Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dilluns, 28 de febrer del 2011

El germà "gran"


Dimecres passat parlàvem sobre com vivim nosaltres el segon embaràs. Avui dedico el tema als germans “grans”, i ho poso entre cometes perquè de vegades no tenen ni dos anys. Ells, per molt petits que siguin, també viuen l’embaràs a la seva manera, i tot i que la majoria estan encantats amb la idea, els dubtes existencials sovint els assalten. Com ho manifesten? Doncs de moltes maneres, segons el nen... i com diu la mestra de la meva filla, “si ho manifesta encara, així ho treu”.

El primer que fem és tencar-nos les banyes pensant en com comunicarem la notícia al nostre fill o filla: ensenyant-li una ecografia, comprant un dels múltiples contes que existeixen al mercat que expliquen la història d’una manera o d’una altra... A la nostra filla no li vam arribar a dir que esperàvem un germanet. Amb els seus dos anys pràcticament acabats de fer i unes 6 setmanes d’embaràs ens va deixar anar: “la mama té la panxa molt grossa, la mama té un bebé a la panxa”. Així que no sempre cal planejar com li direm, perquè ells mateixos van sentint converses quan ens pensem que miren per la finestra del cotxe i ho acaben captant tot.

La primera reacció sol ser des d’indiferència fins a sorpresa i/o emoció, segons l’edat. Amb un any i mig  segurament els entra per una orella i els surt per l’altra, i continuen jugant o fent el que feien. Quan són més grandets ja es poden imaginar alguna cosa, i molts han viscut els naixements de cosins o nens d’amics nostres i tenen amiguets que han tingut germans o que tenen les mares embarassades.
Després, però, comencen els dubtes existencials. La mama té son, està cansada, s’emprenya amb més facilitat... i això des que té el germanet a la panxa. I als matins la mama de vegades vomita, mira què li fa el germanet pobreta. Què dius, que menjarà teta de la MEVA mama? Que hauré de compartir la mama? Que jo dormiré a la meva habitació i ell amb el papa i la mama? Hostes vingueren que de casa ens tragueren!  I la mama se’n va a treballar amb el germanet dins la panxa, i en canvi jo me’n vaig a l’escola. Tot això, segons l’edat i la manera de ser del nen, serà més o menys accentuat.

La meva filla va passant per fases en què vol ser molt gran i molt autònoma i per d’altres en què vol dur bolquer i mamar, i totes elles poden coexistir en un mateix dia. S’ha emprovat roba de nadó, s’ha ficat dins d’una banyera on quan tenia tres mesos ja hi cabia justa, s’ha ficat dins de la cadireta del cotxe per a nadons... nosaltres l’hem deixat fer, jo sempre he tingut la concepció que el que descobreixes amb els teus propis ulls sempre et queda més clar, i així ha estat ella mateixa la que ha anat comprovant que ja no és un nadó de pocs mesos.  A banda d’això, li remarquem molt com n’és d’afortunada per ser tan gran, ja que pot menjar el que li agrada i no només llet, té amics, té joguines xulíssimes enlloc de coses de bebé, la mama s’ho passa genial amb ella perquè podem xerrar i em pot explicar què ha fet a l’escola, etc.

També trobo molt interessant veure l’evolució del seu joc. Amb la idea de tenir un nadó a casa, molts tendeixen a jugar més amb nines, els fan de mama, els canvien el bolquer... i alguns els donen el pit i tot. Amb la cuineta ja no fan pollastre amb patates, sino papilla, i amb els amiguets juguen a papes i a mames. La meva filla, com a mínim, ha anat fent tot això, i l’altre dia va venir a jugar una amiga seva i feien veure que es canviaven el bolquer damunt d’un matalasset canviador... i pels seus nassos ha arribat a aconseguir posar un minibolquer de talla 2 al seu pare damunt dels texans.

L’altre tema són les visites obstètriques. Com a mare, opino que si el germà “gran” és petit i no salta d’alegria cada cop que veu una foto del germanet (s'imaginen un germanet rosadet i els ensenyem una mena d'esquelet en blanc i negre), millor mantenir-lo en el seu propi espai i no dur-lo a les visites. I com a metge, opino el mateix, no perquè molestin (sí que hi ha nens que desmunten la consulta en 5 minuts... les bàscules els encanten, però hi estem acostumats), sino perquè n’he vist molts a la meva consulta i els que no passen del tema manifesten reaccions de tota mena. 
Sí que recordo una nena que va seguir tot l’embaràs de la seva mare i només es va perdre una visita perquè estava de colònies, però aquesta tenia 6 o 7 anyets i era una nena molt madura, i cada vegada que venia s’enduia fotos del germanet i el dia del part va entrar quan ja havíem acabat per ajudar a vestir el nen. Aquesta, però, és l’excepció, normalment es porten “malament” (ho poso entre cometes perquè no és que siguin dolents, és que és la seva manera de manifestar-se) o demanen pipí a mitja ecografia. 
Per tant, és una cosa que a no ser que tinguin una certa edat ens fa més il·usió a nosaltres que a ells.  A banda d’això, exploracions com una ecografia morfològica a les 20 setmanes requereixen una gran concentració per part de la persona que l’està realitzant, i per tant pel nostre bé és millor portar només la parella i deixar el nen (i la mare, la sogra, la tieta i la veïna) a casa.

Nosaltres vam portar la nostra filla a l’ecografia 4D, i a banda de mirar la pantalla dos minuts va acabar estirada ella amb la panxa a l’aire perquè també volia una eco... i a casa em fa ecografies amb el seu maletí de metge i amb l’escàner de la caixa registradora de joguina. També em va acompanyar un dia a comprar un parell de conjuntets de nadó, i es va dedicar a fer veure que s’escapava de la botiga (i això que li encanta triar i remenar roba, encara que sigui per al seu pare per exemple).

I per on sortirà el germanet? Aquí cada nen, segons la seva edat i la seva manera de ser, s’imaginarà el que sigui. La meva filla diu que sortirà per una porta, cosa que amb dos anys i mig tampoc hem desmentit pas. Les diverses explicacions tècniques s’han d’adaptar a la mida de cada família, segons com cadacú se senti més còmode, i sabent que tot això ho expliquen a l’escola amb la seva pròpia versió. I com ha entrat a la panxa? Aquí no m’hi he trobat... tenim el recurs de la cigonya,  el recurs “papá planta una semillita dentro de mamá”,  l’explicació tècnica real...

Nosaltres hem obviat el tema de l’estada de dos o tres dies a l’hospital, tenim una nena molt parrandera i li encanta anar a dormir a casa dels avis i dels cosins, així que ho deixarem com una festa de pijames espontània. I quan marxem a l’hospital, no li direm pas on anem, ja sabrà que el germanet ha nascut quan sigui el moment de venir a veure’l, on volem tenir-la tot el dia donant voltes al tema i sense el papa i la mama.

En definitiva, jo encara no he tingut el meu segon fill, però tinc la sensació que a la meva filla li crea molts dubtes la idea que sigui “virtual” i estigui dins la panxa. Per tant, en el nostre cas, hem optat per parlar del tema el mínim possible i deixar que sigui ella la que el vagi descobrint a poc a poc, al seu ritme i segons la seva necessitat de saber. En canvi, quan el tingui a casa i el pugui tocar i li posi cara, em sembla que ho tindrà tot més sota control i crec que no serà per tant... aviat us ho explicaré! 

divendres, 25 de febrer del 2011

Un coixí a la panxa?

Molts homes es pensen que estar embarassada és com portar un coixí a la panxa, que no pesa ni dóna senyals de vida, i per tant es mostren sorpresos i/o enfadats davant de segons quines situacions.

Al llarg de la meva més o menys curta vida professional (i també en el meu entorn social) he vist dos grans grups de pares: els pares embarassats i els no embarassats.

Els pares embarassats són aquells que comencen l’embaràs buscant informació per Internet i fan més preguntes que la mare a la primera visita, que pateixen les nàusees com si les tinguessin ells, que volen notar cada patadeta, que s’ho passen pipa triant robeta i el cotxet, i que quan arriben les últimes setmanes corden les sabates de la seva parella perquè aquesta no es veu els peus. El dia del part els fa mal a ells, tenen el ritme cardíac del petit exhaustivament controlat, a l’hora de l’expusliu també apreten i estan desitjant que els donin el nen a ells.

Els pares no embarassats, que opino que són la majoria (i evidentment hi ha termes mitjos) són els que es mantenen més o menys al marge dels símptomes, les patadetes, la robeta i cordar-te les sabates. No per això seran mals pares, simplement són així. Igualment van a les visites obstètriques, estan atents a les ecografies (tot i que també n’he vist jugant amb el mòbil, i no un ni dos), i el dia del part no fugen corrents (tot i que sí que tenen més tendència a marejar-se, per exemple). No frisen per agafar el nen acabat de néixer quan encara està mig pringós (més per por que per cap altra cosa) i no s’han llegit un manual sobre com canviar bolquers, però després ho fan prou bé. Simplement, no saben de què va la cosa i s’hi han d’anar adaptant progressivament, a poder ser sense massa pressions externes de iaies i tietes... però tampoc a dos per hora, que se’ls necessita!

Doncs fent referència als pares no embarassats, sovint sembla que es pensin que a la panxa no portem un nen (o nena) que primer sembla una mongeta però acaba rondant els tres quilos, més una piscina de líquid amniòtic, més la placenta que pesa al voltant del mig quilo, més una bona retenció de líquids, més el que ens hem engreixat de “xixa”...  per ells ens han enganxat allà un coixí ple de plomes d’ànec. Tampoc entenen que les hormones de l’embaràs poden provocar nàusees i una son terrible al primer trimestre, que tenim menys capacitat pulmonar i en ocasions ens ofeguem quan caminem (i aquí hi sumem l’anèmia més o menys moderada característica de l’embaràs), que l’estómac no se’ns buida amb la mateixa facilitat, que la nostra columna vertebral sembla una S (se’n diu lordosi), que els ossos de la pelvis fan crec-crec, que la matriu creix i tiba dels lligaments que l’enganxen a la pelvis i això fa mal, i un llarg etcètera.

La barreja del còctel hormonal amb la incertesa i en ocasions por al que vindrà, juntament amb tot aquest conjunt de símptomes (que es poden tenir tots o ni un i seran millor o pitjor tolerats segons la persona),  fan que l’humor de l’embarassada no sigui sempre perfecte, i més cap al final de la gestació. En ocasions deixes de treballar setmanes abans de la data probable de part, i per tant passes més hores a casa. Ells arriben cansats de la feina i esperen trobar-te de bon humor, perquè total “estàs de vacances” o “estàs a casa i no tens res més a fer”,  però tu tens mil coses a fer i estàs més sensible (i a sobre has hagut de recollir calçotets de terra, cosa que et baixa la poca líbido que et quedava en picat). I si a més a més tens un altre petit a casa, has hagut de seure a terra a jugar (i quan trobes la postura ja se n’ha cansat i marxa a fer una altra cosa i tu trucaries la grua per aixecar-te), després l’has banyat deixant-te l’esquena, etc.  

Quan una persona està cansada, està més irritable, i si a sobre té les hormones pels núvols encara més, una combinació perfecta per no rebre la parella amb el millor somriure.
Els homes no embarassats no entenen res d’això, i per tant la seva sensació és que els han canviat la dona, o que aquesta s’ha transformat en una mena de bruixa antipàtica amb 15 o 20 quilos de més que es passa el dia remugant.... si total només està embarassada! La frase típica és “quines ganes tinc que pareixis ja!”.

Evidentment no tots els dies són així, si no no repetiríem pas, però quan tens un dia d’aquests t’ofusques de mala manera. Què s’ha de fer aquí? Primer, pensar que el teu home no és l’únic, que és cosa del sexe masculí, que no ho sap fer millor perquè no sap entendre què t’està passant. I en segon lloc, respirar fons (el que la teva capacitat pulmonar fisiològicament reduïda et permeti) i pensar que demà serà un altre dia i que aviat tindràs una de les meravelles del món als braços i seràs la dona més feliç del món.

(Espero que cap pare, embarassat o no, s’ofengui amb aquest text fet amb carinyo i un toc d’humor per treure una mica de ferro a l’assumpte).


dimecres, 23 de febrer del 2011

El segon és diferent?

Doncs sí, el que diuen és veritat: el segon embaràs és absolutament diferent.

Físicament, el cos ja s'ha adaptat una vegada a tots els canvis que implica un embaràs, i per tant ho farà abans i de manera més brusca. Si a tot això afegim el cansament físic (i no parlem de l'espiritual) que s'arrossega tenint ja una criatura a casa, per molt que tinguis un sant per marit, tots els símptomes que amb el primer fan fins i tot il·lusió amb el segon es toleren pitjor en general.

Durant el primer embaràs, tot i treballar dins i fora de casa, la gent acostuma a posar-se cremetes vàries, des d'antiestries fins a olis diversos, i qui pot s'apunta a natació, classes de ioga, cursets de preparació al part... tot acompanyat d'una extensa bilbiografia a base de llibres, revistes i altres fonts d'informació. Un cop acabada la jornada laboral, hi ha temps de sobres per al descans, la recerca de cotxets i la seva comparativa per Internet, triar els colors de la paret... i si no et fas el sopar te'l fan.

Quan l'anomenat "el segon" s'instal·la dins la panxa i comença a donar senyals de vida, tot canvia: d'entrada, el test d'embaràs amb dues ratlletes (o una cara somrient, si et va la modernitat dels tests digitals, els quals els ginecòlegs odiem perquè la gent se'n refia més que de nosaltres) fa més por. Amb el primer fa por i il·lusió, i aquesta vegada sí, fa il·lusió, però també tens la barreja de sentiments de "pobret fill meu que se li acaba el xollo" i "ara com ens ho farem" per allà al mig.

A banda d'això, físicament ja hem comentat que en general un segon embaràs es tolera pitjor, i alhora et trobis com et trobis tens un petit o petita que et necessita i vol que la seva mama l'agafi a coll, el banyi i es tiri per terra a jugar com sempre. Sí, hi ha el papa, però la mama és la mama.
Jo a la meva filla sempre li he venut que "la mama té mal d'esquena", però no cola massa, i un dia em va dir que em treia el germanet de la panxa i així no tenia la panxa grossa ni mal d'esquena... tontos no són.

Les cremetes passen a la història, no hi ha temps material, sí que et dediques a posar-ne al teu fill o filla, però tu si te'n poses un cop per setmana ja pots estar ben contenta. I ja no parlem de iogues, piscines i classes vàries... i llegir, per què? Se suposa que ja t'ho saps, però precisament per això estàs més escagarrinada que mai. Cotxets? Ja el tens, uns dies abans es neteja i es torna a muntar. Algú t'ha preguntat què necessites? Si ja ho tens tot! Com a molt si tens una nena i tot és rosa i ara ve un nen, compraràs algun conjuntet (tot i que els pijames roses es reciclen a les millors famílies, mentre en tinguis un de decent per si has d'anar a Urgències a la nit, la resta tant és). El color de la paret? Tal i com són les vivendes actuals, molts germans comparteixen habitació.

A mida que van passant les setmanes, la panxa va pesant. Les hormones són diferents que les del primer trimestre, ja no tens aquella son espectacular per la maleïda i alhora imprescindible progesterona, però fa mal l'esquena, la pelvis fa "crec-crec", i moltes vegades portes dos nens incorporats: el de dins que ja comença a ser una personeta i el de fora que sembla que mengi pedres i cada dia pesa més. El segon trimestre passa més o menys dignament, i el tercer ja comences a tenir complexe d'elefant. I el dia que et cedeixen el seient en algun espai públic et mires la panxa i veus que allò comença a anar en sèrio.

Quan s'apropa el moment del part, et preocupa més la logística de com t'ho faràs amb l'altre nen si tens contraccions a les 3 de la matinada que no pas tenir la bossa de l'hospital a punt. Amb el primer ho tens tot net i polit i planxat i empaquetat en una bossa nova de trinca, i amb el segon acabes tirant 4 bodies en una bossa entre contracció i contracció, i si ho prepares abans ho fas a estonetes quan l'altre no mira, que si no es vol emprovar tota la robeta de talla 0. Aquesta vegada has de fer una bossa més: la del germà gran, que probablement passarà dos o tres dies a casa dels avis o dels tiets.

I no sé si a altres els passa, però la meva sensació ara mateix és que en breu marxaré a un hospital a passar 2 o 3 dies amb un nen que encara no conec, mentre que la meva nena, la que més estimo en aquest món (a banda del seu pare), vindrà de visita. A ella l'estimo amb bogeria, en canvi el nen és com si fos un desconegut, no me'l sé imaginar, només conec el seus moviments (que no són pocs). Tindré amor per a tots dos? El meu sentit comú em diu que sí, les meves amigues que en tenen dos també em diuen que sí, i les meves pacients quan vénen a parir el segon estan igual de contentes que amb el primer... així que ens haurem de treure aquests pensaments del cap.

Algun altre avantatge ha de tenir el segon: estadísticament, el segon part és més ràpid i més fàcil que el primer. No és un mite, hi ha dades escrites sobre el tema. Poden haver-hi excepcions, però en general és així.

I bé, aquí deixo aquesta entrada, que no és plan d'avorrir el personal el segon dia.

dimarts, 22 de febrer del 2011

El perquè de tot plegat

Ahir al vespre, amb la nena dormint i la calma regnant a casa, vaig crear aquest bloc, i avui m'hi estreno escrivint. I la millor manera de començar és explicar què m'ha portat fins aquí.

Abans que res em presentaré: em dic Laura, tinc 30 anys i sóc metgessa especialista en Obstetrícia i Ginecologia. Després d'acabar la carrera de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona em vaig presentar al famós i temut MIR (oposició a través dels quals els metges optem a una plaça de formació en alguna especialitat en concret) i vaig començar el meu període de residència en Obstetrícia i Ginecologia a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, popularment conegut com Can Ruti. Allà vaig passar 4 anys fantàstics, durant els quals a banda de formar-me em vaig casar i vaig tenir la meva filla.
Un cop finalitzada la meva formació i havent obtingut el títol d'especialista, vaig començar una nova aventura a l'Hospital General de Catalunya, el meu actual lloc de treball, i actualment espero el meu segon fill per a mitjans de març.

La vida de cada dia essent mare i tenint una professió que et fa passar nits fora de casa i sortir a hores intempestives no sempre és fàcil, i alguns dies són una vertadera gimcana, però en general puc dir que me'n surto. Per sort tinc una parella amb una professió ben diferent i les nostres famílies ens donen un cop de mà quan poden. Tot i amb això, hi ha dies de tot, i en molts moments desitjaria poder-me dividir en dos i deixar una Laura a casa mentre l'altra se'n va a treballar... quina mare no ha volgut fer això algun dia?

Quan estava embarassada de la meva filla em vaig llegir el llibre "Un regalo para toda la vida", del conegut pediatre Carlos Gonzàlez. A mida que anava llegint pensava que la lactància i la maternitat en general eren molt fàcils, que tot era qüestió de sentit comú.
Alhora, al llarg de tot l'embaràs vaig anar descobrint símptomes, sensacions i sentiments que no havia llegit mai en cap tractat d'Obstetrícia, i que ningú m'havia explicat. Vaig pensar que si existís algun llibre que recollís tot això amb el rigor científic adequat seria fantàstic... i em vaig proposar escriure'l algun dia, però per A o per B encara està en un estadi molt embrionari.


Sempre m'ha interessat posar-me a la pell de les meves pacients, i per tant des dels inicis de la meva vida professional m'he dedicat a llegir i a investigar què senten les dones embarassades, què els preocupa, què els dóna alegries, quin tipus de part desitgen i què és el que recorden per sempre... i en això m'he basat a l'hora d'actuar (sempre que la situació ho ha permès, evidentment).


A diari, a la consulta, a Urgències, a la Sala de Parts, fent ecogafies, etc, intento sintetitzar els meus coneixements mèdics amb les experiències que la maternitat m'ha permès viure, i així miro de transmetre-ho a les meves pacients per tal de fer petits els seus grans dubtes... un "a mi també em passava" tranquil·litza molt.

L'objectiu d'aquest bloc és precisament aquest: compartir les meves vivències com a mare des del punt de vista d'una persona que professionalment es dedica a acompanyar altres mares en aquest meravellós viatge que es diu maternitat, fent aquesta barreja de vivències i ciència amb un toc de sentit comú.

I no vull tancar la primera entrada del bloc sense agrair als qui m'han animat a crear-lo: el Jordi, el meu marit i company d'aventures, i la Irene, una molt bona amiga i alhora una gran mare i una excel·lent emprenedora.