Ens traslladem!

Aquest blog es trasllada! 

Fa vuit anys a aquestes hores trencava aigües, i dotze hores més tard naixia la meva filla, i jo com a mare. Avui treu el cap un altre "fillet": la meva pàgina web, un petit espai digital on a més a més del meu blog compartiré altres projectes que tinc en marxa.

www.laurarodellar.com

Com molts sabeu, fa poc més de cinc anys vaig crear aquest blog amb Blogspot per compartir les meves experiències com a obstetra i alhora mare, unint aquests dos punts de vista. Hi ha molta gent que em segueix des de llavors, encara que ja hagi completat la seva etapa reproductiva, i d'altres que s'han anat afegint a mesura que anaven sentint la crida de la selva de la maternitat. Sempre he escrit quan m'ha vingut de gust, i per tant no m'ha suposat mai cap càrrega, i a més a més he tingut l'oportunitat de conèixer gent interessant. Però sobre tot, el que més m'han donat aquests cinc anys de trajectòria és l'enorme satisfacció de veure que la gent m'ha anat llegint.

Ara ha arribat el moment de fer un pas més. Coincidint amb la gestació del meu llibre, 9 llunes i mitja: el camí cap a la maternitat, m'he animat a crear la meva pròpia pàgina web, amb un disseny més actual i alhora amb més funcionalitats que un blog. Allà trobareu tots els meus articles del meu blog Diari d'una mare ginecòloga, i els nous que aniran venint. A més a més podreu conèixer en què consisteix el meu llibre, podent descarregar-ne els primers capítols, i també estar al dia d'altres projectes com Mater Training, un altre dels meus fillets digitals.

Aquesta web no l'he fet pas jo sola. És obra de Social Mirror (màrketing i comunicació digital), als quals els vull agrair (especialment a la Laura) la santa paciència que han tingut amb mi. I tampoc puc deixar d'anomenar la meva família i els meus amics i amigues, als quals he demanat consells quaranta mil vegades al llarg de les darreres setmanes. Gràcies!!! 

Espero que us agradi i que hi navegueu a gust!

Sí, sóc ginecòloga

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Sóc ginecòloga, obstetra, metgessa especialista en Obstetrícia i Ginecologia, o com es vulgui dir. Però per sobre de tot sóc jo, la Laura, una persona que va decidir estudiar una carrera per ser metge i que va tenir la sort de triar l’especialitat que més li agradava. A sobre vaig encertar amb la tria i m’encanta el que faig. Però darrerament els ginecòlegs estem constantment jutjats i demonitzats en alguns àmbits. Hi ha qui es pensa que gaudim fent episiotomies perquè sí, que ens ho passem bé fent un fòrceps o que per nosaltres fer una cesària no és res. I probablement quedarà més guai compartir a les xarxes un article sobre com fugir dels ginecòlegs que no pas aquest.

Com a ginecòloga utilitzo fòrceps, espàtules i ventoses, i faig cesàries. Però el fet de saber-ne no vol dir que m’hi diverteixi ni que en faci per gust. El que més m’agrada és assistir parts sense necessitat de fer res, simplement posant les mans i acompanyant un nadó que surt pràcticament sol, caminant. Amb o sense anestèsia, el que la dona vulgui, però sense necessitat de fer episiotomia, ni instrumentar, ni presses, ni patologia. Aquests són els parts bonics, els idíl·lics, els que totes les dones voldrien. És un veritable luxe poder ser-hi.

Però no tothom pot tenir aquest part. Hi ha parts lents, que no progressen, o que ni tan sols comencen mai. Hi ha nadons que no toleren el treball de part i manifesten la seva incomoditat. També hi ha mares o nadons amb patologies. Cicatrius uterines de cesàries prèvies, aigües meconials, bradicàrdies, preeclàmpsies, malposicions fetals, distòcies de rotació, distòcies d’espatlles o desprendiments de placenta són tan sols un petit exemple de les paraulotes que poden arribar a passar en un part. Quan hi ha un problema primer cal saber-lo detectar, i tot seguit es necessita prendre una decisió i actuar.

Jo mateixa animo les meves pacients a pensar com volen que sigui el seu part i a redactar el seu propi Pla de Naixement. És important cercar informació, llegir, sentir curiositat per les diferents etapes del part i el perquè de cada cosa que passa. Però també és cert que no és massa bona idea idealitzar certes situacions ni fer-se massa idees preconcebudes: com més detalls posem al guió de la pel·lícula més ens costarà gestionar el fet que ens en saltem algun punt o coma. Cal estar preparat per a un possible canvi de plans si es dóna la situació. Per això, quan parlo sobre el part amb les meves pacients, les meves paraules són <<carpe diem>>.

I és que quan un part no és el somiat tothom té llicència per jutjar la situació. Per a algunes dones és més fàcil assumir que han necessitat una cesària o un fòrceps quan se’ls diu que ha estat per “culpa” d’algú: perquè li han fet una inducció, perquè s’ha deixat posar l’epidural, perquè li van administrar oxitocina, perquè va decidir parir a l’hospital, perquè el ginecòleg tenia pressa... és com si així es traguessin de sobre la responsabilitat de no haver fet el que s’esperava d’elles. A dia d’avui hi ha molt bombardeig d’informació al voltant del tema del part i com n’és d’idíl·lic, i com de dolenta és l’oxitocina o l’anestèsia. Això fa que algunes dones acabin tenint expectatives molt altes i s’exigeixin massa a elles mateixes... o que sense males intencions se’ls exigeixi massa des del seu entorn (amb aquest tema m’estendré més un altre dia).

Sí que és cert que un excés d’intervencions pot ser perjudicial i conduir la situació a un cúmul de despropòsits, i que a menys intervencions en un part (garantint sempre la seguretat) menys riscos. Però altres vegades les coses passen sense que hi hagi cap culpable. No tots els parts són normals i no totes les dones poden parir. I som els ginecòlegs els qui tenim el paper de policia dolent i donem la mala notícia que allò no serà com s’esperava. Som els que actuem, els que canviem els plans. Ens agradaria molt més no haver-ho de fer, perquè som persones, i a dia d’avui la majoria som dones (i moltes som mares). Però la nostra especialitat té coses precioses i coses que no ho són tant.

Si en algun moment de l’embaràs detectem un signe d’alarma i trenquem el karma de la normalitat, alguns que ens diuen que som nosaltres, els obstetres, els qui tenim por, els qui ho veiem tot patològic, els qui no confiem en la dona ni en la seva capacitat de parir... som els dolents. Sobre tot si finalment tot surt bé, i allò que vèiem a l’ecografia i que anàvem seguint acaba sent quelcom normal, resulta que som uns alarmistes i hem espantat la gent “per res”. Però és que l’Obstetrícia no és més que això, obstare: observar i restar a l’espera. Fer de vigilant silenciós, vetllar perquè tot vagi bé mentre la dona gaudeix d’aquesta etapa. Però també actuar quan alguna cosa se surt de la ratlla.

Així doncs, sí, de vegades faig fòrceps. Quan ho faig, tot i haver-ne fet molts i sentir-me segura del que estic fent, sempre tinc aquell nus a l’estómac fins que surt el nen i plora. No és divertit fer un fòrceps. És molta responsabilitat: el nen, el sòl pelvià, el sagnat... I després, si el nen té qualsevol cosa, encara que sigui una piga al nas, “no haurà estat pel fòrceps això?!”. Però quan faig un fòrceps, o una ventosa, o unes espàtules, intento transmetre tranquil·litat als pares i fer que, malgrat la necessitat d’instrumentar, visquin un moment màgic i inoblidable. I també els explico per què és necessari en la seva situació.

I sí, de vegades també faig cesàries. Obro panxes per treure nens. Sembla que ho fem amb els ulls tancats però tot es pot complicar en un segon. Un úter obert sagna com una aixeta oberta, però mentre em barallo amb l’hemostàsia pregunto a la mare com es troba i la felicito per la seva maternitat. I també intento que, malgrat haver de recórrer a la cirurgia per a que neixi el seu fill, aquella parella tingui un record bonic d’aquell dia i que el visquin amb la màxima intensitat possible. De fet els qui hem decidit que en cada vegada més hospitals els pares siguin a quiròfan amb la mare i vegin néixer el seu fill som precisament els ginecòlegs.

En definitiva, no som tan dolents com ens pinten. Fem fòrceps, cesàries, espàtules... però el que més ens agrada és no haver de fer res. Us juro que quan tot va bé generem menys hormones d’estrès i marxem a casa més feliços. Ens estimem la nostra feina, i sort en tenim, perquè al contrari del que diuen alguns no ens fem pas rics. Som allà a qualsevol hora del dia i de la nit per observar i acompanyar la normalitat, però també per actuar i córrer quan és necessari. Que hi ha de tot, sí, com a tot arreu, però la majoria de nosaltres som professionals correctes que cuidem les nostres pacients. I la majoria de les nostres pacients confien en nosaltres, se senten segures al nostre costat i estan contentes amb l'atenció rebuda. 

Per vosaltres!

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Sempre he pensat que això del Dia de la Mare era un tòpic, un invent dels floristes o el Dia del Corte Inglés, però amb els anys jo també m’estic tornant fan d’aquestes nyonyeries. Així que avui no puc deixar de felicitar unes mares de les quals aprenc cada dia, que protagonitzen vertaderes històries de superació i que són, cadascuna a la seva manera, unes triomfadores: les de l’Espai de Mares, o com elles s’anomenen, “La Tribu”.

El postpart no és una etapa fàcil. Fa uns quants anys ningú en parlava i les dones marxaven d’alta de l’hospital i topaven de morros amb una realitat molt diferent de la que s’havien imaginat. Jo a la visita de la quarantena preguntava <<què tal estàs?>> i la resposta sempre era <<ara bé, però hem passat un meset que tela marinera>>. Calia fer alguna cosa per aquestes dones, per a evitar-los els mals moments, per a que sabessin que no estaven soles, per a que no abandonessin la lactància per dolor o per manca de suport, per a evitar depressions o angoixes, per a que visquessin un postpart diferent.

Vaig adquirir el costum de citar les meves pacients a la consulta a la setmana de l’alta per intentar detectar possibles problemes, reforçar conceptes i no deixar passar un mes fins que tornessin a veure’ns. I més endavant a l’hospital es va crear una consulta de postpart immediat atesa per llevadores que ha tingut un èxit rotund des del primer dia: aquí es dediquen a mirar punts i pèrdues, valorar la lactància i, sobre tot, fer èmfasi en l’estat emocional de cada mare.

Ara a més a més tenim la sort que en l’era digital en què vivim hi ha molta mare blogger que explica com se sent després de parir. Posts, vídeos i escrits diversos que parlen del postpart real inunden la xarxa. Jo també n’he parlat en més d’una ocasió. I quan vam crear Mater Training també vam decidir fer especial èmfasi en el postpart. Ara només cal que als cursos de preparació al part preparin la dona també per al que ve després. 

L’acompanyament, la teràpia de grup, és summament important en un període de la vida en el qual vius en una muntanya russa emocional, sagnes, estàs físicament més o menys feble i t’estàs adaptant a un petit ésser que et necessita en tot moment. Jo mateixa vaig necessitar ajuda en el meu segon postpart, i la vaig trobar al Grup de Lactància del meu CAP. El meu fill plorava com un posseït a totes hores, i fins que li vam resoldre un frenet tipus 3 alletar-lo era un suplici.

Així doncs, després de provar diferents formats i horaris, a dia d’avui formo part d’un petit espai que m’encanta: L’Espai de Mares de l’Hospital General de Catalunya. El comparteixo amb la Montse, una llevadora fantàstica que et fa veure el gris clar quan tot et sembla negre, i en ocasions també amb l’Àngels, una gran professional que sempre té una paraula a la butxaca per a una mare que la necessiti. A l’Espai de Mares la porta és oberta i ningú és jutjat. La que un dia entra dient <<avui prometo no plorar>>, però ho acaba fent, la setmana següent s’ha convertit en la coach perfecta per a les nouvingudes. Nosaltres, les de la bata blanca, tan sols moderem el debat i intentem donar estratègies, però les solucions surten de la col·lectivitat, de les experiències viscudes, dels genolls pelats de les altres. Donem suport a la lactància, però les mares que donen biberó son igualment benvingudes, perquè també compartim emocions i les petites coses grans del dia a dia.

Cada setmana aprenem alguna cosa, perquè cada setmana una mare ens dóna una lliçó de superació. Posaria cent exemples i encara me’n descuidaria algun. Hem vist créixer (al seu ritme) la petita Ona, que al poc temps de néixer va decidir que no li interessava menjar, i que dormint s’estava millor, iniciant una batalla de pit-suplements-biberó-xeringa-pit, i portant la seva mare a dur a terme vertaderes operacions d’enginyeria fins a assolir l’equilibri que necessitaven i una lactància materna exclusiva. I ara els dimarts ens obsequia amb els seus somriures de princesa mentre la seva mare es posa d’exemple davant les adversitats de la resta. <<Ui, tu tranquil·la>> és la seva frase. També li ha costat el seu temps al Víctor, que va néixer amb menys de dos quilos de pes, i va començar amb una lactància mixta que poc a poc es va anar convertint en exclusiva. 

El Mateo va néixer, igual que el seu germà, amb la llengua pràcticament enganxada a la base. La seva mare ja venia d’una lactància desastrosa amb el seu primer fill, i per posar fil a l’agulla ens va venir a veure estant embarassada. Però després del part les alarmes van saltar. Va arribar un dimarts dient <<avui no ploraré>>, però ho va fer, i ningú la va jutjar, al contrari. Per sort va trobar ràpidament una solució al seu problema i ara ens apareix cada dimarts amb un somriure d’orella a orella, pletòrica. Ens encanta veure-la feliç! El dia que ella ens va venir a explicar que estava fantàsticament teníem una altre mare a la que se li escapaven les llàgrimes. La Gal·la era petitona, estava un pèl groga, a la seva mare li feien mal els pits quan s’agafava i les hormones no li posaven la vida fàcil. Aquí només va fer falta seguretat i temps, res més. I la seguretat li van donar, sobre tot, les altres mares allà presents compartint les seves experiències.

L’Emma no li ha posat gens fàcil a ningú, començant per la seva mare, que podria escriure un manual de lactància. Això de succionar, sobre tot si no surt un bon raig de llet, no sembla que li interessi massa, i s’ha intentat de tot: xeringa, relactador, mugronera, extracció poderosa... cada cop que la vèiem i ens preguntava fins on arribaríem la pregunta de la Montse era <<i tu, què vols fer?>>. Dimarts passat quan va entrar vam aplaudir totes, i l’Emma va fer una presa de pit, però amb un vertader desplegament logístic al seu voltant... més del que el dia a dia i tenint un altre fill permet. Aquests dies he sabut que ha decidit deixar la lactància, però continua sent per nosaltres una heroïna que ha arribat més lluny que moltes amb l’únic objectiu de voler el millor per la seva nena, així que l’esperem dimarts, que tornarem a aplaudir.

També tenim mares que no tenen cap “problema” gros però vénen a compartir i a donar suport, com l’Ariadna, la Stephanie o la Marta, que demà torna a treballar. Anirà bé! La lactància del Gabriel també ha anat bastant sola després dels típics dubtes dels inicis, però la seva mare ve sempre que pot a passar una estona agradable i a compartir, i a ajudar la resta. Ara ja es comença a fer gran i intercanvia somriures amb l'Ona. 

I no puc deixar d'anomenar les nostres mamis múltiples, com la Lorenna o l'Estíbaliz, que han aconseguit una lactància exclusiva dels seus bessonets, i quan a totes ens faltarien mans elles ho tenen tot sota control. Quan ve una mare o futura mare de dos sempre les posem d'exemple. També tenim el sector prematur, amb lactàncies d'inicis més difícils, però poc a poc anem fent passes de gegant. 

Setze setmanes de baixa passen millor quan una està acompanyada. I una setmana es pot fer molt llarga, el dimarts sembla que no arribi mai. Així que vaig fer una proposta a les supermares que tenim: que creessin un grup de whatsapp per mantenir-se al dia durant la setmana. Així ho han fet, i diuen que treu fum! M’encanta que hagin fet aquest equip tan maco i que vagin acollint les nouvingudes. Aquest dimarts esperem la Martina ;) , i ben aviat també la Llum. 

Bé, em deixo moltes històries, moltíssimes. No perquè no les hagi anomenat són menys importants. De totes i cadascuna d’elles aprenc cada dia, i em moro de ganes de seguir-ho fent. Així que avui, dia de la mare, us ho dic ben fort: 

FELICITATS!!!

A nou centímetres: EL LIMBE

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article el vaig escriure no fa massa per al blog de Mater Training, però també em ve de gust compartir-lo aquí amb algun afegiment més.

Si llegiu relats de parts fisiològics (també anomenats naturals, sense intervencions mèdiques ni analgèsia epidural) veureu que moltes dones coincideixen al mateix punt: una mena de limbe, de corda fluixa, més o menys als nou centímetres de dilatació, en el qual les sensacions canvien. Aquest limbe el vivim a diari a la Sala de Parts, i no totes les dones hi reaccionen de la mateixa manera.

El nom de limbe (o llimbs) no es troba als llibres d’Obstetrícia, però trobo que descriu a la perfecció el moment de transició entre dues etapes del part: la fase de dilatació i el període expulsiu. És un moment força estrany, en el qual la dona sent que no pot anar enrere però té una certa por d’anar endavant, de caminar cap a territori desconegut... de saltar a l’expulsiu.

Sovint cal saltar per poder tocar els núvols

El part generalment (recalco generalment, perquè no és així sempre) comença progressivament, amb contraccions suaus que es van fent més intenses. Això permet que la dona s’hi vagi adaptant, convertint-les en les seves aliades i ballant amb elles. Això fa que es tolerin amb més o menys facilitat, treballant sense pausa però sense pressa, com en una cursa de fons. Però en arribar al limbe comença el vertader sprint: s’apropa l’expulsiu. Les contraccions són diferents, sovint més intenses i més seguides, sense deixar massa treva i sense donar temps a la dona a recuperar-se abans que comenci la següent. El dolor és diferent, perquè el cap del nadó comença a baixar pel canal del part i exerceix pressió sobre els teixits del sòl pelvià. Aquesta sensació és nova, i ha aparegut quasi de cop, trencant l’equilibri que s’havia aconseguit durant la cursa de fons.

Just aquí, en aquest punt, a uns nou centímetres de dilatació, es pot arribar a la desesperació, al “no puc més”. Veiem cares de por, d’incertesa, d’indecisió, i també de poder, de valentia i d’entrega a la següent fase. És un dels punts crítics en què algunes dones prefereixen continuar el part amb analgèsia epidural per ser tot massa intens per viure-ho de manera agradable.

El pas pel limbe hauria de ser una cosa ràpida, molt de transició, per entrar en cos i ànima al període expulsiu, l’sprint, l’últim port de muntanya de l’etapa ciclista. El limbe és com un despertar de la fase de dilatació, en la qual fins i tot es podia dormir entre contraccions. És com una corda fluixa fins que es decideix fer el salt. Saltar cap a l’expulsiu o cap a l’opció d’epidural és igual de correcte, no hi ha res millor ni pitjor, la decisió que prengui cada mare estarà bé.

Un bon acompanyament en el part és summament important, tant per part de la parella com dels professionals que assisteixen la dona. Però quan s’arriba al limbe donar el suport adequat és crucial, imprescindible. El desenvolupament del que queda de part, i la vivència que recordi a posteriori la dona, dependran en part de qui hagi estat al seu costat. En aquell moment de “no puc més”, els qui l’acompanyen han de saber distingir entre un “no puc” real i simplement un “no sé on vaig ni què m’espera i això em desconcerta”.

La parella de la dona (o la persona que l’acompanyi) habitualment coneix les seves expectatives prèvies, els seus desitjos, i per tant pot orientar-la, però sense posicionar-se en excés. He vist dones passant-ho molt malament, demanant analgèsia, tancant les cames amb les contraccions i lluitant contra elles, amb parelles dient-los que s’ha de continuar peti qui peti. I també he vist homes espantats, trencats pel dolor físic de la seva dona, sense saber què fer, intentant convèncer-les per a que es posin l’analgèsia epidural i després allò s’ha convertit en retrets. I, evidentment (i són la majoria), he vist parelles molt i molt unides, fent equip al llarg de tot el treball de part i amb una comunicació verbal i no verbal espectacular. Res és jutjable, cadascú fa el que pot i com pot.

Els professionals li hem d’explicar que no passa res, que ara ve la part més intensa, que queda ben poc per abraçar el petit que està en camí i que podrà fer-ho, però si decideix que allò no és el que s’esperava i decideix canviar de plans seguirem al seu costat. Ha de saber que notarà cada cop més pressió, que pot tenir la sensació de trencar-se en dos, però que no es morirà del dolor, i que tot el que està notant és normal en aquesta fase. En aquest moment necessita que li transmetem seguretat. No l’hem de dur cap al terreny de l’epidural simplement perquè ens faci mal veure-la partir amb el dolor, o perquè ens faci pena. Cal intentar pensar què vol ella realment i donar-li la mà per a que trobi el seu camí.

Recordo el part d’una gran amiga, que es va plantejar un part sense intervenció però tampoc estava tancada a res. La dilatació va ser preciosa i tranquil·la, amb alguna migdiada inclosa, de manera que vam perdre la noció del temps i tan sols vam saber que es feia de nit perquè entrava menys llum. Cap als set centímetres tenia dolor, però em va confessar que sentia una curiositat enorme per viure aquell moment, de manera que em vaig prometre que no la deixaria rendir-se (tot i que no hagués estat cap rendició, sinó simplement un canvi de plans). En poca estona va arribar al limbe: les contraccions eren diferents, estava físicament molt cansada, va tenir dubtes, la seva parella li deia que si es posava l’epidural no passava res, i ella va tenir uns instants d’incertesa. Ni la llevadora ni jo ens vam posicionar, però li vam transmetre que si volia era capaç de fer-ho, i realment volia... així que es va cordar el cinturó i va saltar a un expulsiu intens però amb un final molt feliç.

En resum, per a les qui us plantegeu un part sense analgèsia (o per a les que evolucioneu molt de pressa), arribarà en el qual sentireu que no podeu més, que alguna cosa ha canviat, que ja no teniu la situació tan controlada. Benvingudes al limbe. Allà no us quedareu eternament, així que endavant, feu un pas endavant i gaudiu del momentàs que ve a continuació.

Alhora, conèixer què passarà també dóna molta tranquil·litat. És clar que es pot parir sense preparar-se per al part, però buscar un curs de preparació al part que s’adeqüi a les nostres expectatives, o llegir llibres o empapar-se de relats de parts d’altres dones poden ser grans idees mentre esperem que arribi el moment.

Per acabar comparteixo una de les meves imatges preferides d’un naixement: una fotografia realitzada per la Mireia Navarro (estant també ella a punt de parir) una matinada d’agost. La protagonista és una pacient meva que m’ha ensenyat moltíssimes coses, i veure-la us transmetrà força i sensació de “jo també podré”.

 

Imatge de Mireia Navarro - tots els drets reservats

Lactància i embaràs

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Porto més de dos mesos sense publicar cap entrada, i és que estic immersa en donar forma al meu llibre (àlies "el llibre sense nom", de moment). Ahir vaig tenir una estoneta a la guàrdia i vaig deixar llest el capítol 2, que porta per títol "Guia bàsica per a navegants", i resol els interrogants més freqüents que truquen a la porta quan veiem les dues ratlles al test d'embaràs. Doncs bé, ahir un dels temes que vaig tocar va ser aquest: Lactància i embaràs. És perillós donar el pit estant embarassada? Parlem-ne! 

A dia d’avui donar el pit més enllà de l'any o els dos anys és el pa de cada dia, de manera que és relativament freqüent trobar una dona que estigui embarassada i alhora estigui alletant el seu altre fill o filla. 

Per a que hi hagi embaràs cal que hi hagi ovulació. I aquesta, sobre tot els primers mesos o mentre hi hagi preses molt freqüents, sovint està inhibida. Però si els cicles menstruals ja han aparegut, encara que sigui de manera irregular, l'embaràs és possible. També hi ha dones que es queden embarassades en la seva primera ovulació, i per tant no arriben a veure la menstruació, de manera que els diagnòstics d'embaràs al tercer o quart mes no són gens infreqüents. 

A la consulta, a les embarassades que ja tenen altres fills els pregunto si han donat el pit i quant de temps, i algunes em diuen que segueixen alletant com una cosa ben normal, però d'altres es posen vermelles o ho diuen amb la boca petita. I és que hi ha moltes dones que se n’amaguen per vergonya, per evitar ser jutjades o simplement per estalviar-se donar explicacions, perquè és quelcom que no sé per què però no sempre està socialment acceptat. Encara se senten comentaris tipus "és que aquest ja és molt gran", "això no l'alimenta", "es beurà la llet del germà quan neixi", o "però si ja té dents!", o fins i tot "et provocarà un avortament". 

Hi ha qui pensa que donar el pit estant embarassada és perjudicial. Però no, no s’ha demostrat que la lactància provoqui avortaments espontanis, nadons de baix pes o parts prematurs. Sí que és cert que alletant es segrega oxitocina, de manera que en casos d’amenaça d’avortament o d’aparició de contraccions abans d’hora sí que podem arribar a recomanar interrompre la lactància, com a mínim de manera temporal. Però si l’embaràs transcorre amb normalitat la lactància és segura, i no la desaconsellarem. 

Tot i començar l’embaràs alletant, en molts casos la lactància finalitza abans que neixi el nadó, i els motius són diversos. D’entrada, durant la gestació els mugrons estan més sensibles i a algunes mares ja no els resulta agradable alletar, decidint elles mateixes que ha arribat el moment d’acabar. La son espectacular del primer trimestre també pot fer que alletar a les nits es faci pesat. Altres mares no tenen ganes de fer lactància en tàndem (alletar dues criatures alhora), i opten per deslletar el fill gran. Es tracta d'una decisió molt personal i ningú l'ha de jutjar. La lactància és una cosa de dos, i tant dret té el nen o nena a deslletar-se com la mare a decidir que ho vol deixar. Jo a la consulta només dic una cosa: si es decideix deslletar, millor fer-ho amb temps per endavant, i no el mes abans de néixer el nadó per a que el gran no se senti apartat. 

(més informació sobre deslletar: http://laurarodellar.blogspot.com.es/2013/06/experiencies-alletant-i-deslletant.html).

També hi ha nens que, per si sols, decideixen deixar de mamar, ja sigui perquè tenen interès en altres coses o perquè noten que hi ha una disminució de la producció (sobre tot cap al tercer o quart mes, com a conseqüència de l’embaràs). Aquí la mare pot tenir sensació d'alleujament o bé sentir-se rebutjada pel seu petit i experimentar un petit procés de dol. D'altres nens, en canvi noten que alguna cosa passa al seu voltant, senten massa sovint la frase "ai pobre el que li espera", "ui quins gelos tindrà" o "i ara què, quan neixi el germanet li hauràs de deixar el pit per ell!", i els entra una mamitis brutal i incrementen molt la demanda, arribant a una lactància en tàndem amb una molt alta demanda. Aquí cada família trobarà les seves eines per gestionar la situació, establint els límits que es considerin necessaris si tot plegat arriba a ser massa esgotador. 

Per tant, la lactància i l’embaràs són compatibles si no hi ha cap complicació que ens faci pensar el contrari. Hi ha qui ho veurà bé i qui ho veurà malament, però el que compta és l’evidència científica i no l’opinió personal de cadascú. La decisió de seguir o no, i la de fer lactància en tàndem o no, i de posar límits o no, és de cada família. I ningú s'ha de sentir malament pel fet de voler acabar ni s'ha d'avergonyir per decidir continuar.