Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

diumenge, 17 d’abril de 2016

A nou centímetres: EL LIMBE

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article el vaig escriure no fa massa per al blog de Mater Training, però també em ve de gust compartir-lo aquí amb algun afegiment més.

Si llegiu relats de parts fisiològics (també anomenats naturals, sense intervencions mèdiques ni analgèsia epidural) veureu que moltes dones coincideixen al mateix punt: una mena de limbe, de corda fluixa, més o menys als nou centímetres de dilatació, en el qual les sensacions canvien. Aquest limbe el vivim a diari a la Sala de Parts, i no totes les dones hi reaccionen de la mateixa manera.
El nom de limbe (o llimbs) no es troba als llibres d’Obstetrícia, però trobo que descriu a la perfecció el moment de transició entre dues etapes del part: la fase de dilatació i el període expulsiu. És un moment força estrany, en el qual la dona sent que no pot anar enrere però té una certa por d’anar endavant, de caminar cap a territori desconegut... de saltar a l’expulsiu.

Sovint cal saltar per poder tocar els núvols

El part generalment (recalco generalment, perquè no és així sempre) comença progressivament, amb contraccions suaus que es van fent més intenses. Això permet que la dona s’hi vagi adaptant, convertint-les en les seves aliades i ballant amb elles. Això fa que es tolerin amb més o menys facilitat, treballant sense pausa però sense pressa, com en una cursa de fons. Però en arribar al limbe comença el vertader sprint: s’apropa l’expulsiu. Les contraccions són diferents, sovint més intenses i més seguides, sense deixar massa treva i sense donar temps a la dona a recuperar-se abans que comenci la següent. El dolor és diferent, perquè el cap del nadó comença a baixar pel canal del part i exerceix pressió sobre els teixits del sòl pelvià. Aquesta sensació és nova, i ha aparegut quasi de cop, trencant l’equilibri que s’havia aconseguit durant la cursa de fons.

Just aquí, en aquest punt, a uns nou centímetres de dilatació, es pot arribar a la desesperació, al “no puc més”. Veiem cares de por, d’incertesa, d’indecisió, i també de poder, de valentia i d’entrega a la següent fase. És un dels punts crítics en què algunes dones prefereixen continuar el part amb analgèsia epidural per ser tot massa intens per viure-ho de manera agradable.

El pas pel limbe hauria de ser una cosa ràpida, molt de transició, per entrar en cos i ànima al període expulsiu, l’sprint, l’últim port de muntanya de l’etapa ciclista. El limbe és com un despertar de la fase de dilatació, en la qual fins i tot es podia dormir entre contraccions. És com una corda fluixa fins que es decideix fer el salt. Saltar cap a l’expulsiu o cap a l’opció d’epidural és igual de correcte, no hi ha res millor ni pitjor, la decisió que prengui cada mare estarà bé.

Un bon acompanyament en el part és summament important, tant per part de la parella com dels professionals que assisteixen la dona. Però quan s’arriba al limbe donar el suport adequat és crucial, imprescindible. El desenvolupament del que queda de part, i la vivència que recordi a posteriori la dona, dependran en part de qui hagi estat al seu costat. En aquell moment de “no puc més”, els qui l’acompanyen han de saber distingir entre un “no puc” real i simplement un “no sé on vaig ni què m’espera i això em desconcerta”.

La parella de la dona (o la persona que l’acompanyi) habitualment coneix les seves expectatives prèvies, els seus desitjos, i per tant pot orientar-la, però sense posicionar-se en excés. He vist dones passant-ho molt malament, demanant analgèsia, tancant les cames amb les contraccions i lluitant contra elles, amb parelles dient-los que s’ha de continuar peti qui peti. I també he vist homes espantats, trencats pel dolor físic de la seva dona, sense saber què fer, intentant convèncer-les per a que es posin l’analgèsia epidural i després allò s’ha convertit en retrets. I, evidentment (i són la majoria), he vist parelles molt i molt unides, fent equip al llarg de tot el treball de part i amb una comunicació verbal i no verbal espectacular. Res és jutjable, cadascú fa el que pot i com pot.

Els professionals li hem d’explicar que no passa res, que ara ve la part més intensa, que queda ben poc per abraçar el petit que està en camí i que podrà fer-ho, però si decideix que allò no és el que s’esperava i decideix canviar de plans seguirem al seu costat. Ha de saber que notarà cada cop més pressió, que pot tenir la sensació de trencar-se en dos, però que no es morirà del dolor, i que tot el que està notant és normal en aquesta fase. En aquest moment necessita que li transmetem seguretat. No l’hem de dur cap al terreny de l’epidural simplement perquè ens faci mal veure-la partir amb el dolor, o perquè ens faci pena. Cal intentar pensar què vol ella realment i donar-li la mà per a que trobi el seu camí.

Recordo el part d’una gran amiga, que es va plantejar un part sense intervenció però tampoc estava tancada a res. La dilatació va ser preciosa i tranquil·la, amb alguna migdiada inclosa, de manera que vam perdre la noció del temps i tan sols vam saber que es feia de nit perquè entrava menys llum. Cap als set centímetres tenia dolor, però em va confessar que sentia una curiositat enorme per viure aquell moment, de manera que em vaig prometre que no la deixaria rendir-se (tot i que no hagués estat cap rendició, sinó simplement un canvi de plans). En poca estona va arribar al limbe: les contraccions eren diferents, estava físicament molt cansada, va tenir dubtes, la seva parella li deia que si es posava l’epidural no passava res, i ella va tenir uns instants d’incertesa. Ni la llevadora ni jo ens vam posicionar, però li vam transmetre que si volia era capaç de fer-ho, i realment volia... així que es va cordar el cinturó i va saltar a un expulsiu intens però amb un final molt feliç.

En resum, per a les qui us plantegeu un part sense analgèsia (o per a les que evolucioneu molt de pressa), arribarà en el qual sentireu que no podeu més, que alguna cosa ha canviat, que ja no teniu la situació tan controlada. Benvingudes al limbe. Allà no us quedareu eternament, així que endavant, feu un pas endavant i gaudiu del momentàs que ve a continuació.

Alhora, conèixer què passarà també dóna molta tranquil·litat. És clar que es pot parir sense preparar-se per al part, però buscar un curs de preparació al part que s’adeqüi a les nostres expectatives, o llegir llibres o empapar-se de relats de parts d’altres dones poden ser grans idees mentre esperem que arribi el moment.

Per acabar comparteixo una de les meves imatges preferides d’un naixement: una fotografia realitzada per la Mireia Navarro (estant també ella a punt de parir) una matinada d’agost. La protagonista és una pacient meva que m’ha ensenyat moltíssimes coses, i veure-la us transmetrà força i sensació de “jo també podré”.

 
Imatge de Mireia Navarro - tots els drets reservats


1 comentari:

  1. Tuve un parto sin analgesia y reconozco todas las fases que comentas en el artículo. pero desgraciadamente no fue sin analgesia porque yo lo eligiese así.
    en el momento en el que me puse de parto no había paritorios libres en el hospital así que tuve que pasar todo el proceso hasta casi el expulsivo en la sala de dilatación con más mujeres y sin que pudiera estar mi pareja a mi lado. por eso cuando hablas de lo importante que es el acompañante y que la mujer se sienta segura durante el proceso se me saltan las lágrimas por haber tenido que pasar algo que hubiera sido bonito con miedo y sola.me gustaría recomendar a todas las mujeres que elijan un parto natural que se preparen bien física y psicológicamente antes del parto y que se aseguren de que el día que van a parir estén bien acompañadas

    ResponSuprimeix