Cada cinc minuts durant dues hores?

Una de les preguntes que em fan a la consulta, a banda de si es pot menjar pernil, és en quin moment s’ha d’anar a l’hospital. Tothom va amb el missatge de “quan tingui contraccions cada cinc minuts durant dues hores” gravat al cervell, i el meu objectiu d’avui és eradicar aquesta frase tan quadriculada i odiosa.

Les primeres contraccions reben el nom de “pròdroms de part”, i generalment són espaiades, poc intenses i poc doloroses. Això no vol dir que no serveixin per a res, sinó que són les responsables de l’esborrament progressiu del coll de la matriu i la dilatació dels primers centímetres. Aquesta fase pot durar hores o dies. Hi ha dones que tenen contraccions prodròmiques cada vespre que s’acaben aturant (jo he estat d’aquestes les dues vegades), i n’hi ha que no saben què és una contracció fins que comencen amb unes horetes de pròdroms i seguidament s’engega tot el treball de part. No tothom tolera els pròdroms igual de bé. Per què? Depèn molt de la preparació psicològica prèvia, de la sensació de seguretat, de la posició del nadó, de l’encaixament del cap a la pelvis, del llindar del dolor, etcètera.

L’escena típica és una parella dormint al llit, o descansant al sofà després de sopar. Ja porten dies esperant el moment, la maleta és a punt (des de les 32 setmanes aproximadament) i la família està pendent del telèfon per si truquen perquè van de part (o deixen de fitxar i es planten tots a l’hospital). Comença una contracció, ella fa una cara estranya (o comunica el que està passant a la seva parella amb una il·lusió tremenda), i ell automàticament treu el rellotge i mira l’hora: es disposa a comptar l’interval entre contracció i contracció. I a partir d’aquí poden passar moltíssimes coses: des que tingui aquesta contracció i cap més fins passada una setmana fins que faci una dilatació sobtada i es posi en fase expulsiva en menys de dues hores i acabi parint al cotxe. Per tant, cada part és un món.

Els humans som mamífers, i en el fons som animals. I tenim instint... i sentit comú (uns més que altres, però tots en tenim una mica). Per tant, independentment de rellotges i cronòmetres, jo crec que en el fons tota dona sap en quin moment ha d’agafar les maletes i anar cap a l’hospital. I encara que no estigui francament de part i la facin tornar a casa, aquella visita a Urgències li haurà transmès prou seguretat per continuar el procés a casa fins que es torni a activar prou com per tornar a marxar. Aquest és un altre tema: el pànic descomunal a que t’enviïn cap a casa. Això sovint es viu com una derrota, i no vull que ningú se senti frustrat perquè se li doni l’alta en la fase prodròmica del part... i jo he vist moltes dones (i parelles) decebudes, frustrades i enfadades perquè han de marxar a casa, i també marits/mares dient la famosa frase de “jo així no me l’emporto a casa”. Alguns s’emprenyen amb ells mateixos i amb el món, però d’altres ho fan amb el personal sanitari. 

Doncs encara que pensin que el viatge no ha servit de res, sí que ha estat útil: s’ha controlat el benestar de la mare i del fetus i s’ha valorat com va evolucionant la dilatació. Després d’unes hores de contraccions, no és pas descabellat fer una monitorització fetal de control, i comprovar que el nadó tolera les contraccions.

Quan s’ha d’anar a l’hospital doncs? Jo sempre dic el mateix: quan les contraccions no et deixen parlar, són de veritat. I això pot passar en una hora, en dues o en tres dies. I en tot aquest interval, s’ha d’anar a l’hospital quan se senti la necessitat de fer-ho. Més que les hores i els minuts, és la intensitat de les contraccions i el dolor el que marca el moment de marxar. Quan notis que se’t posa la panxa com una pedra, que fa cada vegada més mal, que el cul del nen no et deixa respirar i el seu cap t’oprimeix la bufeta i et faries pipí a sobre amb cada contracció, i que no et pots estar quieta perquè sembla que tinguis un coet de la NASA sota el cul a punt de fer-te enlairar, ves passant. Independentment de l’estona que portis així i de la freqüència de les contraccions.

Hi ha dones que a casa, per molt acompanyades que estiguin, senten una sensació de desemparament que les bloqueja i les fa patir, i seran candidates a ingressar a l’hospital abans, encara que sigui en una habitació de planta esperant que el procés acabi d’arrencar. Així perden la por a tenir un dolor insuportable i a parir abans d’arribar a l’hospital o arribar sense ser a temps de rebre analgèsia peridural... per a algú aquesta por pot semblar una tonteria, però és ben respectable i cadascú té les seves pors i les seves cosetes. La por al dolor és un altre tema, de vegades les contraccions prodròmiques fan més mal pel pànic a patir que pel dolor en si.

En canvi, hi ha altres dones que suporten prou bé aquestes primeres contraccions, se senten a gust a casa seva i es mantenen ocupades fent coses a casa o passant una estona a la banyera, o fins i tot fent un tomb (vaig tenir una pacient que un matí estant a 3cm se’n va anar a Ikea i no va ingressar fins al vespre, i va tenir un part fabulós), i poden permetre’s unes hores més de marge. Quan arriben les contraccions de la fase activa del part, es nota, perquè fan molt més mal que les altres. Tots tenim una veïna que té una amiga que va parir sense analgèsia i sense que li fes mal res, però en general les contraccions de part fan mal, i molt, i per tant no hi ha dubte que són de veritat.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de part que es desitja o s’espera. Si és té la idea d‘un part sense intervenció mèdica i sense analgèsia, no té cap sentit ingressar amb un centímetre de dilatació amb 10 o 12 hores de part per endavant. No cal fer tota la dilatació a casa, perquè llavors ja s’hagués triat parir a casa, però és convenient ingressar amb el treball de part ben establert. En cas contrari, el tema s’eternitza, la partera es posa nerviosa i el personal també, i s’acaba tenint de tot menys un part no intervingut. D’aquest tipus de part en vull parlar un altre dia amb calma, però en resum la gràcia és que sigui un part fàcil i rapidet, si no deixa de ser tan satisfactori com s’esperava.  D’altra banda, si es desitja analgèsia peridural i no es vol sentir massa dolor, ingressant a 3cm ja es va per bon camí, no cal patir fins als 8.

També cal calcular el temps que es triga en arribar a l’hospital: no és el mateix anar de Lleida a Barcelona que recórrer dos quilometres, i no és el mateix agafar la Ronda de Dalt a les 8 del matí que a les 3 de la matinada.

Qui t’acompanya també és decisiu. Si la teva parella s’enfila per les parets dels nervis necessitaràs anar abans a l’hospital que si et fa massatges a les lumbars. Hi ha homes que pateixen moltíssims, més que la dona que és qui pareix, i de vegades a l’hospital ens centrem en la mare i el pobre pare necessita tant o més recolzament. Hi ha dones que quan comencen amb contraccions se’n van a casa dels pares per passar allà l’estona. Si la futura àvia no es posa més nerviosa del compte, pot ser de gran ajuda, ja que ella va passar pel mateix en el seu dia. De fet les dones fins no fa massa anys parien en companyia d’altres dones, i els homes mentrestant ho anaven celebrant al bar.

El fet d’haver parit prèviament s’ha de tenir en compte. Quan és un primer part, la cosa sol anar per llarg, i encara que de vegades ens confiem i més d’una primípara arriba a l’hospital en dilatació completa (això més que un error de càlcul s’ha de considerar una gran sort), és més freqüent la que va i torna tres vegades. Quan no és el primer, la cosa canvia, i sol anar més de pressa.

No sempre el part comença amb contraccions, també és molt típic que es trenqui la bossa amniòtica i la dona perdi líquid. La bossa es pot trencar durant les contraccions o bé abans, i en aquest cas ho anomenem “ruptura prematura de membranes”, però no té res a veure amb un part prematur. En aquest cas, el més habitual és que el treball de part s’acabi desencadenant tard o d’hora, però això no sempre és així. Tot i que en alguns hospitals tenen protocols que permeten l’embarassada anar a casa amb la bossa trencada, a la majoria de centres la ruptura de la bossa és criteri d’ingrés. Ingrés no vol dir inducció al minut zero, ja que en molts llocs es donen unes hores de marge per a que es desencadeni el part per si sol. Si es trenca la bossa s’aconsella anar a l’hospital encara que no hi hagi contraccions. Si el líquid és clar, no cal anar-hi volant; el marge de maniobra depèn de la tranquil·litat de cadascú (jo amb la meva primera nena vaig deixar un marge que per mi era raonable i vaig posar mig món dels nervis). En canvi, si el líquid tira cap a un color groguenc o verdós, o bé és sanguinolent, millor anar passant sense entretenir-se per a comprovar el benestar del fetus el més aviat possible.

I en cas de sagnat què passa? Quasi totes les dones taquen una mica quan comencen a dilatar, perquè el coll de la matriu s’estova i se’n pot trencar algun petit vas sanguini. Alhora, el tap mucós és sanguinolent. Tacar una mica no és preocupant, però en cas de tenir un sagnat franc és aconsellable anar a l’hospital per a descartar complicacions.

D’històries n’explicaria mil, totes elles diferents i a la seva manera curioses. En el meu dia a dia veig de tot, i realment, encara que sembli un tòpic, cada dona i cada part és un món. En les mateixes condicions, no hi ha dues dones iguals. I cap dona té dos parts iguals. Realment el posar-se de part és un tema intrigant i emocionant, amb molt factor sorpresa, plantejant-te cada dia si serà aquell el dia i preguntant-te cada nit si et despertaràs amb contraccions o amb el llit mullat. En definitiva, si hem de resumir la pregunta “quan he d’anar a l’hospital?” en una frase, la resposta seria “quan sentis que ho necessites”. 

De París?

Quan s’és pare, tard o d’hora arriba la mítica pregunta: “d’on vénen els nens?”. Als nostres avis, quan eren petits, els explicaven que els nens els duia un cigonya de París i es quedaven tan amples, però avui dia els nens reben tanta informació per totes bandes que no es conformen pas amb una explicació tan poc científica com aquesta. Als 80-90 estudiàvem la reproducció humana a 5è d’EGB, i fins llavors la majoria de nosaltres érem profunds ignorants en la matèria (recordo un company meu de classe desmaiat a terra a classe de Ciències Naturals), però ara la informació vola tant que tot ho acaben descobrint més aviat.

Quan estava embarassada del nen, la meva filla estava fascinada amb la panxa, i amb el fet que hi hagués algú allà dins que es movia, i tenia molt clar que el trauria l’Helena d’allà dins. No feia massa preguntes, però és cert que només tenia dos anys i mig. Si algú li demanava per on sortiria el nen, contestava “per una porta” i no anava més enllà. I sempre ha sabut que la mama treballa traient nens de la panxa de les seves mames, però aquí quedava la cosa.

Al llarg de les darreres setmanes, però, li pica molt la curiositat i tot són dubtes i preguntes al voltant del tema: sovint em pregunta si em vaig menjar el seu germà (i ho fa en situacions com a la cua del supermercat), i quan li dic que no em respon que llavors per què el tenia dins la panxa. Fa un parell de setmanes ens va dir, tota alarmada, que ella no havia vist sortir el seu germà i que ho volia veure (com si es pogués tornar a col·locar dins la matriu), i li vam dir que era un moment on només podia ser-hi el pare, la mare i el metge, però no li va fer massa gràcia. 

Uns dies més tard va preguntar per on havia sortit el nen, i son pare li va contestar “pel forat de la patata de la mama”. No s’ho va creure pas, i em va dir tot rient “mira mama què diu el papa, que el nen va sortir pel forat de la teva patata, tu creus?”. Aquest concepte, però, el va acabar integrant, perquè l’altre dia li va explicar a la seva àvia que els nens surten pel forat de la patata (textualment).

Davant la pregunta sobre la via d’entrada, algunes vegades el seu pare i jo hem fugit d’estudi canviant de tema, però avui ens hem trobat de ple amb l’interrogatori: com va entrar, i com va sortir, i per què (l’expressió “per què?” es pronuncia aproximadament un centenar de vegades cada dia a casa nostra). I no s’ha conformat amb l’explicació “el papa en va posar la meitat i la mama l’altra meitat”... “molt bé, però com?”. He anat a l’estudi i he rescatat un llibre que tenia guardat des de fa mesos després que el trobés en una paradeta al carrer: “Com neixen els bebès. Guia d’educació sexual per a nens i nenes” (Fenema editors). Explica les diferències entre els nens i les nenes, els caràcters sexuals secundaris, com es fa un bebè, com creix dins la panxa, com s’alimenta allà dins i com neix, tot plegat amb unes il·lustracions molt simpàtiques i entenedores i gens sortides de to (potser per a algú ho són, sempre hi ha qui s’escandalitza si veu un penis dibuixat).

Mentre el nen dormia, ens hem assegut tots tres davant del llibre i el meu home i jo li hem anat explicant tot el procés amb un llenguatge el més senzill possible, tenint en compte que la nena només té tres anys. Els pèls al “xixi” i al pito, l’amor, els ovaris, l’òvul, les boletes, l’espermatozou, el cordó umbilical, les contraccions, etc. Li hem deixat ben clar, però, que fins que no surten els pèls la vulva està tancada i no es poden tenir nens (tancant la porta a eventuals intents d’experimentació).

No és fàcil explicar una cosa així a una nena petita. Fa por ser massa explícit, però encara fa més por que entengui les coses del revés i es munti una pel·lícula capgirada dins del seu cap maquinador. Al final arribes a la conclusió que les coses, explicades amb naturalitat, sense posar-te vermell i sense tabús, també s’entenen amb naturalitat i es veuen com el més normal del món.

Redactaré una mica com li hem explicat, seguint el llibre, ja que sempre pot ser una ajuda a algun pare o mare que no sàpiga per on tirar davant de tal pregunta:

“Les nenes, quan són petites, tenen la vulva tancada, però quan es fan grans ja no, i els hi surten pèls. Els nens, quan són petits, tenen el pito petit, però després creix i els surten pèls al pito, a les boletes, als “sobaquillos” i a la panxa. Les dones a la panxa tenen una bosseta que es diu úter, i unes boletes que es diuen ovaris. Als ovaris hi ha unes rodonetes petitones que es diuen òvuls, i quan surten dels ovaris baixen cap a l’úter per un tubet que es diu trompa. I els homes, a les boletes, tenen guardats els espermatozous, que són com uns peixets. 

Quan un papa i una mama s’estimen molt i volen tenir un nen, el papa posa el pito dins la vulva de la mama i dispara molts espermatozous com si fos una pistola, i aquests fan una cursa per veure qui és el primer que troba l’òvul. El que guanya la cursa entra dins l’òvul, i això es diu fecundació. I llavors ja tenim dues cèl·lules: la meitat del papa i la meitat de la mama. Després les cèl·lules es van dividint en dues, i cada cop n’hi ha més, fins que es forma l’embrió, que primer és com un granet d’arròs i no té peus, però després li van creixent el cap, els braços, les cames, les orelles, etc. Llavors passa de ser un embrió a ser un fetus, i la panxa va creixent, i fa “patadetes” i es mou molt (com el seu germà quan era dins la panxa). 

Quan el nen ja porta nou mesos a la panxa, es col·loca cap per avall i l’úter fa força i l’empeny cap avall, cap al forat de la vulva, i això són les contraccions. Llavors, el papa i la mama se’n van cap a l’hospital, i primer surt el cap, i llavors el metge agafa el cap i estira i acaba de sortir tot el bebè. 

I dins l’úter hi ha una cosa que es diu placenta, i d’allà menja el fetus, a través d’un fil que és el cordó umbilical que li entra per la panxeta. I quan neix el bebè el metge talla el cordó perquè ja no el necessita, i li posa una pinça a la punta, i per això els nens que acaben de néixer porten la pinça al melic. I quan el nen ja és fora, menja llet del pit o del biberó”.

La meva filla, mentre li explicàvem tot el procés, feia una cara d’embadalida digna de retratar. Normalment quan li expliques alguna cosa vol anar més enllà i et pregunta el perquè de totes les petites coses, i no la talles fins que no li respons alguna cosa que la descol·loca de l’estil de “perquè l’Íbex 35 ha tancat amb pèrdues”, i avui ha escoltat sense obrir la boca. No sé què se li haurà quedat de tota la història, i no sé si demà li explicarà la seva versió a la mestra quan vagi a l’escola, però li posaré una nota a l’agenda explicant-li per si de cas. No sé quan ens tornarà a parlar del tema, perquè si ja li hem explicat no crec que ara l’inquieti (fins ara hi devia pensar sovint, sinó no trauria el tema a la cua del supermercat), i al seu caparró probablement bulliran altres assumptes transcendentals.

Per molts llibres que es tinguin preparats, quan arriba el moment et quedes parat i no saps com explicar-li, però ho has de decidir ràpid perquè aquells ullets penetrants t’estan fulminant amb signes interrogatoris i no pots titubejar. Segur que hi ha mil llibres que ajudin a explicar-ho, i cada psicòleg ho enfocaria d’una manera diferent, però no hi ha una norma exacta que ho dictamini. Quan és el moment? Jo diria que el dia en què ho pregunten. Hi ha nens més curiosos que d’altres, nens que es conformen més amb explicacions poc científiques i nens que no s’empassen segons quines històries sobre cigonyes. Cada nen té el seu moment, i l’hem de respectar. Tallar les ales a la curiositat i a les ganes d’aprendre no em sembla un bon camí; els pares som el referent dels nostres fills i hem de saber satisfer les seves inquietuds cognitives de la manera més didàctica que se’ns ocorri.