Pinzellades d'esterilitat

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


LA MOTXILLA

Fins ara he parlat molt sobre embarassos, parts, alletament, emocions... però no havia entrat en el terreny de l’esterilitat i la infertilitat. Avui faig el pas, i començo a treure el tema, que donarà per unes quantes entrades. No pretenc fer una classe magistral, sinó simplement aclarir conceptes per intentar ajudar aquelles parelles que es troben en aquesta situació o aquells qui teniu amics o familiars amb aquest problema (i que potser moltes vegades no sabeu què dir).

D’entrada, aclariré els conceptes “esterilitat” i “infertilitat”, que sovint es confonen. Una parella estèril és aquella que no aconsegueix un embaràs de manera espontània, tenint relacions sexuals sense protecció. Parlem d’esterilitat primària quan aquella parella mai ha aconseguit un embaràs, i d’esterilitat secundària quan el que no arriba és el segon embaràs (o successiu). El termini estàndard per parlar d’esterilitat és d’un any, però en alguns casos concrets l’escurcem (edats avançades, determinats antecedents, etcètera). Això és diferent d’una parella infèrtil, que sí que aconsegueix embaràs però aquest no arriba al final amb èxit. Aquí inclouríem els avortaments de repetició.

Què és més frustrant? Tot. Voler ser mare o pare i no aconseguir-ho és horrorós. Per sort no m’hi he trobat en primera persona, però sí que m’hi trobo en el meu dia a dia professional, i en el meu cercle d’amistats. Hi ha qui ho porta millor i qui ho porta pitjor, però ningú ho porta bé del tot. D’acord que quan aconseguim l’embaràs i aquest arriba a bon port les alegries es multipliquen, però mentrestant, entre tots, hem de fer que aquest camí sigui el menys dolorós possible.

Avui em centro en l’esterilitat i deixo la infertilitat per un altre moment. Hi ha dos tipus de parelles estèrils: les conegudes i les noves. Les conegudes són parelles que visites regularment i que després d’una temporada de cerca d’embaràs et comenten que no han aconseguit el seu somni, i les noves són les que després de peregrinar per diferents ginecòlegs, i potser fer algun tractament sense èxit, o uns quants, aterren un dia a la teva consulta. Les diferencia una cosa: la motxilla. I és que les parelles estèrils porten una motxilla a l’esquena. Comencen amb la motxilla buida el primer dia que li diuen a un metge que no aconsegueixen embaràs, i la van omplint de proves, frustracions, lectura i més lectura, tractaments, despesa econòmica, emocions diverses, esperances truncades, desconfiança... Dic lectura perquè les parelles estèrils acostumen a llegir molt sobre el tema: llibres, pàgines web, fòrums... la xarxa està plena d’informació.

Amb les parelles conegudes comencem l’aventura amb la motxilla buida i les piles carregades, i anem veient com aquesta s’omple dia a dia, però les noves ens arriben de cop i amb la motxilla plena a rebentar... i ens hem de guanyar la seva confiança. I sovint han llegit tant que tenim la sensació que saben més que nosaltres, i ens fan unes preguntes que no sabem per on agafar. També ho hem de fer molt bé, perquè fan un esforç confiant en nosaltres i en allò que els proposem, i una altra pedra a la motxilla pot significar molt.

El primer tractament fa il·lusió i tothom hi diposita esperances. Tant de bo en puguem celebrar l’èxit, però si no és el cas, pedra cap a la motxilla que va. En un tractament dipositem una esperança, una confiança, i quan ja n’han fracassat uns quants costa confiar en la possibilitat de l’èxit. Una part del a ment hi vol confiar, vol pensar que anirà bé, però l’altra diu que si es fa massa il·lusions el cop serà més fort i la pedra pesarà més... costa trobar l’equilibri, i més quan la motxilla comença a estar plena. Aquí la unió de la parella és bàsica i fonamental.

L’entorn de les parelles estèrils és molt poc favorable: estar en edat fèrtil implica tenir amics que no paren de tenir nens, i alguns a sobre (sovint sense saber res de la seva situació) especifiquen que l’embaràs els ha plogut del cel, sense buscar-lo. L’entorn pressiona: “quan us decidireu?”. Cada anunci d’embaràs és un drama. Veure embarassades pel carrer, o nadons, esdevé cada dia més dolorós a mida que la motxilla es va carregant.

Amb tot aquest context al darrera, les parelles estèrils no són fàcils de tractar. Són diferents de la resta de pacients, però no pitjors, ni estranyes... tenen la seva motxilla. Necessiten més, quelcom diferent. Són més metge-dependents, és a dir, quan troben un professional en qui confien els costa més confiar en el que els diu un altre. Les visites no poden durar cinc minuts. Hem de seure, preguntar com estan més enllà d’aquella hormona alta o baixa, què els preocupa. Transmetre que som al seu costat.

Bé, aquí acabo la primera entrada sobre aquest tema que he decidit encetar. Properament (espero que pugui ser aviat) explicaré els primers estudis bàsics que fem a la parella que consulta per esterilitat, i per què els fem.  

Tornem-hi!

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Doncs sí, les vacances s'acaben, i tornem a la rutina. Fa pena deixar enrere els dies de llibertat d'horaris i fer allò que més t'agrada, però el que més greu em sap és no veure els meus nens tant com m'agradaria. Malgrat això, em prenc l'inici del curs escolar com una nova aventura. Ens esperen mesos de feina, matinar, rutines, fred... però també de moltes novetats, aprenentatges, creixement, projectes personals i professionals, etcètera.

L'estiu que ve els meus fills tindran un any mes. Què aprendran durant el proper any? Com seran físicament? Com evolucionaran? Tot plegat em fascina i friso per viure aquest procés al seu costat. Cadascun d'ells al seu nivell i al seu ritme, d'acord amb la seva edat, descobriran infinitat de coses al llarg del seu dia a dia. Petites coses que, sumades, els faran grans.

I jo, com seré? Físicament ja sabem que assolim la plenitud a la trentena i després ja envellim amb més o menys gràcia... però personalment encara hem de créixer, i molt. Personalment i professionalment. Aquestes vacances ansiades, necessitades, i crec que també merescudes, m'han servit per carregar piles i agafar aire. Aire i energia per a nous projectes, noves fites, nous reptes.

Sabem que la Medicina evoluciona constantment. La Societat també, a marxes forçades. Néixer és Medicina i és Societat, i per tant és un tema calent a l'aigüera. Els professionals que ens hi dediquem hem de ser conscients d'aquesta constant evolució i n'hem d'estar molt pendents, i donar resposta a les necessitats de la Societat i sobre tot de les persones que han decidit confiar en nosaltres. Quan jo era resident de primer any parlar de parts no intervinguts era anecdòtic, i avui dia és el més normal del món... qui sap si d'aquí dues dècades no s'ho plantejarà ningú, però ara el present és aquest. La meva mare va passar per tot un treball de part de natges (que va acabar en cesària urgent), més endavant es van començar a fer cesàries a totes les primípares amb nadons en podàlica, i ara es torna a debatre el tema.
En definitiva, es tracta d'adaptar-se al present, de la mateixa manera que Olivetti va deixar de fer màquines d'escriure per fabricar cartutxos d'impressora. Però per adaptar-nos al present, hi hem de creure i n'hem de tenir ganes, i no només fer-ho amb "finalitats comercials".

Us desitjo un molt bon inici de curs, que es compleixin els vostres somnis i que gaudiu de tots els vostres aprenentatges i els dels vostres petits/es. Ben aviat espero poder-vos explicar un somni fet realitat (que no és un tercer nen).

Vacances!

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Marxeu de vacances? Molts sí, i aquest és el tema estrella a la consulta les darreres setmanes. En aquesta època de l'any sorgeixen tota mena de dubtes al voltant dels viatges, els vols en avió, les remullades a la piscina, etcètera. Ja vam parlar fa poc de banyar-se al mar o a la piscina estant embarassada, i avui intentaré resoldre la resta.

En primer lloc cal triar dates. Ens toca alguna prova important aquelles setmanes? Hi ha visites i exploracions que es poden endarrerir o avançar unes setmanes, però per exemple l'ecografia de les 12 setmanes té poca mobilitat de dates. Tinc pacients que se'm presenten a fer l'ecografia morfològica a les 18 setmanes i s'han d'acabar reprogramant, i d'altres que em diuen directament que se la faran a Sevilla.

Després cal decidir on anirem de vacances. Platja, muntanya o ciutat? Lluny o a prop? Això és a gust del consumidor, però sí que us dono uns quants consells:

- És preferible viatjar a un lloc prou desenvolupat com per trobar un hospital relativament a prop si no ens trobem bé. Potser deixaria els safaris per Kènia per més endavant, per exemple.

- A més a més, algunes destinacions tropicals requereixen medicació per a prevenir la malària o bé vacunacions que poden estar contraindicades en l'embaràs. I alhora és més fàcil patir una gastroenteritis amb el conseqüent risc de deshidratació.

- Les destinacions urbanes generalment impliquen recórrer ciutats a peu, i hem de tenir en compte que moltes dones embarassades es fatiguen abans i potser no gaudiran tant del viatge.

- Cal tenir en compte les setmanes de gestació a l'hora de triar la destinació. No és el mateix estar de 10 setmanes que de 33.

Un cop triada la destinació, ens hi haurem de desplaçar.

- Poden volar les embarassades? Quan s'apropen vacances em faig un fart de fer informes mèdics on consti que Fulanita de Tal està embarassada de X setmanes i pot volar en avió sense problemes. Doncs sí, fins a un estat avançat de gestació es pot volar en avió si no hi ha cap complicació de l'embaràs. Algunes areolínies demanen informe mèdic sempre, i d'altres a partir de les 24-28 setmanes, així que millor trucar a la companyia abans de viatjar. Algunes permeten volar fins les 34 setmanes, i d'altres fins les 36. Ara bé, no és el mateix volar a Mallorca que a fer un transatlàntic: en vols llargs el risc de trombosi augmenta en les embarassades, i per tant és important moure's per l'avió amb certa freqüència. I a dones embarassades amb altres factors de risc de trombosi, com per exemple obesitat, els desaconsellaria realitzar vols llargs (més de 6-8 hores) si els poden evitar.

- Pel que fa a desplaçaments amb cotxe, sobre tot si són llargs, és important hidratar-se i parar una estona cada 2-3 hores... però vaja, la bufeta d'una embarassada tampoc resisteix més estona sense visitar el lavabo d'una àrea de servei. Si teniu aire acondicionat al cotxe, millor que millor.

- Hi ha gent que opta pel vaixell, o per contractar un creuer. La majoria de companyies demanen informe mèdic. No hi ha cap problema si no hi ha cap complicació de l'embaràs, però sí que cal tenir en compte la tendència habitual a marejar-se al mar... a mi ja m'entra de tot només de pensar en un vaixell, així que embarassada és la darrera cosa que hagués fet.

On ens allotgem? Hotel? Casa de familiars? Càmping? Una altra cosa que va a gust del consumidor, però sí que us aconsello evitar dormir dues setmanes a terra o en un sofà llit incòmode que es clavi per tot arreu, pel bé de la vostra esquena. Recordem que durant l'embaràs són freqüents els dolors d'esquena i pèlvics, i una mala postura a l'hora de dormir pot ser bastant traidora.

Pel que fa al menjar, és important fer 5 àpats diaris, però això també ho és mentre som a casa, així que no cal concretar res més.

Per acabar, donaré uns quants consells logístics que crec que poden ser d'utilitat.

- És aconsellable contractar una assegurança de cancel·lació quan reservem les vacances. Potser ho estem fent amb antelació i ens trobem fantàsticament, però existeix la possibilitat que sorgeixi alguna complicació abans de marxar o simplement ens deixi de venir de gust el viatge.

- Parlant d'assegurances, hem de planificar què hem de fer si necessitem atenció mèdica. Si no sortim de l'Estat Espanyol, la Targeta Sanitària pot ser una bona companya de viatge. Si disposem d'assegurança privada, podem trucar la nostra companyia per informar-nos de centres hospitalaris propers a la nostra destinació on ens podrien atendre... sempre és millor fer-ho abans de marxar que en plena urgència a les 3 de la matinada. En cas de viatges internacionals, hem de tenir algun tipus d'assegurança mèdica que ens cobreixi l'assistència si no volem rebre una factura desorbitada.

- Si es disposa de carnet d'embarassada, no és mala idea portar-lo a la maleta. Però no tothom en té, i no passa res. Només cal conèixer la data de l'última regla i saber explicar que l'embaràs ha transcorregut amb normalitat. I, si us dóna més tranquil·litat, podeu demanar al vostre obstetra un petit resum de la vostra gestació.

- Moltes dones embarassades tenen desinhibida la part del cervell que controla les compres. Bromes a part, qui no ha comprat cosetes per al seu nadó estant de viatge? O roba d'embarassada o productes cosmètics? Jo la primera. Així que millor tenir certa previsió d'espai a la maleta.


Bones vacances... i bon viatge!!!

Experiències alletant... i deslletant

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Quan fem lactància materna, arriba un dia en què, pel motiu que sigui, deslletem el nostre fill o filla. Alguns es deslleten sols, i altres no deixarien de mamar mai i és la mare qui, pel motiu que sigui, marca el moment. Avui no entraré en què és millor, ni quan és el moment, ja que a cada casa es fan les coses d'una determinada manera. Simplement explicaré què m'ha funcionat a mi amb els meus fills: dos nens diferents, i dues situacions diferents. Hi ha mares que alleten més temps, igual que n'hi ha que no ho fan, i cadascú sap quan és el seu moment.

He donat el pit als meus fills 18 i 22 mesos respectivament. I les dues vegades he estat jo qui he decidit deixar-ho i per motius diferents.

La meva filla gran va parlar molt aviat, i amb 18 mesos podies mantenir una conversa amb ella. Com a nena d'alta demanda que ha estat des del dia que va néixer, anar a dormir era tot un número: "ara dona'm teta", "ara fes-me un bibi", "ara rasca esquena", "ara estira't aquí"... i així podien passar ben bé dues hores fins que se li esgotaven les piles. I a més a més mamava dos minuts i amb ànsia, i em feia mal, de manera que vaig deixar de gaudir de la lactància i vaig decidir plegar. Va ser relativament fàcil: li vaig explicar que la llet de la teta era pels petits, i que ella era gran i havia de beure llet fresqueta de la nevera, i ho va entendre a la perfecció. Ens va ajudar el fet que eren vacances de Nadal i anàvem desmarxadíssims amb els horaris, de manera que a l'hora de dormir no seguíem les rutines habituals. No vam tenir plors, ni rebequeries, ni res de res. Va ser una fase més que vam superar amb èxit.

Quan estava embarassada del nen, la nena cada dos per tres deia que quan naixés el seu germà ella voldria tastar la llet de la teta. Jo li deia que cap problema, tot i que tampoc m'imaginava fent tàndem. Fins i tot un dia va venir a casa una amiga amb el seu nadó i ella n'hi va demanar, però no va saber mamar. Treia la llengua i reia, però no s'atrevia a agafar-se. Quan va néixer el nen, tal com va entrar ella per la porta es va mirar el seu germà durant uns segons i el primer que va demanar va ser tastar la llet del pit. I tampoc sabia mamar. Quan el seu germà prenia pit, ella de vegades donava el pit a alguna nina (en una posició perfecta que ja agradaria a moltes mares primerenques), però no feia massa cas del tema.

El nen va mamar moltíssim a les nits fins passat l'any, moment en què jo estava físicament destrossada. Pit cada hora, dormint com en Quasimodo, llevant-me a les nits a fer parts i fent guàrdies... no tenia ganes de fer res, no gaudia de res perquè només pensava en dormir, i el dia que no vaig veure un semàfor en vermell i me'l vaig saltar (per sort no va passar res) vaig tocar fons i es va acabar el pit de nit. Va ser una nit dura, però a partir de llavors el nen va dormir molt millor i jo em trobava molt millor i tenia moltes més ganes de fer coses i l'energia de sempre.

De dia, però, va continuar prenent pit. No me'n demanava massa, tan sols a primera hora del matí i quan es llevava de la migdiada, i si li entrava la tonteria de gana-son a les 7 de la tarda. I només si hi era jo, és clar. Això sí, si estava malalt, s'alimentava de pit. Però va arribar un moment en què als matins ja no demanava pit, i només mamava cada 3-4 dies, i jo volia començar una dieta... així que vaig decidir plegar. Ell, amb 22 mesos, no tenia la maduresa de la seva germana, i si li explicava la història de la lleteta de la nevera ja podia dir missa... és un home en miniatura, i els homes necessiten instruccions concretes i explicacions pràctiques. Vaig optar per la tècnica de les tirites: una tirita a cada pit, i "la mama té mal a la teta". El primer dia va al·lucinar, i anava repetint "a mama, a maaaal", i reia. Quan demanava pit, ràpidament em posava les tirites i es conformava, i li feia gràcia i tot. Fins que ja ho va deixar de demanar. Passat un mes, aproximadament, me'n va demanar, però ja no sabia com agafar-se. I veu la seva amigueta prenent pit i no fa cap comentari al respecte, ni en demana.

Com veieu cada nen, encara que sigui de la mateixa mare, és un món. El que em funciona amb un és impensable amb l'altre, tant amb el pit com amb la resta de coses. No negaré que trobo a faltar donar el pit. Per mi la lactància ha estat una època fantàstica de la meva vida, i n'he gaudit moltíssim. No em sento malament pel fet d'haver estat jo qui ha dit prou les dues vegades, i més veient que tant la nena com el nen han acceptat el canvi amb tota la naturalitat del món, com una fase més en el seu desenvolupament. No hi ha una edat màxima per deixar de donar el pit, però a totes ens arriba el moment algun dia.

Confiança mútua: la clau de l'èxit

Si cerquem la paraula confiança a Google, la primera entrada que ens apareix correspon a la Wikipèdia, i diu així: La confiança és un sentiment cap a les altres persones que indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta. La societat es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència i l'establiment de normes comunes. Aquesta confiança també es dóna en altres espècies animals però no es considera com a tal perquè depén de l'instint, no és conscient com en el cas dels humans. Quan la confiança està més enllà de la racionalitat, això s'anomena fe.

Les persones confiem en altres persones diàriament i en molts aspectes de la vida. De vegades ho fem d'entrada, si no tenim cap motiu per a desconfiar, i d'altres vegades necessitem que se'ns demostri que podem confiar. Tot dependrà de la nostra manera de ser i de les nostres experiències viscudes.

Pel que fa a la Salut, els usuaris o pacients no tenen més remei que confiar en algú. A la Sanitat Pública no sempre es té l'opció de triar (però sempre es pot demanar un canvi o una derivació a un altre lloc), i en Sanitat Privada tenim més opcions, però sempre hi ha una primera vegada en la qual ens posem en mans d'aquella persona que no coneixem i hem de pressuposar que farà bé la seva feina.

Pel que fa a la Salut de la Dona i l'atenció a l'embaràs, part i postpart, la confiança és sumament important. En una especialitat en què les pacients tenen moltes coses a decidir, i cada vegada estan més informades i acostumen a tenir clar què volen, la relació pacient-professional s'ha de basar en la confiança... però en la confiança mútua. Per a que tot vagi bé, hem d'estar tots tranquils i relaxats, i segurs de nosaltres mateixos.

Jo estic encantada de deixar que el part segueixi el seu curs fisiològic si estic tranquil·la. Què em dóna tranquil·litat? D'entrada, saber que la mare i el fetus estan bé. La mare em pot transmetre verbalment que està bé, li puc prendre la tensió, puc saber si es tracta d'un embaràs de baix risc, etcètera, i sé que el fetus està bé si té un monitor (continu o intermitent, segons la situació) correcte. Per exemple, deixaré que un expulsiu sigui més llarg si estic escoltant el fetus, si veig que no fa desacceleracions o si es recupera bé en cas de fer-les (els descensos de la freqüència cardíaca fetals són habituals en l'expulsiu, i hem de comprovar que posteriorment es recupera el ritme correcte). En canvi, si va passant l'estona, apretem, no surt, fa estona que no el sentim, ens posem nerviosos.... acabem instrumentant. Una altra cosa que em dóna tranquil·litat, per exemple, és el fet que tota dona en treball de part porti una via venosa, encara que sigui tapada i no se li estigui administrant res. Si ens fa falta, la tenim. I, per últim, però no menys important, necessito que confiï en mi i en la resta de professionals que estem en escena.

I també em sento segura si em sento còmoda amb la situació, si sé que aquella dona confia en mi, si sé que se sent segura. És a dir, la relació de confiança ha de ser mútua, bilateral. Si la detecto hostil, desconfiada, penso que està disconforme o que a la mínima em denunciarà, no anem bé. O si per exemple tinc el pressentiment que està passant alguna cosa, o estic detectant que alguna cosa no va bé, i he d'actuar, m'agrada que la meva pacient sàpiga que no li estic fent un fórceps o una cesària perquè a mi em ve de gust, sinó perquè és el que toca en aquell moment per a que tothom estigui bé. Perquè si es pensa que li he fet la cesària per marxar a esquiar, no estarà satisfeta, i la satisfacció és tan important com la salut física.

Si la dona se sent segura, allibera oxitocina, que és l'hormona encarregada de la progressió del part i de la presència de contraccions. Com he explicat en l'entrada anterior, quan era resident em va quedar gravada una frase de Michel Odent: "l'oxitocina és l'hormona de l'amor". I és ben cert, perquè els seus nivells augmenten durant l'acte sexual i en l'orgasme. D'altra banda, l'adrenalina, que s'allibera en situacions d'estrès, inhibeix l'oxitocina.

Una dona que està de part i se sent segura i ben acompanyada té les condicions ideals per a que el procés evolucioni correctament (tot i que això no és l'únic fet condicionant evidentment). I alhora té eines per a adaptar-se a la situació segons com van esdevenint els fets, i encaixarà molt millor la necessitat de qualsevol intervenció o actuació mèdica. En canvi una dona que se sent insegura, en un medi hostil, que no confia en qui l'està atenent, segrega adrenalina i és més difícil que tingui el part que volia. I, a més a més, no gaudirà i no marxarà contenta i satisfeta.

Si el mateix professional que ens assisteix el part ens ha controlat els nou mesos d'embaràs, cultivar aquesta relació de confiança mútua és relativament fàcil. Si hi ha sintonia ens acabem guanyant la confiança de la pacient, i si no n'hi ha probablement buscarà un altre professional. Però també n'hi ha que continuen amb nosaltres, malgrat no estar del tot a gust... i això que als hospitals no segrestem la gent. I la desconfiança és una gran font de problemes.
Quan qui ens controla l'embaràs no és la mateixa persona que ens assisteix el part, sempre hi haurà algun tipus de contacte abans de l'expulsiu, encara que sigui a l'últim moment. De seguida veurem si hi ha confiança. De vegades dedicar cinc minuts a parlar amb la pacient, presentar-nos, conèixer la seva història clínica i saber quines expectatives té del seu part, és suficient. No li podem veure abans el cul que la cara, ni a la privada ni a la pública.

La pacient, com a pacient, també ha de posar el seu granet de sorra i estar oberta a confiar. Hi ha dones que no es refien de la seva pròpia ombra i troben problemes a tot arreu: tant amb el metge com amb l'administrativa, amb la temperatura de la sala, amb el del restaurant, amb la mestra del seu fill i a tot arreu on van. I en algun lloc han de parir...

El meu consell a totes les futures mares és que, si poden, triin el professional que les acompanyi en aquest període tan trascendental de les seves vides. I que confiïn en aquesta persona o en aquest equip de persones, o bé busquin algú amb qui se sentin realment còmodes. Només així acabaran satisfetes amb el seu part, sigui quin sigui el desenllaç. En Obstetrícia, la clau de l'èxit es troba en la confiança mútua.

Part en progrés: no destorbeu

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

El proper dissabte dia 1 de juny tinc una cita: la jornada anual de Dona Llum, l'Associació Catalana per un Part Respectat. El títol de la jornada d'enguany és "Part en progrés: no destorbeu", cosa que probablement us recordarà als cartells que podem penjar a les habitacions dels hotels quan no volem que entri ningú a netejar. I és que de la mateixa manera que quan estudiem a la biblioteca (quins temps aquells...) necessitem silenci, quan estem parint necessitem pau i tranquil·litat, i sentir-nos segures. Com em va quedar gravat de Michel Odent en una conferència a la qual vaig assistir quan era resident, l'oxitocina és l'hormona de l'amor, i l'adrenalina inhibeix l'oxitocina. És per això que els animals, quan se senten amenaçats, no tenen contraccions.

El terme part respectat cada dia és més habitual entre les embarassades. Es tracta d'un part en què la dona se sent segura i acompanyada, està informada de tot allò que està passant al seu voltant i és partícip de totes les decisions que es prenen. El nadó i la mare són un conjunt i no se separen si no és estrictament necessari. Un part respectat no té per què ser sense cap mena d'intervenció. Pot ser més o menys intervingut depenent de la situació i de les preferències de la dona, i de fet també podem parlar de cesàries respectades. O podem fer una inducció pel motiu que sigui i convertir-la en un moment màgic i respectat. És com anar en barca per un mar serè, sense onades, o com a molt amb onades de les que no arriben a trencar...

Ahir vaig assistir el part d'una noia que havia tingut la primera filla en un hospital que té una gran fama de fer les coses molt bé. Doncs ella estava molt espantada pel part, perquè tenia un molt mal record del part anterior, s'havia sentit sola, molt poc acompanyada i poc respectada. Sentir relats així m'entristeix. Per sort, aquesta vegada tot va anar com ella volia i es va poder esborrar les pors.

Doncs bé, el dia 1 de juny diferents professionals de l'atenció al part parlarem de parts respectats, i de les necessitats de les mares i dels nadons. Perquè no només hem de tenir en compte aspectes mèdics i tecnològics, sino també la vessant emocional del part. No hem d'oblidar que estem acompanyant uns pares en un procés absolutament trascendental de les seves vides, i alhora estem ajudant a un nadó a fer el seu viatge cap a la vida extrauterina. Aquest paper tan important que ens han concedit ens l'hem de prendre seriosament.

El Dr Jiménez Ortuño i jo explicarem com treballem al nostre hospital i com enfoquem l'atenció al part. Som conscients que cada dona és un món i té unes expectatives i preferències, i per això estem oberts als desitjos de les nostres pacients per a que visquin una experiència feliç amb la seguretat d'un entorn hospitalari. Tenim imatges que il·lustren el nostre dia a dia, però sé que les millors instantànies són les que es capten des de l'altra banda: les fotografies que fa el pare o l'auxiliar mentre nosaltres estem treballant. Per tant, si algú que hagi tingut el seu nen/a a l'Hospital General de Catalunya vol compartir les seves imatges amb els assitents a la jornada me les pot fer arribar per correu electrònic a rodellar.laura@gmail.com.

Gràcies i fins dissabte que ve!

Més informació sobre la jornada a www.donallum.com

I ara la Kate Middleton

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Les maternitats de les famoses sovint es comenten als mitjans de comunicació i a la xarxa, i ser jutjada per com pareix és un dels preus que malauradament acaba pagant una dona mediàtica. Si el part és un dels temes estrella que es comenten a Internet, imagineu-vos si hi afegim la premsa rosa pel mig. De la mateixa manera que la cesària programada de la Shakira va despertar milers de comentaris i crítiques, ara li toca el rebre a Kate Middleton, la Duquesa de Cambridge.

La premsa rosa de tot el món en va plena: Kate Middleton ha manifestat que vol tenir un part natural, i que després de parir passa olímpicament de mainaderes i se'n va a casa dels seus pares per a que sigui la seva mare qui l'ajudi amb la criança del seu nadó. Si volgués una cesària programada també es comentaria, evidentment, de la mateixa manera que quan estava de poques setmanes va ingressar a l'hospital per una afecció lleu i els paparazzis de mig món van tenir feina.

Fent una ullada per les notícies que comenten el tema he llegit que el Príncep Guillem està un xic preocupat per aquests desitjos, i descriuen la Duquesa com una dona tossuda i que s'intenta allunyar de les tradicions. Amb això hem d'interpretar que voler tenir un part natural és pura tossuderia? Suposo que alguna cosa han de dir per treure suc a la notícia. El que sí que es nota és que molts d'aquests periodistes que comenten el tema no tenen ni idea de què és un part natural, i de la importància de decidir certs aspectes. Si ets la Duquesa de Cambridge no pots tenir el part que desitges? Has de parir pentinadeta i amb el rimmel al seu lloc? Doncs ella també té dret a moure's, a cridar, a adoptar la postura que el cos li demani i a prendre les seves pròpies decisions (si no hi ha complicacions és clar). Potser una altra dona hagués passat d'aixecar polèmica, però ja sabem que no és el primer cop que la dona del Príncep se salta el protocol habitual.

Per part meva, em sembla fantàstic que una dona famosa i mediàtica pugi al tren del part natural. Aviam si ens allunyem una mica de l'estereotip de famosa igual a cesària programada i liposucció de regal.  Les dones mediàtiques són exemples per a moltes persones anònimes; podem estar d'acord amb aquest fet o no, però és així (ens ho demostra la quantitat de nenes nascudes a l'era Operación Triumfo que es diuen Chenoa). Doncs bé, podrem estar disposades o no a tenir un part natural, unes ho faríem i d'altres no, de la mateixa manera que hi ha dones que senten la paraula "cesària" i se'ls obre el cel. Però el fet que algú com Kate Middleton expressi les seves voluntats de cara al seu part, el planifiqui i trii curosament el centre hospitalari on naixerà el futur rei d'Anglaterra, és un gran exemple a seguir.

Al juliol estarem tots expectants per conèixer els detalls d'aquest part tan esperat. A l'hospital triat es deuen fregar les mans, i tenen feina a crear l'escenari ideal per a aquest event, perquè estic convençuda que li adequaran la sala de parts a la seva mida i amb les mesures de seguretat i privacitat adients, i amb tot un Departament de Comunicació al darrera treient fum per les orelles. Ara bé, al centre en qüestió també li cau una bona responsabilitat: si tot surt rodó i la Duquesa té un part fàcil i sense complicacions, i es compleixen les seves expectatives, no podrà tenir millor publicitat. Però si alguna cosa es gira del revés, o decideix que li posin analgèsia peridural a mig procés, o acaba en cesària d'urgència (coses que poden passar com a tot arreu), que déu els agafi confessats. Tenir famoses entre mans pot ser una gran eina de màrqueting... però és un risc.