El concepte “risc” expressa la vulnerabilitat a patir una conseqüència negativa. L’embaràs i el part són processos fisiològics, és a dir, a priori normals, però en certes circumstàncies poden aparèixer complicacions. Per tant, així com altres especialistes curen malalties, els obstetres ens dediquem a observar una pacient sana que pot esdevenir malalta.
Al capítol II del Protocol de Seguiment de l’Embaràs a Catalunya podeu trobar la classificació dels diferents factors de risc, de manera que es gestacions es classifiquen en risc baix, risc mitjà, risc alt i risc molt alt.
La majoria dels factors de risc mitjà no impliquen massa probabilitats de complicacions, i la dona no ha de tenir la sensació de tenir un embaràs de risc. Sí que hem de parar atenció en els grups de risc alt i risc molt alt.
La majoria dels factors de risc mitjà no impliquen massa probabilitats de complicacions, i la dona no ha de tenir la sensació de tenir un embaràs de risc. Sí que hem de parar atenció en els grups de risc alt i risc molt alt.
El risc pot aparèixer en qualsevol moment de la gestació, i també prèviament. La situació ideal seria que totes les dones fessin una visita amb el seu ginecòleg abans de quedar-se embarassades (anomenada visita preconcepcional, de la qual parlarem més extensament en un altre moment), de manera que es poguessin detectar a priori certs factors de risc, alguns dels quals són corregibles. Un exemple seria una alteració tiroïdal: si la coneixem prèviament, la podrem tractar i regular abans de la gestació, minimitzant el risc per al fetus. Un altre exemple seria una dona que no tingués immunitat envers la rubèola: si ens n’assabentem abans que estigui embarassada la podrem vacunar, evitant així que contregui la malaltia durant l’embaràs (amb les conseqüències dramàtiques que això tindria).
I d’això en dic situació ideal perquè no totes les dones ho fan: unes per desconeixement, altres per manca de planificació de l’embaràs, i altres per manca d’accés a aquestes visites.
L’embaràs pot començar sent de risc perquè aquella dona té uns antecedents que així ho determinen, o bé com ja hem dit pot aparèixer el risc al llarg de l’embaràs, o en el moment el part. Per exemple, podem tenir una embarassada amb diabetis des de la infància, de la mateixa manera que podem diagnosticar una diabetis gestacional durant el segon trimestre. El risc pot estar marcat per la mare, però també pel fetus (pel fet que aquest tingui qualsevol alteració, com per exemple un retard de creixement o una alteració anatòmica).
Quan un embaràs ja és conegut com “de risc”, estem tots més a l’aguait: fem més visites, més controls ecogràfics, etcètera. Alhora la pròpia pacient és conscient del seu risc i està més alerta davant de possibles signes d’alarma. En canvi, de sobte apareix la complicació, sense un risc previ que ens posés en alerta, cau com una gerra d’aigua freda i ens agafa a tots per sorpresa. A mode d’exemple: fa uns mesos seguia ben d’a prop una embarassada amb la tensió elevada. Li feia analítiques seriades, ecografies, visites, etcètera. Un dilluns arribo a l’hospital i m’expliquen que m’han ingressat una embarassada a la UCI amb la tensió elevadíssima... jo vaig pensar de seguida en aquesta noia que controlava, però no era pas ella, sinó una noia jove, sense risc previ, amb controls normalíssims fins llavors. La segona (la de la UCI) va acabar en una cesària urgent abans del terme, mentre que la primera va poder continuar l’embaràs fins al terme i va tenir una nena sana.
Per tant, aquesta vulnerabilitat, aquest risc, no és una condició sine qua non per a patir complicacions. Podem tenir un risc altíssim i que no acabi passant res, i alhora una pacient amb una gestació de baix risc ens pot donar l’ensurt de la nostra vida. Quan tens l’amenaça que ve el llop, el veus venir... quan no és així t’enganxa per sorpresa.
Que l’embaràs sigui de risc no implica que el part ho sigui, i viceversa. Per exemple, una dona amb hipotiroïdisme té un embaràs de risc perquè les hormones tiroïdals són imprescindibles per al desenvolupament del sistema nerviós del fetus (i per tant han d’estar molt ben regulades), però a l’hora del part no té més probabilitats de tenir complicacions que qualsevol altra dona. D’altra banda, un part amb líquid amniòtic meconial és un part de risc, tot i haver tingut un embaràs de baix risc perfectament controlat.
La pacient que té un embaràs de risc ho ha de saber, n’ha de ser conscient. Això no vol dir que hagi de viure en un neguit constant, però sí que ha de saber què li pot passar. Si a una gestant amb una placenta prèvia li expliquem que una matinada pot mullar el llit de sang, i que ha de mantenir la calma i anar ràpidament a l’hospital (ja que probablement farem una cesària urgent), el dia que això passa és menys angoixant (dins de la por que implica). En canvi, la que es desperta enmig d’un bassal de sang sense haver estat prèviament diagnosticada i informada pateix una situació absolutament dramàtica i estressant.
Pel que fa al control de l’embaràs d’alt risc, és important que el professional que atén aquella pacient sigui conscient del risc, conegui la patologia en qüestió i sàpiga gestionar-ne les possibles complicacions. En cas de manca d’experiència en aquell àmbit, haurà de remetre la gestant a la persona adequada per a que pugui rebre l’atenció que necessita. I, a banda del professional, el centre on és atesa l’embarassada de risc ha de tenir unes certes característiques: per a atendre una gestant amb risc de part preterme hem de disposar d’UCI Neonatal, i per a atendre una gestant amb un problema cardíac hem de tenir un cardiòleg a prop i una UCI d’adults.
Els obstetres, com el terme indica, observem, i en casos d’embarassos i parts de risc observem una mica més. No té per què passar res, però si la complicació arriba serem allà amb tot un exèrcit de recursos per a intentar minimitzar-ne les conseqüències. És per això que, si realment existeix un risc, n’hem de ser conscients, informar la pacient, treballar en equip i no baixar la guàrdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada