Una de les accions que fem més sovint els
obstetres i ginecòlegs són els tactes vaginals. Aquesta exploració, que pot
resultar poc agradable per a la pacient, ens aporta un ventall d’informació
molt ampli.
En Ginecologia, els tactes ens permeten
valorar la mida i la consistència de l’úter, masses ovàriques, dolor, etcètera.
Actualment es disposa d’ecografia a gairebé totes les consultes, però fa vint
anys els diagnòstics ginecològics es basaven en els tactes. Avui, però, em
centraré en la utilitat dels tactes vaginals en Obstetrícia, és a dir, durant
l’embaràs i el part. Per què? Doncs perquè moltes dones no saben per a què
serveix un tacte, i a més a més tenen informació errònia al respecte (la qual
també detallaré a continuació), i quan els diem que els farem un tacte sembla
que els estem dient que els elefants volen.
En què consisteix un tacte? Es tracta
d’introduir dos dits (amb guants) a la vagina de la dona (estirada en posició
ginecològica). Pot ser una mica molest i poc agradable, però no ha de ser
dolorós. Quan fa mal, acostuma a ser perquè hi ha algun problema o bé per la
resistència de la pacient (si no es relaxa la musculatura fer un tacte pot ser
una odissea). Per a facilitar l’exploració, s’acostuma a utilitzar algun tipus
de lubricant o vaselina.
El tacte vaginal ens permet obtenir informació
sobre l’estat del coll de la matriu. Està tancat o dilatat? Està format o
escurçat? El coll de la matriu, que és com el coll d’una ampolla, a banda de
dilatar es va esborrant (com si anés desapareixent) amb les contraccions. Mitjançant
el tacte, podem saber quants centímetres de coll queden i quants centímetres de
dilatació hi ha (la dilatació completa són 10 centímetres).
A banda del coll, el tacte ens permet valorar
com es troba el cap del fetus (o el cul, si està de natges) respecte de la
pelvis. Quan faig ecografies la gent sempre em pregunta: “està encaixat?”. La
meva resposta és “això t’ho dirà el teu metge quan et faci un tacte”. Sí que
mitjançant l’ecografia ens fem una idea de si el cap està molt amunt o
encaixadet, però el tacte ens dóna una idea més precisa sobre el tema.
Per últim, mitjançant el tacte podem valorar
la pelvis de la dona. Fa unes setmanes vaig explicar que hi havia diferents
tipus de pelvis, i segons això el part podia ser més o menys fàcil o més
complicat. El tacte ens permet avaluar si el pubis és baix, les espines
ciàtiques són prominents o si el sacre està inclinat cap endavant. Una pelvis
poc adequada per parir potser no fa que programem una cesària d’entrada, però
fa que la tinguem en compte, i alhora poder dir a una dona que té una bona
pelvis per a parir li aportarà tranquil·litat i seguretat.
El part és un conjunt de tot, no només hi
influeix la pelvis, i per tant en una mateixa exploració podem valorar diferents
factors que hi intervenen: la pelvis, el coll de la matriu i el cap del nadó.
Una entitat en la qual el tacte va sent
desplaçat per l’ecografia transvaginal és l’amenaça de part preterme. Quan hi
ha contraccions abans d’hora, mesurar el coll de la matriu per ecografia és
molt més precís per a avaluar el seu escurçament. Segons aquesta mesura, sabrem
si ens trobem davant d’una situació d’alt risc de part preterme. No obstant, en
el moment en què hi ha dilatació el tacte ens serà molt útil.
Només hi ha una situació en la qual els tactes
estan prohibidíssims: en cas de placenta prèvia (placenta inserida a la part
baixa de la matriu, sobrepassant el coll), ja que en tocar la placenta podríem
desencadenar un sagnat important que posés en perill la mare i el nadó. En la
resta de casos, no són perjudicials i a més a més, com hem explicat, ens
aporten moltes dades.
Per tant, quan fem tactes?
- Si una dona gestant ve a Urgències
per pèrdues (i no sabem que no estem davant d’una placenta prèvia), el tacte
ens permetrà saber si hi ha modificacions en el coll de la matriu. En el primer
trimestre, per exemple, un sagnat amb dilatació fa més probable que es
produeixi un avortament que no pas quan el coll està tancat.
- Si una dona gestant consulta per
algun tipus de dolor a la panxa, hem de descartar que hi hagi modificacions al
coll de la matriu (encara que no detectem contraccions en aquell moment), ja
que la nostra conducta serà diferent en un cas o en l’altre, i el grau
d’urgència serà diferent.
- A la consulta, cap al final de
l’embaràs, fem tactes per a fer-nos una idea de si el part s’apropa i si el cap
es va col·locant cap a la porta de sortida. A més a més valorem la pelvis de la
mare.
- Quan una dona gestant a terme
consulta per contraccions, mitjançant el monitor controlarem el benestar del
nadó i la intensitat i regularitat de les contraccions, però caldrà fer un
tacte per a saber en quina fase del part ens trobem.
- Durant el treball de part, els
tactes ens permeten conèixer l’evolució del part. Com ja hem dit, no només és
qüestió de dilatació, sinó de descens del cap del nadó per la pelvis de la
mare. No cal fer un tacte cada deu minuts, sinó que la tònica habitual és més o
menys d’un tacte cada hora en parts medicalitzats i cada dues en parts sense
intervenció.
MITES I PREGUNTES FREQÜENTS AL VOLTANT DELS
TACTES
Els tactes fan que et posis de part?
Si els tactes provoquessin parts, tindríem cua
a la consulta, però no és el cas. L’altre tema és la maniobra de Hamilton, que
es fa mitjançant un tacte vaginal i que consisteix en separar una mica amb el
dit la bossa amniòtica de la paret de la matriu. Aquesta maniobra sí que pot
resultar dolorosa i es realitza amb la intenció d’activar el part. No té
efectes secundaris, i l’ideal és consensuar-ho amb la pacient abans de fer-la,
perquè si no li pujaran els colors.
Per tant, un simple tacte no provoca un part.
Si algú es posa de part l’endemà d’haver anat a la visita i no li han fet la
maniobra de Hamilton (se n’hauria adonat), és pura casualitat... tenint en compte
que cap al final de l’embaràs es fa una visita setmanal, la coincidència no és
pas estranya.
Els tactes tenen risc d’infecció?
Si fem un tacte a la consulta, amb guants i amb
la bossa amniòtica íntegra, la probabilitat d’infecció és molt baixa a no ser
que la dona tingui una infecció activa a la vagina (o passem el guant per algun
lloc brut abans de fer el tacte). Si la bossa amniòtica està trencada, o hi ha
treball de part, i fem molts tactes seguits (o separats en el temps però el
treball de part dura moltes hores), el risc d’infecció augmenta. Sense tactes,
la ruptura de bossa per si sola també té risc d’infecció, i per això
administrem antibiòtics a la mare quan fa certes hores que s’ha trencat (12 o
18, segons el protocol de cada centre). Per tant, sempre hem d’evitar fer més
tactes dels necessaris, sobre tot si estem preveient un part llarg. En cas de
nadons prematurs, ruptures de bossa abans de les 36 setmanes, o que preveiem
moltes hores per endavant, s’aconsella utilitzar guants estèrils per a la
realització de les exploracions vaginals.
Es pot sagnar després d’un tacte?
El coll de la matriu és una àrea anatòmica
molt irrigada, i més encara durant l’embaràs. En el moment en què es comença a
modificar, es pot trencar algun capil·lar sanguini, provocant un petit sagnat
de manera espontània. De la mateixa manera, amb el contacte (ja sigui durant
una relació sexual o bé mitjançant un tacte) també es pot trencar algun petit
vas. El que no seria normal és un sagnat moderat, com una regla.
Són imprescindibles els tactes?
Si hi ha símptomes sí. Sempre que el resultat
del tacte ens faci decidir la nostra conducta, el tacte s’ha de fer. Si hi ha
contraccions, hem de saber si la dona està de part. Si hi ha algun dolor a la
panxa durant l’embaràs, hem de saber si això són contraccions i estan fent
dilatar el coll. D’altra banda, si no hi ha cap símptoma, i la dona pel que
sigui no vol que se li faci un tacte, el podem obviar. Si està de 38 setmanes i
no té ni una contracció, no ens la trobarem pas a 5 centímetres de dilatació, i
per si aquelles casualitats de la vida ho estigués ja començaria algun dia amb
contraccions i arribaria a 7-8 centímetres a l’hospital. Ara bé, com ja hem
explicat que els tactes no són perjudicials i ens aporten informació, no estan
de més a les visites de control de les darreres setmanes de l’embaràs.
En resum, els tactes vaginals són l’exploració
més habitual que practiquem els ginecòlegs. No tenen efectes secundaris i estan
contraindicats en pocs casos molt concrets, i una mateixa acció ens aporta molta
informació. No se n’han de fer més dels necessaris, i alhora són
imprescindibles quan hi ha símptomes. Si algú té algun dubte al respecte del
tema el pot comentar i l’afegiré a l’entrada.
