Reflexions postvacacionals

Diuen que les vacances són per a descansar, però en el meu cas no ha estat així, ja que he fet de tot tret de descansar. I demà (d’aquí unes horetes) començo a treballar després d’uns quants mesos. Em fa molta pena deixar els meus nens tantes hores, però alhora m’agrada la meva feina i no la deixaria pas... si pogués ser a tots dos llocs alhora seria perfecte.

Normalment, després de la visita de la quarantena, cito les meves pacients cap als sis mesos de vida del seu nadó per a fer la revisió anual, i aquesta visita sovint coincideix amb la reincorporació de la mare a la feina. Jo això ho he viscut, i per tant en parlem i els explico la meva experiència, i intento que vegin que no és tan complicat com sembla... i això intentaré amb aquestes ratlles, aprofitant que ara mateix aquest és un tema d’actualitat a casa meva.

Amb la meva filla gran se’m feia una muntanya tornar a treballar, jo era resident i només vaig fer les 16 setmanes de permís i una setmaneta de vacances, i quan tenia 4 mesos i un dia vaig marxar a fer una guàrdia durant 24 hores. La meva filla va ser un nadó dels que s’anomenen “d’alta demanda” (i ho continua essent amb tres anys), és a dir, necessitava atenció constant i era impossible deixar-la ni un minut en cap ganduleta ni cap altre element similar. Només sabia adormir-se al pit, i si la deixava es despertava. Si estava desperta no es conformava amb estar a coll, sinó que havia d’estar passejant... i si la deixava amb el seu pare per fer-me una dutxa ràpida sentia els plors a través dels forats de ventilació del lavabo. En resum, em vaig passar quatre mesos de peu. En aquell moment jo era molt feliç i no la comparava amb cap altre nen, i li donava tota l’atenció que em demandava, i els comentaris de l’estil de “deixa-la que plori” me’ls passava per un lloc que queda groller anomenar.

Un dia vaig sortir a comprar bolquers (quinze minuts anar i tornar) i quan vaig arribar em vaig trobar el pare, la nena (cridant), la gossa i el gat al balcó (d’un metre quadrat) esperant-me. Amb aquest panorama, qualsevol s’atrevia a marxar de casa, però el dia de la meva tornada a la feina s’apropava. Jo anava acumulant llet al congelador (després explicaré les meves maratons amb el tirallet) i alhora intentava que pare i filla passessin més estonetes junts... no sé si ell estava espantat i no s’apropava massa a la nena o jo estava en actitud de femella defensora de la seva cria i no el deixava participar massa, o ambdues coses, però el cas és que els primers mesos la nena va ser meva i només meva.

Vaig fer la meva primera guàrdia un divendres, i em vaig deixar el tirallet a casa, així que van venir tots dos de visita a l’hospital. Venien de la piscina (els divendres fèiem piscina per a nadons), i la nena anava sense mitjons (mitjans d’octubre al vespre). Per què? Doncs raonament purament masculí: si se’ls treu, per què posar-n’hi? Vaig respirar fons, més valia no posar-me nerviosa. L’endemà el meu home estava fet pols, pitjor que jo que havia tingut bona guàrdia i havia dormit més que a casa. La nena s’havia despertat mil vegades a la nit (les mateixes que sempre), i ell no podia treure el pit mig adormit, sinó que li tocava anar a la cuina, escalfar llet i donar-li amb el biberó. Per sort, la meva filla sempre ha estat excel·lent per a menjar, i no va tenir cap mena de problema amb el biberó. El resultat final d’aquella guàrdia va ser “prova superada”. Jo em vaig quedar molt tranquil·la. Per sort sóc poc patidora, però els dies previs no podia evitar preocupar-me. Menjarà? Plorarà? S’adonarà el seu pare que s’ha fet caca o me la trobaré amb el cul escaldat?

Els primers mesos vaig fer poca vida social a l’hospital. Els matins em passaven volant entre consultes, ecografies, quiròfans, parts i el meu amic tirallet (vaig tenir la sort d’estrenar un fantàstic extractor hospitalari que hi havia a la sala de parts). Quan acabava de dinar, enlloc de petar la xerradeta com en els vells temps, marxava volant per poder estar amb la nena desitjant no trobar massa cua a l’autopista. A les guàrdies tenia tanta feina que no tenia gaire temps per enyorar-me, però quan veia les mares amb els seus petits recent nascuts m’entrava la nostàlgia, i quan em ficava al llit (el dia que podia) trobava molt a faltar la meva nena i el meu home. Si podien i la guàrdia no estava excessivament enredada em venien a veure, i així aprofitàvem per fer una presa de pit i el meu home s’enduia la llet que m’havia anat treient i no n’havia de descongelar.

El tema de les visites va anar molt millor quan vaig canviar d’hospital, ja que ara treballo a cinc minuts de casa i ho tenen molt més fàcil per a apropar-se. La nena ja es coneix l’helicòpter, les ambulàncies, el camí fins la Sala de Parts, les pilotes de dilatació... i l’altre dia quan jugava deia que estava fent una cesària (però no obria cap panxa, jugava amb peces de fusta, així que no sap què és).

El canvi d’hospital també va implicar estar localitzable per a fer parts. Per tant, la mama apareix i desapareix. La meva filla, per sort, és una nena molt sociable i s’adapta fàcilment a tot, i es va acostumar ben ràpid a que la mama marxés a mig sopar i la posés a dormir el papa, a ser al parc i haver de marxar perquè la mama tenia un part, o que a mitja tarda vingués la iaia perquè la mama anava “a treure un bebè”.

Per tant, com veieu, tornar a treballar no va ser cap drama. La nena i el pare m’ho van posar fàcil, i la meva feina sempre m’ha agradat... suposo que si no em motivés seria una altra història. I quan hi vaig ser, vaig veure que també m’anava bé relacionar-me diàriament amb persones adultes i tenir responsabilitats més enllà de les de casa. Hi ha gent que no ho entendrà, però d’altres es trobaran com jo: encantades de ser mare i amb el desig de passar tot el temps possible amb els seus fills, però alhora amb la necessitat de fer alguna cosa més. I no per això som pitjors mares. La meva mare sempre ha treballat, ha fet guàrdies com jo, ha anat a congressos i a mi l’únic que em va passar mai va ser anar un dia sense calces a la llar d’infants (i el meu pare em feia les cues tortes).

Ara estic a punt de tornar de nou a la feina, i també pateixo una mica, però les angoixes són diferents: no tinc les que tenia fa tres anys però n’hi ha de noves. Què ha canviat? D’entrada, el meu fill petit té cinc mesos, un més que la seva germana quan em vaig reincorporar, i quan són tan petits un mes es nota. D’altra banda, donat que la seva germana necessita atenció constant (i si la mama hi és l’atenció ha de ser de la mama), i alhora el meu home no és primerenc, ell té més vincle amb el seu pare que el que tenia la nena. Fa tres anys, pare i filla eren ben bé uns estranys, en canvi ara entre el nen i el pare hi ha molta química. Ella només sabia adormir-se al pit, i en canvi ell on s’adorm millor és als braços del seu pare o abraçat al seu nino, i el pit el vol per menjar i prou. Per tant, en l’aspecte afectiu, estic molt més tranquil·la... sé que aquest no el durà sense mitjons. 

En canvi, fa dos dies li vaig intentar donar un biberó de llet artificial i no el va voler, cosa que amb la nena no ens havia passat mai. Menja fruita la mar de bé, però els cereals no li agraden gens de moment, i jo aquesta vegada no tinc cinc litres de llet materna emmagatzemats al congelador. En canvi té curiositat pel menjar dels grans i quan veu un plat se’l mira atentament. L’altre dia dinava en una terrassa d’un bar i quan va veure el plat de pollastre amb patates que em van servir va escopir el pit i es va llençar cap al meu dinar, i confesso que va tastar una patata fregida i li va encantar.

L’altre tema que canvia és el nombre de nens que deixo. Fa tres anys deixava a casa una nena, però ara deixo una nena i un nen. I la feina no és doble, sinó que es multiplica per 8 o 10.

I la nena... em té disponible des del mes de desembre, es lleva i hi sóc, la porto a dormir cada dia i li explico jo el conte, i ara a més a més des que ha acabat l’escola bressol pràcticament no ens hem separat.. Jo ja li he explicat que la mama tornarà a treballar (per guanyar euros), i que ella té molta sort de tenir més vacances, i que haurà de vigilar que el papa cuidi bé el seu germà i avisar-lo si es fa caca i no se n’adona, etcètera, però ja veurem què passa demà. I també espero que mentre el seu pare dóna la fruita al nen ella no desmunti la casa.

Per acabar, explicaré les meves aventures amb el tirallet quan la nena era petita. Des que tenia tres mesos, vaig començar a treure’m llet i congelar-la. Hi ha mil moments per a treure’s llet, i cadascú troba el seu: entre presa i presa, just després de la presa... el tema és anar provant. Hi ha qui obté més llet si mira fotos del seu fill, o olora la seva robeta... tot això allibera oxitocina, que és l’encarregada de la sortida de la llet. Si pot ser, és ideal no tenir estímuls estressants, ja que l’adrenalina no ajuda pas.

Els meus fills sempre han mamat d’un sol pit per presa, i per tant m’anava molt bé aprofitar la pujada de llet i just després que mamés la nena em treia llet de l’altre pit. Això no ho podia fer sempre, perquè potser coincidia que érem fora, o hi havia algú a casa, o la mandra em superava, o la nena se m’adormia als braços i si la canviava de lloc es despertava... però ho feia sempre que podia (només de dia, de matinada era incapaç), i vaig acumular gairebé cinc litres de llet. El primer dia que ho vaig provar van sortir quatre gotes, el següent 40ml, i després alguns dies treia 100 o 150ml d’un pit i saltava d’alegria. Als matins, després de l’estímul nocturn, em treia molta més llet, i als vespres poca cosa sortia.

No vaig fer mai cap assaig amb el biberó. Una amiga meva farmacèutica em va regalar el biberó més semblant al pit matern (ara n’hi ha molts, però fa tres anys no tants), i dues setmanes abans d’anar a treballar vam tenir un casament de nit i els meus pares es van quedar la nena, i va menjar sense problemes.

A banda de les reserves del congelador, un cop vaig començar a treballar marxava de casa amb la nevera portàtil, el tirallet i els potets, i cada tres hores (si podia) em treia llet dels dos pits i la guardava a la nevera de la Sala de Parts on guardàvem la medicació (a la de la sala d’estar la meva llet hagués acabat dins del cafè d’algú). Escapar-me cada tres hores no sempre era fàcil, i tampoc estava ben vist per tots els meus companys. Si per exemple em tocava quiròfan, aprofitava l’estoneta entre una intervenció i l’altra, però si alguna s’allargava acabava amb mal de pits. A la sala de parts no hi havia horaris, i per tant alguns dies podia passar sis i set hores sense poder-me treure llet, i a banda del mal de pits patia per si l’endemà la meva nena tindria prou menjar.

Si un dia no m’havia tret prou llet, durant la nit li donava sempre el mateix pit i així l’endemà tenia l’altre ben ple i me’l buidava abans de marxar. Tot i fer això, les reserves del congelador anaven minvant, i jo patia perquè volia fer lactància materna exclusiva fins que la nena tingués sis mesos. I de tant en tant les passava magres un parell de dies amb alguna obstrucció de conductes.

Oi que us heu atabalat només llegint-me? Doncs jo també em vaig atabalar. Sempre patint per si havia deixat prou llet, mirant la quantitat de llet que sortia i alhora el rellotge per veure quanta estona feia que havia marxat de la consulta o d’on fos... un bon número. Quan la nena tenia sis mesos i un dia, es va prendre el primer biberó de llet de fórmula, i no li va fer pas cap lleig. I vaig pensar “tant muntatge i potser no calia”. Vaig deixar de treure’m llet, ja no podia suportar el soroll del tirallet ni les estirades de mugró. Aquella decisió va ser un gran alleujament. La meva producció de llet es va anar adaptant a les preses de la nena i a la introducció de l’alimentació complementària, jo vaig tornar a gaudir plenament de la lactància i la meva filla va mamar fins als 18 mesos i “teta” va ser una de les primeres paraules que va aprendre. Si la mama hi era, prenia pit al matí i abans d’anar a dormir, i si no hi era es prenia el biberó alegrement. La veritat és que m’ho va posar ben fàcil.

Amb aquesta experiència, aquesta vegada no he emmagatzemat llet amb la idea de combinar pit i biberó a partir d’ara... i de moment al meu nen no li sembla gaire bona idea, així que porto un parell de dies fent servir el tirallet. La fruita ens estalvia una presa de llet, i anirem provant diferents marques de llet de fórmula i cereals amb l’esperança de trobar alguna cosa que li agradi. D’aquí uns dies us ho explico a “Reflexions postvacacionals, capítol II”. Desitgeu-me sort!

Finalment, us animo a comentar les vostres experiències amb la tornada a la feina després del permís per maternitat. Llegir diferents històries serà de gran ajuda a altres mares en la mateixa situació que jo.

I ara et toca a tu

Durant l’embaràs ens preocupem molt per cuidar la nostra pell i mantenir-la hidratada, evitar les estries, fer-nos neteges de cutis i drenatge limfàtic, anar perfectament depilades, etc, però un cop hem tingut el nen ens dediquem a ell en cos i ànima i tendim a oblidar-nos de nosaltres mateixes. I això no pot ser, hem de continuar sent la princesa del conte i no la Ventafocs.

Dos mesos i mig després de parir, em van preguntar si estava embarassada, i això que duia un vestit ample. No em va fer gens de gràcia! Però és que tenia uns atacs de gana... Havia sentit parlar dels massatges anticel·lulítics i reafirmants, i vaig preguntar en un parell de centres d’estètica del meu barri, però la resposta va ser la mateixa: “ui mentre donis el pit no et podem fer res”, “ja ens vindràs a veure quan acabis la lactància”. La meva filla gran va mamar 18 mesos... m’havia d’estar així més d’un any? Per sort vaig trobar un lloc on no em posaven traves per donar el pit, i des d’aquí dono les gràcies a l’Àngels (i a les seves companyes) per ajudar-me a sentir-me bé quan em miro al mirall.

Una dona, durant un embaràs, augmenta entre 9 i 15Kg, i en ocasions més. D’aquests, una part és el nen, el líquid amniòtic i la placenta, l’altra és líquid que surt dels vasos sanguinis i s’acumula als teixits (conegut com “retenció de líquids”), i també hi ha una part que no deixa de ser greix acumulat. La panxa (no només la pell, sinó també la musculatura abdominal) s’ha adaptat progressivament a la mida de l´úter, i potser han sortit estries a la pell. El nostre sòl pèlvic, que està format per músculs i lligaments sense un esquelet ossi que el sostingui, s’ha vist perjudicat pel pes de l’úter amb el fetus a dins, independentment de la via del part. I en alguns casos també portem punts de sutura als genitals (o a l’abdomen si el part ha estat mitjançant cesària). Després del part, tots aquests canvis ja no tenen sentit, i per tant el nostre cos torna a canviar... i no sempre ho aconsegueix fer sense ajuda.

Durant les primeres 4-6 setmanes postpart (la quarantena), ens hem d’adaptar a la nostra nova situació: ser mares. El son és escàs, tenim pèrdues, el nadó és petit i requereix molta atenció, i el seu ritme d’embrutar roba és tan accelerat que les piles de bodies pendents de plegar s’acumulen entre els rams de flors i els regals de familiars i amics. Per tant costa trobar el moment per demanar hora en un centre d’estètica, i prou feina tenim en aconseguir fer-nos una dutxa ràpida com per pensar en cremes.

Però des del dia zero ens hem de mentalitzar que ens toca cuidar-nos el cos i la ment, i no només per estètica, sinó també per salut. Hi ha qui diu que l’aparença física no és important, però desenganyem-nos: quan una es mira al mirall i es veu guapa se sent bé amb si mateixa. Quan guardes la roba d’embarassada al traster i et tornes a posar la teva roba d’abans somrius. I a banda del tema estètic, l’excés de pes i de greix corporal s’associa a una llista interminable de problemes de salut. Per tant, no cal córrer, ni fer dietes restrictives ni passar hores al gimnàs, però ens hem de cuidar. 

Primera norma: des del primer dia postpart, és convenient aplicar oli de rosa mosqueta als punts de sutura, a la zona púbica, al pit, a la panxa, a les lumbars i a la cara interna de les cuixes. Aquest oli activa la regeneració de les cèl·lules de la pell, retornant-li l’elasticitat i afavorint la cicatrització de ferides i la desaparició (o atenuació) de les estries, i no té cap mena d’efecte secundari.

Una altra cosa que és fàcil i molt important és la ingesta generosa de líquids: com a mínim un litre i mig, i dic com a mínim perquè si fem lactància materna les nostres necessitats de líquids encara són més grans (ben bé 2-3 litres diaris). El 70% del pes de les nostres cèl·lules és aigua, així que ja veieu que aquesta és molt necessària. Els ronyons filtren l’aigua i els residus del nostre cos, i per tant a major ingesta d’aigua més treballaran els ronyons i més substàncies sobrants eliminarem. Alhora, quan el cos no té prou aigua, la guarda fora dels vasos sanguinis, donant lloc a edema, és a dir, inflor. Si bevem més aigua, eliminem més aigua, i per tant retenim menys líquids.

I els líquids retinguts durant l’embaràs? Una part els eliminarem els primers dies, però el drenatge limfàtic ens ajudarà a desfer-nos de la resta de líquid sobrant. Ja hem dit que els primers dies són d’adaptació a la nostra nova vida i costa trobar el moment, però a partir dels quinze dies, si podem fer-ne, ens en beneficiarem moltíssim. Aquesta tècnica es va començar a posar en pràctica l’any 1932, i consisteix en una teràpia manual per a acompanyar l’excés de líquid que es troba fora de les cèl·lules cap a l’interior dels vasos limfàtics, que van a parar al sistema venós. Un cop a les venes, aquest líquid serà filtrat pels ronyons, de manera que després d’una sessió de drenatge limfàtic la producció d’orina és considerable i anirem sovint al lavabo, això vol dir que ens ho han fet bé. El drenatge limfàtic es pot fer gairebé sempre, excepte en casos de trombosi.

I ja que parlem de la trombosi, hem de tenir en compte que el postpart, igual que un postoperatori o un embaràs, és el que s’anomena un “estat protrombòtic”, és a dir, amb major facilitat per a la formació de trombos (coalls dins dels vasos sanguinis). Per tant, és molt important que ja des de les primeres hores postpart ens belluguem i caminem. Evidentment amb una episiotomia en vies de cicatrització o amb grapes a la panxa no anirem a fer quilòmetres, però sí un tomb pel passadís de l’hospital i un cop a casa la volteta a la cantonada, que ens ajudarà a prevenir la trombosi i a cremar unes quantes calories. A mida que ens anem recuperant físicament, la nostra activitat física anirà augmentant fins que sigui del tot normal. No cal anar cada dia al gimnàs (tampoc tindrem temps), però podem sortir a caminar perfectament, i el nostre petit ens hi pot acompanyar. I caminar vol dir caminar a bon ritme, no anar de botigues. Ens hem de marcar metes, i arribar-hi ens farà sentir bé. Ara que som a l’estiu, a les tardes quan baixa una mica la temperatura el passeig marítim de qualsevol localitat costanera és un bon lloc per a caminar. 

Aprofitant que hem tret el tema de l’exercici, també hem de tonificar la nostra musculatura abdominal. Això ho farem sempre passades les primeres 4-6 setmanes (la famosa “quarantena”). Els abdominals clàssics que ens van ensenyar a les classes de gimnàstica de l’escola no només no són útils, sinó que són perjudicials per al sòl pelvià. En canvi, els exercicis abdominals hipopressius ens ajudaran a recuperar la musculatura de la panxa i alhora ens enfortiran el sòl pelvià. I com es fan? Es tracta de col·locar-se asseguda amb el tòrax inclinat endavant, o bé dreta o estirada, inspirar i seguidament treure absolutament tot l’aire que tenim als pulmons. Un cop no ens quedi gens d’aire, tirem la panxa cap endins. Notarem que el diafragma puja, i el nostre sòl pelvià també. Per la xarxa podeu trobar nombrosos vídeos explicatius i imatges. Fent això deu vegades cada dia observarem una clara millora. També són molt adients els exercicis de Kegel, que consisteixen en contraure voluntàriament tota la musculatura de la zona del periné, com si volguéssim aturar el raig d’orina (però sense fer-ho durant la micció). Alhora, les boles xineses, que es poden trobar en qualsevol botiga eròtica, fan treballar la musculatura del sòl pelvià mentre ens dediquem a fer qualsevol altra cosa.

Una cosa és la modificació normal del sòl pelvià després d’un embaràs, que es recupera amb relativa facilitat,  i l’altre tema és la presència de símptomes com la incontinència d’orina, femta o gasos, la sensació de pes a la vagina, el dolor durant les relacions sexuals, les infeccions urinàries freqüents, etc. En aquests casos caldrà consultar el ginecòleg per a valorar el tractament més convenient, que sol incloure sessions de fisioteràpia.

Un tema controvertit és la conveniència o no de l’ús d’una faixa per a recuperar l forma de la panxa. Els fisioterapeutes no en són partidaris, ja que consideren que evita que l’abdominal treballi per si sol, però jo considero que ajuda els teixits de la panxa a posar-se al seu lloc. En cas de cesària, a més a més, la faixa transmet sensació de seguretat. Hi ha faixes especials per al postpart, que són les anomenades tubulars, però ens sortirà molt més econòmica (i ens serà més útil) la típica faixa com les que porten les nostres àvies, amb una peça de ras a la part baixa de la panxa, i que a banda de la panxa abarqui les natges i les cuixes... en definitiva, una peça de topmodel, que quan te la poses penses “si us plau que avui no em trenqui una cama i acabi a l’hospital amb això”.

Res de tot això que hem comentat no té sentit si no mengem bé. I no serveix l’excusa de “ui, dono el pit, no puc fer dieta”, mentida podrida. Evidentment no es poden fer dietes restrictives on es passa gana, però d’aquí a tenir via lliure per a menjar tota la xocolata que ens vingui de gust (que pot ser molta, jo era de menjar Nocilla a cullerades) hi ha un bon tros. Per tant, sí, es pot fer dieta durant la lactància: una dieta sana i equilibrada, la qual també serà molt sana per al nostre nadó. Per tant, si volem recuperar la figura, haurem d’evitar tota mena de dolços, xocolata, pastissos, etc. Tot això, a banda de greixos, està carregat de sucres refinats i de ràpida absorció, que si no són cremats a l’instant van directes a formar teixit adipós, és a dir, greix. La fruita també és rica en sucres ràpids, així que si se’n menja ha de ser abans del migdia, i el dia que sortim a caminar.

La dieta que proposo no està treta de cap manual, sinó que és fruit de la lògica i del sentit comú. Hem de pensar que al llarg del dia el nostre cos va cremant el que mengem amb l’activitat normal, i en el moment que ha cremat tots els hidrats de carboni comença a atacar els greixos (les proteïnes són el darrer que s’utilitza). Per tant, tot el que mengem a partir de certa hora de la tarda no serà cremat, i s’emmagatzemarà... i ara no ens interessa guardar massa cosa.

Què podem menjar? Pràcticament de tot, evitant salses, fregits, i tot allò que per sentit comú sabem que no és sa i porta calories gratuïtes. Per esmorzar podem menjar cereals (que no portin tres quilos de sucre), o pa integral amb pit de gall d’indi o formatge fresc 0%. La llet la prendrem descremada o vegetal (de civada, per exemple), i substituirem el sucre per edulcorant. A mig matí, si ho necessitem, podem prendre un iogurt descremat, o una peça de fruita si aquell dia farem activitat física (ni que sigui caminar).

Per dinar farem un primer plat, segon plat i postres. De primer plat farem verdura o hidrats de carboni, però d’aquests millor no abusar, fent per exemple un dia de pasta i un o dos d’arròs per setmana (sense salsa carbonara i ornaments, el tomàquet natural és boníssim i la combinació de sal, oli i pebre també). La verdura és saníssima, i n’hi ha molta per triar. Hi ha nadons que tenen el paladar més fi, i segons quines verdures com les carxofes, els espàrrecs, el pebrot o la ceba donen un gust a la llet que no els acaba d’agradar... en el meu cas, la meva filla gran no feia fàstics a res, i en canvi el petit m’ha sortit més llepafils i he de vigilar molt més. L’enciam, i en general la verdura crua, pot resultar flatulent, així que si tenim un nen amb còlics millor no abusar-ne. Però ens quedarà la mongeta tendra, els pèsols, les bledes, els espinacs, el tomàquet, la pastanaga, el carbassó... I es pot cuinar de mil maneres, jo per exemple m’he comprat un artilugi per cuinar al vapor amb el microones i m’hi faig uns àpats exquisits sense embrutar la cuina. El segon plat estarà format per proteïnes: carn, peix o ou (evidentment res d'ous ferrats). La carn ideal és la de pollastre, gall d’indi, vedella o cavall, mentre que el porc i el xai tenen un contingut en greixos més elevat. I per postres, un iogurt descremat. Fa uns quants anys menjar iogurts descremats era trist i avorrit, però ara els fabricants de productes làctics fan autèntiques meravelles. 

Per berenar, si hi ha gana, podem menjar un o dos iogurts descremats. I al vespre és quan és més important ser disciplinats i menjar un primer plat de verdura i un segon plat de proteïna, amb un làctic descremat per postres. I després de sopar, el secret és sortir pitant de la cuina per no tenir temptacions d’atacar l’armari dels dolços.

Aquesta dieta saludable, combinada amb massatges anticel·lulítics, serà triplement efectiva. En molts centres d’estètica no ens els voldran fer, perquè utilitzen cremes i olis que contenen cafeïna, mentol i algunes algues, però també es poden fer amb altres productes que no continguin aquestes substàncies (i que consti que la cafeïna i el mentol, aplicats a la pell, tenen una absorció mínima i una presència a la llet materna testimonial). La freqüència ideal és de dues sessions setmanals de 30 minuts. Les primeres sessions seran de drenatge limfàtic, i posteriorment es mobilitzarà tot el teixit adipós (el greix) per a que quan el cos el necessiti (perquè hem menjat bé) el cremi amb més facilitat.

I ja per acabar, un últim detall que pot semblar irònic: dormir. Això amb un nadó petit és complicat, però sempre hi ha fórmules per dormir una mica més dins del dormir poc, o per desvetllar-se el mínim possible. Jo, per exemple, tinc el llit del nen al costat del meu en sidecar, i al mínim sorollet ja el tinc amb mi al llit prenent pit havent obert només mitja parpella. També hi ha dones que s’extreuen llet al vespre i una de les preses nocturnes l’administra la parella amb xeringa o biberó... això ja és buscar la fórmula que funcioni amb cada família, però el que està clar és que la regeneració cel·lular (per exemple a la pell) és molt més efectiva durant el son nocturn, mentre que la manca de son augmenta la presència de radicals lliures. Per tant, dormir contribueix a la bellesa... però ja he dit que això pot ser una mica utòpic quan es té un nen petit.

Per tant, no sembla tan complicat, oi? Aplicar-se oli de rosa mosqueta, beure molta aigua, caminar, fer exercicis abdominals hipopressius, tenir uns hàbits alimentaris saludables i complementar tot això amb unes sessions de massatge. L’esforç no és tan gran, i el resultat és ràpid i espectacular, i més fent lactància materna, perquè també se’n van calories a través de la llet. I si veus resultats, encara et motives més. Val la pena deixar de banda els dolços i cuidar-se, i mirar-se al mirall i veure’s guapa. Tot el que no arreglem ara, quan arribem a la menopausa s’accentuarà.

La crida de la selva

Fa dies que vull escriure sobre el desig de tenir fills. Ahir feien un programa a la televisió sobre aquest tema i el volia veure, però confesso que em vaig adormir cinc minuts després que hagués començat… i sort que ho vaig fer, perquè abans de les set del matí ja tenia els dos nens llevats.

No tothom té fills perquè vol, i no tothom qui en vol en té. Alguns tenen la sort de meditar-ho abans, posar-s’hi i quedar-s’hi relativament de pressa. Uns ho mediten més i d’altres menys; de fet si t’ho penses massa sempre se t’ocorre algun motiu per a deixar passar una mica més de temps: aquell viatge, un ascens a la feina, aquell postgrau, la reforma del pis... i van passant els mesos i els anys.

Arriba el moment de llençar-se a la piscina, i hi ha gent que s’hi llença perquè sent una mena de crida de la selva cap a la maternitat/paternitat, i d’altres perquè saben que volen tenir fills, el temps corre, “ja toca” i s’han cansat dels comentaris dels amics, familiars i coneguts de l’estil de “i els nens quan?”. Quan arribi la criatura, tots ho faran igual de bé, l’instint maternal (i paternal) acaba sortint un cop es té el nadó als braços.  Recordo una parella que m’explicava que a la seva família no hi havia nens, que els seus amics no tenien fills, que anaven a mirar cotxets i tots els veien iguals i no tenien absolutament ni idea de res relacionat amb els nens, i quan va néixer el seu nen feien una mica de cara d’ensurt però estaven ben contents i la criatura no duia pas el bolquer del revés... i això que havia nascut sense manual d’instruccions!

Jo en la meva activitat professional tracto amb les parelles (i de vegades la dona i la seva inseparable mare) des dels inicis de l’embaràs, i de vegades també abans de buscar-lo. He vist de tot, des de parelles emocionadíssimes amb la primera caixa d’àcid fòlic preconcepcional fins les que es comencen a ficar en el paper quan el nen té un dia i mig... però després tothom ve a la visita de la quarantena amb una felicitat tremenda (i ulleres de no dormir). I entremig hi ha de tot. Nou mesos de visites de control d’embaràs donen per molt, i arribes a veure de quin peu calça cadascú. Hi ha obstetres que es limiten al pur acte mèdic (i hi ha pacients que ja els va bé això i no necessiten més), però jo m’apunto a la història a què es dediquen tots dos, si tenen altres fills, com es diuen, com es dirà el seu futur fill, etc. I a banda dels temes purament mèdics simplement amb un “què tal?” acabes xerrant més o menys (sempre hi ha amb qui tens més afinitat o més temes de conversa), i els vas coneixent. Dins d’aquesta relació obstetra-parella sempre hi ha un dia en què surten de la consulta i penso “ja s’han ficat en el paper”. Es nota per les preguntes que fan, perquè li han posat nom, perquè t’expliquen amb emoció que han encarregat el cotxet, per la cara que fan quan veuen el seu fill a la pantalla (passa de respecte i curiositat a molta tendresa), perquè comencen a parlar del part...

El meu marit i jo som dels que mediten poc. Vam tenir la nena quan jo estava en plena residència, i ell sense feina estable. Jo sempre havia volgut ser mare relativament jove, i sabia que quan acabés la residència prou feina tindria situant-me laboralment, i no volia esperar dos o tres anys. El meu embaràs no va ser ben vist per tothom, però a la interessada (és a dir a mi) li semblava perfecte. Quan la nena va fer dos anys vam decidir tenir una altra criatura, i va ser més per no donar-li un germanet a la nena abans que passés més temps (jo em porto set anys amb la meva germana) que no pas per unes ganes imperioses de canviar bolquers... aquesta vegada molta crida de la selva no vam tenir, no vam mirar cotxets perquè ja en teníem, però l’amor pel nostre fill és tan infinit com el que sentim per la gran. A mi se m’acabava el contracte un dia abans de la data probable de part, i no les tenia pas totes, però el dia que em van donar l’alta vaig passar per Recursos Humans a signar el nou contracte abans de marxar de l’hospital, i vam respirar tranquils. Per tant, estem ben contents d’haver-nos llençat a la piscina dues vegades.

Després hi ha qui sí que sent la crida de la selva però després de molts intents l’anhelat embaràs no arriba. És una situació desesperant, i no m’agrada que ningú hi hagi de passar. De vegades l’edat no ho posa fàcil, i els afectats senten culpables d’haver esperat massa i d’haver prioritzat altres aspectes de la vida, però qui sap si ho haguessin provat cinc o deu anys enrere i no estarien en la mateixa situació. Oi que ja no podem tornar al passat? Doncs s’ha de mirar endavant i buscar solucions... a aquest tema ja dedicaré una bona estona un altre dia.

I finalment hi ha casos en què un test d’embaràs positiu no és cap alegria, sinó un disgust. Qui busca no sempre troba, però en ocasions es troba sense buscar. I aquí hi ha dues opcions: tirar endavant o no. Això dependrà del moment de la nostra vida en què ens enganxi la notícia, de la nostra situació familiar, social, econòmica i laboral, i de si dins nostre tenim una mica de desig de descendència o gens. Hi ha qui encaixa el tema amb energia i reconverteix tots els seus plans i pensa “ja ens apanyarem”, i hi ha qui no veu la sortida per enlloc i decideix interrompre l’embaràs. I això no passa només amb adolescents, perquè també he vist famílies ben posicionades amb dues criatures que no han tirat endavant un embaràs no desitjat. La decisió és absolutament personal i ningú té el dret de jutjar res.

Per acabar vull compartir un text que vaig escriure fa uns quants mesos, quan la idea d’escriure un llibre em rondava pel cap (i encara em ronda, aquest bloc n’és el pas previ):

És diumenge i hem convidat uns amics i els seus dos nens, de set i quatre anys, a dinar a casa... a la nostra impecable casa digna de sortir en qualsevol revista de decoració (no pas pels seus metres quadrats, sinó per les nostres habilitats d’interiorisme), amb el nostre preciós sofà blanc al menjador i amb les parets immaculades sense una sola taca.

D'entrada, el dia abans se'ns ocorre trucar la mare dels nens per a preguntar què mengen els seus fills, perquè sembla ser que no sabem que amb set i quatre anys tenen boca i dents igual que nosaltres. La mare ens respon que menjaran el que hi hagi per als grans (tot i que també hi ha mares aficionades als menús infantils a base de macarrons i carn arrebossada). I sí, curiosament, aquesta pregunta sempre es fa a les mares... ni que tinguéssim la idea que el pare no sap què mengen els seus fills.

Arriben tots plegats i donat que saben que a casa no hi ha canalla i per tant no hi ha joguines, els nens han dut el seu arsenal particular per tal de no avorrir-se, i ens l’escampen pel menjador… i ja ens comencem a posar dels nervis. Aviat es cansen de jugar i demanen aiguai evidentment en cau mitja gota al nostre parquet lluent, amb la conseqüent taquicàrdia aguda per a nosaltres.

Dinant embruten, es barallen dues o tres vegades, vessen el got, no s'acaben el menjar... i quan ja es donen per alimentats s’aixequen de la taula i ens desendrecen la casa. Decidim posar-los un DVD per tal que s'entretinguin... i resulta que no s'estan quiets! El petit s'aixeca i va tocant totes les figuretes del moble, i l'altre mira la tele, però dret al sofà, i evidentment no s'ha tret les sabates (i netes no ho estan pas, perquè per moltes sabates que tingui res és més còmode que les bambes d’anar a l’escola).

I la nostra sorpresa és que els seus pares no els retreuen la conducta, i sobre ens deixen anar "ui, quan tingueu un nen haureu de treure tot això del moble i posar una funda al sofà". Com? Que m'he gastat un sou sencer per comprar el sofà i ara l’he de tapar? (Això si sou dels que no teniu gos, perquè si el teniu ja tindreu el sofà tapadet i potser amb alguna marca perpètua). Els seus pares gaudeixen del menjar i de la sobretaula, se'ls veu la mar de relaxats, però nosaltres estem en tensió total i ens ennueguem amb el cafè.

Sobre les sis de la tarda decideixen marxar. Encara queda mitja tarda per davant, però cal preparar les motxilles de l'escola i començar el ritual de banyeres, sopars, el conte, anar-se'n al llit... Nosaltres els oferim un altre cafè i una estona més de conversa, sabent que marxaran igual, i quan surten per la porta respirem fons. Encara som a temps d’arribar al cinema per a veure aquella pel·lícula que ens han recomanat. Pensem que no aguantarem mai això de ser pares, tan bé que estem ara, sortint quan volem, que "què mal educats són aquests nens" i "fixa't que els seus pares estaven tan amples i no els deien res" ... el dia ha estat un GRAN mètode anticonceptiu.

En realitat, eren nens normals, que feien coses de nens, amb uns pares normals que no poden estar tot el dia com un sergent, i nosaltres no hi estem acostumats però els seus pares sí, i per això "no els deien res". I després d’haver estat a l’altra banda, quan tens nens et fa cosa d’anar a casa de segons qui perquè et sap que els altres passin una estona estressant.

No cal tenir por, els nens s’estimen amb bogeria, i sí, embruten, però també t’omplen la casa d'alegria. Et canvien la vida completament, i això a priori imposa molt respecte, però també canvien la nostra manera de veure les coses... i acabem tapant el sofà amb una funda. Un cop hem entrat en la nostra nova vida estem encantats i no tornaríem enrere, malgrat que de vegades en moments de desesperació i de manca de son se'ns escapi un "tan bé que estava jo!". Les coses bones que aporta la maternitat (i paternitat) són infinites, i per molt que te les expliquin no ho saps del tot fins que no t’hi trobes.  

El pernil, el Toxoplasma i el gat

Un dels temes que genera més dubtes existencials a les embarassades i més preguntes a la consulta és l’alimentació, però no per una preocupació tremenda per la dieta mediterrània, sino per un pànic (en ocasions desmesurat) a contraure una malaltia anomenada toxoplasmosi. També, a causa d’aquest alarmisme, cada any nombrosos gats sans i feliços han d’abandonar les seves llars.

La toxoplasmosi és una malaltia provocada per un paràsit anomenat Toxplasma  gondii. La majoria de vegades o és totalment assimptomàtica o bé provoca símptomes poc específics i semblants a una grip com malestar general, dolors musculars i inflamació de ganglis. En canvi, en gent amb alteracions a les defenses (com per exemple seropositius) pot ser més greu, igual que ho són totes les altres infeccions. El fetus és especialment vulnerable a aquest paràsit, i en cas que la mare s’infecti durant la gestació el paràsit pot travessar la placenta i el fetus també pot contraure la malaltia, però no sempre; la probabilitat i la gravetat varien en funció del moment de l’embaràs. La infecció fetal pot implicar nombroses seqüeles greus (alteracions neurològiques, ceguesa, sordesa) o fins i tot la mort. Per tant, és un tema prou seriós com per tenir-lo en compte, però sense alarmar-se en excés.

El Toxoplasma infecta els animals (bous, vaques, porcs, etc) i aquests l’eliminen a través dels excrements. L’ésser humà pot adquirir el paràsit consumint carn crua o poc cuita dels animals infectats o tenint contacte amb els seus excrements. I com adquirim el Toxoplasma dels excrements dels animals? Doncs els fems contenen excrements, i per tant les verdures que estan en contacte amb la terra (enciams, pastanagues, etc) són fonts potencials del paràsit... a no ser que es rentin adequadament per tal d’eliminar aquestes restes de terra.

Una altra via de transmissió, però raríssima, és a través de transfusions de sang o trasplantaments d’òrgans.

I quin paper juguen els gats en tot aquest cicle? Es consideren hoste definitiu del Toxoplasma gondii, és a dir, el final del camí. Igual que nosaltres, es poden infectar ingerint carn crua d’animals, i eliminaran uns quists que contenen el paràsit a través dels seus excrements. Per tal de contagiar-nos a través d’ells, ens hauríem de menjar un gat infectat cru o bé els seus excrements, o no rentar-nos les mans després de netejar excrements de gat i ficar-nos-les a la boca... tot plegat una mica difícil.

Quan contraiem la malaltia, el nostre organisme fabrica anticossos per combatre el paràsit. Uns d’ells (immunoglobulines M o IgM) actuen ràpidament en el moment de la infecció, i uns altres (immunoglobulines G o IgG) apareixen més tard i persisteixen, defensant-nos en el futur. Per tant, la toxoplasmosi, igual que la varicel·la o la rubèola, es passa una sola vegada a la vida.

Determinant aquests anticossos en sang podem saber si una persona ha passat la malaltia o l’està passant en aquell moment. Qui no l’hagi passat mai no tindrà cap anticòs. A la sang d’algú que l’hagi passat anteriorment trobarem IgG, però no IgM. En canvi, algú que tingui la malaltia en aquell moment tindrà tant IgG com IgM. En alguns casos, però, aquesta IgM pot perdurar fins a dos anys, i és el que s’anomena “IgM persistent”. Aquesta situació sovint crea angoixa fins que es descarta la malaltia, però disposem d’altres proves per a esbrinar en quina fase ens trobem (per exemple l’avidesa de la IgG, però ja no entro més en proves de laboratori per tal de no avorrir). 

Veiem, per tant, que coneixem les vies de transmissió del Toxoplasma gondii i per tant hi podem actuar preventivament amb unes mesures molt senzilles que detallarem a continuació. Alhora, sabem que és perillosa per al fetus i sabem com es diagnostica. Per tant, podem saber si una dona embarassada ja ha passat la malaltia o no, o si l’està passant en aquell moment, i això ens interessa molt.

En el primer trimestre de l’embaràs (i abans de l’embaràs si la dona s’ha visitat) es realitza de forma rutinària una analítica que inclou, entre altres coses, els anticossos envers el Toxoplasma gondii. En el cas que trobem que la dona és immune, sabem que ja no podrà contraure la malaltia. En canvi, si no és immune, es troba en risc d’infectar-se, i per tant li haurem d’explicar com es transmet la malaltia i per tant com se’n pot evitar el contagi, i cada trimestre tornarem a determinar aquests anticossos per tal de comprovar que no hagi contret la malaltia.

Si en algun moment trobem infecció materna activa, haurem d’investigar si s’ha infectat el fetus mitjançant tècniques de laboratori (en mostres de líquid amniòtic o sang de cordó umbilical), i mentrestant haurem d’instaurar un tractament preventiu. Si es confirma la infecció del fetus, el tractarem a través de la mare, i alhora realitzarem controls ecogràfics per tal d’estudiar-ne l’afectació i poder informar els pares.

Tornem a la situació més freqüent: l’embarassada que no ha passat la toxoplasmosi, que haurà d’adoptar mesures preventives. I per a que les pugui adoptar el professional de salut que li controli l’embaràs les hi haurà d’explicar. Aquí no val dir “no mengis pernil ni amanides”, s’ha d’explicar bé, i no tothom perd cinc minuts fent-ho. I de vegades ni s’explica, i és la pacient la que ho pregunta perquè la seva amiga li ha explicat.

Conec embarassades que no van a sopar fora per por d’infectar-se pel Toxoplasma... i és una llàstima, perquè quan neixi el petit sí que els sopars i les sortidetes baixaran el ritme (o s’acabaran del tot). I per què? Doncs perquè no els han explicat bé les mesures preventives, o no les han entès, o les han exagerat.

Si recordem com es transmet el Toxoplasma és fàcil deduir com se’n pot evitar el contagi. En primer lloc, hem d’evitar la carn crua o poc cuita. La cocció inactiva el paràsit, així que si la cocció és l’adequada no hi ha absolutament cap problema. Els embotits que no són cuits (fuet, xorisso, pernil salat...) també poden estar infectats, i per tant és millor evitar-los sempre que es pugui. En canvi, els embotits cuits, com el pernil dolç, es poden menjar sense problemes. Aquí moltes pacients em pregunten (perquè també els ho ha dit l’amiga) “i si congelo el fuet què passa?”. Doncs el fred també inactiva el paràsit, però una cosa és el congelador de casa i l’altra la congelació que es porta a terme a la fàbrica Findus on l’aliment passa de 20 a -20ºC en molt poc temps. Sí, congelant-lo disminuïrem el risc, però aquest no serà zero.

I l’altre tema són les fruites i verdures que es poden contaminar a través d’haver estat en contacte amb la terra. En podem menjar, i tant, però netes, pelades o cuites. I rentar-les amb aigua és suficient, però tot i remarcar això tinc pacients que les renten amb lleixiu i altres preparats desinfectants. Rentant la fruita i la verdura, a més a més del Toxoplasma, estem eliminant infinitat de porqueria i productes químics, així que tothom ha de rentar la fruita i la verdura, no només les embarassades.  La fruita de l’arbre no pot estar infectada (a no ser que precisament aquella peça de fruita hagués caigut a terra i no l’haguéssim rentat), però sempre recordaré una trucada que vaig rebre a l’hospital d’una pacient angoixadíssima perquè estava segura que havia agafat la toxoplasmosi per haver menjat cireres del cirerer de casa havent-les rentat només amb aigua.

Una altra pregunta que em fan sovint, ara que els restaurants japonesos estan de moda, és si es pot menjar peix cru estant embarassada. Doncs el peix no transmet la toxoplasmosi, però sí altres “bitxos” com l’Anisakis, que són igual de perillosos estant embarassada que no estant-ho i no afecten el fetus. Però també poden ser font de Listeria, una bactèria especialment perillosa per a l'embarassada pel risc d'afectació fetal. 

I la llet i el formatge? Doncs de Toxoplasma gondii no en contenen, però sí que la llet no pasteuritzada i els seus derivats poden transmetre altres malalties com la brucel·losi o la listeriosi... però avui dia es pasteuritza pràcticament tot.

I el gat? Doncs si és un gat de casa, que menja pinso o carn cuita, no cal que l’envieu a la protectora. Simplement si en netegeu els excrements feu servir guants, o teniu l’excusa perfecta per a cedir aquesta agradable tasca a la parella (que és el que vaig fer jo sent immune). I encara que el vostre gat vagi pel carrer i mengi carn crua o caci ratolins, mentre no us mengeu el gat o la seva femta no us infectareu pas. Amb aquesta preocupació per la toxoplasmosi i els gats, molts veterinaris realitzen proves de detecció al gat de qui ho vulgui... no és gratuït, i no cal, però qui vulgui quedar-se més tranquil ho pot fer. Però sobre tot, si us estimeu el vostre gat, l’embaràs no és incompatible amb ell... i el nadó tampoc, que tot i que tothom té una veïna que té una coneguda a la qual el gat li ha esclafat el nen, jo no n’he sentit mai cap cas verídic.

Un altre tema és la terra del jardí, ja que si la verdura es pot contaminar a través d’ella és perquè pot contenir Toxoplasma. Les embarassades aficionades a la jardineria han de fer servir guants, i després rentar-se molt bé les mans.

Com veieu, prevenir la infecció per Toxoplasma gondii és molt senzill: carn ben cuita, evitar embotits crus i rentar, pelar o coure la fruita i les verdures. A partir d’aquí, tot el que es faci de més és exagerar i no és necessari. I també hem de tenir en compte que si en 25 o 30 anys no hem passat la toxoplasmosi, el més probable és que passin els nou mesos d’embaràs i continuem igual, però per si de cas no costa res tenir en compte quatre mesures preventives. Frases com “és que estant embarassada no puc menjar res” són pura exageració. Si la pizza porta tres rodanxetes de xorisso, no cal apartar-les. Si un dia ve molt de gust un entrepà de pernil, no passa res, però que sigui del bo, ja que el procés de curació haurà estat més cuidat i s’assemblarà més a la cocció. Si anem a dinar de menú i l’únic primer plat que ens fa el pes és l’amanida, en podem menjar. Per tant, la prevenció de la toxoplasmosi no ens ha d’impedir gaudir de la gastronomia (i de la companyia del nostre gat). 

L'amiga de la meva veïna...

Sovint sento o llegeixo frases com “els ginecòlegs volen fer cesàries perquè els paguen més” i sento tristor i alhora ràbia. El pitjor és que moltíssima gent s’ho creu... i és més fàcil creure a cegues que contrastar la informació. Per mi assistir un part a les tres de la matinada implica entre una hora i una hora i mitja (visc molt a prop de l’hospital), i una cesària s’allarga més, i a més a més la pacient està més dies ingressada i té més risc de complicacions... i no, no em paguen més per fer una cesària. I ni que em paguessin més, no en faria més de les que faig. La responsabilitat de tenir a les mans dues vides (mare i fill) no es paga amb diners, i per tant qui fa parts és perquè li agrada, perquè si no la nostra especialitat és prou àmplia com per poder-se dedicar a altres coses. I qui vol guanyar molts diners i treballar poc, precisament ginecòleg no és.

La paraula obstetra deriva del terme llatí obstare, que vol dir “estar a l’espera”, però sovint tenim la fama de tenir pressa. I sembla ser que només tenim pressa als hospitals privats, mentre que mai he sentit acusar un equip de guàrdia d’un hospital públic de fer una cesària després de sopar per tal d’anar a dormir tranquil·lament i no haver-se de llevar a les tres de la matinada. Sona lleig i estrany això, oi? I en canvi es diuen coses igual o més lletges dels obstetres dels hospitals privats, i a tothom li sembla el més normal del món de tantes vegades que ho han sentit. Qui no té una veïna que té una amiga a la qual se suposa que li han fet una cesària perquè el ginecòleg marxava de vacances?

Evidentment no entraré en un debat sobre si és millor parir a la sanitat pública o bé en una clínica privada, ja que per a gustos els colors, i per a butxaques també. Aquí tota dona és ben lliure de decidir on vol i pot anar, on se sentirà més còmoda i més segura, però aquesta decisió no s’hauria de veure afectada per llegendes urbanes que no només fan mal als professionals sinó també a qui se’n creu víctima enlloc de pacient.

I dic la paraula víctima perquè en alguns sectors es pinta l’obstetra com l’enemic de l’embarassada: el que la farà patir, el que no la deixarà tenir el part que ella volia, el que li farà una episiotomia per gust (com si ens encantés cosir a les tres de la matinada), el que li farà una cesària per marxar a esquiar, i un llarg etcètera. Em poso a llegir segons quins fòrums d’internet i això és el més maco que diuen de nosaltres... i deu ser convincent i tot, perquè hi ha gent que s’ho creu, i enlloc de venir a parir amb tranquil·litat i confiança arriben amb por i desconfien de tothom.  I les que ja han parit també desconfien de nosaltres i qüestionen tot el que se’ls ha fet, plantejant-se si la seva cesària era necessària o no o si realment feia falta una episiotomia. Quan les coses no van com s’esperava, sovint es busca un culpable, i aquí moltes vegades li toca el rebre al ginecòleg (o a l’anestèsia, que té fama d’aturar parts i no és pas així... però a aquest tema dedicaré una entrada sencera).

M’agrada llegir relats sobre parts, ho faig des que vaig començar a formar-me com a especialista. N’he llegit de tots colors, amb tots els finals i amb tots els graus de satisfacció. I fent això he vist què agrada a la gent, què es recorda, què s’agraeix i què no fa tanta il·lusió... això ajuda els professionals a millorar, igual que les enquestes de satisfacció dels hotels. També he llegit molts malentesos i moltes coses interpretades del revés, i casos en què es parla del ginecòleg com l’antipàtic que ve a interrompre la festa (quan potser només vol comprovar que tot està correcte), com si no tingués res millor a fer.

Està clar que hi ha dones que podrien parir soles, però en general, des de fa segles i en totes les cultures les dones tenen els seus fills acompanyades. Per tant, val més confiar en qui t’acompanyarà, i si no és el cas serà millor buscar algú altre. Perquè a nosaltres fer la nostra feina en un clima de recel i reticència se’ns fa molt difícil, i resulta poc agradable... formar un equip amb la dona i la seva parella és molt més gratificant.

No s’ha d’oblidar que els obstetres hem estudiat sis anys de carrera, hem passat un any preparant el MIR i hem realitzat quatre anys d’especialització. Per tant, se suposa que sabem el que fem, i actuem en base als nostres coneixements. Hi ha persones, però, que tot i no tenir aquesta llarga formació acadèmica s’han informat molt sobre parts i han llegit molt sobre el tema, i es dediquen a jutjar les nostres actuacions. Ells i elles, sorprenentment, semblen saber què s’ha de fer en cada situació. I per què els seus arguments tenen tant èxit? Doncs jo crec que perquè toquen un tema molt mediàtic i diuen el que la gent vol sentir. I la gent que no ha llegit cap llibre ni s’ha informat massa sent tot això i acaba amb un bon merder mental.


Sé que amb aquest escrit no canviaré el món, però em conformo amb el fet que qui el llegeixi reflexioni sobre el tema i no es cregui les llegendes urbanes a la primera. 

Una analítica, una ecografia i un número... i ara què?

A la primera visita d’embaràs les parelles reben molta informació, entre la qual es troba que la dona embarassada s’ha de fer una analítica i una ecografia. “Doctor, i l’amniocentesi quan es fa?”. “D’això en parlarem el proper dia, segons els resultats”. Tota aquesta gimcana d’analítica, ecografia, resultats en forma de número i decisions importants pot ser una mica complicada d’entendre, i per tant ho intentaré explicar de la manera més senzilla possible. El tema del diagnòstic prenatal és molt extens, i també anirà sorgint en altres moments.

Un tema que angoixa moltes parelles que esperen un fill és que pugui tenir la Síndrome de Down, una malaltia provocada per la presència d’un cromosoma de més i que es caracteritza per retard mental en dieferents graus (és la causa més freqüent de retard mental sever), uns trets físics característics i associació a diverses malformacions (les més freqüents les del cor). Què són els cromosomes? Són unes estructures molt microscòpiques que estan presents a totes les cèl·lules i contenen la informació genètica que heredem dels nostres pares. En total en tenim 46, agrupats en parelles, i en la Síndrome de Down a la parella 21 en trobem un de més.

Qualsevol parella pot tenir un fill amb Síndrome de Down, però a mida que augmenta l’edat de la mare la probabilitat va augmentant (tot i amb això tampoc és alta). Fa 20, 30 i 40 anys es veien molts més nens amb Síndrome de Down pel carrer que no pas ara, i no és perquè n’hi hagi menys casos (més aviat diria el contrari perquè l’edat mitjana de les mares cada vegada és més alta), sino perquè aquests casos es detecten i les parelles tenen l’opció d’interrompre l’embaràs.

I com es detecta la Síndrome de Down? Hem dit que és una alteració dels cromosomes, i per tant es diagnostica estudiant aquests cromosomes. I d’on els treiem? De les cèl·lules del fetus, que és on es troben, i per tant caldrà una mostra que contingui aquestes cèl·lules i que alhora sigui accessible des de fora amb el mínim risc possible per al fetus i per a la mare.  El líquid amniòtic conté cèl·lules de la pell del fetus producte de la seva descamació, i per tant si mitjançant una punció a l’abdomen de la mare penetrem dins la bossa de líquid amniòtic i n’extreiem uns quants mililitres podrem obtenir aquestes cèl·lules i estudiar-ne els cromosomes.  Aquesta tècnica s’anomena amniocentesi.

Un altre lloc on trobem cèl·lules fetals és a la placenta. Hi arribem punxant la panxa de la mare (aquí l’agulla és més gruixuda i cal anestèsia local) o bé a través del coll de la matriu, per via vaginal, amb una petitíssima pinça. Aquesta tècnica és la biòpsia corial, ja que els fragments de placenta obtinguts s’anomenen vellositats corials.

Quan es fa una prova o l’altra? Bàsicament segons les setmanes d’embaràs (la biòpsia corial es pot fer més precoçment i l'amniocentesi no abans de la setmana 15), però també hi ha casos particulars que fan més aconsellable una o l’altra.

Tant una cosa com l’altra sona ben poc a música celestial, oi? Per això es diuen proves invasives, i tenen els seus riscos (aproximadament hi ha un 1% d’avortaments amb l’amniocentesi i fins un 2% amb la biòpsia corial), i per tant no es fan a totes les embarassades... però a qui li fem? A la que tingui més probabilitats de tenir un fill amb Síndrome de Down. I això com ho sabem? Aquí entren en joc l’analítica i l’ecografia que ens han demanat a la primera visita, i per suposat la història prèvia de la pacient.

L’analítica i l’ecografia del primer trimestre ens aportaran una sèrie de dades que, combinades amb l’edat de la mare i a través d’una sèrie de càlculs (mitjançant un programa informàtic), ens donaran un índex de risc. Això és el famós “screening combinat” o “screening de primer trimestre”, mal anomenat “triple screening” (ja no és triple). El concepte “combinat” és molt important a l’hora d’entendre com funciona. Això és fruit d’anys i anys d’investigació, estudis i modificacions del protocol. A diferència de les proves invasives, una ecografia no irradia ni té cap mena de risc, i l’analítica també és inofensiva, a banda del dolor de la punxada (però de pas aprofitem i mirem altres coses, com la toxoplasmosi, important font de preguntes a la consulta i sobre la qual parlarem aviat).

De l’ecografia necessitem, per al càlcul del risc, la longitud del fetus en milímetres del cap al cul (CRL o LCN) i la mida en milímetres de la translucència nucal (TN), també coneguda com a plec nucal. La translucència nucal és una petita acumulació de líquid que tenen tots els fetus a la zona cervical, però que es troba augmentada en cas d’alteracions en els cromosomes i també en malformacions del cor. No tots els fetus que la tinguin augmentada tindran Síndrome de Down o altres alteracions, però davant d’una TN augmentada la probabilitat de trobar alguna cosa alterada és més elevada. No hi ha un punt de tall concret a partir de la qual una TN es troba augmentada, sino que a cada mida de CRL li corresponen uns valors a partir dels quals ens alarmarem. La TN aïllada no té valor diagnòstic, i s’ha de combinar amb tota la resta, però si la trobem augmentada haurem d’estudiar en profunditat l’anatomia cardíaca del fetus (ja hem comentat que les malformacions cardíaques són causa d’augment de la translucència nucal).  Alhora, si està augmentada el més probable és que ens condueixi l’índex de risc cap a la zona d’alt risc.

Amb l’ecografia també valorem l’anatomia del fetus de cara a descartar malformacions, però això ja no s’inclou dins del càlcul de l’índex de risc.  A les 12 setmanes els òrgans ja hi són tots, però per una qüestió de tamany farem l’estudi anatòmic complet a les 20-22 setmanes mitjançant l’ecografia morfològica.

A l’analítica es valoren una proteïna i una hormona que varien en casos de Síndrome de Down (i altres situacions concretes). El seu valor absolut és diferent segons les setmanes de gestació, i per això també es dóna el resultat en múltiples de la mediana (no és el mateix mediana que mitjana; la mediana és el punt de tall que deixa la meitat de valors per sobre i l’altra meitat per sota). Aquest valor expressa com s’allunya el resultat de la mediana i no variarà segons la setmana d’embaràs. Igual que passa amb la TN, però, aquests valors aïllats no són decisius.

L’analítica es pot realitzar entre les 8 i les 13 setmanes de gestació, però la màxima fiabilitat és a la setmana 10.  El càlcul de l’índex de risc no ens el podran fer fins que no tinguem l’informe de l’ecografia, però al laboratori ens guardaran totes les dades fins llavors. Això és una mica enrebessat d’entendre... com em puc fer l’analítica si encara no m’he fet l’ecografia i en necessito les dades? No patiu, és tan fàcil com dur l’informe de l’ecografia al laboratori on ens hem fet l’analítica (si no és el mateix centre, perquè si ho és probablement no caldrà que fem res) i en uns dies tindrem els resultats.

Quan recollim l’informe definitiu veurem un munt de dades i no sabrem si els resultats estan “bé” o “malament”. Si ens entretenim a mirar tots els valors ens tornarem bojos, així que més val anar directament a mirar l’índex de risc, que estarà expressat en forma de probabilitat (1/el que sigui). En realitat hi ha dos valors d’índex de risc: per a Síndrome de Down i per a Síndrome d’Edwards (una malaltia molt menys freqüent on hi ha tres cromosomes 18). Si aquest denominador és superior a 250, el nostre risc és baix. Per contra, si és inferior a 250, el risc és alt. Per tant, un risc de 1/249, que vol dir que tenim una probabilitat de 1 entre 249 que el nostre fetus tingui la Síndrome de Down, és alt. I què vol dir un risc alt? Doncs que no podem descartar la Síndrome de Down amb una fiabilitat que ens tranquil·litzi i per tant caldrà fer altres proves per a assegurar que tot estigui correcte: una amniocentesi o una biòpsia corial. Simplement és això: cal fer més proves, però no vol dir que tingui res (de fet la majoria de les proves invasives que es fan surten bé).

I què passa si l’embarassada té 40 anys? Fa uns anys a partir d’una determinada edat materna s’aconsellava realitzar una prova invasiva simplement per aquest fet, independentment de la resta de resultats (ja hem dit que a més edat materna més risc de Síndrome de Down). A mida que els càlculs del risc han anat evolucionant, cada vegada són més fiables i tenen una major capacitat de detecció, i per tant hi confiem molt més que fa uns anys. Recordem que el càlcul inclou l’edat materna, i per tant si amb la mateixa analítica i la mateixa ecografia posem al programa informàtic 20 anys i 39 ens donarà resultats totalment diferents. Així doncs, igual que no ens fixem en la translucència nucal aïllada, o en els valors analítics, tampoc tenim en compte l’edat per si sola. El risc dependrà de tots els factors en conjunt: edat, ecografia i analítica, ja hem dit abans que és un screening combinat.

Amb això s’ha reduït dràsticament la quantitat de proves invasives realitzades (i més ara amb el percentatge de dones que tenen fills més enllà dels 38 anys), cosa que implica una menor despesa econòmica, però sobre tot evita sotmetre fetus sans al risc d’aquestes exploracions i, com diuen alguns, salva vides innocents.

Sempre hi ha parelles que, malgrat rebre totes aquestes explicacions i tot i tenir uns resultats dins la franja de baix risc, tenen pànic a la Síndrome de Down i desitgen sotmetre’s a una prova invasiva per tal d’estar més tranquils. Potser tenen una experiència propera que els ha marcat, o treballen amb disminuïts psíquics, o el que sigui, però el tema els angoixa prou com per assumir el risc de perdre l’embaràs. Si es visiten a la sanitat pública, probablement li tocarà assumir el cost econòmic de la priva, i si ho fan a través d’una mútua dependrà del que tingui establert la mateixa (algunes cobreixen només les proves invasives amb indicació mèdica estricta i d’altres les cobreixen totes).

Alhora, hi ha parelles que tot i tenir un índex de risc alt rebutgen la prova, pels motius que sigui. De fet també hi ha parelles que directament renuncien a realitzar el càlcul del risc.

La decisió final sempre és de la parella, això ha de quedar molt i molt clar. Els metges podem explicar, interpretar resultats i assessorar en funció d’això, però aquesta és la primera decisió important que prendran els futurs pares; després d’això ja vindrà triar el nom, la llar d’infants, la cangur i l’escola... els pares constantment hem de decidir pels nostres fills i això és una gran responsabilitat. Sovint a la consulta em pregunten “i tu què faries amb aquests resultats?”. Jo els explico que la decisió és seva, que el risc és aquest, i que ells han de triar amb tota aquesta informació damunt la taula. També he de dir que jo ho vaig tenir molt fàcil, amb uns resultats amb un índex de risc molt baix en tots dos embarassos. Després hi ha els resultats que jo anomeno “ni fu ni fa”, com 1/500... és un risc baix, però entenc que angoixi quan ho comparem amb el 1/8976 de la nostra veïna o companya de feina. Comparar no ens farà cap bé... i demanar consell a gent que no coneixem en un fòrum d'Internet tampoc, però si posem a Google "risc de Síndrome de Down" en qualsevol idioma trobarem una pila d'entrades d'aquesta mena.

En definitiva, tot aquest protocol només descarta o ajuda a diagnosticar una malaltia en concret dels milers (i més greus) que pot tenir un fetus. Sembla que quan ens diuen que el risc és baix ja haguem de tenir la seguretat que tindrem un fill sa, però si ens aturem a pensar-hi no és pas així. Amb això no vull dir que ens haguem de passar l’embaràs patint i pensant en malformacions i síndromes, sino que la majoria dels fetus són normals i no ens hem d’ofuscar. El protocol actual de diagnòstic prenatal d’anomalies fetals ha estat dissenyat per nombrosos experts després d’anys i anys d’investigacions i estudis, així que confiar-hi no és una mala idea. Sí, algun cas de Síndrome de Down s’escapa cada any, però pocs.

En resum, quan sortim de la primera visita d’embaràs hem de tenir clar que ens hem de fer una analítica i posteriorment una ecografia, i que els resultats d’ambdues proves es combinen amb la nostra edat i obtenim un número en forma de fracció, que és la nostra probabilitat que en aquest embaràs en concret (cada embaràs té un risc diferent) el fetus tingui la Síndrome de Down. I segons aquests resultat el nostre metge ens aconsellarà o no realitzar una prova invasiva per a estudiar els cromosomes del nostre futur fill o filla.

  

Els inicis de la lactància: la teoria i la pràctica

Aquesta entrada del bloc la dedico al que he viscut fa uns dies arrel del naixement del meu segon fill: la pujada de la llet. Amb la meva filla vaig tenir una pujada molt poc simptomàtica, però aquesta vegada he passat per totes les fases, com si estigués llegint un manual de lactància materna. Parlant de manuals, us recomano la guia de lactància materna del Dr. Carlos González: “Un regal per a tota la vida”.

D’entrada, la transició del calostre a la llet en si es coneix familiarment com a “pujada de la llet”. D’on puja? Potser quedaria millor dir-li baixada, o sortida, o qualsevol altra cosa.

Durant les primeres 48-72 hores després del part, quan el nadó s’agafa al pit, s’alimenta de calostre, un líquid entre transparent i groguenc ric en immunoglobulines que s’encarrega de suplir les necessitats del nadó fins que puja, baixa o surt la llet (a partir d’ara parlarem de pujada per no liar la troca). La producció de llet depèn d’una hormona anomenada prolactina, mentre que la seva ejecció (sortida) és conseqüència de l’acció de la famosa oxitocina, la qual també és responsable de les contraccions uterines durant el part. Quan el nadó mama, està provocant un pic de prolactina i alhora fa que se segregui oxitocina, i per tant està estimulant tant la producció com la sortida de la llet. És la llei de l’oferta i la demanda: més succió (demanda) en una posició òptima, més oferta de llet.

Alhora, l’adrenalina, que es fabrica en situacions d’estrès, inhibeix l’acció de l’oxitocina, de manera que vint persones a l’habitació de l’hospital observant i jutjant com donem el pit no ens ajuden gens.

Els nadons, quan neixen, passen una estona desperts, com si estiguessin investigant el món, però passades unes hores el cansament d’haver nascut fa que tendeixin a estar més aviat endormiscats, i tota la família ens dirà que tenim moltíssima sort d’haver tingut un nen tan bo... però no us en refieu, després la majoria es transformen! D’aquí la importància que el nadó s’agafi al pit el més aviat possible després del naixement, sempre i quan el seu estat i el de la mare ho permetin... però “ojo”, si és un nen al qual li ha costat una mica “engegar” (ha sortit poc actiu i li ha costat treure les secrecions de la boqueta i les vies respiratòries), jo recomanaria esperar una estoneta perquè si no és molt possible que tot el que entri acabi sortint (acompanyat d’uns quants mocs) i ens angoixem.

Quan s’inicia la lactància, aquesta ha de ser a demanda des del primer moment. Frases com “és que no m’aguanta les tres hores” han de ser esborrades immediatament del nostre cervell. Les tres hores se les va inventar algú, però no tenen cap mena de sentit. Ara, el nostre objectiu és que pugi la llet, i si el nadó ens demana pit cada hora podem estar ben contentes: abans ens pujarà la llet, recordem la llei de l’oferta i la demanda. Per què volem que pugi la llet? Perquè el calostre no deixa de ser com una beguda isotònica per a esportistes, aporta nutrients però no és el mateix que un bistec, i per tant el nadó no pot sobreviure a base d’això eternament.

Mentre esperem la pujada de la llet, és normal que el nadó perdi pes (fins un 10% del pes al néixer es considera normal). Un cop pugi la llet, començarà a recuperar pes, i anirà fent més pipí i més caques (passant del meconi negre com el carbó a les caques de transició, que semblen d’ocell, fins a arribar a la caca groga típica dels nadons). Un nadó ben alimentat fa pipí i caca, per això quan siguem a l’hospital cada cop que entri la infermera encarregada dels nadons ens preguntarà si n’ha fet. La temperatura també ajuda a guiar-nos: als nadons una mica deshidratats els puja la temperatura unes dècimes.

Aquesta pèrdua (normal) de pes i aquests controls (necessaris) del nadó angoixen molts pares, sobre tot quan s’hi afegeixen pressions externes com iaies i tietes que resulta que tenen màsters en lactància i no ho sabíem. Frases com “pobret, està desesperat”, “dóna-li un biberó i veuràs que bé que es queda”, “potser no tens prou llet”, i un llarg etcètera, només ens faran segregar adrenalina, però no ens ajuden pas. Els biberons i la llet artificial no són pas verinosos, i tothom és ben lliure d’alimentar el seu nadó com ho desitgi, però si hem optat per la lactància materna ens hem de tornar sords envers aquesta mena de comentaris i només donar suplements (de llet materna o artificial) quan el pediatre ho consideri oportú. No per donar un suplement descansarem millor, potser aquella nit sí, però val més la pena passar dues nits amb el nen enganxat al pit i que pugi la llet el més aviat possible. Que el nen mami cada hora és normal, ho fa per estimular la producció de llet, i que s’enfadi amb el pit també. A més a més la succió activa el reflex gastrocòlic (menjar-fer caca), i treure tota aquella pastarada de meconi no ha de ser gens agradable.

Sent encara a l’hospital, o acabats d’arribar a casa, ens pujarà la llet si tot va bé. La pujada pot ser més aviat silenciosa (com em va passar a mi després del primer part), o “a bombo y platillo”.

Primer signe: ingurgitació (en major o menor grau). Els pits es noten més durs i una mica més calents, i tenim calor. Sembla que estan més plens, però en realitat no són cantimplores que s’omplen i es buiden, sino que més aviat estan inflamats per la presència de llet a tots els conductes de la glàndula mamària. Quan hi ha molta llet, part d’aquesta surt dels conductes on s’allotja i inflama les cèl·lules del voltant, provocant encara més sensació d’inflamació. El resultat: des d’una molèstia fins a dolor intens, i una, dues o tres talles més de sostenidor. Això, en menor o major grau, ho notarem també quan el nen ens faci una dormideta més llarga del que és habitual en ell, i estarem desitjant que es desperti per a que ens buidi el pit.

Aquesta inflamació pot provocar calfreds, sensació de tenir febre i símptomes com mal d’ossos, com si tinguéssim la grip.

Com ho arreglem això? D’entrada, un antiinflamatori, tipus Ibuprofè o Diclofenac, ens anirà la mar de bé, i és absolutament compatible amb la lactància (de fet a l’hospital ens en donen com a pauta habitual). L’aplicació de fred pot ajudar a baixar la inflamació, però el que realment ens interessa és buidar el pit. Si el nadó està despert en aquell moment, i sabem que s’agafa bé al pit, és el mètode ideal: res ni ningú ens buidarà millor el pit. Va molt bé fer una mica de massatge en direcció cap a l’areola sobre la zona més dura per tal que es buidi bé. Però què passa si el petit o petita dorm, o no mama en una posició del tot correcta i buida poc el pit i s’hi està molta estona? Tenim alternatives: el buidat manual i el llevallets. El buidat manual és molt senzill: es tracta de buidar el pit amb les mans netes, apretant-lo en direcció cap a l’areola mentre fem un massatge, que serà suau si la llet surt amb facilitat, i més intens (encara que faci mal) si la llet està més retinguda i li costa més sortir. 

Respecte del llevallets, el buidat manual té l’avantatge que no estimula el mugró, i per no augmenta la producció de llet, cosa que ens interessa de cara a equilibrar l’oferta i la demanda. No cal deixar el pit absolutament flonjo, simplement treure aquest excés de llet que ens molesta o ens provoca dolor. Abans de buidar aquest excés de llet, o abans que el nadó mami, ens pot anar bé l’aplicació de calor per tal d’estovar tota aquesta inflamació i dilatar els conductes plens de llet, fent que la llet surti més fàcilment. Podem fer servir una bossa d’aigua calenta o una estoreta elèctrica, posar els pits en un cove d’aigua calenta o a la pica del lavabo o ficar-nos a la dutxa amb aigua ben calenta... aquest sistema és el que fa que quan sortim de la dutxa haguem de córrer per a posar-nos el sostenidor abans de deixar tot el terra ple de gotetes de llet.

Molt bé, això és molt maco i sembla molt fàcil: calor, massatge... però ara enlloc de ser en un món imaginari en silenci som al menjador de casa (el qual evidentment està desendreçat), tenim un nen que plora de gana, un marit que amb la mirada ens diu “fes alguna cosa” i quatre o cinc familiars o amics apalancats al sofà prenent-se alguna cosa fresqueta i esperant que treiem el pit per a jutjar si ho fem bé. D’entrada, la vergonya al top-less va desaparèixer l’endemà del part, si no aniríem malament. Deixem el nen plorant i les visites al menjador per ficar-nos a la dutxa amb aigua calentona? I si es pensen que sóc una antipàtica? Doncs au, posarem el nen al pit i anirem fent massatge sobre les zones més indurades, i a la propera presa ens ho intentarem muntar millor. Però després resulta que arriba la propera presa i estem tan cansades que prima més ficar-se al llit i donar el pit estirada desitjant que el petit s’adormi i aconseguir descansar un parell d’horetes. 

Conclusió: el moment perfecte no existeix, i per tant o bé passem de tothom i ens dediquem als nostres megapits o bé trampegem com podem i passem d’aquestes mesures de confort... la decisió és de la propietària dels pits, i dependrà del mal que li facin i del compromís que tingui amb les visites. El meu consell: pits en remull i les visites que les entretingui la parella.

I l’altre tema: els mugrons. Fins ara, els nostres mugrons no estaven acostumats a viure en una boqueta, i la pell que els recobreix és sensible. En el millor dels casos, el nadó mamarà en la posició perfecta (boca ben oberta i llavis cap enfora, agafant tota l’areola del pit i no només el mugró, i mugró apuntant cap al seu paladar), però tot i així les primeres preses fan mal, fins que el mugró s’hi acostuma. Amb les meves amigues ho anomenem “teoria del callo malayo”.

I si resulta que té la boca petita, o pel que sigui no s’agafa al pit del tot bé, o no l’estem col·locant de la manera ideal, ens sortiran clivelles als mugrons. Jo he vist mugrons sagnant, que semblaven mastegats, i clivelles espectaculars, així que no és broma, i fa molt mal.

Per tant, ens hem de cuidar els mugrons. Abans de parir, no cal fer res. I un cop ha nascut el nadó, el primer és aconseguir que mami en una posició correcta. Potser ho aconseguim a la primera, alguns nens ho porten escrit i ho fan la mar de bé des del primer moment, però d’altres necessiten que se’ls estigui a sobre. Aquí és molt important comptar amb ajuda d’algú que en sàpiga una mica, ja sigui la infermera o llevadora de l’hospital, la mare, la germana o l’amiga. I clar, han d’anar tots a la una, és molt típica la frase de “és que quan era a l’hospital cadascú em deia una cosa diferent”. 

Si no ens en sortim, hem de demanar ajuda, si el petit mama malament ens farà cada vegada més mal, i un cop tinguem la clivella en marxa encara que corregim la posició ens farà mal un parell de dies fins que es comenci a curar.

Tant per al dolor dels primers dies com per a les clivelles van molt bé les cremes de lanolina, que són molt pringoses però alhora efectives, i la mateixa llet materna. Quan tenim una ferida ens aconsellen no ficar-nos a la piscina per a que s’assequi aviat, però el nostre mugró estarà en remull cada dos per tres... tota la humitat “extra” l’haurem d’eliminar. És ideal que després de les preses apliquem lanolina o la nostra pròpia llet i deixem que els mugrons s’assequin a l’aire, i si pot ser al sol millor. Tot el temps que anem amb els pits a l’aire és fantàstic. Els discs protectors són molt pràctics, però estan plastificats i afavoreixen la humitat... tot i que n’existeixen de cotó, rentables, que deixen que el mugró transpiri i alhora són millors per al medi ambient.

Però clar, tornem a l’escenari que hem comentat abans amb la pujada de la llet: el menjador ple de gent, i hi afegim que regalimem, el nen s’ha fet caca i l’hem de canviar. Com ens miraran si deixem els pits a l’aire? No estarem pas còmodes, probablement. I resulta que vivim en una casa de dues plantes i tenim la lanolina al pis de dalt, o no tenim ganes d’anar ensenyant el mugró a les visites mentre ens posem la crema. Aquí tenim vàries opcions: des d’intentar eixugar el pit amb una gasa i posar-nos un disc protector, i a la propera ja ho farem millor, fins a abandonar momentàniament les visites per a marxar a una altra habitació i deixar que s’assequi el mugró a l’aire. 

Potser no tenim gent a casa però hem de marxar perquè ja fa deu minuts que teníem hora al pediatre i encara som a casa (sortir de casa amb un nadó es mereixeria una entrada sencera al bloc), i no podem esperar que l’aire i el sol facin efecte sobre nosaltres (la mama sempre és l’última, ja em direu quants cops us heu fet les celles durant la baixa maternal). Aquí sempre tenim l’opció de fer servir un ventall, o fins i tot l’assecador dels cabells amb aire fred.

Pel que fa a les clivelles, si ens fan molt mal i veiem les estrelles cada vegada que donem el pit (hi ha gent que plora només veient que el seu fill té gana), podem recórrer a les mugroneres, que són unes fundes per als mugrons fetes de diferents materials i que evitaran el contacte directe amb la boca del nadó. Hi ha molta gent que es dedica a la lactància que és contrària a les mugroneres, però una cosa és el seu ús indiscriminat i l’altra l’ús puntual en situacions concretes com aquesta. Un cop les clivelles estan millor (i el nadó mama en una posició correcta), es poden deixar de fer servir les mugroneres.

En resum, els inicis de la lactància no sempre són flors i violes, però només són els inicis, i un cop agafem el ritme tot va rodat. Són uns dies d’adaptació a la nostra nova condició de mare i al nostre fill o filla, i igual que ho fem nosaltres a nivell personal també ho fan els nostres pits i la pròpia llet. Algunes vegades per vergonya, i altres per por a quedar malament amb els altres, ens desatenem a nosaltres mateixes, i és important trobar l’espai i el moment per a mimar els nostres pits pel nostre bé i pel del nostre petit. I sobre tot, si necessitem ajuda no hem de dubtar ni un segon en buscar-la.