Parlem sobre el part

EL PERQUÈ DEL PART NATURAL

Ja fa temps que tinc ganes de parlar sobre el part, concretament sobre els diferents tipus de part. Sóc conscient que el tema pot donar lloc a polèmica perquè no tothom veu les coses de la mateixa manera, però no per això deixaré d’expressar el que penso de tot plegat... i potser puc aclarir les idees a més d’una dona. Ja vaig parlar fa temps del fet que el “com” portar els nens al món era important per a algunes persones, mentre que d’altres es prenien el part com un pur tràmit a través del qual naixia el seu fill... avui parlem del “com”.  El tema és extens i vull dir moltes coses, així que ho dividiré en vàries entrades per no fer-ne una de massa llarga.

Fa anys, en el nostre medi es va passar del part sense analgèsia ni control ni intervencions mèdiques (i més d’una desgràcia) al part absolutament medicalitzat i controlat, en què la dona era un zero a l’esquerra i el personal sanitari adoptava un paper absolutament paternalista: un bon enema i un bon rasurat dels genitals, anestèsia fins les pestanyes per a que la partera no molestés, ben quieteta a la llitera, oxitocina sistemàtica perquè s’havia de parir ràpid que després en venien més, expulsiu sense cap mena de sensació, sempre en la mateixa posició, amb una episiotomia sí o sí, i a vestir ràpid el nadó per a que no agafés fred... de fet parlo en passat però malauradament en alguns llocs això és el pa de cada dia. Avui dia, encara hi ha sales de parts que funciona com una fàbrica de nadons, amb romanticisme zero... com diria una ex-companya meva, “com una fàbrica de salsitxes”.

Què ha fet la societat envers això? Reaccionar i oposar-s’hi. Per què? Perquè avui dia la gent està informada. La paraula “part” té 68 milions de cerques mensuals a Google. “Part natural” en té 27.100, és a dir, gairebé 1000 diàries. Això demostra que la gent cerca informació sobre el tema, i com més informats estem més crítics i analítics som, i qüestionem el que ens envolta. La informació es troba a l’abast de tothom... però hi ha tanta informació a la xarxa que no ens podem refiar de tot el que llegim. I si a això sumem que un cop digerim el que llegim ens muntem la nostra pròpia pel·lícula i a més a més potser també la pengem a la xarxa, podem acabar amb un bon cacau mental. Així com la informació és bona, la desinformació i la mala informació juguen moltes males passades. Si fes una llista de totes les absurditats que he sentit a la consulta o que he llegit a la xarxa no acabaria mai. Un exemple: que l’analgèsia peridural retarda la pujada de la llet... científicament això no té ni cap ni peus, però la gent s’ho creu, i llavors un es fica en un fòrum d’Internet i ho explica, i un altre ho llegeix i ho explica en un altre fòrum, i fent el cafè amb les amigues, i ja l’hem feta grossa... a l’hora de parlar de parts tothom en sap molt, i és un tema prou seriós com per anar amb peus de plom.

Avui dia es parla molt del que la gent anomena “part natural”, i a mi aquest terme no m’agrada gens. No perquè no m’agradin els parts que s’anomenen així, sinó perquè prefereixo anomenar-lo “part sense intervenció”. De fet, cada part és diferent, no n’hi ha dos d’iguals, i per tant classificar-los en dos o tres tipus no és fàcil. Després hi ha el que la gent anomena “part respectat”, que ve a ser un part en què encara que s’intervingui mèdicament es respectin les decisions de la pacient i el seu ritme, no se separi el nadó de la mare si no és indispensable, i una sèrie d’actuacions que en realitat haurien de ser universals i que en definitiva fan que es visqui el part d’una manera més humana i no com una operació d’apèndix... així que aquest terme de “part respectat” hauria de ser aplicable a tots els parts. Per tant, un part “natural” generalment es considera “respectat”, però no tots els parts “respectats” són “naturals”.

Cada vegada més, a la consulta em diuen “vull un part natural”. El primer que faig és preguntar què entenen per part natural. Una resposta que rebo sovint és “que no em posin l’epidural ni oxitocina i que no em trenquin la bossa”. I per què? Perquè temen tot el “pack” que he comentat uns paràgrafs més amunt. La gent té por, i no por a parir (d’aquestes també n’hi ha), sinó por a que li facin una cesària, por a que el part no progressi per l’anestèsia i la manca de moviment, por a que els punxin l’esquena, por a que la separin del seu fill, por a que li facin una episiotomia enorme... i això pot ocasionar desconfiança envers les intervencions mèdiques i el personal sanitari. I la gent sovint associa l’analgèsia peridural a tot això. La gent té por a la intervenció mèdica, i és perquè fins ara ens havíem passat amb la medicalització.

Després hi ha qui vol un part sense intervenció per convicció: perquè vol parir sense cap element extern, sense cap intervenció més enllà de la pròpia natura, sense medicació, de la mateixa manera que s’ha parit tota la vida, confiant en el seu propi cos.... i de totes les dones que em demanen un part natural el primer dia, aquestes són la minoria.  I aquestes tenen molt clar què és un part natural, generalment estan molt informades, han llegit molt, i saben el que volen i el que no, i es preparen per al part físicament i mentalment mesos abans.  Però entre elles hi ha un petit subgrup de dones que desconfien totalment dels metges, que senten la paraula “ginecòleg” i s’imaginen el monstre de la destral... i tenir-les de pacients no és fàcil, i a sobre sembla casualitat però tenen la mala sort que se’ls giren els astres en contra i fan complicacions que capgiren els seus plans. I d’on ve això de tenir por als ginecòlegs? Hi ha moltes associacions i pàgines web on als ginecòlegs ens diuen de tot menys guapos. Venen la imatge de la llevadora com l’ésser respectuós, que desprèn amor per la partera amb efervescència, i mentre es troben en ple part idíl·lic apareix el ginecòleg amb el Ducados a la boca i les tisores de podar. I com diu la frase feta, “ni tots moros ni tots cristians”, no es pot posar tothom al mateix sac... a mi em fa mal llegir segons què sobre la meva professió i els meus companys.  

Tampoc es pot generalitzar per hospitals: hospital X partidari del part natural, hospital Y fàbrica de salsitxes. Jo crec que depèn de les persones que hi treballin en aquell moment, i de les ganes que hi posin, i del col·lapse que hi hagi. Hi ha centres amb molta fama de ser respectuosos, i d’altres amb fama de tot el contrari. S’expliquen experiències bones i dolentes de tot arreu. La gent està contenta si s’han complert les seves expectatives, i aquestes poden ser simplement que la mare i el nadó es trobin en bon estat de salut, o també haver gaudit del part, haver parit sense dolor, haver parit sense analgèsia, o haver parit per cesària el dia i l’hora acordats... per a gustos els colors. Si un hospital té fama de fer molts parts “naturals”, hi anirà molta gent, encara que vulgui parir amb analgèsia peridural, perquè això és una etiqueta positiva. La gent percep que allà els tractaran millor, que els cuidaran més. Si algú del nostre entorn ha quedat content d’un centre, hi anirem més convençuts que si algú ens n’explica males experiències. La fama fa molt: ven alguns centres i en condemna d’altres.

En resum, opino que la creixent demanda de part sense intervenció mèdica és la resposta de la societat envers l’excessiva i generalitzada medicalització dels parts. Tard o d’hora havia d’arribar, i més en una societat com la nostra on la informació es troba a l’abast de tothom. Els professionals que ens dediquem als parts hem de conèixer aquesta demanda i fer-li lloc en la nostra pràctica diària.

Em queden moltes coses per comentar: què és un pla de part, quan es pot dur a terme un part sense intervenció i quan no, quines actuacions tenen sentit i quines no... però en vull parlar detingudament i em sortiria una entrada de 15 pàgines, de manera que avui acabo aquí i seguiré preparant la propera.

Cada cinc minuts durant dues hores?

Una de les preguntes que em fan a la consulta, a banda de si es pot menjar pernil, és en quin moment s’ha d’anar a l’hospital. Tothom va amb el missatge de “quan tingui contraccions cada cinc minuts durant dues hores” gravat al cervell, i el meu objectiu d’avui és eradicar aquesta frase tan quadriculada i odiosa.

Les primeres contraccions reben el nom de “pròdroms de part”, i generalment són espaiades, poc intenses i poc doloroses. Això no vol dir que no serveixin per a res, sinó que són les responsables de l’esborrament progressiu del coll de la matriu i la dilatació dels primers centímetres. Aquesta fase pot durar hores o dies. Hi ha dones que tenen contraccions prodròmiques cada vespre que s’acaben aturant (jo he estat d’aquestes les dues vegades), i n’hi ha que no saben què és una contracció fins que comencen amb unes horetes de pròdroms i seguidament s’engega tot el treball de part. No tothom tolera els pròdroms igual de bé. Per què? Depèn molt de la preparació psicològica prèvia, de la sensació de seguretat, de la posició del nadó, de l’encaixament del cap a la pelvis, del llindar del dolor, etcètera.

L’escena típica és una parella dormint al llit, o descansant al sofà després de sopar. Ja porten dies esperant el moment, la maleta és a punt (des de les 32 setmanes aproximadament) i la família està pendent del telèfon per si truquen perquè van de part (o deixen de fitxar i es planten tots a l’hospital). Comença una contracció, ella fa una cara estranya (o comunica el que està passant a la seva parella amb una il·lusió tremenda), i ell automàticament treu el rellotge i mira l’hora: es disposa a comptar l’interval entre contracció i contracció. I a partir d’aquí poden passar moltíssimes coses: des que tingui aquesta contracció i cap més fins passada una setmana fins que faci una dilatació sobtada i es posi en fase expulsiva en menys de dues hores i acabi parint al cotxe. Per tant, cada part és un món.

Els humans som mamífers, i en el fons som animals. I tenim instint... i sentit comú (uns més que altres, però tots en tenim una mica). Per tant, independentment de rellotges i cronòmetres, jo crec que en el fons tota dona sap en quin moment ha d’agafar les maletes i anar cap a l’hospital. I encara que no estigui francament de part i la facin tornar a casa, aquella visita a Urgències li haurà transmès prou seguretat per continuar el procés a casa fins que es torni a activar prou com per tornar a marxar. Aquest és un altre tema: el pànic descomunal a que t’enviïn cap a casa. Això sovint es viu com una derrota, i no vull que ningú se senti frustrat perquè se li doni l’alta en la fase prodròmica del part... i jo he vist moltes dones (i parelles) decebudes, frustrades i enfadades perquè han de marxar a casa, i també marits/mares dient la famosa frase de “jo així no me l’emporto a casa”. Alguns s’emprenyen amb ells mateixos i amb el món, però d’altres ho fan amb el personal sanitari. 

Doncs encara que pensin que el viatge no ha servit de res, sí que ha estat útil: s’ha controlat el benestar de la mare i del fetus i s’ha valorat com va evolucionant la dilatació. Després d’unes hores de contraccions, no és pas descabellat fer una monitorització fetal de control, i comprovar que el nadó tolera les contraccions.

Quan s’ha d’anar a l’hospital doncs? Jo sempre dic el mateix: quan les contraccions no et deixen parlar, són de veritat. I això pot passar en una hora, en dues o en tres dies. I en tot aquest interval, s’ha d’anar a l’hospital quan se senti la necessitat de fer-ho. Més que les hores i els minuts, és la intensitat de les contraccions i el dolor el que marca el moment de marxar. Quan notis que se’t posa la panxa com una pedra, que fa cada vegada més mal, que el cul del nen no et deixa respirar i el seu cap t’oprimeix la bufeta i et faries pipí a sobre amb cada contracció, i que no et pots estar quieta perquè sembla que tinguis un coet de la NASA sota el cul a punt de fer-te enlairar, ves passant. Independentment de l’estona que portis així i de la freqüència de les contraccions.

Hi ha dones que a casa, per molt acompanyades que estiguin, senten una sensació de desemparament que les bloqueja i les fa patir, i seran candidates a ingressar a l’hospital abans, encara que sigui en una habitació de planta esperant que el procés acabi d’arrencar. Així perden la por a tenir un dolor insuportable i a parir abans d’arribar a l’hospital o arribar sense ser a temps de rebre analgèsia peridural... per a algú aquesta por pot semblar una tonteria, però és ben respectable i cadascú té les seves pors i les seves cosetes. La por al dolor és un altre tema, de vegades les contraccions prodròmiques fan més mal pel pànic a patir que pel dolor en si.

En canvi, hi ha altres dones que suporten prou bé aquestes primeres contraccions, se senten a gust a casa seva i es mantenen ocupades fent coses a casa o passant una estona a la banyera, o fins i tot fent un tomb (vaig tenir una pacient que un matí estant a 3cm se’n va anar a Ikea i no va ingressar fins al vespre, i va tenir un part fabulós), i poden permetre’s unes hores més de marge. Quan arriben les contraccions de la fase activa del part, es nota, perquè fan molt més mal que les altres. Tots tenim una veïna que té una amiga que va parir sense analgèsia i sense que li fes mal res, però en general les contraccions de part fan mal, i molt, i per tant no hi ha dubte que són de veritat.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de part que es desitja o s’espera. Si és té la idea d‘un part sense intervenció mèdica i sense analgèsia, no té cap sentit ingressar amb un centímetre de dilatació amb 10 o 12 hores de part per endavant. No cal fer tota la dilatació a casa, perquè llavors ja s’hagués triat parir a casa, però és convenient ingressar amb el treball de part ben establert. En cas contrari, el tema s’eternitza, la partera es posa nerviosa i el personal també, i s’acaba tenint de tot menys un part no intervingut. D’aquest tipus de part en vull parlar un altre dia amb calma, però en resum la gràcia és que sigui un part fàcil i rapidet, si no deixa de ser tan satisfactori com s’esperava.  D’altra banda, si es desitja analgèsia peridural i no es vol sentir massa dolor, ingressant a 3cm ja es va per bon camí, no cal patir fins als 8.

També cal calcular el temps que es triga en arribar a l’hospital: no és el mateix anar de Lleida a Barcelona que recórrer dos quilometres, i no és el mateix agafar la Ronda de Dalt a les 8 del matí que a les 3 de la matinada.

Qui t’acompanya també és decisiu. Si la teva parella s’enfila per les parets dels nervis necessitaràs anar abans a l’hospital que si et fa massatges a les lumbars. Hi ha homes que pateixen moltíssims, més que la dona que és qui pareix, i de vegades a l’hospital ens centrem en la mare i el pobre pare necessita tant o més recolzament. Hi ha dones que quan comencen amb contraccions se’n van a casa dels pares per passar allà l’estona. Si la futura àvia no es posa més nerviosa del compte, pot ser de gran ajuda, ja que ella va passar pel mateix en el seu dia. De fet les dones fins no fa massa anys parien en companyia d’altres dones, i els homes mentrestant ho anaven celebrant al bar.

El fet d’haver parit prèviament s’ha de tenir en compte. Quan és un primer part, la cosa sol anar per llarg, i encara que de vegades ens confiem i més d’una primípara arriba a l’hospital en dilatació completa (això més que un error de càlcul s’ha de considerar una gran sort), és més freqüent la que va i torna tres vegades. Quan no és el primer, la cosa canvia, i sol anar més de pressa.

No sempre el part comença amb contraccions, també és molt típic que es trenqui la bossa amniòtica i la dona perdi líquid. La bossa es pot trencar durant les contraccions o bé abans, i en aquest cas ho anomenem “ruptura prematura de membranes”, però no té res a veure amb un part prematur. En aquest cas, el més habitual és que el treball de part s’acabi desencadenant tard o d’hora, però això no sempre és així. Tot i que en alguns hospitals tenen protocols que permeten l’embarassada anar a casa amb la bossa trencada, a la majoria de centres la ruptura de la bossa és criteri d’ingrés. Ingrés no vol dir inducció al minut zero, ja que en molts llocs es donen unes hores de marge per a que es desencadeni el part per si sol. Si es trenca la bossa s’aconsella anar a l’hospital encara que no hi hagi contraccions. Si el líquid és clar, no cal anar-hi volant; el marge de maniobra depèn de la tranquil·litat de cadascú (jo amb la meva primera nena vaig deixar un marge que per mi era raonable i vaig posar mig món dels nervis). En canvi, si el líquid tira cap a un color groguenc o verdós, o bé és sanguinolent, millor anar passant sense entretenir-se per a comprovar el benestar del fetus el més aviat possible.

I en cas de sagnat què passa? Quasi totes les dones taquen una mica quan comencen a dilatar, perquè el coll de la matriu s’estova i se’n pot trencar algun petit vas sanguini. Alhora, el tap mucós és sanguinolent. Tacar una mica no és preocupant, però en cas de tenir un sagnat franc és aconsellable anar a l’hospital per a descartar complicacions.

D’històries n’explicaria mil, totes elles diferents i a la seva manera curioses. En el meu dia a dia veig de tot, i realment, encara que sembli un tòpic, cada dona i cada part és un món. En les mateixes condicions, no hi ha dues dones iguals. I cap dona té dos parts iguals. Realment el posar-se de part és un tema intrigant i emocionant, amb molt factor sorpresa, plantejant-te cada dia si serà aquell el dia i preguntant-te cada nit si et despertaràs amb contraccions o amb el llit mullat. En definitiva, si hem de resumir la pregunta “quan he d’anar a l’hospital?” en una frase, la resposta seria “quan sentis que ho necessites”. 

De París?

Quan s’és pare, tard o d’hora arriba la mítica pregunta: “d’on vénen els nens?”. Als nostres avis, quan eren petits, els explicaven que els nens els duia un cigonya de París i es quedaven tan amples, però avui dia els nens reben tanta informació per totes bandes que no es conformen pas amb una explicació tan poc científica com aquesta. Als 80-90 estudiàvem la reproducció humana a 5è d’EGB, i fins llavors la majoria de nosaltres érem profunds ignorants en la matèria (recordo un company meu de classe desmaiat a terra a classe de Ciències Naturals), però ara la informació vola tant que tot ho acaben descobrint més aviat.

Quan estava embarassada del nen, la meva filla estava fascinada amb la panxa, i amb el fet que hi hagués algú allà dins que es movia, i tenia molt clar que el trauria l’Helena d’allà dins. No feia massa preguntes, però és cert que només tenia dos anys i mig. Si algú li demanava per on sortiria el nen, contestava “per una porta” i no anava més enllà. I sempre ha sabut que la mama treballa traient nens de la panxa de les seves mames, però aquí quedava la cosa.

Al llarg de les darreres setmanes, però, li pica molt la curiositat i tot són dubtes i preguntes al voltant del tema: sovint em pregunta si em vaig menjar el seu germà (i ho fa en situacions com a la cua del supermercat), i quan li dic que no em respon que llavors per què el tenia dins la panxa. Fa un parell de setmanes ens va dir, tota alarmada, que ella no havia vist sortir el seu germà i que ho volia veure (com si es pogués tornar a col·locar dins la matriu), i li vam dir que era un moment on només podia ser-hi el pare, la mare i el metge, però no li va fer massa gràcia. 

Uns dies més tard va preguntar per on havia sortit el nen, i son pare li va contestar “pel forat de la patata de la mama”. No s’ho va creure pas, i em va dir tot rient “mira mama què diu el papa, que el nen va sortir pel forat de la teva patata, tu creus?”. Aquest concepte, però, el va acabar integrant, perquè l’altre dia li va explicar a la seva àvia que els nens surten pel forat de la patata (textualment).

Davant la pregunta sobre la via d’entrada, algunes vegades el seu pare i jo hem fugit d’estudi canviant de tema, però avui ens hem trobat de ple amb l’interrogatori: com va entrar, i com va sortir, i per què (l’expressió “per què?” es pronuncia aproximadament un centenar de vegades cada dia a casa nostra). I no s’ha conformat amb l’explicació “el papa en va posar la meitat i la mama l’altra meitat”... “molt bé, però com?”. He anat a l’estudi i he rescatat un llibre que tenia guardat des de fa mesos després que el trobés en una paradeta al carrer: “Com neixen els bebès. Guia d’educació sexual per a nens i nenes” (Fenema editors). Explica les diferències entre els nens i les nenes, els caràcters sexuals secundaris, com es fa un bebè, com creix dins la panxa, com s’alimenta allà dins i com neix, tot plegat amb unes il·lustracions molt simpàtiques i entenedores i gens sortides de to (potser per a algú ho són, sempre hi ha qui s’escandalitza si veu un penis dibuixat).

Mentre el nen dormia, ens hem assegut tots tres davant del llibre i el meu home i jo li hem anat explicant tot el procés amb un llenguatge el més senzill possible, tenint en compte que la nena només té tres anys. Els pèls al “xixi” i al pito, l’amor, els ovaris, l’òvul, les boletes, l’espermatozou, el cordó umbilical, les contraccions, etc. Li hem deixat ben clar, però, que fins que no surten els pèls la vulva està tancada i no es poden tenir nens (tancant la porta a eventuals intents d’experimentació).

No és fàcil explicar una cosa així a una nena petita. Fa por ser massa explícit, però encara fa més por que entengui les coses del revés i es munti una pel·lícula capgirada dins del seu cap maquinador. Al final arribes a la conclusió que les coses, explicades amb naturalitat, sense posar-te vermell i sense tabús, també s’entenen amb naturalitat i es veuen com el més normal del món.

Redactaré una mica com li hem explicat, seguint el llibre, ja que sempre pot ser una ajuda a algun pare o mare que no sàpiga per on tirar davant de tal pregunta:

“Les nenes, quan són petites, tenen la vulva tancada, però quan es fan grans ja no, i els hi surten pèls. Els nens, quan són petits, tenen el pito petit, però després creix i els surten pèls al pito, a les boletes, als “sobaquillos” i a la panxa. Les dones a la panxa tenen una bosseta que es diu úter, i unes boletes que es diuen ovaris. Als ovaris hi ha unes rodonetes petitones que es diuen òvuls, i quan surten dels ovaris baixen cap a l’úter per un tubet que es diu trompa. I els homes, a les boletes, tenen guardats els espermatozous, que són com uns peixets. 

Quan un papa i una mama s’estimen molt i volen tenir un nen, el papa posa el pito dins la vulva de la mama i dispara molts espermatozous com si fos una pistola, i aquests fan una cursa per veure qui és el primer que troba l’òvul. El que guanya la cursa entra dins l’òvul, i això es diu fecundació. I llavors ja tenim dues cèl·lules: la meitat del papa i la meitat de la mama. Després les cèl·lules es van dividint en dues, i cada cop n’hi ha més, fins que es forma l’embrió, que primer és com un granet d’arròs i no té peus, però després li van creixent el cap, els braços, les cames, les orelles, etc. Llavors passa de ser un embrió a ser un fetus, i la panxa va creixent, i fa “patadetes” i es mou molt (com el seu germà quan era dins la panxa). 

Quan el nen ja porta nou mesos a la panxa, es col·loca cap per avall i l’úter fa força i l’empeny cap avall, cap al forat de la vulva, i això són les contraccions. Llavors, el papa i la mama se’n van cap a l’hospital, i primer surt el cap, i llavors el metge agafa el cap i estira i acaba de sortir tot el bebè. 

I dins l’úter hi ha una cosa que es diu placenta, i d’allà menja el fetus, a través d’un fil que és el cordó umbilical que li entra per la panxeta. I quan neix el bebè el metge talla el cordó perquè ja no el necessita, i li posa una pinça a la punta, i per això els nens que acaben de néixer porten la pinça al melic. I quan el nen ja és fora, menja llet del pit o del biberó”.

La meva filla, mentre li explicàvem tot el procés, feia una cara d’embadalida digna de retratar. Normalment quan li expliques alguna cosa vol anar més enllà i et pregunta el perquè de totes les petites coses, i no la talles fins que no li respons alguna cosa que la descol·loca de l’estil de “perquè l’Íbex 35 ha tancat amb pèrdues”, i avui ha escoltat sense obrir la boca. No sé què se li haurà quedat de tota la història, i no sé si demà li explicarà la seva versió a la mestra quan vagi a l’escola, però li posaré una nota a l’agenda explicant-li per si de cas. No sé quan ens tornarà a parlar del tema, perquè si ja li hem explicat no crec que ara l’inquieti (fins ara hi devia pensar sovint, sinó no trauria el tema a la cua del supermercat), i al seu caparró probablement bulliran altres assumptes transcendentals.

Per molts llibres que es tinguin preparats, quan arriba el moment et quedes parat i no saps com explicar-li, però ho has de decidir ràpid perquè aquells ullets penetrants t’estan fulminant amb signes interrogatoris i no pots titubejar. Segur que hi ha mil llibres que ajudin a explicar-ho, i cada psicòleg ho enfocaria d’una manera diferent, però no hi ha una norma exacta que ho dictamini. Quan és el moment? Jo diria que el dia en què ho pregunten. Hi ha nens més curiosos que d’altres, nens que es conformen més amb explicacions poc científiques i nens que no s’empassen segons quines històries sobre cigonyes. Cada nen té el seu moment, i l’hem de respectar. Tallar les ales a la curiositat i a les ganes d’aprendre no em sembla un bon camí; els pares som el referent dels nostres fills i hem de saber satisfer les seves inquietuds cognitives de la manera més didàctica que se’ns ocorri.

Reflexions postvacacionals

Diuen que les vacances són per a descansar, però en el meu cas no ha estat així, ja que he fet de tot tret de descansar. I demà (d’aquí unes horetes) començo a treballar després d’uns quants mesos. Em fa molta pena deixar els meus nens tantes hores, però alhora m’agrada la meva feina i no la deixaria pas... si pogués ser a tots dos llocs alhora seria perfecte.

Normalment, després de la visita de la quarantena, cito les meves pacients cap als sis mesos de vida del seu nadó per a fer la revisió anual, i aquesta visita sovint coincideix amb la reincorporació de la mare a la feina. Jo això ho he viscut, i per tant en parlem i els explico la meva experiència, i intento que vegin que no és tan complicat com sembla... i això intentaré amb aquestes ratlles, aprofitant que ara mateix aquest és un tema d’actualitat a casa meva.

Amb la meva filla gran se’m feia una muntanya tornar a treballar, jo era resident i només vaig fer les 16 setmanes de permís i una setmaneta de vacances, i quan tenia 4 mesos i un dia vaig marxar a fer una guàrdia durant 24 hores. La meva filla va ser un nadó dels que s’anomenen “d’alta demanda” (i ho continua essent amb tres anys), és a dir, necessitava atenció constant i era impossible deixar-la ni un minut en cap ganduleta ni cap altre element similar. Només sabia adormir-se al pit, i si la deixava es despertava. Si estava desperta no es conformava amb estar a coll, sinó que havia d’estar passejant... i si la deixava amb el seu pare per fer-me una dutxa ràpida sentia els plors a través dels forats de ventilació del lavabo. En resum, em vaig passar quatre mesos de peu. En aquell moment jo era molt feliç i no la comparava amb cap altre nen, i li donava tota l’atenció que em demandava, i els comentaris de l’estil de “deixa-la que plori” me’ls passava per un lloc que queda groller anomenar.

Un dia vaig sortir a comprar bolquers (quinze minuts anar i tornar) i quan vaig arribar em vaig trobar el pare, la nena (cridant), la gossa i el gat al balcó (d’un metre quadrat) esperant-me. Amb aquest panorama, qualsevol s’atrevia a marxar de casa, però el dia de la meva tornada a la feina s’apropava. Jo anava acumulant llet al congelador (després explicaré les meves maratons amb el tirallet) i alhora intentava que pare i filla passessin més estonetes junts... no sé si ell estava espantat i no s’apropava massa a la nena o jo estava en actitud de femella defensora de la seva cria i no el deixava participar massa, o ambdues coses, però el cas és que els primers mesos la nena va ser meva i només meva.

Vaig fer la meva primera guàrdia un divendres, i em vaig deixar el tirallet a casa, així que van venir tots dos de visita a l’hospital. Venien de la piscina (els divendres fèiem piscina per a nadons), i la nena anava sense mitjons (mitjans d’octubre al vespre). Per què? Doncs raonament purament masculí: si se’ls treu, per què posar-n’hi? Vaig respirar fons, més valia no posar-me nerviosa. L’endemà el meu home estava fet pols, pitjor que jo que havia tingut bona guàrdia i havia dormit més que a casa. La nena s’havia despertat mil vegades a la nit (les mateixes que sempre), i ell no podia treure el pit mig adormit, sinó que li tocava anar a la cuina, escalfar llet i donar-li amb el biberó. Per sort, la meva filla sempre ha estat excel·lent per a menjar, i no va tenir cap mena de problema amb el biberó. El resultat final d’aquella guàrdia va ser “prova superada”. Jo em vaig quedar molt tranquil·la. Per sort sóc poc patidora, però els dies previs no podia evitar preocupar-me. Menjarà? Plorarà? S’adonarà el seu pare que s’ha fet caca o me la trobaré amb el cul escaldat?

Els primers mesos vaig fer poca vida social a l’hospital. Els matins em passaven volant entre consultes, ecografies, quiròfans, parts i el meu amic tirallet (vaig tenir la sort d’estrenar un fantàstic extractor hospitalari que hi havia a la sala de parts). Quan acabava de dinar, enlloc de petar la xerradeta com en els vells temps, marxava volant per poder estar amb la nena desitjant no trobar massa cua a l’autopista. A les guàrdies tenia tanta feina que no tenia gaire temps per enyorar-me, però quan veia les mares amb els seus petits recent nascuts m’entrava la nostàlgia, i quan em ficava al llit (el dia que podia) trobava molt a faltar la meva nena i el meu home. Si podien i la guàrdia no estava excessivament enredada em venien a veure, i així aprofitàvem per fer una presa de pit i el meu home s’enduia la llet que m’havia anat treient i no n’havia de descongelar.

El tema de les visites va anar molt millor quan vaig canviar d’hospital, ja que ara treballo a cinc minuts de casa i ho tenen molt més fàcil per a apropar-se. La nena ja es coneix l’helicòpter, les ambulàncies, el camí fins la Sala de Parts, les pilotes de dilatació... i l’altre dia quan jugava deia que estava fent una cesària (però no obria cap panxa, jugava amb peces de fusta, així que no sap què és).

El canvi d’hospital també va implicar estar localitzable per a fer parts. Per tant, la mama apareix i desapareix. La meva filla, per sort, és una nena molt sociable i s’adapta fàcilment a tot, i es va acostumar ben ràpid a que la mama marxés a mig sopar i la posés a dormir el papa, a ser al parc i haver de marxar perquè la mama tenia un part, o que a mitja tarda vingués la iaia perquè la mama anava “a treure un bebè”.

Per tant, com veieu, tornar a treballar no va ser cap drama. La nena i el pare m’ho van posar fàcil, i la meva feina sempre m’ha agradat... suposo que si no em motivés seria una altra història. I quan hi vaig ser, vaig veure que també m’anava bé relacionar-me diàriament amb persones adultes i tenir responsabilitats més enllà de les de casa. Hi ha gent que no ho entendrà, però d’altres es trobaran com jo: encantades de ser mare i amb el desig de passar tot el temps possible amb els seus fills, però alhora amb la necessitat de fer alguna cosa més. I no per això som pitjors mares. La meva mare sempre ha treballat, ha fet guàrdies com jo, ha anat a congressos i a mi l’únic que em va passar mai va ser anar un dia sense calces a la llar d’infants (i el meu pare em feia les cues tortes).

Ara estic a punt de tornar de nou a la feina, i també pateixo una mica, però les angoixes són diferents: no tinc les que tenia fa tres anys però n’hi ha de noves. Què ha canviat? D’entrada, el meu fill petit té cinc mesos, un més que la seva germana quan em vaig reincorporar, i quan són tan petits un mes es nota. D’altra banda, donat que la seva germana necessita atenció constant (i si la mama hi és l’atenció ha de ser de la mama), i alhora el meu home no és primerenc, ell té més vincle amb el seu pare que el que tenia la nena. Fa tres anys, pare i filla eren ben bé uns estranys, en canvi ara entre el nen i el pare hi ha molta química. Ella només sabia adormir-se al pit, i en canvi ell on s’adorm millor és als braços del seu pare o abraçat al seu nino, i el pit el vol per menjar i prou. Per tant, en l’aspecte afectiu, estic molt més tranquil·la... sé que aquest no el durà sense mitjons. 

En canvi, fa dos dies li vaig intentar donar un biberó de llet artificial i no el va voler, cosa que amb la nena no ens havia passat mai. Menja fruita la mar de bé, però els cereals no li agraden gens de moment, i jo aquesta vegada no tinc cinc litres de llet materna emmagatzemats al congelador. En canvi té curiositat pel menjar dels grans i quan veu un plat se’l mira atentament. L’altre dia dinava en una terrassa d’un bar i quan va veure el plat de pollastre amb patates que em van servir va escopir el pit i es va llençar cap al meu dinar, i confesso que va tastar una patata fregida i li va encantar.

L’altre tema que canvia és el nombre de nens que deixo. Fa tres anys deixava a casa una nena, però ara deixo una nena i un nen. I la feina no és doble, sinó que es multiplica per 8 o 10.

I la nena... em té disponible des del mes de desembre, es lleva i hi sóc, la porto a dormir cada dia i li explico jo el conte, i ara a més a més des que ha acabat l’escola bressol pràcticament no ens hem separat.. Jo ja li he explicat que la mama tornarà a treballar (per guanyar euros), i que ella té molta sort de tenir més vacances, i que haurà de vigilar que el papa cuidi bé el seu germà i avisar-lo si es fa caca i no se n’adona, etcètera, però ja veurem què passa demà. I també espero que mentre el seu pare dóna la fruita al nen ella no desmunti la casa.

Per acabar, explicaré les meves aventures amb el tirallet quan la nena era petita. Des que tenia tres mesos, vaig començar a treure’m llet i congelar-la. Hi ha mil moments per a treure’s llet, i cadascú troba el seu: entre presa i presa, just després de la presa... el tema és anar provant. Hi ha qui obté més llet si mira fotos del seu fill, o olora la seva robeta... tot això allibera oxitocina, que és l’encarregada de la sortida de la llet. Si pot ser, és ideal no tenir estímuls estressants, ja que l’adrenalina no ajuda pas.

Els meus fills sempre han mamat d’un sol pit per presa, i per tant m’anava molt bé aprofitar la pujada de llet i just després que mamés la nena em treia llet de l’altre pit. Això no ho podia fer sempre, perquè potser coincidia que érem fora, o hi havia algú a casa, o la mandra em superava, o la nena se m’adormia als braços i si la canviava de lloc es despertava... però ho feia sempre que podia (només de dia, de matinada era incapaç), i vaig acumular gairebé cinc litres de llet. El primer dia que ho vaig provar van sortir quatre gotes, el següent 40ml, i després alguns dies treia 100 o 150ml d’un pit i saltava d’alegria. Als matins, després de l’estímul nocturn, em treia molta més llet, i als vespres poca cosa sortia.

No vaig fer mai cap assaig amb el biberó. Una amiga meva farmacèutica em va regalar el biberó més semblant al pit matern (ara n’hi ha molts, però fa tres anys no tants), i dues setmanes abans d’anar a treballar vam tenir un casament de nit i els meus pares es van quedar la nena, i va menjar sense problemes.

A banda de les reserves del congelador, un cop vaig començar a treballar marxava de casa amb la nevera portàtil, el tirallet i els potets, i cada tres hores (si podia) em treia llet dels dos pits i la guardava a la nevera de la Sala de Parts on guardàvem la medicació (a la de la sala d’estar la meva llet hagués acabat dins del cafè d’algú). Escapar-me cada tres hores no sempre era fàcil, i tampoc estava ben vist per tots els meus companys. Si per exemple em tocava quiròfan, aprofitava l’estoneta entre una intervenció i l’altra, però si alguna s’allargava acabava amb mal de pits. A la sala de parts no hi havia horaris, i per tant alguns dies podia passar sis i set hores sense poder-me treure llet, i a banda del mal de pits patia per si l’endemà la meva nena tindria prou menjar.

Si un dia no m’havia tret prou llet, durant la nit li donava sempre el mateix pit i així l’endemà tenia l’altre ben ple i me’l buidava abans de marxar. Tot i fer això, les reserves del congelador anaven minvant, i jo patia perquè volia fer lactància materna exclusiva fins que la nena tingués sis mesos. I de tant en tant les passava magres un parell de dies amb alguna obstrucció de conductes.

Oi que us heu atabalat només llegint-me? Doncs jo també em vaig atabalar. Sempre patint per si havia deixat prou llet, mirant la quantitat de llet que sortia i alhora el rellotge per veure quanta estona feia que havia marxat de la consulta o d’on fos... un bon número. Quan la nena tenia sis mesos i un dia, es va prendre el primer biberó de llet de fórmula, i no li va fer pas cap lleig. I vaig pensar “tant muntatge i potser no calia”. Vaig deixar de treure’m llet, ja no podia suportar el soroll del tirallet ni les estirades de mugró. Aquella decisió va ser un gran alleujament. La meva producció de llet es va anar adaptant a les preses de la nena i a la introducció de l’alimentació complementària, jo vaig tornar a gaudir plenament de la lactància i la meva filla va mamar fins als 18 mesos i “teta” va ser una de les primeres paraules que va aprendre. Si la mama hi era, prenia pit al matí i abans d’anar a dormir, i si no hi era es prenia el biberó alegrement. La veritat és que m’ho va posar ben fàcil.

Amb aquesta experiència, aquesta vegada no he emmagatzemat llet amb la idea de combinar pit i biberó a partir d’ara... i de moment al meu nen no li sembla gaire bona idea, així que porto un parell de dies fent servir el tirallet. La fruita ens estalvia una presa de llet, i anirem provant diferents marques de llet de fórmula i cereals amb l’esperança de trobar alguna cosa que li agradi. D’aquí uns dies us ho explico a “Reflexions postvacacionals, capítol II”. Desitgeu-me sort!

Finalment, us animo a comentar les vostres experiències amb la tornada a la feina després del permís per maternitat. Llegir diferents històries serà de gran ajuda a altres mares en la mateixa situació que jo.

I ara et toca a tu

Durant l’embaràs ens preocupem molt per cuidar la nostra pell i mantenir-la hidratada, evitar les estries, fer-nos neteges de cutis i drenatge limfàtic, anar perfectament depilades, etc, però un cop hem tingut el nen ens dediquem a ell en cos i ànima i tendim a oblidar-nos de nosaltres mateixes. I això no pot ser, hem de continuar sent la princesa del conte i no la Ventafocs.

Dos mesos i mig després de parir, em van preguntar si estava embarassada, i això que duia un vestit ample. No em va fer gens de gràcia! Però és que tenia uns atacs de gana... Havia sentit parlar dels massatges anticel·lulítics i reafirmants, i vaig preguntar en un parell de centres d’estètica del meu barri, però la resposta va ser la mateixa: “ui mentre donis el pit no et podem fer res”, “ja ens vindràs a veure quan acabis la lactància”. La meva filla gran va mamar 18 mesos... m’havia d’estar així més d’un any? Per sort vaig trobar un lloc on no em posaven traves per donar el pit, i des d’aquí dono les gràcies a l’Àngels (i a les seves companyes) per ajudar-me a sentir-me bé quan em miro al mirall.

Una dona, durant un embaràs, augmenta entre 9 i 15Kg, i en ocasions més. D’aquests, una part és el nen, el líquid amniòtic i la placenta, l’altra és líquid que surt dels vasos sanguinis i s’acumula als teixits (conegut com “retenció de líquids”), i també hi ha una part que no deixa de ser greix acumulat. La panxa (no només la pell, sinó també la musculatura abdominal) s’ha adaptat progressivament a la mida de l´úter, i potser han sortit estries a la pell. El nostre sòl pèlvic, que està format per músculs i lligaments sense un esquelet ossi que el sostingui, s’ha vist perjudicat pel pes de l’úter amb el fetus a dins, independentment de la via del part. I en alguns casos també portem punts de sutura als genitals (o a l’abdomen si el part ha estat mitjançant cesària). Després del part, tots aquests canvis ja no tenen sentit, i per tant el nostre cos torna a canviar... i no sempre ho aconsegueix fer sense ajuda.

Durant les primeres 4-6 setmanes postpart (la quarantena), ens hem d’adaptar a la nostra nova situació: ser mares. El son és escàs, tenim pèrdues, el nadó és petit i requereix molta atenció, i el seu ritme d’embrutar roba és tan accelerat que les piles de bodies pendents de plegar s’acumulen entre els rams de flors i els regals de familiars i amics. Per tant costa trobar el moment per demanar hora en un centre d’estètica, i prou feina tenim en aconseguir fer-nos una dutxa ràpida com per pensar en cremes.

Però des del dia zero ens hem de mentalitzar que ens toca cuidar-nos el cos i la ment, i no només per estètica, sinó també per salut. Hi ha qui diu que l’aparença física no és important, però desenganyem-nos: quan una es mira al mirall i es veu guapa se sent bé amb si mateixa. Quan guardes la roba d’embarassada al traster i et tornes a posar la teva roba d’abans somrius. I a banda del tema estètic, l’excés de pes i de greix corporal s’associa a una llista interminable de problemes de salut. Per tant, no cal córrer, ni fer dietes restrictives ni passar hores al gimnàs, però ens hem de cuidar. 

Primera norma: des del primer dia postpart, és convenient aplicar oli de rosa mosqueta als punts de sutura, a la zona púbica, al pit, a la panxa, a les lumbars i a la cara interna de les cuixes. Aquest oli activa la regeneració de les cèl·lules de la pell, retornant-li l’elasticitat i afavorint la cicatrització de ferides i la desaparició (o atenuació) de les estries, i no té cap mena d’efecte secundari.

Una altra cosa que és fàcil i molt important és la ingesta generosa de líquids: com a mínim un litre i mig, i dic com a mínim perquè si fem lactància materna les nostres necessitats de líquids encara són més grans (ben bé 2-3 litres diaris). El 70% del pes de les nostres cèl·lules és aigua, així que ja veieu que aquesta és molt necessària. Els ronyons filtren l’aigua i els residus del nostre cos, i per tant a major ingesta d’aigua més treballaran els ronyons i més substàncies sobrants eliminarem. Alhora, quan el cos no té prou aigua, la guarda fora dels vasos sanguinis, donant lloc a edema, és a dir, inflor. Si bevem més aigua, eliminem més aigua, i per tant retenim menys líquids.

I els líquids retinguts durant l’embaràs? Una part els eliminarem els primers dies, però el drenatge limfàtic ens ajudarà a desfer-nos de la resta de líquid sobrant. Ja hem dit que els primers dies són d’adaptació a la nostra nova vida i costa trobar el moment, però a partir dels quinze dies, si podem fer-ne, ens en beneficiarem moltíssim. Aquesta tècnica es va començar a posar en pràctica l’any 1932, i consisteix en una teràpia manual per a acompanyar l’excés de líquid que es troba fora de les cèl·lules cap a l’interior dels vasos limfàtics, que van a parar al sistema venós. Un cop a les venes, aquest líquid serà filtrat pels ronyons, de manera que després d’una sessió de drenatge limfàtic la producció d’orina és considerable i anirem sovint al lavabo, això vol dir que ens ho han fet bé. El drenatge limfàtic es pot fer gairebé sempre, excepte en casos de trombosi.

I ja que parlem de la trombosi, hem de tenir en compte que el postpart, igual que un postoperatori o un embaràs, és el que s’anomena un “estat protrombòtic”, és a dir, amb major facilitat per a la formació de trombos (coalls dins dels vasos sanguinis). Per tant, és molt important que ja des de les primeres hores postpart ens belluguem i caminem. Evidentment amb una episiotomia en vies de cicatrització o amb grapes a la panxa no anirem a fer quilòmetres, però sí un tomb pel passadís de l’hospital i un cop a casa la volteta a la cantonada, que ens ajudarà a prevenir la trombosi i a cremar unes quantes calories. A mida que ens anem recuperant físicament, la nostra activitat física anirà augmentant fins que sigui del tot normal. No cal anar cada dia al gimnàs (tampoc tindrem temps), però podem sortir a caminar perfectament, i el nostre petit ens hi pot acompanyar. I caminar vol dir caminar a bon ritme, no anar de botigues. Ens hem de marcar metes, i arribar-hi ens farà sentir bé. Ara que som a l’estiu, a les tardes quan baixa una mica la temperatura el passeig marítim de qualsevol localitat costanera és un bon lloc per a caminar. 

Aprofitant que hem tret el tema de l’exercici, també hem de tonificar la nostra musculatura abdominal. Això ho farem sempre passades les primeres 4-6 setmanes (la famosa “quarantena”). Els abdominals clàssics que ens van ensenyar a les classes de gimnàstica de l’escola no només no són útils, sinó que són perjudicials per al sòl pelvià. En canvi, els exercicis abdominals hipopressius ens ajudaran a recuperar la musculatura de la panxa i alhora ens enfortiran el sòl pelvià. I com es fan? Es tracta de col·locar-se asseguda amb el tòrax inclinat endavant, o bé dreta o estirada, inspirar i seguidament treure absolutament tot l’aire que tenim als pulmons. Un cop no ens quedi gens d’aire, tirem la panxa cap endins. Notarem que el diafragma puja, i el nostre sòl pelvià també. Per la xarxa podeu trobar nombrosos vídeos explicatius i imatges. Fent això deu vegades cada dia observarem una clara millora. També són molt adients els exercicis de Kegel, que consisteixen en contraure voluntàriament tota la musculatura de la zona del periné, com si volguéssim aturar el raig d’orina (però sense fer-ho durant la micció). Alhora, les boles xineses, que es poden trobar en qualsevol botiga eròtica, fan treballar la musculatura del sòl pelvià mentre ens dediquem a fer qualsevol altra cosa.

Una cosa és la modificació normal del sòl pelvià després d’un embaràs, que es recupera amb relativa facilitat,  i l’altre tema és la presència de símptomes com la incontinència d’orina, femta o gasos, la sensació de pes a la vagina, el dolor durant les relacions sexuals, les infeccions urinàries freqüents, etc. En aquests casos caldrà consultar el ginecòleg per a valorar el tractament més convenient, que sol incloure sessions de fisioteràpia.

Un tema controvertit és la conveniència o no de l’ús d’una faixa per a recuperar l forma de la panxa. Els fisioterapeutes no en són partidaris, ja que consideren que evita que l’abdominal treballi per si sol, però jo considero que ajuda els teixits de la panxa a posar-se al seu lloc. En cas de cesària, a més a més, la faixa transmet sensació de seguretat. Hi ha faixes especials per al postpart, que són les anomenades tubulars, però ens sortirà molt més econòmica (i ens serà més útil) la típica faixa com les que porten les nostres àvies, amb una peça de ras a la part baixa de la panxa, i que a banda de la panxa abarqui les natges i les cuixes... en definitiva, una peça de topmodel, que quan te la poses penses “si us plau que avui no em trenqui una cama i acabi a l’hospital amb això”.

Res de tot això que hem comentat no té sentit si no mengem bé. I no serveix l’excusa de “ui, dono el pit, no puc fer dieta”, mentida podrida. Evidentment no es poden fer dietes restrictives on es passa gana, però d’aquí a tenir via lliure per a menjar tota la xocolata que ens vingui de gust (que pot ser molta, jo era de menjar Nocilla a cullerades) hi ha un bon tros. Per tant, sí, es pot fer dieta durant la lactància: una dieta sana i equilibrada, la qual també serà molt sana per al nostre nadó. Per tant, si volem recuperar la figura, haurem d’evitar tota mena de dolços, xocolata, pastissos, etc. Tot això, a banda de greixos, està carregat de sucres refinats i de ràpida absorció, que si no són cremats a l’instant van directes a formar teixit adipós, és a dir, greix. La fruita també és rica en sucres ràpids, així que si se’n menja ha de ser abans del migdia, i el dia que sortim a caminar.

La dieta que proposo no està treta de cap manual, sinó que és fruit de la lògica i del sentit comú. Hem de pensar que al llarg del dia el nostre cos va cremant el que mengem amb l’activitat normal, i en el moment que ha cremat tots els hidrats de carboni comença a atacar els greixos (les proteïnes són el darrer que s’utilitza). Per tant, tot el que mengem a partir de certa hora de la tarda no serà cremat, i s’emmagatzemarà... i ara no ens interessa guardar massa cosa.

Què podem menjar? Pràcticament de tot, evitant salses, fregits, i tot allò que per sentit comú sabem que no és sa i porta calories gratuïtes. Per esmorzar podem menjar cereals (que no portin tres quilos de sucre), o pa integral amb pit de gall d’indi o formatge fresc 0%. La llet la prendrem descremada o vegetal (de civada, per exemple), i substituirem el sucre per edulcorant. A mig matí, si ho necessitem, podem prendre un iogurt descremat, o una peça de fruita si aquell dia farem activitat física (ni que sigui caminar).

Per dinar farem un primer plat, segon plat i postres. De primer plat farem verdura o hidrats de carboni, però d’aquests millor no abusar, fent per exemple un dia de pasta i un o dos d’arròs per setmana (sense salsa carbonara i ornaments, el tomàquet natural és boníssim i la combinació de sal, oli i pebre també). La verdura és saníssima, i n’hi ha molta per triar. Hi ha nadons que tenen el paladar més fi, i segons quines verdures com les carxofes, els espàrrecs, el pebrot o la ceba donen un gust a la llet que no els acaba d’agradar... en el meu cas, la meva filla gran no feia fàstics a res, i en canvi el petit m’ha sortit més llepafils i he de vigilar molt més. L’enciam, i en general la verdura crua, pot resultar flatulent, així que si tenim un nen amb còlics millor no abusar-ne. Però ens quedarà la mongeta tendra, els pèsols, les bledes, els espinacs, el tomàquet, la pastanaga, el carbassó... I es pot cuinar de mil maneres, jo per exemple m’he comprat un artilugi per cuinar al vapor amb el microones i m’hi faig uns àpats exquisits sense embrutar la cuina. El segon plat estarà format per proteïnes: carn, peix o ou (evidentment res d'ous ferrats). La carn ideal és la de pollastre, gall d’indi, vedella o cavall, mentre que el porc i el xai tenen un contingut en greixos més elevat. I per postres, un iogurt descremat. Fa uns quants anys menjar iogurts descremats era trist i avorrit, però ara els fabricants de productes làctics fan autèntiques meravelles. 

Per berenar, si hi ha gana, podem menjar un o dos iogurts descremats. I al vespre és quan és més important ser disciplinats i menjar un primer plat de verdura i un segon plat de proteïna, amb un làctic descremat per postres. I després de sopar, el secret és sortir pitant de la cuina per no tenir temptacions d’atacar l’armari dels dolços.

Aquesta dieta saludable, combinada amb massatges anticel·lulítics, serà triplement efectiva. En molts centres d’estètica no ens els voldran fer, perquè utilitzen cremes i olis que contenen cafeïna, mentol i algunes algues, però també es poden fer amb altres productes que no continguin aquestes substàncies (i que consti que la cafeïna i el mentol, aplicats a la pell, tenen una absorció mínima i una presència a la llet materna testimonial). La freqüència ideal és de dues sessions setmanals de 30 minuts. Les primeres sessions seran de drenatge limfàtic, i posteriorment es mobilitzarà tot el teixit adipós (el greix) per a que quan el cos el necessiti (perquè hem menjat bé) el cremi amb més facilitat.

I ja per acabar, un últim detall que pot semblar irònic: dormir. Això amb un nadó petit és complicat, però sempre hi ha fórmules per dormir una mica més dins del dormir poc, o per desvetllar-se el mínim possible. Jo, per exemple, tinc el llit del nen al costat del meu en sidecar, i al mínim sorollet ja el tinc amb mi al llit prenent pit havent obert només mitja parpella. També hi ha dones que s’extreuen llet al vespre i una de les preses nocturnes l’administra la parella amb xeringa o biberó... això ja és buscar la fórmula que funcioni amb cada família, però el que està clar és que la regeneració cel·lular (per exemple a la pell) és molt més efectiva durant el son nocturn, mentre que la manca de son augmenta la presència de radicals lliures. Per tant, dormir contribueix a la bellesa... però ja he dit que això pot ser una mica utòpic quan es té un nen petit.

Per tant, no sembla tan complicat, oi? Aplicar-se oli de rosa mosqueta, beure molta aigua, caminar, fer exercicis abdominals hipopressius, tenir uns hàbits alimentaris saludables i complementar tot això amb unes sessions de massatge. L’esforç no és tan gran, i el resultat és ràpid i espectacular, i més fent lactància materna, perquè també se’n van calories a través de la llet. I si veus resultats, encara et motives més. Val la pena deixar de banda els dolços i cuidar-se, i mirar-se al mirall i veure’s guapa. Tot el que no arreglem ara, quan arribem a la menopausa s’accentuarà.