Pinzellades d'esterilitat

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


LA MOTXILLA

Fins ara he parlat molt sobre embarassos, parts, alletament, emocions... però no havia entrat en el terreny de l’esterilitat i la infertilitat. Avui faig el pas, i començo a treure el tema, que donarà per unes quantes entrades. No pretenc fer una classe magistral, sinó simplement aclarir conceptes per intentar ajudar aquelles parelles que es troben en aquesta situació o aquells qui teniu amics o familiars amb aquest problema (i que potser moltes vegades no sabeu què dir).

D’entrada, aclariré els conceptes “esterilitat” i “infertilitat”, que sovint es confonen. Una parella estèril és aquella que no aconsegueix un embaràs de manera espontània, tenint relacions sexuals sense protecció. Parlem d’esterilitat primària quan aquella parella mai ha aconseguit un embaràs, i d’esterilitat secundària quan el que no arriba és el segon embaràs (o successiu). El termini estàndard per parlar d’esterilitat és d’un any, però en alguns casos concrets l’escurcem (edats avançades, determinats antecedents, etcètera). Això és diferent d’una parella infèrtil, que sí que aconsegueix embaràs però aquest no arriba al final amb èxit. Aquí inclouríem els avortaments de repetició.

Què és més frustrant? Tot. Voler ser mare o pare i no aconseguir-ho és horrorós. Per sort no m’hi he trobat en primera persona, però sí que m’hi trobo en el meu dia a dia professional, i en el meu cercle d’amistats. Hi ha qui ho porta millor i qui ho porta pitjor, però ningú ho porta bé del tot. D’acord que quan aconseguim l’embaràs i aquest arriba a bon port les alegries es multipliquen, però mentrestant, entre tots, hem de fer que aquest camí sigui el menys dolorós possible.

Avui em centro en l’esterilitat i deixo la infertilitat per un altre moment. Hi ha dos tipus de parelles estèrils: les conegudes i les noves. Les conegudes són parelles que visites regularment i que després d’una temporada de cerca d’embaràs et comenten que no han aconseguit el seu somni, i les noves són les que després de peregrinar per diferents ginecòlegs, i potser fer algun tractament sense èxit, o uns quants, aterren un dia a la teva consulta. Les diferencia una cosa: la motxilla. I és que les parelles estèrils porten una motxilla a l’esquena. Comencen amb la motxilla buida el primer dia que li diuen a un metge que no aconsegueixen embaràs, i la van omplint de proves, frustracions, lectura i més lectura, tractaments, despesa econòmica, emocions diverses, esperances truncades, desconfiança... Dic lectura perquè les parelles estèrils acostumen a llegir molt sobre el tema: llibres, pàgines web, fòrums... la xarxa està plena d’informació.

Amb les parelles conegudes comencem l’aventura amb la motxilla buida i les piles carregades, i anem veient com aquesta s’omple dia a dia, però les noves ens arriben de cop i amb la motxilla plena a rebentar... i ens hem de guanyar la seva confiança. I sovint han llegit tant que tenim la sensació que saben més que nosaltres, i ens fan unes preguntes que no sabem per on agafar. També ho hem de fer molt bé, perquè fan un esforç confiant en nosaltres i en allò que els proposem, i una altra pedra a la motxilla pot significar molt.

El primer tractament fa il·lusió i tothom hi diposita esperances. Tant de bo en puguem celebrar l’èxit, però si no és el cas, pedra cap a la motxilla que va. En un tractament dipositem una esperança, una confiança, i quan ja n’han fracassat uns quants costa confiar en la possibilitat de l’èxit. Una part del a ment hi vol confiar, vol pensar que anirà bé, però l’altra diu que si es fa massa il·lusions el cop serà més fort i la pedra pesarà més... costa trobar l’equilibri, i més quan la motxilla comença a estar plena. Aquí la unió de la parella és bàsica i fonamental.

L’entorn de les parelles estèrils és molt poc favorable: estar en edat fèrtil implica tenir amics que no paren de tenir nens, i alguns a sobre (sovint sense saber res de la seva situació) especifiquen que l’embaràs els ha plogut del cel, sense buscar-lo. L’entorn pressiona: “quan us decidireu?”. Cada anunci d’embaràs és un drama. Veure embarassades pel carrer, o nadons, esdevé cada dia més dolorós a mida que la motxilla es va carregant.

Amb tot aquest context al darrera, les parelles estèrils no són fàcils de tractar. Són diferents de la resta de pacients, però no pitjors, ni estranyes... tenen la seva motxilla. Necessiten més, quelcom diferent. Són més metge-dependents, és a dir, quan troben un professional en qui confien els costa més confiar en el que els diu un altre. Les visites no poden durar cinc minuts. Hem de seure, preguntar com estan més enllà d’aquella hormona alta o baixa, què els preocupa. Transmetre que som al seu costat.

Bé, aquí acabo la primera entrada sobre aquest tema que he decidit encetar. Properament (espero que pugui ser aviat) explicaré els primers estudis bàsics que fem a la parella que consulta per esterilitat, i per què els fem.