De París?

Quan s’és pare, tard o d’hora arriba la mítica pregunta: “d’on vénen els nens?”. Als nostres avis, quan eren petits, els explicaven que els nens els duia un cigonya de París i es quedaven tan amples, però avui dia els nens reben tanta informació per totes bandes que no es conformen pas amb una explicació tan poc científica com aquesta. Als 80-90 estudiàvem la reproducció humana a 5è d’EGB, i fins llavors la majoria de nosaltres érem profunds ignorants en la matèria (recordo un company meu de classe desmaiat a terra a classe de Ciències Naturals), però ara la informació vola tant que tot ho acaben descobrint més aviat.

Quan estava embarassada del nen, la meva filla estava fascinada amb la panxa, i amb el fet que hi hagués algú allà dins que es movia, i tenia molt clar que el trauria l’Helena d’allà dins. No feia massa preguntes, però és cert que només tenia dos anys i mig. Si algú li demanava per on sortiria el nen, contestava “per una porta” i no anava més enllà. I sempre ha sabut que la mama treballa traient nens de la panxa de les seves mames, però aquí quedava la cosa.

Al llarg de les darreres setmanes, però, li pica molt la curiositat i tot són dubtes i preguntes al voltant del tema: sovint em pregunta si em vaig menjar el seu germà (i ho fa en situacions com a la cua del supermercat), i quan li dic que no em respon que llavors per què el tenia dins la panxa. Fa un parell de setmanes ens va dir, tota alarmada, que ella no havia vist sortir el seu germà i que ho volia veure (com si es pogués tornar a col·locar dins la matriu), i li vam dir que era un moment on només podia ser-hi el pare, la mare i el metge, però no li va fer massa gràcia. 

Uns dies més tard va preguntar per on havia sortit el nen, i son pare li va contestar “pel forat de la patata de la mama”. No s’ho va creure pas, i em va dir tot rient “mira mama què diu el papa, que el nen va sortir pel forat de la teva patata, tu creus?”. Aquest concepte, però, el va acabar integrant, perquè l’altre dia li va explicar a la seva àvia que els nens surten pel forat de la patata (textualment).

Davant la pregunta sobre la via d’entrada, algunes vegades el seu pare i jo hem fugit d’estudi canviant de tema, però avui ens hem trobat de ple amb l’interrogatori: com va entrar, i com va sortir, i per què (l’expressió “per què?” es pronuncia aproximadament un centenar de vegades cada dia a casa nostra). I no s’ha conformat amb l’explicació “el papa en va posar la meitat i la mama l’altra meitat”... “molt bé, però com?”. He anat a l’estudi i he rescatat un llibre que tenia guardat des de fa mesos després que el trobés en una paradeta al carrer: “Com neixen els bebès. Guia d’educació sexual per a nens i nenes” (Fenema editors). Explica les diferències entre els nens i les nenes, els caràcters sexuals secundaris, com es fa un bebè, com creix dins la panxa, com s’alimenta allà dins i com neix, tot plegat amb unes il·lustracions molt simpàtiques i entenedores i gens sortides de to (potser per a algú ho són, sempre hi ha qui s’escandalitza si veu un penis dibuixat).

Mentre el nen dormia, ens hem assegut tots tres davant del llibre i el meu home i jo li hem anat explicant tot el procés amb un llenguatge el més senzill possible, tenint en compte que la nena només té tres anys. Els pèls al “xixi” i al pito, l’amor, els ovaris, l’òvul, les boletes, l’espermatozou, el cordó umbilical, les contraccions, etc. Li hem deixat ben clar, però, que fins que no surten els pèls la vulva està tancada i no es poden tenir nens (tancant la porta a eventuals intents d’experimentació).

No és fàcil explicar una cosa així a una nena petita. Fa por ser massa explícit, però encara fa més por que entengui les coses del revés i es munti una pel·lícula capgirada dins del seu cap maquinador. Al final arribes a la conclusió que les coses, explicades amb naturalitat, sense posar-te vermell i sense tabús, també s’entenen amb naturalitat i es veuen com el més normal del món.

Redactaré una mica com li hem explicat, seguint el llibre, ja que sempre pot ser una ajuda a algun pare o mare que no sàpiga per on tirar davant de tal pregunta:

“Les nenes, quan són petites, tenen la vulva tancada, però quan es fan grans ja no, i els hi surten pèls. Els nens, quan són petits, tenen el pito petit, però després creix i els surten pèls al pito, a les boletes, als “sobaquillos” i a la panxa. Les dones a la panxa tenen una bosseta que es diu úter, i unes boletes que es diuen ovaris. Als ovaris hi ha unes rodonetes petitones que es diuen òvuls, i quan surten dels ovaris baixen cap a l’úter per un tubet que es diu trompa. I els homes, a les boletes, tenen guardats els espermatozous, que són com uns peixets. 

Quan un papa i una mama s’estimen molt i volen tenir un nen, el papa posa el pito dins la vulva de la mama i dispara molts espermatozous com si fos una pistola, i aquests fan una cursa per veure qui és el primer que troba l’òvul. El que guanya la cursa entra dins l’òvul, i això es diu fecundació. I llavors ja tenim dues cèl·lules: la meitat del papa i la meitat de la mama. Després les cèl·lules es van dividint en dues, i cada cop n’hi ha més, fins que es forma l’embrió, que primer és com un granet d’arròs i no té peus, però després li van creixent el cap, els braços, les cames, les orelles, etc. Llavors passa de ser un embrió a ser un fetus, i la panxa va creixent, i fa “patadetes” i es mou molt (com el seu germà quan era dins la panxa). 

Quan el nen ja porta nou mesos a la panxa, es col·loca cap per avall i l’úter fa força i l’empeny cap avall, cap al forat de la vulva, i això són les contraccions. Llavors, el papa i la mama se’n van cap a l’hospital, i primer surt el cap, i llavors el metge agafa el cap i estira i acaba de sortir tot el bebè. 

I dins l’úter hi ha una cosa que es diu placenta, i d’allà menja el fetus, a través d’un fil que és el cordó umbilical que li entra per la panxeta. I quan neix el bebè el metge talla el cordó perquè ja no el necessita, i li posa una pinça a la punta, i per això els nens que acaben de néixer porten la pinça al melic. I quan el nen ja és fora, menja llet del pit o del biberó”.

La meva filla, mentre li explicàvem tot el procés, feia una cara d’embadalida digna de retratar. Normalment quan li expliques alguna cosa vol anar més enllà i et pregunta el perquè de totes les petites coses, i no la talles fins que no li respons alguna cosa que la descol·loca de l’estil de “perquè l’Íbex 35 ha tancat amb pèrdues”, i avui ha escoltat sense obrir la boca. No sé què se li haurà quedat de tota la història, i no sé si demà li explicarà la seva versió a la mestra quan vagi a l’escola, però li posaré una nota a l’agenda explicant-li per si de cas. No sé quan ens tornarà a parlar del tema, perquè si ja li hem explicat no crec que ara l’inquieti (fins ara hi devia pensar sovint, sinó no trauria el tema a la cua del supermercat), i al seu caparró probablement bulliran altres assumptes transcendentals.

Per molts llibres que es tinguin preparats, quan arriba el moment et quedes parat i no saps com explicar-li, però ho has de decidir ràpid perquè aquells ullets penetrants t’estan fulminant amb signes interrogatoris i no pots titubejar. Segur que hi ha mil llibres que ajudin a explicar-ho, i cada psicòleg ho enfocaria d’una manera diferent, però no hi ha una norma exacta que ho dictamini. Quan és el moment? Jo diria que el dia en què ho pregunten. Hi ha nens més curiosos que d’altres, nens que es conformen més amb explicacions poc científiques i nens que no s’empassen segons quines històries sobre cigonyes. Cada nen té el seu moment, i l’hem de respectar. Tallar les ales a la curiositat i a les ganes d’aprendre no em sembla un bon camí; els pares som el referent dels nostres fills i hem de saber satisfer les seves inquietuds cognitives de la manera més didàctica que se’ns ocorri.