Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Reestrenant web… aventures digitals

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Molts ja coneixeu el projecte digital que comparteixo amb vàries amigues i companyes. I és que un migdia del mes de juliol de 2012, mentre sortia de l'hospital i em dirigia cap al cotxe, vaig tenir una idea: per què no convertir les clàssiques classes de preparació al part en un mètode online que em permetés transmetre tota la informació que volgués, sense límit de temps?

Què em va portar fins aquí? D'entrada el fet de veure tots els dubtes que em transmetien les pacients a la consulta. Que moltes s'esperaven a la següent visita amb els dubtes a la butxaca, o ho buscaven a Google, i no sempre trobaven informació contrastada i veraç. Després, veure que un cop fetes 7 sessions de preparació al part continuaven havent molts interrogants a l'aire. I és que aquestes sessions, que sovint no comencen fins al setè mes d'embaràs, moltes vegades es queden curtes, perquè els timings són els timings. I, alhora, tenia ganes de fer alguna cosa en el món virtual, més enllà d'aquest blog.

Doncs bé, aquell juliol vaig tenir la idea, i vaig decidir guardar-me-la a la butxaca fins que trobés la manera de dur-la a terme. I a la tardor la vaig compartir amb les meves amigues i companyes de l'hospital, la Sònia Sànchez i la Sandra Gómez, que van pujar al carro de seguida. Necessitàvem algú que no fos metge per a la part més logística i administrativa, i jo tenia la persona ideal: la meva amiga Carolina Cortés. Ara ens feia falta una llevadora, i la Núria Armengol ens va dir que sí a la primera. I a dia d'avui, a més a més, comptem amb el talent de la Txell Perramon, la millor dissenyadora gràfica del món mundial. A la idea inicial totesvam posar el nostre ingredient, el nostre toc personal, i de la barreja de tot i amb molta il·lusió va sortir a la llum Mater Training. Que no seria igual sense els dolços dibuixos de la Sònia Gonzàlez, coneguda com "La Cuchu".



Quan ets metge i no economista tot això de constituir una empresa, crear una web, donar forma a unes classes per a que es puguin visualitzar online, etc, sona molt a xino. Ens han ajudat i assessorat amics i familiars, també ens van donar un cop de mà des de l'OSE de Rubí, hem anat aprenent, veient mil tutorials i anant a cursos, caient, aixecant-nos, fent i desfent i tornant a fer millor. Sovint hem pensat "en quin merder ens hem ficat", però estem molt contentes del fillet que hem parit totes juntes i que seguim cuidant a base d'entrades de blog, millores, xarxes socials…

Treballar de cara al públic et permet conèixer gent molt diversa. I un dia, a la consulta, després de llegir aquest blog, van arribar la Xènia i el Roger, buscant algú que portés al món la seva petita. I xerrant xerrant els vaig explicar el projecte de Mater Training, que teníem una web però no ho acabàvem de veure clar, que ens faltaven hores i coneixements per fer un bon màrketing… i resulta que ells tenien Social Mirror i es dedicaven a la comunicació i al màrketing digital. Així que vam acabar fent la web de nou amb ells. I, uns mesos més tard, després de veure els punts forts i febles, i fer brainstormings al seu despatx de St Sadurní, ens vam posar tots a treballar en una sèrie de millores. Així, una nova web ha vist la llum aquesta setmana.



I què és Mater Training? Resumint-ho, es tracta d'una guia virtual que vol acompanyar les dones al llarg de l'embaràs, part i postpart. Explicant l'anatomia i fisiologia de tot el procés, el perquè de cada cosa, i què se sent en cada moment. Tant quan tot és normal com en el cas de problemes. D'aquesta manera, amb la informació a la butxaca, cada dona es pot fer una idea del que es pot trobar en cada moment i construir el seu propi procés, implicant la seva parella, i decidint quines són les seves expectatives i els seus desitjos. Per què virtual? Per ser-hi a qualsevol hora i a qualsevol lloc, i per poder fer arribar la informació a més persones del que ens permetria un mètode presencial. Com ho fem? Mitjançant una sèrie de videos explicatius que contenen il·lustracions, imatges i gravacions de situacions reals.

  











A Mater Training també hi ha un blog que actualitzem cada setmana. Allà hi escrivim totes, i déu n'hi do les lectures que té, però hi ha tres articles que destaquen per sobre dels altres des de fa mesos, i que s'han compartit arreu del món. Són aquests:

http://www.matertraining.com/no-quiero-un-forceps/

http://www.matertraining.com/maniobra-de-hamilton-y-tactos-al-final-del-embarazo/

http://www.matertraining.com/el-tapon-mucoso/


Doncs bé, us animo a pujar al tren de Mater Training!







dijous, 26 de novembre del 2015

Petits Grans Herois

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Avui vull parlar d'uns nens molt petits, però que estan fets uns guerrers: són els nens prematurs, nascuts abans d'hora, i decidits a lluitar per créixer i anar superant obstacles. I ho faig presentant una associació que em fa moltíssima il·lusió que existeixi: Petits Grans Herois.

El Bernat i la Sandra són pares de dos nens prematurs (a banda d'un nen més gran nascut a terme): un nascut a les 32 setmanes i un altre que va haver de treure el cap amb tan sols 27 setmanetes i poc més de 800 grams. Aquesta maternitat i paternitat "diferents", a molta distància de l'experiència somiada de les parelles que arriben de part a les 40 setmanes i pugen a l'habitació amb el seu nadó els braços, els ha fet passar moltes, moltíssimes hores a la Unitat de Cures Intensives Neonatals. Moltes hores de mètode cangur, de xerrades llargues amb el personal sanitari, de compartir experiències amb altres pares, de superar els obstacles de la muntanya russa que significa la prematuritat.

I, un cop a casa amb la seva família nombrosa, van posar fil a l'agulla per fer que la seva experiència pogués ser útil per a altres famílies que havien de passar per la mateixa situació. I d'aquí va néixer Petits Grans Herois. El seu objectiu és donar suport emocional i logístic als pares de nens prematurs nascuts a l'Hospital General de Catalunya. En definitiva, una mà amiga a la qual agafar-te, un igual, que ha passat pel mateix, i que no porta bata blanca. Perquè per molt recolzament que puguem donar els professionals, ningú et pot entendre millor que una altra mare o un altre pare que ha viscut la mateixa situació… i que se n'ha sortit!

El passat 17 de novembre es va celebrar el Dia Internacional del Prematur. Petits Grans Herois va participar el diumenge 15 a la Festa del Prematur que va tenir lloc al Cosmocaixa, i el mateix dia 17 es va presentar de manera oficial a l’hospital. A partir d’aquí... mans a l’obra! Si remeneu per la seva web o per la seva pàgina de Facebook veureu quines creacions més maques estan fent per aconseguir fons per dur a terme els seus projectes: bufs, pitets, barrets, bossetes de roba...

Per sort, avui dia néixer abans d’hora no és el mateix que fa un parell de dècades. Les cures intensives neonatals han evolucionat moltíssim, i segueixen fent-ho cada dia, aconseguint cada cop millors resultats pel que fa a supervivència global i a supervivència lliure de seqüeles. I també les millores en l’atenció obstètrica ens permeten poder portar aquests petits al món en les millors condicions possibles, oferint-los tractaments quan encara són dins la panxa de la mare per millorar el seu pronòstic.

Els meus fills han nascut a terme, i per tant em puc imaginar vagament com se senten els pares d’un nadó que ha de néixer prematur, però només vagament, perquè ho visc des de l’altra banda. I els neonatòlegs també ho veuen des del seu punt de vista: atendre el nen o nena. Sí que puc dir que si la mare està acompanyada per la seva parella l'angoixa no és tan gran, no té aquella sensació de solitud i fredor, i el pare està més integrat en tot el procés que quan se'l deixa en un passadís esperant, i veu el seu fill just néixer i no de camí a la UCI. Ja que han de viure una de les experiències més dures de la seva vida… quin motiu tenim per, a sobre, separar-los? El que sí que us puc explicar com es viu el naixement d’un prematur des dels ulls d’un obstetra. I és que a nosaltres, els obstetres, ens toca el paper de “policia dolent”. Som els que fem el diagnòstic i donem la mala notícia que aquell embaràs no pot continuar endavant, ja sigui perquè el petit ha decidit sortir abans d’hora o perquè hi ha una patologia en ell o en la mare que fa necessari que neixi (per exemple un retard de creixement intrauterí o una preeclàmpsia). Som els que trenquem, de cop, uns plans, un somni... passem de l’escenari de happy family a l’habitació a la UCI Neonatal, i amb unes quantes setmanes d’antelació. 

Per nosaltres hi ha dos moments angoixants en el naixement d’un prematur: en primer lloc, com naixerà? La primera impressió és molt important, hi ha nens que neixen amb ganes de viure, i ploren i criden o com a mínim ho intenten per molt petits que siguin, i d’altres que no mostren tant ímpetu. Si tot va bé, esperem fins a un minut per pinçar el cordó i li entreguem el petit al neonatòleg. I aquí ve el moment tens: estem atenent la mare, i sobre tot si estem fent una cesària no podem treure l’ull del que estem fent. Hem de mantenir el cap fred i seguir. Però de reüll veiem que els pediatres van fent coses, que van demanant estris, el saturador pita, sovint intuben... i des d’on som no sabem si la cosa va bé o malament. De fet recordo passar aquests moments eterns quan va néixer el petit de la Sandra i el Bernat, fins que la Dra Guirado va dir les paraules màgiques: “Sandra, és igual que el Roger!”. Aquella frase va ser el començament de molts ensurts que va donar el noiet, i també de moltes alegries... i de Petits Grans Herois.


Felicitats parella per la feina que feu!

Podeu conèixer les històries d'aquest parell de petits GRANS herois aquí:

http://www.granpetit.com/los-pequenos-grandes-heroes/

http://www.granpetit.com/los-pequenos-grandes-heroes-ii/

També els podeu seguir a Facebook, i a la seva web.

dimecres, 16 de setembre del 2015

Cesària en família, en imatges

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Fa temps que vaig parlant sobre donar un toc més humà i familiar a les cesàries. Partim de la base que una parella té en general  un, dos o tres fills (i per tant no viuran molts naixements), i que el que pràcticament tothom espera és un part vaginal. Per tant, una cesària no és el pla ideal per a la majoria de dones. Així doncs, hem d’intentar fer-los el camí fàcil.

Tot i ser una intervenció quirúrgica que té lloc en un quiròfan i que requereix una monitorització de la mare i mantenir en tot moment la seguretat, hi ha detalls que fan que la mare (i el pare) la visquin amb menys angoixa i puguin gaudir del naixement del seu fill (o fills).

Doncs bé, fins ara disposava de poques imatges i no les podia difondre a la xarxa, però aquest estiu uns pares m’han cedit les imatges del naixement dels seus bessons per a que pugui il·lustrar aquest concepte.

Cal dir que aquest tipus de naixement per cesària, amb contacte visual i pell amb pell immediat, no és possible sempre, i s'han de donar una sèrie de circumstàncies: que no es tracti d'una urgència, absència de complicacions, fetus en presentació cefàlica, líquid amniòtic clar i personal disposat. Si no es pot fer tot això, s'intenta fer tot el que es pot segons la situació.  



Naixement del primer bessó. A la mare se li ha baixat el teló estèril que la separa de la panxa, podent veure el naixement dels seus nens tant ella com la seva parella, que està al seu costat. Com veieu no es veu sang, així que no mareja ni fa impressió.


El primer bessó ja és fora, s'esperen 30-60 segons abans de pinçar el cordó si no hi ha cap punt de sagnat actiu.



Mentre el primer bessó ja és amb la seva mare, en contacte directe amb ella, els pares no es perden el naixement del segon bessó.



Extracció lenta del segon bessó, donant temps a que els seus pulmons expulsin tot el líquid amniòtic que contenien fins ara.



Els dos nadons ja són amb la seva mare. El neonatòleg és al costat, comprovant que tots dos estan bé, i entre ell, la llevadora i els pares els subjecten per a que no puguin caure (el vèrmix, el greix que recobreix el cos dels nadons quan neixen, rellisca molt!).


Un cop pesats, si la mare no pot agafar-los pel motiu que sigui (mareig, tremolor, etc), el pare s'encarrega de fer pell amb pell (o pèls amb pell) amb ells.


No hi ha separació mare-nadons durant el postoperatori immediat. D'aquesta manera la lactància es pot iniciar de manera precoç, fet especialment important en nadons per sota dels 3000 grams.  
Recordem que la succió fa que la mare produeixi oxitocina, la qual afavoreix la contractilitat de l'úter i per tant ajuda a prevenir les hemorràgies (les quals, en bessonades, pel fet de tenir un úter més gran, són més probables que en gestacions úniques). 
Aquests nens, a la visita postpart de la quarantena, estaven fent lactància materna exclusiva… i és que amb dos també es pot!

Sobre tot, vull agrair a aquesta família (no especifico noms) per haver-me enviat aquestes imatges i haver-me donat permís per difondre-les. I per la confiança dipositada també! Gràcies! He de dir que va ser un plaer.



Podeu trobar més informació sobre aquest tema als següents enllaços:




dimarts, 8 de setembre del 2015

Avortament diferit: i ara, què?

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Més o menys tothom té la idea al cap que el primer trimestre de l’embaràs és el període més “crític”, quan és més probable perdre’l, quan encara no ens n’acabem de fer la idea i quan potser millor no fer-ne gaire propaganda. I llavors, un cop passada la “barrera” de les 12 setmanes, sembla que ja podem respirar tranquils i donar la notícia a la família i als amics.

Realment és tan crític el primer trimestre? Doncs bé, aproximadament un de cada sis embarassos es perd entre la concepció i els primers tres mesos. Es tracta dels coneguts com “avortaments de primer trimestre”, i són realment molt freqüents. La gran majoria d’ells són deguts a anomalies cromosòmiques (genètiques) de l’embrió, que no impliquen que els pares tinguin algun problema en els seus gens, sinó que en el moment d’ajuntar-se l’òvul i l’espermatozou ha fallat alguna cosa i l’embrió no té tota la informació que necessita per donar lloc a una persona de manera més o menys correcta. I és que algunes anomalies en els cromosomes, com la Síndrome de Down, sí que són compatibles amb la vida, però moltes altres, com la trisomia 7 (tres cromosomes 7 enlloc de dos), no ho són. Altres causes menys probables són alteracions de la coagulació de la sang o determinats anticossos.

Alguns avortaments de primer trimestre poden donar la cara en forma de sagnat o dolor, però d’altres són totalment silents, no donant cap símptoma en setmanes i trobant-nos la sorpresa en una ecografia a la qual anàvem amb tota la il·lusió del món. Aquests casos reben el nom d’avortaments diferits. Diferits perquè entre que s’atura el batec del petit embrió i el diagnòstic transcorre un temps variable.

Quan una dona té un avortament espontani i comença a sagnar i el perd, quedant l’úter buit, té la pena corresponent a la pèrdua i ha d’elaborar el seu dol, però ja no ha de “fer” res més, ja ha acabat tot. En canvi, la que diagnostiquem d’un avortament diferit té un problema sobreafegit a la pena i al sentiment de pèrdua: i ara què? Com fer net? Algunes dones no són informades de tot el procés, o bé es queden tan xocades per la notícia que no pensen ni en preguntar res, i es troben soles a casa a les set de la tarda d’un divendres amb un embrió dins la panxa pel qual ja no poden fer res, i sense saber per on tirar. Probablement entrarà a Google i escriurà “avortament diferit”, i potser arriba aquí, a aquest petit racó del ciberespai. Doncs som-hi a explicar quins per quins plans podem optar en aquesta situació. Perquè un cop fet el diagnòstic, si no hi ha febre ni cap signe d’infecció ni dolor, no és una emergència fer res immediatament. 

Opció A -  Conducta expectant

Com el seu nom indica, es tracta de no fer res, d’esperar a que el cos activi el procés. Això, tard o d’hora, acaba succeint, i comencen les pèrdues de sang i el dolor de les contraccions. Com a avantatge té el fet de ser la manera més natural de tancar aquell embaràs, de fer-ho a casa, en el nostre ambient. I hi ha dones que ho prefereixen així, i per tant és una opció que cal oferir. Però el gran inconvenient és la incertesa de quan arribarà el moment. Si la dona està teòricament de 10 setmanes i l’embrió correspon a 7 vol dir que en fa tres que ja no batega. Si en tres setmanes no s’ha activat la cosa... ho farà en breu?
D’altra banda, expulsar un embrió i el sac que l’envolta requereix que el coll de la matriu es dilati una mica. I això és quelcom dolorós, com una menstruació forta o com una gastroenteritis d’aquelles amb còlics que no marxen fins que no comença la diarrea. El dolor acostuma a ser intermitent, com les contraccions de part, i la seva durada és variable, però la part intensa no s’acostuma a allargar. Un cop ha sortit tot el teixit, que és com una mandonguilla, el dolor minva i queda un sagnat com una menstruació durant uns dies. Si són poquetes setmanes no es veu res amb forma humana, l’embrió és molt petit i només es veu el sac i la placenta, i moltes vegades marxa a través de l’inodor i ni tan sols dóna temps de veure res.
És un dolor insuportable? No. Fa mal, però és una estona i passa. La tolerància al dolor varia molt d’una persona a una altra, i potser per algú que té el llindar molt baix no és la manera ideal, però la majoria de dones toleren bastant bé el procés si se’ls ha explicat bé què passarà. Per intentar minvar el dolor s’acostumen a prescriure analgèsics i antiinflamatoris. És aconsellable prendre’ls, ajudaran a tolerar millor el procés.

Opció B – Conducta activa: maneig mèdic

Es tracta d’activar el procés natural que he comentat abans però de manera farmacològica, amb l’ajuda d’unes pastilles que provoquen contraccions i dilatació del coll de la matriu. Un cop engegat tot, el procés és força similar a quan s’activa de manera espontània, però sí que en algunes dones amb la medicació és més ràpid i més intens.
També és convenient prendre calmants per al dolor, i com a efectes secundaris del fàrmac que s’utilitza podem trobar, sobre tot, augment de la temperatura corporal i diarrea (de fet algunes dones vénen a la consulta convençudes de no haver perdut res, i resulta que en un episodi de diarrea han expulsat el sac sense adonar-se’n).
Què canvia bàsicament entre la conducta expectant i la conducta activa amb maneig mèdic? Doncs bàsicament el moment en què es produeix l’expulsió: en el primer cas és totalment sorpresa i en el segon la dona decideix quan ha arribat el moment, i fins i tot es pot intentar organitzar per prendre la medicació per exemple el cap de setmana, quan la parella sigui a casa.

Opció C – Conducta activa: legrat (o també anomenat raspat)

Hem comentat que expulsar un embrió, ja sigui de manera espontània o mitjançant medicaments, és un procés dolorós. Doncs bé, també hi ha una opció sense haver de passar per això: es tracta de fer un legrat o raspat, que és una petita intervenció quirúrgica que es duu a terme sota sedació, sense que la dona noti res. Es dilata manualment el coll de la matriu, i s’aspira el seu contingut per deixar-la neta. En un parell d’hores la dona està en condicions òptimes per marxar a casa, i només necessita descansar bé aquella nit i un parell de dies de vida tranquil·la.
Sembla la via més fàcil i còmoda per la dona... però implica quiròfan, sedació, i una manipulació que tot i ser quelcom molt habitual i complicar-se poc sovint, no té un risc zero. Però a nivell de confort, entenent el confort com a no sentir dolor, és l’opció que en té més.
D’altra banda, el legrat també pot acabar sent l’opció quan les altres dues opcions no han funcionat.
Un tema una mica “pelut” dels legrats és que per qüestions logístiques s’acostumen a fer a les sales de parts dels hospitals. Per tant, segons com sigui l’organització, la dona es pot trobar en un departament de Cirurgia Ambulatòria i anar directament a quiròfan (situació ideal) o bé en el mateix espai de Maternitat sentint monitors fetals o nadons plorar, i això psicològicament pot ser dur. Per tant, no està de més  preguntar abans quin és el circuit habitual de les pacients en aquests casos. 

Quina és l’opció correcta?

Com deien molts dels exàmens tipus test que vaig fer durant la carrera, “A, B i C són correctes”. Per tant, l’opinió de la dona és important, i cal individualitzar cada cas.

Pel que fa a optar per una conducta expectant o activa, el factor temps és decisiu. Hi ha persones que un cop fet el diagnòstic no volen allargar més el procés, i n’hi ha que necessiten temps per fer-se’n a la idea o prefereixen la mínima intervenció mèdica possible. Moltes vegades el que es fa és donar un compàs d’espera de marge, per exemple d’una setmana, i si no ha variat res es planteja una conducta activa.

Dins de les conductes actives, entre el maneig mèdic o el legrat tot plegat va bastant a gustos de la pacient i del ginecòleg, perquè està clar que segons com s’expliquin les coses es pot influir en la presa de decisions. No és el mateix dir “res, això és una pastilleta i tindràs una regla forta, en canvi el legrat és anar a quiròfan i una anestèsia”, que dir “véns un dia en dejú, t’adormim una mica i no notes res de res, en canvi si et donem la pastilla tindràs dolors i sagnaràs molt”.

Cal tenir en compte que el tractament mèdic no sempre funciona, i hi ha dones que no hi responen i acaben passant pel legrat. Quantes més setmanes d’embaràs hi ha (pel que fa a la mida de l’embrió), més gran és el sac, i per tant més s’ha de dilatar el coll de la matriu i pot arribar a ser més dolorós. En canvi un saquet petit amb un embrió mil·limètric és més fàcil d’expulsar. També cal considerar la tolerància al dolor de cadascú, la distància a l’hospital més proper, si hi ha problemes de salut associats... així que no hi ha una opció vàlida i universal per tothom.

Així doncs, davant del diagnòstic d’un avortament diferit, cal saber que hi ha tres opcions. Quan es rep la notícia, si no s’esperava, no és moment de decidir què fer a corre-cuita. No és una emergència prendre la decisió ni fer res, així que es pot marxar a casa, plorar, fer-se la idea i veure per on tirar. I llavors es pot tornar a la consulta i acabar de comentar els pros i contres de cada opció.


I, sobre tot, cal recordar que perdre un embaràs durant el primer trimestre és quelcom molt i molt freqüent. A priori no significa que hi hagi cap problema en la capacitat reproductiva d’aquella parella, i cal agafar forces per mirar endavant i tornar-ho a intentar quan el cos i el cap estiguin preparats.