Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Cada cinc minuts durant dues hores?


Una de les preguntes que em fan a la consulta, a banda de si es pot menjar pernil, és en quin moment s’ha d’anar a l’hospital. Tothom va amb el missatge de “quan tingui contraccions cada cinc minuts durant dues hores” gravat al cervell, i el meu objectiu d’avui és eradicar aquesta frase tan quadriculada i odiosa.

Les primeres contraccions reben el nom de “pròdroms de part”, i generalment són espaiades, poc intenses i poc doloroses. Això no vol dir que no serveixin per a res, sinó que són les responsables de l’esborrament progressiu del coll de la matriu i la dilatació dels primers centímetres. Aquesta fase pot durar hores o dies. Hi ha dones que tenen contraccions prodròmiques cada vespre que s’acaben aturant (jo he estat d’aquestes les dues vegades), i n’hi ha que no saben què és una contracció fins que comencen amb unes horetes de pròdroms i seguidament s’engega tot el treball de part. No tothom tolera els pròdroms igual de bé. Per què? Depèn molt de la preparació psicològica prèvia, de la sensació de seguretat, de la posició del nadó, de l’encaixament del cap a la pelvis, del llindar del dolor, etcètera.

L’escena típica és una parella dormint al llit, o descansant al sofà després de sopar. Ja porten dies esperant el moment, la maleta és a punt (des de les 32 setmanes aproximadament) i la família està pendent del telèfon per si truquen perquè van de part (o deixen de fitxar i es planten tots a l’hospital). Comença una contracció, ella fa una cara estranya (o comunica el que està passant a la seva parella amb una il·lusió tremenda), i ell automàticament treu el rellotge i mira l’hora: es disposa a comptar l’interval entre contracció i contracció. I a partir d’aquí poden passar moltíssimes coses: des que tingui aquesta contracció i cap més fins passada una setmana fins que faci una dilatació sobtada i es posi en fase expulsiva en menys de dues hores i acabi parint al cotxe. Per tant, cada part és un món.

Els humans som mamífers, i en el fons som animals. I tenim instint... i sentit comú (uns més que altres, però tots en tenim una mica). Per tant, independentment de rellotges i cronòmetres, jo crec que en el fons tota dona sap en quin moment ha d’agafar les maletes i anar cap a l’hospital. I encara que no estigui francament de part i la facin tornar a casa, aquella visita a Urgències li haurà transmès prou seguretat per continuar el procés a casa fins que es torni a activar prou com per tornar a marxar. Aquest és un altre tema: el pànic descomunal a que t’enviïn cap a casa. Això sovint es viu com una derrota, i no vull que ningú se senti frustrat perquè se li doni l’alta en la fase prodròmica del part... i jo he vist moltes dones (i parelles) decebudes, frustrades i enfadades perquè han de marxar a casa, i també marits/mares dient la famosa frase de “jo així no me l’emporto a casa”. Alguns s’emprenyen amb ells mateixos i amb el món, però d’altres ho fan amb el personal sanitari. 
Doncs encara que pensin que el viatge no ha servit de res, sí que ha estat útil: s’ha controlat el benestar de la mare i del fetus i s’ha valorat com va evolucionant la dilatació. Després d’unes hores de contraccions, no és pas descabellat fer una monitorització fetal de control, i comprovar que el nadó tolera les contraccions.

Quan s’ha d’anar a l’hospital doncs? Jo sempre dic el mateix: quan les contraccions no et deixen parlar, són de veritat. I això pot passar en una hora, en dues o en tres dies. I en tot aquest interval, s’ha d’anar a l’hospital quan se senti la necessitat de fer-ho. Més que les hores i els minuts, és la intensitat de les contraccions i el dolor el que marca el moment de marxar. Quan notis que se’t posa la panxa com una pedra, que fa cada vegada més mal, que el cul del nen no et deixa respirar i el seu cap t’oprimeix la bufeta i et faries pipí a sobre amb cada contracció, i que no et pots estar quieta perquè sembla que tinguis un coet de la NASA sota el cul a punt de fer-te enlairar, ves passant. Independentment de l’estona que portis així i de la freqüència de les contraccions.

Hi ha dones que a casa, per molt acompanyades que estiguin, senten una sensació de desemparament que les bloqueja i les fa patir, i seran candidates a ingressar a l’hospital abans, encara que sigui en una habitació de planta esperant que el procés acabi d’arrencar. Així perden la por a tenir un dolor insuportable i a parir abans d’arribar a l’hospital o arribar sense ser a temps de rebre analgèsia peridural... per a algú aquesta por pot semblar una tonteria, però és ben respectable i cadascú té les seves pors i les seves cosetes. La por al dolor és un altre tema, de vegades les contraccions prodròmiques fan més mal pel pànic a patir que pel dolor en si.

En canvi, hi ha altres dones que suporten prou bé aquestes primeres contraccions, se senten a gust a casa seva i es mantenen ocupades fent coses a casa o passant una estona a la banyera, o fins i tot fent un tomb (vaig tenir una pacient que un matí estant a 3cm se’n va anar a Ikea i no va ingressar fins al vespre, i va tenir un part fabulós), i poden permetre’s unes hores més de marge. Quan arriben les contraccions de la fase activa del part, es nota, perquè fan molt més mal que les altres. Tots tenim una veïna que té una amiga que va parir sense analgèsia i sense que li fes mal res, però en general les contraccions de part fan mal, i molt, i per tant no hi ha dubte que són de veritat.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de part que es desitja o s’espera. Si és té la idea d‘un part sense intervenció mèdica i sense analgèsia, no té cap sentit ingressar amb un centímetre de dilatació amb 10 o 12 hores de part per endavant. No cal fer tota la dilatació a casa, perquè llavors ja s’hagués triat parir a casa, però és convenient ingressar amb el treball de part ben establert. En cas contrari, el tema s’eternitza, la partera es posa nerviosa i el personal també, i s’acaba tenint de tot menys un part no intervingut. D’aquest tipus de part en vull parlar un altre dia amb calma, però en resum la gràcia és que sigui un part fàcil i rapidet, si no deixa de ser tan satisfactori com s’esperava.  D’altra banda, si es desitja analgèsia peridural i no es vol sentir massa dolor, ingressant a 3cm ja es va per bon camí, no cal patir fins als 8.

També cal calcular el temps que es triga en arribar a l’hospital: no és el mateix anar de Lleida a Barcelona que recórrer dos quilometres, i no és el mateix agafar la Ronda de Dalt a les 8 del matí que a les 3 de la matinada.

Qui t’acompanya també és decisiu. Si la teva parella s’enfila per les parets dels nervis necessitaràs anar abans a l’hospital que si et fa massatges a les lumbars. Hi ha homes que pateixen moltíssims, més que la dona que és qui pareix, i de vegades a l’hospital ens centrem en la mare i el pobre pare necessita tant o més recolzament. Hi ha dones que quan comencen amb contraccions se’n van a casa dels pares per passar allà l’estona. Si la futura àvia no es posa més nerviosa del compte, pot ser de gran ajuda, ja que ella va passar pel mateix en el seu dia. De fet les dones fins no fa massa anys parien en companyia d’altres dones, i els homes mentrestant ho anaven celebrant al bar.

El fet d’haver parit prèviament s’ha de tenir en compte. Quan és un primer part, la cosa sol anar per llarg, i encara que de vegades ens confiem i més d’una primípara arriba a l’hospital en dilatació completa (això més que un error de càlcul s’ha de considerar una gran sort), és més freqüent la que va i torna tres vegades. Quan no és el primer, la cosa canvia, i sol anar més de pressa.

No sempre el part comença amb contraccions, també és molt típic que es trenqui la bossa amniòtica i la dona perdi líquid. La bossa es pot trencar durant les contraccions o bé abans, i en aquest cas ho anomenem “ruptura prematura de membranes”, però no té res a veure amb un part prematur. En aquest cas, el més habitual és que el treball de part s’acabi desencadenant tard o d’hora, però això no sempre és així. Tot i que en alguns hospitals tenen protocols que permeten l’embarassada anar a casa amb la bossa trencada, a la majoria de centres la ruptura de la bossa és criteri d’ingrés. Ingrés no vol dir inducció al minut zero, ja que en molts llocs es donen unes hores de marge per a que es desencadeni el part per si sol. Si es trenca la bossa s’aconsella anar a l’hospital encara que no hi hagi contraccions. Si el líquid és clar, no cal anar-hi volant; el marge de maniobra depèn de la tranquil·litat de cadascú (jo amb la meva primera nena vaig deixar un marge que per mi era raonable i vaig posar mig món dels nervis). En canvi, si el líquid tira cap a un color groguenc o verdós, o bé és sanguinolent, millor anar passant sense entretenir-se per a comprovar el benestar del fetus el més aviat possible.

I en cas de sagnat què passa? Quasi totes les dones taquen una mica quan comencen a dilatar, perquè el coll de la matriu s’estova i se’n pot trencar algun petit vas sanguini. Alhora, el tap mucós és sanguinolent. Tacar una mica no és preocupant, però en cas de tenir un sagnat franc és aconsellable anar a l’hospital per a descartar complicacions.

D’històries n’explicaria mil, totes elles diferents i a la seva manera curioses. En el meu dia a dia veig de tot, i realment, encara que sembli un tòpic, cada dona i cada part és un món. En les mateixes condicions, no hi ha dues dones iguals. I cap dona té dos parts iguals. Realment el posar-se de part és un tema intrigant i emocionant, amb molt factor sorpresa, plantejant-te cada dia si serà aquell el dia i preguntant-te cada nit si et despertaràs amb contraccions o amb el llit mullat. En definitiva, si hem de resumir la pregunta “quan he d’anar a l’hospital?” en una frase, la resposta seria “quan sentis que ho necessites”. 

9 comentaris:

  1. Veus: ahir mateix la meva llevadora em va dir que anés tirant amb conraccions cada 10 minuts durant una hora i mitja.
    Quina sort que he tingut amb ella......

    ResponElimina
  2. M'encanta el teu blog, el trobo molt didàtic i venint d'una ginecòloga la informació és de primera mà. M'agradaria molt que fessis un post sobre els parts medicalitzats versus els parts naturals. Què penses de les maniobres rutinàries com les vies, enemes, oxitocina, etc.? El debat sobre aquests temes m'interessa molt, però la majoria de les vegades llegeixo les opinions i experiències de dones que no treballen en l'àrea de la salut. Què n'opines com a mare i ginecòloga?

    ResponElimina
  3. Mo, tinc aquest post que comentes en ment! Crearia polèmica, n'estic segura, però tinc ganes d'escriure sobre el tema.

    ResponElimina
  4. Hola!
    jo tb estaria encantada que fessis aquesta entrada!!

    ResponElimina
  5. Hola! Sóc la que se'n va anar a l'Ikea... :D Jo també tinc ganes de llegir aquesta entrada sobre els parts medicalitzats i naturals! Felicitats pel blog, el vaig seguint!

    ResponElimina
  6. Estoy de 33 semanas, me llevan en el General y creo que voy a ser de las que lleguen pronto al hospital. Gracias por el blog, le tengo muuucho miedo al parto, lo desconocido, las posibles complicaciones, la falta de poder controlarlo por mi parte. Leer lo que puede pasar de mano de una profesional ayuda en algo.
    Pensaba que con la epidural no tendría mucho dolor, pero tu descripción de antes de salir de casa... ya suena importante. ;)

    ResponElimina
  7. Realment una conclusió fantàstica.... escrius molt bé i tota la informació que ens dones ens serveix, encara que ja haguem viscut un part, i estiguem a punt del segon com és el meu cas. Personalment a mi m'encataria un post sobre els parts prematurs, la meva primera nena va neixer en 35+3, incubadora, trencament d'aigües, part molt llarg.... ara estic de 34, i des d'ahir en repos a casa pq tinc el coll practicament esborrat (1cm) i contraccions de tant en tant.... tota la informació al respecte sempre serà benvinguda, gràcies per escriure!!!

    ResponElimina
  8. Gràcies Laura!! Quin post tant xul•lo! Ens ajudes molt!

    ResponElimina
  9. Gràcies Laura, estic de 40+4 i aquesta última setmana he tingut contraccions cada dia al vespre però no són continuades. El primer part va ser trencant aigües, i va ser molt clara l'hora d'anar a l'hospital, però aquesta vegada es tot una sorpresa. M'han ajudat molt les teves paraules.

    ResponElimina