Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

divendres, 10 de juny del 2011

La crida de la selva


Fa dies que vull escriure sobre el desig de tenir fills. Ahir feien un programa a la televisió sobre aquest tema i el volia veure, però confesso que em vaig adormir cinc minuts després que hagués començat… i sort que ho vaig fer, perquè abans de les set del matí ja tenia els dos nens llevats.

No tothom té fills perquè vol, i no tothom qui en vol en té. Alguns tenen la sort de meditar-ho abans, posar-s’hi i quedar-s’hi relativament de pressa. Uns ho mediten més i d’altres menys; de fet si t’ho penses massa sempre se t’ocorre algun motiu per a deixar passar una mica més de temps: aquell viatge, un ascens a la feina, aquell postgrau, la reforma del pis... i van passant els mesos i els anys.

Arriba el moment de llençar-se a la piscina, i hi ha gent que s’hi llença perquè sent una mena de crida de la selva cap a la maternitat/paternitat, i d’altres perquè saben que volen tenir fills, el temps corre, “ja toca” i s’han cansat dels comentaris dels amics, familiars i coneguts de l’estil de “i els nens quan?”. Quan arribi la criatura, tots ho faran igual de bé, l’instint maternal (i paternal) acaba sortint un cop es té el nadó als braços.  Recordo una parella que m’explicava que a la seva família no hi havia nens, que els seus amics no tenien fills, que anaven a mirar cotxets i tots els veien iguals i no tenien absolutament ni idea de res relacionat amb els nens, i quan va néixer el seu nen feien una mica de cara d’ensurt però estaven ben contents i la criatura no duia pas el bolquer del revés... i això que havia nascut sense manual d’instruccions!

Jo en la meva activitat professional tracto amb les parelles (i de vegades la dona i la seva inseparable mare) des dels inicis de l’embaràs, i de vegades també abans de buscar-lo. He vist de tot, des de parelles emocionadíssimes amb la primera caixa d’àcid fòlic preconcepcional fins les que es comencen a ficar en el paper quan el nen té un dia i mig... però després tothom ve a la visita de la quarantena amb una felicitat tremenda (i ulleres de no dormir). I entremig hi ha de tot. Nou mesos de visites de control d’embaràs donen per molt, i arribes a veure de quin peu calça cadascú. Hi ha obstetres que es limiten al pur acte mèdic (i hi ha pacients que ja els va bé això i no necessiten més), però jo m’apunto a la història a què es dediquen tots dos, si tenen altres fills, com es diuen, com es dirà el seu futur fill, etc. I a banda dels temes purament mèdics simplement amb un “què tal?” acabes xerrant més o menys (sempre hi ha amb qui tens més afinitat o més temes de conversa), i els vas coneixent. Dins d’aquesta relació obstetra-parella sempre hi ha un dia en què surten de la consulta i penso “ja s’han ficat en el paper”. Es nota per les preguntes que fan, perquè li han posat nom, perquè t’expliquen amb emoció que han encarregat el cotxet, per la cara que fan quan veuen el seu fill a la pantalla (passa de respecte i curiositat a molta tendresa), perquè comencen a parlar del part...

El meu marit i jo som dels que mediten poc. Vam tenir la nena quan jo estava en plena residència, i ell sense feina estable. Jo sempre havia volgut ser mare relativament jove, i sabia que quan acabés la residència prou feina tindria situant-me laboralment, i no volia esperar dos o tres anys. El meu embaràs no va ser ben vist per tothom, però a la interessada (és a dir a mi) li semblava perfecte. Quan la nena va fer dos anys vam decidir tenir una altra criatura, i va ser més per no donar-li un germanet a la nena abans que passés més temps (jo em porto set anys amb la meva germana) que no pas per unes ganes imperioses de canviar bolquers... aquesta vegada molta crida de la selva no vam tenir, no vam mirar cotxets perquè ja en teníem, però l’amor pel nostre fill és tan infinit com el que sentim per la gran. A mi se m’acabava el contracte un dia abans de la data probable de part, i no les tenia pas totes, però el dia que em van donar l’alta vaig passar per Recursos Humans a signar el nou contracte abans de marxar de l’hospital, i vam respirar tranquils. Per tant, estem ben contents d’haver-nos llençat a la piscina dues vegades.

Després hi ha qui sí que sent la crida de la selva però després de molts intents l’anhelat embaràs no arriba. És una situació desesperant, i no m’agrada que ningú hi hagi de passar. De vegades l’edat no ho posa fàcil, i els afectats senten culpables d’haver esperat massa i d’haver prioritzat altres aspectes de la vida, però qui sap si ho haguessin provat cinc o deu anys enrere i no estarien en la mateixa situació. Oi que ja no podem tornar al passat? Doncs s’ha de mirar endavant i buscar solucions... a aquest tema ja dedicaré una bona estona un altre dia.

I finalment hi ha casos en què un test d’embaràs positiu no és cap alegria, sinó un disgust. Qui busca no sempre troba, però en ocasions es troba sense buscar. I aquí hi ha dues opcions: tirar endavant o no. Això dependrà del moment de la nostra vida en què ens enganxi la notícia, de la nostra situació familiar, social, econòmica i laboral, i de si dins nostre tenim una mica de desig de descendència o gens. Hi ha qui encaixa el tema amb energia i reconverteix tots els seus plans i pensa “ja ens apanyarem”, i hi ha qui no veu la sortida per enlloc i decideix interrompre l’embaràs. I això no passa només amb adolescents, perquè també he vist famílies ben posicionades amb dues criatures que no han tirat endavant un embaràs no desitjat. La decisió és absolutament personal i ningú té el dret de jutjar res.

Per acabar vull compartir un text que vaig escriure fa uns quants mesos, quan la idea d’escriure un llibre em rondava pel cap (i encara em ronda, aquest bloc n’és el pas previ):

És diumenge i hem convidat uns amics i els seus dos nens, de set i quatre anys, a dinar a casa... a la nostra impecable casa digna de sortir en qualsevol revista de decoració (no pas pels seus metres quadrats, sinó per les nostres habilitats d’interiorisme), amb el nostre preciós sofà blanc al menjador i amb les parets immaculades sense una sola taca.

D'entrada, el dia abans se'ns ocorre trucar la mare dels nens per a preguntar què mengen els seus fills, perquè sembla ser que no sabem que amb set i quatre anys tenen boca i dents igual que nosaltres. La mare ens respon que menjaran el que hi hagi per als grans (tot i que també hi ha mares aficionades als menús infantils a base de macarrons i carn arrebossada). I sí, curiosament, aquesta pregunta sempre es fa a les mares... ni que tinguéssim la idea que el pare no sap què mengen els seus fills.

Arriben tots plegats i donat que saben que a casa no hi ha canalla i per tant no hi ha joguines, els nens han dut el seu arsenal particular per tal de no avorrir-se, i ens l’escampen pel menjador… i ja ens comencem a posar dels nervis. Aviat es cansen de jugar i demanen aiguai evidentment en cau mitja gota al nostre parquet lluent, amb la conseqüent taquicàrdia aguda per a nosaltres.

Dinant embruten, es barallen dues o tres vegades, vessen el got, no s'acaben el menjar... i quan ja es donen per alimentats s’aixequen de la taula i ens desendrecen la casa. Decidim posar-los un DVD per tal que s'entretinguin... i resulta que no s'estan quiets! El petit s'aixeca i va tocant totes les figuretes del moble, i l'altre mira la tele, però dret al sofà, i evidentment no s'ha tret les sabates (i netes no ho estan pas, perquè per moltes sabates que tingui res és més còmode que les bambes d’anar a l’escola).

I la nostra sorpresa és que els seus pares no els retreuen la conducta, i sobre ens deixen anar "ui, quan tingueu un nen haureu de treure tot això del moble i posar una funda al sofà". Com? Que m'he gastat un sou sencer per comprar el sofà i ara l’he de tapar? (Això si sou dels que no teniu gos, perquè si el teniu ja tindreu el sofà tapadet i potser amb alguna marca perpètua). Els seus pares gaudeixen del menjar i de la sobretaula, se'ls veu la mar de relaxats, però nosaltres estem en tensió total i ens ennueguem amb el cafè.

Sobre les sis de la tarda decideixen marxar. Encara queda mitja tarda per davant, però cal preparar les motxilles de l'escola i començar el ritual de banyeres, sopars, el conte, anar-se'n al llit... Nosaltres els oferim un altre cafè i una estona més de conversa, sabent que marxaran igual, i quan surten per la porta respirem fons. Encara som a temps d’arribar al cinema per a veure aquella pel·lícula que ens han recomanat. Pensem que no aguantarem mai això de ser pares, tan bé que estem ara, sortint quan volem, que "què mal educats són aquests nens" i "fixa't que els seus pares estaven tan amples i no els deien res" ... el dia ha estat un GRAN mètode anticonceptiu.

En realitat, eren nens normals, que feien coses de nens, amb uns pares normals que no poden estar tot el dia com un sergent, i nosaltres no hi estem acostumats però els seus pares sí, i per això "no els deien res". I després d’haver estat a l’altra banda, quan tens nens et fa cosa d’anar a casa de segons qui perquè et sap que els altres passin una estona estressant.

No cal tenir por, els nens s’estimen amb bogeria, i sí, embruten, però també t’omplen la casa d'alegria. Et canvien la vida completament, i això a priori imposa molt respecte, però també canvien la nostra manera de veure les coses... i acabem tapant el sofà amb una funda. Un cop hem entrat en la nostra nova vida estem encantats i no tornaríem enrere, malgrat que de vegades en moments de desesperació i de manca de son se'ns escapi un "tan bé que estava jo!". Les coses bones que aporta la maternitat (i paternitat) són infinites, i per molt que te les expliquin no ho saps del tot fins que no t’hi trobes.  

dijous, 2 de juny del 2011

El pernil, el Toxoplasma i el gat

Un dels temes que genera més dubtes existencials a les embarassades i més preguntes a la consulta és l’alimentació, però no per una preocupació tremenda per la dieta mediterrània, sino per un pànic (en ocasions desmesurat) a contraure una malaltia anomenada toxoplasmosi. També, a causa d’aquest alarmisme, cada any nombrosos gats sans i feliços han d’abandonar les seves llars.

La toxoplasmosi és una malaltia provocada per un paràsit anomenat Toxplasma  gondii. La majoria de vegades o és totalment assimptomàtica o bé provoca símptomes poc específics i semblants a una grip com malestar general, dolors musculars i inflamació de ganglis. En canvi, en gent amb alteracions a les defenses (com per exemple seropositius) pot ser més greu, igual que ho són totes les altres infeccions. El fetus és especialment vulnerable a aquest paràsit, i en cas que la mare s’infecti durant la gestació el paràsit pot travessar la placenta i el fetus també pot contraure la malaltia, però no sempre; la probabilitat i la gravetat varien en funció del moment de l’embaràs. La infecció fetal pot implicar nombroses seqüeles greus (alteracions neurològiques, ceguesa, sordesa) o fins i tot la mort. Per tant, és un tema prou seriós com per tenir-lo en compte, però sense alarmar-se en excés.

El Toxoplasma infecta els animals (bous, vaques, porcs, etc) i aquests l’eliminen a través dels excrements. L’ésser humà pot adquirir el paràsit consumint carn crua o poc cuita dels animals infectats o tenint contacte amb els seus excrements. I com adquirim el Toxoplasma dels excrements dels animals? Doncs els fems contenen excrements, i per tant les verdures que estan en contacte amb la terra (enciams, pastanagues, etc) són fonts potencials del paràsit... a no ser que es rentin adequadament per tal d’eliminar aquestes restes de terra.
Una altra via de transmissió, però raríssima, és a través de transfusions de sang o trasplantaments d’òrgans.

I quin paper juguen els gats en tot aquest cicle? Es consideren hoste definitiu del Toxoplasma gondii, és a dir, el final del camí. Igual que nosaltres, es poden infectar ingerint carn crua d’animals, i eliminaran uns quists que contenen el paràsit a través dels seus excrements. Per tal de contagiar-nos a través d’ells, ens hauríem de menjar un gat infectat cru o bé els seus excrements, o no rentar-nos les mans després de netejar excrements de gat i ficar-nos-les a la boca... tot plegat una mica difícil.

Quan contraiem la malaltia, el nostre organisme fabrica anticossos per combatre el paràsit. Uns d’ells (immunoglobulines M o IgM) actuen ràpidament en el moment de la infecció, i uns altres (immunoglobulines G o IgG) apareixen més tard i persisteixen, defensant-nos en el futur. Per tant, la toxoplasmosi, igual que la varicel·la o la rubèola, es passa una sola vegada a la vida.
Determinant aquests anticossos en sang podem saber si una persona ha passat la malaltia o l’està passant en aquell moment. Qui no l’hagi passat mai no tindrà cap anticòs. A la sang d’algú que l’hagi passat anteriorment trobarem IgG, però no IgM. En canvi, algú que tingui la malaltia en aquell moment tindrà tant IgG com IgM. En alguns casos, però, aquesta IgM pot perdurar fins a dos anys, i és el que s’anomena “IgM persistent”. Aquesta situació sovint crea angoixa fins que es descarta la malaltia, però disposem d’altres proves per a esbrinar en quina fase ens trobem (per exemple l’avidesa de la IgG, però ja no entro més en proves de laboratori per tal de no avorrir). 

Veiem, per tant, que coneixem les vies de transmissió del Toxoplasma gondii i per tant hi podem actuar preventivament amb unes mesures molt senzilles que detallarem a continuació. Alhora, sabem que és perillosa per al fetus i sabem com es diagnostica. Per tant, podem saber si una dona embarassada ja ha passat la malaltia o no, o si l’està passant en aquell moment, i això ens interessa molt.
En el primer trimestre de l’embaràs (i abans de l’embaràs si la dona s’ha visitat) es realitza de forma rutinària una analítica que inclou, entre altres coses, els anticossos envers el Toxoplasma gondii. En el cas que trobem que la dona és immune, sabem que ja no podrà contraure la malaltia. En canvi, si no és immune, es troba en risc d’infectar-se, i per tant li haurem d’explicar com es transmet la malaltia i per tant com se’n pot evitar el contagi, i cada trimestre tornarem a determinar aquests anticossos per tal de comprovar que no hagi contret la malaltia.
Si en algun moment trobem infecció materna activa, haurem d’investigar si s’ha infectat el fetus mitjançant tècniques de laboratori (en mostres de líquid amniòtic o sang de cordó umbilical), i mentrestant haurem d’instaurar un tractament preventiu. Si es confirma la infecció del fetus, el tractarem a través de la mare, i alhora realitzarem controls ecogràfics per tal d’estudiar-ne l’afectació i poder informar els pares.

Tornem a la situació més freqüent: l’embarassada que no ha passat la toxoplasmosi, que haurà d’adoptar mesures preventives. I per a que les pugui adoptar el professional de salut que li controli l’embaràs les hi haurà d’explicar. Aquí no val dir “no mengis pernil ni amanides”, s’ha d’explicar bé, i no tothom perd cinc minuts fent-ho. I de vegades ni s’explica, i és la pacient la que ho pregunta perquè la seva amiga li ha explicat.
Conec embarassades que no van a sopar fora per por d’infectar-se pel Toxoplasma... i és una llàstima, perquè quan neixi el petit sí que els sopars i les sortidetes baixaran el ritme (o s’acabaran del tot). I per què? Doncs perquè no els han explicat bé les mesures preventives, o no les han entès, o les han exagerat.

Si recordem com es transmet el Toxoplasma és fàcil deduir com se’n pot evitar el contagi. En primer lloc, hem d’evitar la carn crua o poc cuita. La cocció inactiva el paràsit, així que si la cocció és l’adequada no hi ha absolutament cap problema. Els embotits que no són cuits (fuet, xorisso, pernil salat...) també poden estar infectats, i per tant és millor evitar-los sempre que es pugui. En canvi, els embotits cuits, com el pernil dolç, es poden menjar sense problemes. Aquí moltes pacients em pregunten (perquè també els ho ha dit l’amiga) “i si congelo el fuet què passa?”. Doncs el fred també inactiva el paràsit, però una cosa és el congelador de casa i l’altra la congelació que es porta a terme a la fàbrica Findus on l’aliment passa de 20 a -20ºC en molt poc temps. Sí, congelant-lo disminuïrem el risc, però aquest no serà zero.
I l’altre tema són les fruites i verdures que es poden contaminar a través d’haver estat en contacte amb la terra. En podem menjar, i tant, però netes, pelades o cuites. I rentar-les amb aigua és suficient, però tot i remarcar això tinc pacients que les renten amb lleixiu i altres preparats desinfectants. Rentant la fruita i la verdura, a més a més del Toxoplasma, estem eliminant infinitat de porqueria i productes químics, així que tothom ha de rentar la fruita i la verdura, no només les embarassades.  La fruita de l’arbre no pot estar infectada (a no ser que precisament aquella peça de fruita hagués caigut a terra i no l’haguéssim rentat), però sempre recordaré una trucada que vaig rebre a l’hospital d’una pacient angoixadíssima perquè estava segura que havia agafat la toxoplasmosi per haver menjat cireres del cirerer de casa havent-les rentat només amb aigua.

Una altra pregunta que em fan sovint, ara que els restaurants japonesos estan de moda, és si es pot menjar peix cru estant embarassada. Doncs el peix no transmet la toxoplasmosi, però sí altres “bitxos” com l’Anisakis, que són igual de perillosos estant embarassada que no estant-ho i no afecten el fetus. Però també poden ser font de Listeria, una bactèria especialment perillosa per a l'embarassada pel risc d'afectació fetal. 

I la llet i el formatge? Doncs de Toxoplasma gondii no en contenen, però sí que la llet no pasteuritzada i els seus derivats poden transmetre altres malalties com la brucel·losi o la listeriosi... però avui dia es pasteuritza pràcticament tot.

I el gat? Doncs si és un gat de casa, que menja pinso o carn cuita, no cal que l’envieu a la protectora. Simplement si en netegeu els excrements feu servir guants, o teniu l’excusa perfecta per a cedir aquesta agradable tasca a la parella (que és el que vaig fer jo sent immune). I encara que el vostre gat vagi pel carrer i mengi carn crua o caci ratolins, mentre no us mengeu el gat o la seva femta no us infectareu pas. Amb aquesta preocupació per la toxoplasmosi i els gats, molts veterinaris realitzen proves de detecció al gat de qui ho vulgui... no és gratuït, i no cal, però qui vulgui quedar-se més tranquil ho pot fer. Però sobre tot, si us estimeu el vostre gat, l’embaràs no és incompatible amb ell... i el nadó tampoc, que tot i que tothom té una veïna que té una coneguda a la qual el gat li ha esclafat el nen, jo no n’he sentit mai cap cas verídic.

Un altre tema és la terra del jardí, ja que si la verdura es pot contaminar a través d’ella és perquè pot contenir Toxoplasma. Les embarassades aficionades a la jardineria han de fer servir guants, i després rentar-se molt bé les mans.

Com veieu, prevenir la infecció per Toxoplasma gondii és molt senzill: carn ben cuita, evitar embotits crus i rentar, pelar o coure la fruita i les verdures. A partir d’aquí, tot el que es faci de més és exagerar i no és necessari. I també hem de tenir en compte que si en 25 o 30 anys no hem passat la toxoplasmosi, el més probable és que passin els nou mesos d’embaràs i continuem igual, però per si de cas no costa res tenir en compte quatre mesures preventives. Frases com “és que estant embarassada no puc menjar res” són pura exageració. Si la pizza porta tres rodanxetes de xorisso, no cal apartar-les. Si un dia ve molt de gust un entrepà de pernil, no passa res, però que sigui del bo, ja que el procés de curació haurà estat més cuidat i s’assemblarà més a la cocció. Si anem a dinar de menú i l’únic primer plat que ens fa el pes és l’amanida, en podem menjar. Per tant, la prevenció de la toxoplasmosi no ens ha d’impedir gaudir de la gastronomia (i de la companyia del nostre gat).