Part en progrés: no destorbeu

El proper dissabte dia 1 de juny tinc una cita: la jornada anual de Dona Llum, l'Associació Catalana per un Part Respectat. El títol de la jornada d'enguany és "Part en progrés: no destorbeu", cosa que probablement us recordarà als cartells que podem penjar a les habitacions dels hotels quan no volem que entri ningú a netejar. I és que de la mateixa manera que quan estudiem a la biblioteca (quins temps aquells...) necessitem silenci, quan estem parint necessitem pau i tranquil·litat, i sentir-nos segures. Com em va quedar gravat de Michel Odent en una conferència a la qual vaig assistir quan era resident, l'oxitocina és l'hormona de l'amor, i l'adrenalina inhibeix l'oxitocina. És per això que els animals, quan se senten amenaçats, no tenen contraccions.

El terme part respectat cada dia és més habitual entre les embarassades. Es tracta d'un part en què la dona se sent segura i acompanyada, està informada de tot allò que està passant al seu voltant i és partícip de totes les decisions que es prenen. El nadó i la mare són un conjunt i no se separen si no és estrictament necessari. Un part respectat no té per què ser sense cap mena d'intervenció. Pot ser més o menys intervingut depenent de la situació i de les preferències de la dona, i de fet també podem parlar de cesàries respectades. O podem fer una inducció pel motiu que sigui i convertir-la en un moment màgic i respectat. És com anar en barca per un mar serè, sense onades, o com a molt amb onades de les que no arriben a trencar...

Ahir vaig assistir el part d'una noia que havia tingut la primera filla en un hospital que té una gran fama de fer les coses molt bé. Doncs ella estava molt espantada pel part, perquè tenia un molt mal record del part anterior, s'havia sentit sola, molt poc acompanyada i poc respectada. Sentir relats així m'entristeix. Per sort, aquesta vegada tot va anar com ella volia i es va poder esborrar les pors.

Doncs bé, el dia 1 de juny diferents professionals de l'atenció al part parlarem de parts respectats, i de les necessitats de les mares i dels nadons. Perquè no només hem de tenir en compte aspectes mèdics i tecnològics, sino també la vessant emocional del part. No hem d'oblidar que estem acompanyant uns pares en un procés absolutament trascendental de les seves vides, i alhora estem ajudant a un nadó a fer el seu viatge cap a la vida extrauterina. Aquest paper tan important que ens han concedit ens l'hem de prendre seriosament.

El Dr Jiménez Ortuño i jo explicarem com treballem al nostre hospital i com enfoquem l'atenció al part. Som conscients que cada dona és un món i té unes expectatives i preferències, i per això estem oberts als desitjos de les nostres pacients per a que visquin una experiència feliç amb la seguretat d'un entorn hospitalari. Tenim imatges que il·lustren el nostre dia a dia, però sé que les millors instantànies són les que es capten des de l'altra banda: les fotografies que fa el pare o l'auxiliar mentre nosaltres estem treballant. Per tant, si algú que hagi tingut el seu nen/a a l'Hospital General de Catalunya vol compartir les seves imatges amb els assitents a la jornada me les pot fer arribar per correu electrònic a rodellar.laura@gmail.com.

Gràcies i fins dissabte que ve!

Més informació sobre la jornada a www.donallum.com

I ara la Kate Middleton

Les maternitats de les famoses sovint es comenten als mitjans de comunicació i a la xarxa, i ser jutjada per com pareix és un dels preus que malauradament acaba pagant una dona mediàtica. Si el part és un dels temes estrella que es comenten a Internet, imagineu-vos si hi afegim la premsa rosa pel mig. De la mateixa manera que la cesària programada de la Shakira va despertar milers de comentaris i crítiques, ara li toca el rebre a Kate Middleton, la Duquesa de Cambridge.

La premsa rosa de tot el món en va plena: Kate Middleton ha manifestat que vol tenir un part natural, i que després de parir passa olímpicament de mainaderes i se'n va a casa dels seus pares per a que sigui la seva mare qui l'ajudi amb la criança del seu nadó. Si volgués una cesària programada també es comentaria, evidentment, de la mateixa manera que quan estava de poques setmanes va ingressar a l'hospital per una afecció lleu i els paparazzis de mig món van tenir feina.

Fent una ullada per les notícies que comenten el tema he llegit que el Príncep Guillem està un xic preocupat per aquests desitjos, i descriuen la Duquesa com una dona tossuda i que s'intenta allunyar de les tradicions. Amb això hem d'interpretar que voler tenir un part natural és pura tossuderia? Suposo que alguna cosa han de dir per treure suc a la notícia. El que sí que es nota és que molts d'aquests periodistes que comenten el tema no tenen ni idea de què és un part natural, i de la importància de decidir certs aspectes. Si ets la Duquesa de Cambridge no pots tenir el part que desitges? Has de parir pentinadeta i amb el rimmel al seu lloc? Doncs ella també té dret a moure's, a cridar, a adoptar la postura que el cos li demani i a prendre les seves pròpies decisions (si no hi ha complicacions és clar). Potser una altra dona hagués passat d'aixecar polèmica, però ja sabem que no és el primer cop que la dona del Príncep se salta el protocol habitual.

Per part meva, em sembla fantàstic que una dona famosa i mediàtica pugi al tren del part natural. Aviam si ens allunyem una mica de l'estereotip de famosa igual a cesària programada i liposucció de regal.  Les dones mediàtiques són exemples per a moltes persones anònimes; podem estar d'acord amb aquest fet o no, però és així (ens ho demostra la quantitat de nenes nascudes a l'era Operación Triumfo que es diuen Chenoa). Doncs bé, podrem estar disposades o no a tenir un part natural, unes ho faríem i d'altres no, de la mateixa manera que hi ha dones que senten la paraula "cesària" i se'ls obre el cel. Però el fet que algú com Kate Middleton expressi les seves voluntats de cara al seu part, el planifiqui i trii curosament el centre hospitalari on naixerà el futur rei d'Anglaterra, és un gran exemple a seguir.

Al juliol estarem tots expectants per conèixer els detalls d'aquest part tan esperat. A l'hospital triat es deuen fregar les mans, i tenen feina a crear l'escenari ideal per a aquest event, perquè estic convençuda que li adequaran la sala de parts a la seva mida i amb les mesures de seguretat i privacitat adients, i amb tot un Departament de Comunicació al darrera treient fum per les orelles. Ara bé, al centre en qüestió també li cau una bona responsabilitat: si tot surt rodó i la Duquesa té un part fàcil i sense complicacions, i es compleixen les seves expectatives, no podrà tenir millor publicitat. Però si alguna cosa es gira del revés, o decideix que li posin analgèsia peridural a mig procés, o acaba en cesària d'urgència (coses que poden passar com a tot arreu), que déu els agafi confessats. Tenir famoses entre mans pot ser una gran eina de màrqueting... però és un risc.

Em puc banyar estant embarassada?

Ara que sembla que la caloreta comença a fer acte de presència i que portem dos dies seguits de sol, us deixo aquest article que vaig escriure per al portal Creixem Junts. 

Una de les preguntes top ten que em fan a la consulta, i més de cara al bon temps, és sobre banyar-se al mar o a la piscina estant embarassada. I és que hi ha la creença que les embarassades no es poden banyar, o que no ho poden fer durant l’últim mes… i també hi ha ginecòlegs i llevadores que diuen a les seves pacients que no es banyin.

No hi ha res més fantàstic estant embarassada que ficar-se a la piscina (o al mar). A l’aigua no es té la sensació de pesar una tona, els moviments són fàcils, ens sentim lliures… A més a més és una manera de realitzar activitat física, que ens anirà bé tant pel cos com per la ment. I, si estem inflades, probablement el dia que anem a la piscina ens trobarem millor.

Per què hi ha qui no deixa banyar les embarassades?

Alguns diuen que és pel risc d’infeccions. D’entrada, les piscines públiques passen una sèrie de controls microbiològics que ens donen certa tranquil·litat d’higiene, i qui té una piscina privada té la tranquil·litat que només s’hi banya ella i la família. A més a més l’aigua està tractada amb desinfectants i hi ha un circuit de depuració. I el mar, tot i tenir certa contaminació, és un espai obert on l’aigua va circulant constantment.

D’altra banda, qui ha agafat mai una infecció vaginal o urinària banyant-se a la piscina o a la platja? Sí que si anem tot el dia amb el banyador mullat podem agafar fàcilment fongs, però aquests estaran propiciats per la humitat del teixit i no per haver estat en remull. De la mateixa manera que no agafem cap infecció no estant embarassades, per què l’hem d’agafar quan ho estem?

A més a més, el coll de l’úter està tancat, i hi ha el tap mucós pel mig, i la bossa amniòtica i el líquid tenen el seu sistema de defensa contra les infeccions.

Llavors hi ha qui diu que si has expulsat el tap mucós o hi ha dilatació del coll no et pots banyar… aquí entraria en joc la capacitat de defensa de la bossa amniòtica. El cos és savi!

Altres diuen que hi ha perill de trencar aigües i no adonar-se’n, raonament totalment absurd i sense base científica. Quan es trenca la bossa de les aigües surt líquid cap a fora, i no deixa de sortir-ne. Si dóna la casualitat que trenquem aigües dins l’aigua, quan sortim anirà regalimant líquid, i ens traurem el banyador mullat i continuarem mullant-nos. La que no se n’adoni així, tampoc ho faria estant fora de la piscina.

Quan no ens podem banyar?

Una embarassada no es pot banyar en les situacions en què els mecanismes de defensa envers infeccions poden estar alterats. Per exemple, quan hi ha una ruptura de la bossa amniòtica, aquesta no pot exercir el seu paper protector, i som més vulnerables.

Tampoc ens podrem banyar en situacions com una placenta prèvia o una amenaça de part preterme (contraccions abans d’hora), però més pel risc que implica l’activitat física que pel fet en si de ficar-nos en remull.

Per tant, no torturem les embarassades amb prohibicions absurdes quan no fa falta. És més fàcil dir que no que parar-se a pensar si podem dir que sí o puntualitzar quan es pot i quan no… però no es tracta de fer les coses perquè siguin més fàcils, sinó de fer-les bé. Ara que ve la caloreta, no hi ha res millor que ficar-nos en remull!

Fibromiàlgia i embaràs

Hi ha dues coses a la vida que m’hagués encantat fer bé, però no hi ha hagut manera: una d’elles és cantar (bé), i l’altra dibuixar. És per això que vaig agrair enormement tenir un professor de dibuix a l’escola amb tendències abstractes, que no ens va fer dibuixar mai un paisatge... llàstima que a Música no fèiem altra cosa que cantar. Bé, la meva poca gràcia per al dibuix (la qual les meves pacients poden comprovar a la consulta quan intento dibuixar miomes o placentes prèvies) fa que senti una profunda admiració per als qui hi tenen la mà trencada... i aquest és el cas de la Sònia, una artista de la il·lustració en tota regla. El seu talent no només és saber dibuixar, sinó que és fer-ho amb gràcia, amb art, amb tendresa, saber transmetre...

La Sònia té un bloc: http://www.soniagonzalezilustracion.blogspot.com.es, on comparteix els seus treballs que tan enamorada em tenen, i a la darrera entrada, del dia 20 d’abril, ens explica de manera il·lustrada una malaltia cada cop més freqüent i alhora desconeguda com és la FIBROMIÀLGIA.

Pel que fa als símptomes, a com se senten les persones que la pateixen, ningú ho podria explicar millor. Així que us aconsello que hi feu una ullada i jo tan sols afegiré quatre coses sobre l’embaràs en dones amb la malaltia.

Quan una dona té una malaltia crònica, sigui quina sigui, tard o d’hora es pregunta si podrà ser mare, si l’embaràs complicarà la seva malaltia, si el seu fill pot veure-se’n perjudicat i si li podrà donar el pit. Hi ha poques malalties que contraindiquin la maternitat, i la fibromiàlgia NO és pas una d’elles. Algunes malalties cròniques empitjoren durant l’embaràs, mentre que d’altres milloren però donen guerra en el postpart. I d’altres no se’n veuen afectades. I el fet de donar el pit o no es basa en la compatibilitat dels tractaments amb la lactància i en la disponibilitat de la mare per a llevar-se a les nits o sostenir la criatura.

La fibromiàlgia és una malaltia reumàtica crònica patida per moltes més dones que homes. Es caracteritza principalment per dolor crònic generalitzat a diferents parts del cos (hi ha uns punts clau que ens ajuden al diagnòstic). Un dia fa mal aquí, l’altre fa mal allà. Aquest dolor pot ser més o menys intens i pot anar acompanyat de fatiga, cansament, simptomatologia depressiva (que pot estar desencadenada també per la presència de dolor... va ser primer l’ou o la gallina?), inflor d’articulacions, dolors menstruals, alteracions del ritme intestinal o trastorns del son, entre d’altres.

Ja que és una malaltia crònica no disposem, avui dia, d’un tractament curatiu que la faci desaparèixer. Però sí podem pal·liar-ne els símptomes amb antiinflamatoris, relaxants musculars o fàrmacs antidepressius, entre d’altres. Alhora, és importantíssim el tractament més enllà de les pastilles: teràpia psicològica per a afrontar la malaltia i tractar la simptomatologia depressiva, tractaments de fisioteràpia i osteopatia per a millorar el dolor, meditació, tècniques de relaxació, reduir l’estrès, mantenir uns bons patrons de son o realitzar exercici físic moderat.

Quan una dona amb fibromiàlgia es planteja la maternitat, d’entrada ha de saber que el seu fill/a no patirà cap conseqüència de la malaltia. Ni tindrà malformacions, ni tindrà més risc de prematuritat o baix pes, ni li passarà res. La malaltia l’afecta exclusivament a ella.

Els estudis sobre els símptomes durant l’embaràs són contradictoris, i mentre que alguns parlen d’un empitjorament de la simptomatologia (sobre tot en el tercer trimestre), d’altres no hi veuen diferències o observen que fins i tot disminueix el dolor... de fet, generalment les malalties reumàtiques tendeixen a donar-nos treva durant l’embaràs i a rebrotar en el postpart. Sí que s’han descrit més nàusees i malestar en el primer trimestre.

Un altre tema a plantejar-se és, segons la gravetat dels símptomes i com afecten la vida diària de cada dona, si és el moment de tenir cura d’una criatura petita i dependent. El moment ideal és quedar-se embarassada en un moment en què tinguem la malaltia més o menys controlada i sense uns símptomes massa acusats, però la decisió ja és individual de cadascú i no som qui per jutjar. Podem aconsellar esperar a trobar un període de calma, això sí. Ja no només per passar un embaràs més o menys bo, sinó per després estar prou bé per a tenir cura del nadó.

Pel que fa als medicaments durant l’embaràs, cal valorar individualment cada cas, amb els pros i contres de cada fàrmac, i en ocasions canviar-ne alguns per d’altres més segurs o més estudiats durant l’embaràs. Un aspecte molt important a tenir en compte: els antiinflamatoris estan absolutament prohibits en el tercer trimestre de l’embaràs. Els tractaments de fisioteràpia i osteopatia es poden continuar sense problemes.

Pel que fa a la lactància, una mare amb fibromiàlgia fabricarà la mateixa llet que una altra sense la malaltia, i a priori no li direm que no doni el pit. Simplement hem de tenir en compte diversos aspectes: d’entrada, sabem que el descans és molt important per a aquestes dones, i per tant depenent dels símptomes no serà massa bona idea que es desperti quatre vegades cada nit. D’altra banda, hem de veure si té prou força als braços per a sostenir la criatura, cosa que es pot facilitar amb l’ús de coixins d’alletament o bé donant el pit estirada al llit de costat. I després hi ha el tema de la medicació: si donem el pit, hem de comprovar que allò que prenem és compatible amb la lactància, i si no és el cas es pot valorar canviar cap a fàrmacs més segurs mentre duri el període d’alletament. Per tant, hem de valorar què és més convenient en cada cas individual, segons els símptomes, els tractaments i el desig matern.

Bé, espero que hagueu gaudir tant com jo veient les obres d'art de la Sònia, i que us hagin agradat les seves explicacions i il·lustracions sobre la fibromiàlgia. 

Judicis

Fa uns mesos l'Aida, una doula que conec, m'explicava en què consistia la seva professió. De tot el que em va dir em em va quedar gravada la frase "nosaltres no jutgem". Quantes vegades, al llarg del vostre embaràs, part, i sobre tot postpart, us heu sentit jutjades per aquells qui us envolten? A mesura que ens anem sentint jutjats i qüestionats, una vegada i una altra, ens acabem creient que potser hi ha alguna cosa que no estem fent bé, i la nostra autoestima se'n ressenteix. Així que, com diria en Laporta... "al loro!".

Si cerquem al Diccionari de la Llengua Catalana el significat de jutjar, trobarem el següent:

jutjar 

1 1 v. tr. [LC] Decidir quelcom a favor o en contra (d’algú o d’alguna cosa). 
1 2 v. tr. [DR] Pronunciar una decisió com a jutge (sobre algú o alguna cosa). No sabem encara qui ha de jutjar la nostra causa. 
2 1 tr. [LC] Emetre una opinió amb què s’aprova o es blasma (quelcom). Com t’atreveixes a jutjar la seva conducta? 
2 2 tr. [LC] [DR] Ésser de l’opinió que (quelcom) és de tal o tal manera, té tal o tal qualitat. Això, no ho jutjo digne de tu. 
3 tr. [LC] [DR] Exercitar el judici.


Als jutjats jutgen els jutges, però al carrer tothom es considera amb el dret d'emetre judicis. Familiars, amics, coneguts, gent que passa pel carrer, professionals. Això en moltes ocasions és inevitable, però n'hem de ser conscients i hem d'aprendre a fer que no ens afecti. Podem escoltar els consells que creiem que ens poden anar bé, però hem de saber establir un filtre selectiu i fer que algunes coses ens entrin per una orella i ens surtin per l'altra.

Abans de l'embaràs ja ens estan jutjant. Si ja vivim en parella des de fa uns anys, o bé estem casats, ja hi ha qui afirma que hauríem de tenir un fill, sense parar-se a pensar què n'opinem els interessats al respecte. El dia que ens decidim, hi haurà qui s'alegri, però també hi haurà algú que pensarà que som uns inconscients, precisament ara, que podíem fer això o allò, o que ens trobem en ple auge professional, o que no tenim prou estabilitat...

Després resulta que no dones per més i agafes la baixa. Sempre hi ha qui ha "aguantat" més que tu, més setmanes, que ha trencat aigües a la feina, i que ha conduït 100 quilòmetres amb ciàtica sense sentir-se els dits dels peus... felicitats, li ha servit d'alguna cosa? I, si pel contrari, ets de les que treballes fins l'últim dia, algú considerarà que li fas la pilota al teu cap i que ja hauries de ser a casa preparant la canastreta.

"Vull un part no intervingut"... "Estàs boja, quines ganes de patir". I si pel que sigui és un part induït, o amb analgèsia, també hi ha qui et considerarà paranormal. La qüestió és opinar. I si vols parir amb música? O veure com surt el teu fill amb un mirall? El més important és el que TU vols, sense tenir en compte què diran els altres, ni fent les coses perquè toca. Ara el part sense intervenció i sense analgèsia està cada vegada més extès, i això fa que moltes dones sentin que s'han de justificar quan sol·liciten analgèsia peridural.

La lactància és un altre punt que genera nombrosos judicis. Si dones pit, si no en dones... i si alimentes el teu fill a demanda. "Es passa tot el dia amb el nen enganxat, no té horaris" és una frase típica després d'haver visitat un recent nascut. I, com no, la frase estrella: "aquest nen es queda amb gana". Sense efectuar una anàlisi qualitativa de la teva llet en un laboratori, més d'un visitant es creu amb el dret a jutjar-la: si en tens prou, si és prou bona, si alimenta prou... Si tu estàs anímicament bé i tot està anant fantàsticament, aquests comentaris seran inofensius, però si estàs emocionalment desorientada, físicament cansada, la lactància no està essent un camí de roses, i vas sentint comentaris d'aquests, la teva seguretat trontolla.

I un cop han passat les primeres setmanes, al voltant de la criança dels fills s'emeten tants judicis que es col·lapsaria l'Audiència de Barcelona. L'alimentació, el son, les demostracions d'afecte, l'escolarització... tot és susceptible de ser jutjat. Però pobra de tu que opinis sobre el que fan els altres a casa seva.

Davant de tot això, els meus consells: seguretat en una mateixa, convicció davant d'allò que s'està fent i, sobre tot, seguir el nostre instint. Ningú coneix els vostres fills i la nostra família tant com nosaltres. Hem de confiar en nosaltres mateixes.  I, si sabem que ens jutjaran, podem preparar l'escut... no hi ha res com anar un pas per davant de les coses i estar-hi preparat. De vegades tindrem respostes per a aquells qui ens jutgen, però d'altres simplement ignorar allò que ens diuen serà suficient.

Sí que és cert que hi haurà persones que ens poden donar molts bons consells o explicar-nos les seves experiències per a que en poguem extreure allò que necessitem... l'ideal és que ens donin el mapa, però que siguem nosaltres els qui trobem el camí. Protegir-nos dels que ens jutgen no implica aïllar-nos en la nostra veritat absoluta. Però és important saber qui hem d'escoltar, qui ens pot ajudar, i qui només ens tocarà la pera. I és per això que hi ha gent que contracta una doula: perquè, si fa el que ha de fer, no jutja.

Sobre tot, no deixeu que els judicis dels altres us facin trontollar.

Avui us parlo d'Educació

Com ja sabeu, el títol d'aquest blog és "Diari d'una mare ginecòloga". Doncs avui deixo la ginecologia a la butxaca per parlar exclusivament com a mare. I és que us vull presentar un blog que il·lustra un gran projecte. Es tracta d'Aula de Socials: Reflexions d'un professor de Secundària, i el seu autor és el Jordi Viaplana, el meu marit i company de viatge.

L'enllaç és el següent: http://www.quaderndelprofessor.blogspot.com.es
També el podeu seguir a Twitter: @jordivia.

Nosaltres som pares, i el Jordi, a més a més, és professor de Secundària des que va acabar els estudis universitaris de Geografia. La seva professió l'apassiona... i dic professió i no feina perquè de feina no en té... és el que té el sistema, que per molt bé que ho facis, a l'Escola Pública no ets més que un número.

Però no desespera, i continua treballant des de casa. Actualment està cursant un Màster de Direcció i Gestió de Centres Educatius per a obtenir eines per a dur a terme el seu gran projecte: un institut-escola un pèl diferent dels centres convencionals. No és pedagogia lliure, ni Waldorf, és diferent. Però és un projecte molt xulo que s'ha de dur a terme.

És per això que comparteixo aquest enllaç amb vosaltres. Sé que em llegeixen moltes mares, i també molts pares. I per a engegar això calen mestres i professors/es, però també famílies que busquin aquest tipus d'educació per als seus nens i nenes. Pugeu al tren amb nosaltres?

Emocions

Els metges i altres professionals sanitaris no som de pedra i som, per davant de tot, persones. Alhora, a banda d’atendre els nostres pacients (que ens trien o els toca per assignació), també acabem sent els metges de la família i dels amics. I la meva és una especialitat amb molta implicació emocional. Ja ho és deixant de banda la família i els amics, doncs imagineu-vos quan hi ha un vincle més enllà de la relació metge-pacient.

El meu dia a dia implica un acompanyament de les meves pacients i les seves famílies en aventures molt diverses. Molta gent em diu “oh quina feina més maca tens!”. Sí, sóc a primera fila en situacions precioses, d’extrema felicitat, i això em fa feliç cada dia i fa que em llevi contenta als matins. Però l’altra cara ja no és tan bonica. Quan les coses han d’anar bé, perquè s’espera que vagin bé, i ningú es planteja que puguin anar d’una altra manera, explicar que no van tan bé no és fàcil. No és fàcil per a la persona a qui ho expliques, però tampoc per al qui ho ha de transmetre. Perquè, com he dit abans, els metges no som de pedra. Des de la primera visita, establim una relació amb les nostres pacients basada en la confiança. Elles ens confien les seves intimitats, i en el cas de les embarassades el seu bé més preuat: el seu fill o filla i la salut de tots dos. Sabem qui són, a què es dediquen, qui és la seva parella, si estan bé o malament entre ells... I nosaltres, a canvi, hem de donar el màxim. Es crea un vincle, una relació especial. No és una relació d’amistat evidentment, ni tampoc purament professional com qui va a la botiga a comprar unes calces. És diferent.

Doncs imagineu-vos quan, a més a més, hi ha una relació personal prèvia amb la pacient que tenim davant. És la nostra amiga, l’amiga de l’amiga, la nostra germana, la nostra mare... quan som partícips d’un moment bonic com un naixement, la felicitat és més que doble i ens sentim molt bé. Podem plorar d’emoció. Però quan les coses no van del tot bé, patim. Patim com a metge i patim com a persona propera. Enlloc d’una espatlla, en posem dues. Els familiars que hi ha a la sala d’espera o que acompanyen paral·lelament es poden permetre el luxe de plorar, d’estar angoixats, d’expressar les seves emocions, o de fer fins i tot una negació envers el que estan vivint. Però nosaltres, en aquell moment, ens hem d’empassar les emocions, guardar-les a la butxaca, respirar fons, i arremangar-nos per fer la nostra feina. Perquè hem de tenir el cap clar i alhora hem de transmetre calma, serenitat, un “tot anirà bé”, hem d’estar al costat de tots, hem de ser els forts. I alhora hem de prendre decisions mèdiques que no sempre són matemàtiques (tant de bo hi hagués protocols per tot), sabent que ens juguem l’as de piques i que pot ser que guanyem... o que perdem.   

Però què passa quan arribem a casa? Quan no hem pogut plorar? Quan hem guardat aquelles emocions tan a dins nostre que ara no les trobem? Ens surten una mica... però la resta es queda allà dins, fent “xup-xup”.  Si després ve la calma ho acabes gestionant relativament bé, però també pot venir una altra tempesta i els sentiments guardats van criant. Aquestes darreres setmanes han estat emocionalment intenses per mi en aquest sentit. Per la meva posició professional he assistit en primera línia a vàries situacions extremes i intenses que s’han ajuntat en el temps. Que aniran bé, n’estic segura, però el camí no durarà dos dies i hi haurà moments per tot. Ser-hi a primera fila m’ha posat (i m’està posant) a prova. El cor m’ha anat de pressa vàries vegades. Tinc la sensació d’haver-me fer una mica més gran... no gran de mida ni d’edat, sinó a nivell espiritual, i és que són les nostres pròpies vivències les que ens posen a prova i ens fan créixer. I també he vist que puc fer-ho, que puc guardar-me les emocions a la butxaca i actuar.

En el meu cas ha estat crucial tenir al meu costat, a banda de la parella, la família i els amics, la meva “segona família”: els meus companys, que saben donar suport alhora emocional i professional. Que saps que són allà, al despatx del costat o al whatsapp. I que t’entenen, que coneixen i comprenen la teva posició de “doble espatlla”, perquè també l’han viscut en algun moment. I aquest sentiment d’equip que m’han demostrat aquests dies no l’hem de perdre mai dels mais.