tenir la nena amb mi. I els primers dies a casa amb el nen van ser físicament cansats perquè plorava molt, però allò que diuen que l’experiència és un grau és ben cert. I és curiós però tot i fer més temps tinc records més concrets del primer postpart que del segon.

El nadó és de la mare. I del pare. Però no podem consentir, com a mares lleones, que vagi de braç en braç. Té hores de vida i l’hem de deixar agafar a tothom qui ve a veure’ns? Per molt que siguin de la família, no sabem què han tocat abans. I més a l’hivern, quan la gent està refredada. El nostre petit cadell necessita seguretat, notar l’olor de la mare, tenir el mugró ben a prop. I sovint, quan el deixem anar de braç en braç, en el fons ho estem fent a contracor, i no volem, però ho permetem per compromís, per ser políticament correctes, perquè toca posar-se guapa i rebre les visites amb un somriure. És totalment lícit treure el monstre que portem dins, i educadament protegir el nostre tresor. Tenir-lo despulladet pell amb pell és l’excusa perfecta per no deixar-lo anar.

Un altre tema és iniciar i instaurar la lactància materna. Hi ha nens que sembla que neixin ensenyats, però també hi ha moltes mares que necessiten ajuda en aquest aspecte. Deixar el nadó amb la mare des del primer moment es bàsic i fonamental per a establir el vincle entre tots dos i iniciar la lactància en aquells primers minuts de vida en què el petit/a està més receptiu als estímuls i amb els sentits a flor de pell. Però, a banda d’això, ja durant les primeres preses hem de prestar molta atenció a la posició de la boca del nadó en agafar el mugró i l’aureola. Si no obre bé la boca i no everteix tots dos llavis cap enfora, com el dibuix de les ales d'una oreneta, no mamarà bé i a més a més la mare tindrà dolor, clivelles i la seva conseqüent desesperació. A simple vista, si no hi prestem atenció o no en sabem, ens pot donar la sensació que ho està fent bé, però és summament important que els professionals encarregats de cuidar aquesta mare i aquest nadó dediquem un temps a comprovar que la posició de l’alletament sigui la correcta. I, si hi ha dolor, alguna cosa està passant: o la posició no és bona, o hi ha un tel sublingual per allà, o alguna cosa no va bé. Perquè donar el pit pot molestar una mica en un inici, però NO ha de fer mal.

Els nadons, després d’estar desperts i receptius durant un parell d’hores després del naixement, entren en una fase de son profund per a recuperar-se del trasbals que implica néixer. Ells també han corregut una cursa de fons. És per això que la primera nit tothom pensa que li ha tocat un sant. Però no ens fem il·lusions: la segona nit surt el monstre, una petita piranya que viu enganxada al pit i s’emprenya perquè preferiria que sortís més teca de la que surt. Això és pesat i angoixant però és un procés fisiològic que tots hem passat. No passa res, el nen no es mor de gana (el calostre és com una beguda isotònica, i un parell o tres de dies podem viure d’això), i més que passar-ho malament està sent summament intel·ligent: està fent el que ha de fer per estimular la pujada de la llet. Plorarà i només voldrà succionar i estar en contacte amb la seva mare, i això és el que li hem de deixar fer. D’aquí la importància d’haver comprovat prèviament que la posició al pit fos correcta, perquè una nit de mala posició amb succió contínua pot deixar els mugrons a trossos i és una bona tortura per a la mare. Això, si ningú ens ho explica abans i a sobre ens hi trobem després d’una nit de pròdroms de part, una nit de part, tot un dia de visites, nit a l’hospital i un altre dia de visites, és literalment “per flipar”. Així que més val saber-ho abans, que serà així, que s’ha de passar, i que serà una nit i prou perquè la següent ja hi haurà indicis de pujada de llet.

I quina és la funció del personal sanitari de l’hospital en tot aquest escenari? Prendre la tensió, mirar punts, donar-te de menjar... però també és molt molt important acompanyar emocionalment aquesta mare (i el pare) i saber què li està passant. Cal conèixer aquest procés fisiològic. Calen coneixements de lactància materna, saber reconèixer una posició correcta i saber corregir-ne una d’incorrecta. Cal transmetre el missatge adequat. I cal fer saber que no estan sols en el seu caos particular. De vegades anem a veure una dona i ens diu que està bé, perquè ella mateixa considera que físicament està bé, i no ens transmet què li balla pel cap o que li fan mal els mugrons... perquè en el fons potser fins i tot creuen que tot el que els passa és normal i s’hi resignen. Llavors ve quan marxen a casa sense tenir-ho tot controlat, amb un nadó que no mama bé, i 48 hores més tard estan a Urgències amb els pits fets un desastre i una criatura que no pare de plorar demanant la inhibició de la lactància. Què haurà fallat aquí? Probablement, per sobre de tot, la comunicació. Perquè si ho arribem a saber, no la deixem marxar en segons quines condicions, o la fem tornar l’endemà. Per tant, les primeres que han de saber que no estan soles són les mares.


I, un cop a casa, hem de saber que no estem soles. Avui dia hi ha de tot: grups de suport a la lactància, grups de criança, visites mèdiques de la mare i del nadó... el tema és pensar-ho i saber on trobar-ho. Així que si us plau, no normalitzeu les vostres emocions, verbalitzeu-les, i busqueu el suport de tots aquells qui us podem ajudar. I us podeu permetre el luxe de treure el monstre que porteu dins.

dilluns, 2 febrer de 2015

Tribu… i tribu 2.0

Quan estem embarassades i, sobre tot, quan ja som mares, tenim una gran necessitat de compartir les nostres vivències amb altres dones. No sempre els nostres embarassos coincideixen en temps i espai amb els de les nostres amigues o companyes de feina, i per tant sovint ens hem de construir un cercle nou al voltant de la maternitat. I aquests cercles de mares on totes es donen suport emocional i logístic sovint reben el nom de “tribu”. Perquè no deixen de ser això, com una tribu, on tothom s’ajuda.

La maternitat crea un abans i un després en una mateixa. És una experiència tan intensa que ens ho replantegem tot. Quantes dones no han tornat mai més a la seva feina d’abans i han canviat totalment de vida? O quanta gent s’ha venut el pis i ha marxat a viure a un altre lloc? Fins i tot més d’una ha engegat la parella. Ens plantegem quines de les nostres amistats ens mereixen, ens tornem selectives, lleones, defensem el nostre territori i necessitem que ens comprenguin. La nostra escala de prioritats canvia completament. Alhora, ens passen moltes coses noves des de l’embaràs fins al postpart i més enllà, i tenim set d’informació. Volem saber, volem compartir, necessitem sentir-nos segures i recolzades i saber que ho estem fent bé. Necessitem una tribu.

On trobem una tribu? El lloc més fàcil és a les classes de preparació al part, o a d’altres cursos dirigits a embarassades: ioga, pilates, piscina, etc. I després del part podem trobar grups de suport a la maternitat en centres cívics, grups de lactància, de criança, cursos de massatge infantil, grups de gimnàstica hipopressiva... o fins i tot podem trobar mares al parc. En definitiva, llocs on trobarem dones com nosaltres buscant caliu humà i compartir experiències. Més endavant la tribu seran les mares de l’escola bressol, i posteriorment les de l’escola.

Perquè quan et quedes sola amb un nen de pocs dies i la resta del planeta està treballant, un dia surts a passejar, un altre dia surts a comprar, però el tercer penses “i avui què fem tu, que no parles, i jo?”. El secret és ocupar-se l’agenda i compartir experiències. “Com pot ser que se’m facin les dues del migdia i no m’hagi aconseguit dutxar?”. Però si mires al teu voltant, no ets tan rara.

Però no tothom té ocasió de trobar una tribu “presencial”. Perquè viu geogràficament apartada, perquè treballa fins al final, perquè no té cotxe, perquè ha de fer repòs, perquè no sent la necessitat d’anar a cap curs ni res... però avui, en l’era d’Internet, al segle XXI, podem trobar una tribu (i més) sense sortir de casa: una tribu 2.0. Quan jo esperava la meva primera filla potser s’estilaven més els fòrums, i ara en canvi entre comunitats de Facebook i grups de whatsapp les mares estem connectadíssimes entre nosaltres. Hi haurà qui digui que aquesta vida virtual ens fa perdre temps per les relacions humanes cara a cara, però jo realment ho trobo molt pràctic.

En una tribu 2.0 hi ets perquè vols, perquè t’interessa, perquè tens certa afinitat amb les seves integrants i la seva manera de fer.  Si no t’agrada, la porta és oberta, i pots marxar-ne perfectament sense fer soroll. Coses com passar-se roba o gadgets de puericultura potser s’estilen més en una tribu presencial, però a la tribu 2.0, si tens una necessitat, només ho has de dir. No fa massa dies en un grup de Facebook on participo una noia explicava que tenia moltes clivelles i que li feia un mal horrorós alletar la seva nena de pocs dies. En poca estona els comentaris (procedents de dones que no la coneixien) treien fum amb diferents possibles solucions al seu problema... un problema que mentre era a l’hospital no havia solucionat ningú, tot i que en tenien l'obligació. L’endemà i amb una mica d’ajuda el problema es va començar a resoldre, cosa que també va compartir amb la resta de la tribu. Perquè es comparteix tot: els dubtes, les angoixes i les satisfaccions.

Una altra característica d’una tribu 2.0 és que no té horaris. Funciona les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, i la distància no és un problema. I una mare sempre està disposada a ajudar una altra mare, deu ser cosa d’aquest instint protector que tenim. Quan ens passa alguna cosa ho preguntem a la tribu. Si ens diuen que és normal, tot i que en el fons potser ja ho sabíem, ens sentirem més segures. I si ens diuen que anem al metge ho farem sense tenir la sensació que anem a pecar de “pares novatos”. Perquè igual que molta gent li explica un símptoma al farmacèutic abans que al metge, aquí primer ho diem a la tribu i després ja veurem què fem.

Tothom té la seva tribu... i la seva tribu 2.0. Jo la vaig necessitar des del primer dia, quan esperava la meva primera filla i les meves amigues de tota la vida encara s’estaven pensant si es casaven o anaven a viure en parella, i les de la feina sí que anaven tenint nens però em quedaven una mica lluny. Sent ginecòloga no em vaig plantejar fer preparació al part fins gairebé al final, i vaig fer poquetes classes molt xules en un grup molt reduït però no vaig fer massa vida social. Gràcies a que em vaig envoltar de la meva tribu vaig plantejar-me moltes coses sobre el part, sobre la criança, vaig enfrontar-me a la lactància sabent què em podia trobar, i vaig poder compartir cada moment sense sentir-me un bitxo raro per fer les coses d’una determinada manera. Aquella tribu del primer embaràs encara dura, i és més aviat 2.0 en el dia a dia perquè ens veiem poc, però sabem que som allà i de tant en tant aconseguim quedar. I a mida que els nens han anat creixent han anat sorgint noves tribus que m’encanten.


I vosaltres, teniu tribu?