Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com
“Un médico cura, dos dudan... tres, muerte segura”. Aquesta frase em va acompanyar durant tota la meva infància. La meva mare és metge (d’una especialitat que no té res a veure amb la meva), i tenia una rajoleta de ceràmica al despatx de casa amb aquestes paraules. No recordo quan vaig preguntar què volia dir, però el missatge em va quedar gravat per sempre.
En Medicina és molt freqüent demanar una
segona opinió davant d’un diagnòstic, de la possibilitat d’una intervenció, o
després de plantejar-se un tractament. O també quan el pacient té un problema i
qui el visita no arriba a cap diagnòstic o no planteja cap solució. De fet, és
tot un dret i perfectament comprensible.
Però... un cop emesa aquesta segona opinió,
què farem? Si tots dos professionals ens diuen el mateix, “sí, vostè té tal
cosa, i la solució és aquesta”, la decisió és relativament fàcil... tot i que
encara hi ha qui no està convençut, o no sent allò que vol sentir, i en cerca
un tercer per veure què li diu. I potser li diu el mateix... o no. També pot
ser que els veredictes dels dos professionals consultats siguin diferents.
Potser un operaria per laparoscòpia i l’altre obriria, o un operaria i l’altre
provaria un nou tractament que ha sortit recentment... i ara què? Què fa el
pacient? Hi ha vàries possibilitats:
· Quedar-se amb l’opció més
conservadora, és a dir, la que implica menys cicatrius o no passar pel quiròfan
d’entrada.
· Decantar-se per l’opinió del
professional amb el que hagi trobat més empatia, és a dir, que li hagi caigut
millor, que li hagi generat més confiança.
· Decantar-se per l’opinió del professional amb més “prestigi”, o amb més títols penjats a la paret, o que ha sortit per la televisió.
· Decantar-se per l’opinió del professional que tira per terra les determinacions de l’altre, desprestigiant-lo i lloant-se a si mateix (“com t’anava a fer això?”, o “jo també t’operaria, però més ràpidament”).
· Quedar-se amb l’opinió del professional que li ha dit allò que volia sentir. És a dir, si es volia operar, el que li ha dit que s’operi, i si volia esperar, el que li ha dit que provi aquelles pastilles noves.
Després hi ha casos rebuscats, que van
peregrinant d’un metge a un altre, i portant-li a un les proves que li ha
realitzat l’altre, i viceversa... i potser amb tantes excursions es passa per
alt alguna cosa realment important. Una amiga i companya em va explicar un cas
en què va aconsellar fer una biòpsia de còrion a una pacient (per protocol
estava indicada), i com no se la volia fer va anar a cinc ginecòlegs diferents.
D’aquests, quatre li van aconsellar la prova, i un cinquè li va dir que no
calia... i amb ell es va quedar, perquè li va dir el que volia sentir. Quan
nosaltres plantegem una prova o un tractament, el pacient té la llibertat de
decidir, de manera que aquesta noia podria haver continuat amb la mateixa
ginecòloga i no fer-se la prova.
Hi ha pacients que no ens diuen que vénen per
una segona opinió, o no ens diuen que han consultat amb algú altre després de
la darrera... probablement per desconfiança. I és que la confiança és summament
important en la relació metge-pacient: el pacient ha de confiar en el seu metge
o buscar-se’n un altre, però el metge també ha de confiar en el pacient. De la
importància de la confiança mútua en la relació metge-pacient ja vaig parlar fa
una temporada, deixo aquí l’enllaç a aquell article:
Aquests que ens oculten informació, en el
fons, ens estan examinant. A petita escala, em passa molt sovint fent
ecografies quan pregunto abans de començar “ja sabeu si és nen o nena?”. La
majoria de la gent respon, però n’hi ha que diuen “sí, però no t’ho direm,
aviam si dius el mateix”. En realitat, veure el sexe a les 20 setmanes és
relativament senzill, de fet sovint és tan evident que els mateixos pares ja ho
veuen.
Hi ha moltes embarassades que fan doble
control, és a dir, es visiten amb el ginecòleg privat i també a la Seguretat
Social. O bé van al seu ginecòleg de tota la vida, que potser no assisteix
parts, però els genera confiança. Cap problema! El més habitual és que ho
expliquin, i llavors acordem fer certes proves, com les analítiques, en un dels
dos llocs. Jo, si m’ho porten fet, ho anoto a la història i ja està. Però també
hi ha dones que es fan les analítiques per duplicat, prova de glucosa inclosa,
i per tant sotmeten el fetus a una sobrecàrrega de glucosa dues vegades en una
setmana. Cal? No seria més senzill fer-ho una vegada? Per no parlar del
screening combinat del primer trimestre: què fem amb dos o tres resultats
diferents? A qui li ensenyem cadascun? Per mirar més una cosa, aquesta
canviarà?
I és que ocultar dades pot conduir a errors
diagnòstics, a una mala interpretació de resultats, o a interaccions entre
medicaments. A banda de generar encara més dubtes en el pacient. D’aquí la
frase de la rajoleta: “un médico cura, dos dudan... tres, muerte segura”. Una
persona difícilment morirà per consultar tres metges, però probablement tindrà
més batibull d’idees consultant tres metges que dos, o un de sol en el qual
realment confiï. La sensació de soledat serà més gran, i els dubtes es
multiplicaran per cinc.
Els metges no tenim la veritat absoluta, i la
Medicina no són matemàtiques. Hi ha metges bons, metges dolents i metges
regulars. Una segona opinió és un dret del pacient, evidentment. Però a l’hora
de demanar-la, cal pensar bé per què ho estem fent, què ens aportarà, a qui li
estem demanant, i què farem en cas de divergència de criteris. I no està de més
que tots dos professionals sàpiguen que estem consultant-ne més d’un. Estem
acostumats a rebre segones opinions, i terceres i quartes, i a que les nostres
pacients en demanin. Sabem que la gent canvia de metge, i que n’hi ha que ho
fan contínuament... tothom és lliure de fer el que vulgui, però sobre tot, cal
deixar lloc per al sentit comú.
