Pit o biberó?

Els nadons, quan neixen, s’alimenten de llet. És per això que reben el nom de lactants. Però no prenen llet de vaca de tetra brik com nosaltres, sinó una llet especial: la del pit de la seva mare, o bé una llet de fórmula artificial.

Mentre una dona està embarassada sovint familiars i amics li pregunten “li donaràs el pit?”. També li pregunten a les visites obstètriques, i el dia del part. I és que això no és una cosa que es decideixi a cara o creu a la Sala de Parts, sinó que la dona, el dia del part, ja arriba amb la decisió presa. I per a prendre aquesta decisió és fonamental:

-       Estar informada dels avantatges i inconvenients d’ambdós tipus de lactància. És per això que en les classes de preparació al part es parla del tema. També és molt recomenable visitar, abans del part, un grup de suport a l'alletament, així com llegir llibres sobre el tema (molt recomenables el pediatre Carlos González i la ginecòloga Gro Nylander). 

-       Individualitzar cada cas: situació personal i familiar, salut, feina, satisfacció, etcètera.

Tots sabem, i està científicament demostrat, que la llet materna és la millor en tots els aspectes. Això no és discutible avui dia. Pel que fa a composició, cap llet de fórmula la supera. Conté immunoglobulines (defenses), és digestiva, és gratuïta, i sempre està disponible i a la temperatura idònia. Si començo a enumerar els seus avantatges, no acabaríem mai. I quan funciona i és satisfactòria, és una experiència indescriptible.

Però no sempre es pot o es vol donar el pit. Algú pot pensar “com una mare pot no voler donar el pit quan és el millor?”. Hi ha molts motius, tots ells vàlids, i ningú té dret a jutjar les mares que decideixen alimentar els seus fills d’una altra manera... dediquem-nos a jutjar les que fumen mentre passegen el nen amb el cotxet, per exemple. La lactància materna no és un camí de roses. Requereix una dedicació exclusiva per part de la mare, poden aparèixer dificultats (clivelles, dolor, mastitis, etcètera), i el fet de no veure el que està menjant el nadó pot generar ansietat. A banda d’això, hi ha mil motius més: per exemple, hi ha mares que tenen altres nens molt demandants i no es veuen amb cor de donar el pit, i veuen en el biberó una sortida per a que algú altre els pugui donar un cop de mà. O hi ha mares autònomes que treballen des de les poques setmanes de vida del nadó, i no poden extreure’s tota la llet que necessita el seu fill.

Després hi ha situacions en què la mare, per molt que vulgui, no pot donar el pit. Un exemple són les mares amb el virus de la immunodeficiència humana, en què es desaconsella la lactància materna per risc de transmissió de la malaltia al nadó (excepte en països on hi ha un alt risc de mortalitat per desnutrició i diarrees, on la balança s’inclina a favor de la lactància).

Altres obstacles que ens podem trobar són els medicaments. I no sempre els mateixos medicaments, sinó els metges que els prescriuen. No fa gaire va venir una noia a Urgències per a retirar-se la llet. Li vaig preguntar el motiu, i em va dir que havia de prendre una medicació molt forta... concretament azitromicina, un antibiòtic que els pediatres fan servir moltíssim per a les infeccions respiratòries dels nens, i que el meu fill, que mama, ha pres en més d’una ocasió. Va marxar ben contenta quan va veure que no feia falta deixar la lactància. 

Per a consultes sobre medicaments durant la lactància, us recomano la següent pàgina, elaborada per pediatres i eina de consulta de nombrosos professionals: www.e-lactancia.org

En alguns casos, la mare vol donar el pit, comença a fer-ho i passats uns dies o unes setmanes decideix deixar la lactància materna. Això, per a algunes dones és un alleujament, i d’altres ho viuen com un autèntic drama i fins i tot passen un període de dol. Què ha fallat? Acostuma a ser un cúmul de circumstàncies: desinformació, poc suport durant l’estada a l’hospital, mala tècnica... i de vegades no sabem què ha passat.

Tant el pit com el biberó es donen a demanda del nadó. Sembla que la idea de la lactància materna a demanda està molt estesa (tot i que encara sento la típica frase “és que no m’aguanta tres hores!”), però la gent encara es pensa que el biberó es dóna cada tres hores. Per què un nen de pit menja quan vol i un de biberó s’ha d’esperar? És totalment absurd. Alhora, igual que quan un nen pren pit està en contacte proper amb la mare, durant l’alimentació amb biberó també hem de tenir aquest contacte, aquesta pau, aquesta tranquil·litat...  I si estem relaxats a casa, no hi ha res més còmode i agradable que posar-se el nadó a sobre, sense roba, amb la seva pell en contacte amb la nostra.

Com a conclusió, vull transmetre que la decisió d’alimentar el nadó amb pit o amb biberó l’ha de prendre la mare, amb la informació sobre la taula, sense pressió, i sense sentir-se jutjada ni obligada. Ningú s’ha de veure coaccionat a donar el pit, ni a continuar endavant una lactància materna quan pensa “això no està fet per a mi”. I que consti que no sóc defensora del biberó, sinó que jo mateixa he donat i dono el pit i intento donar suport a totes les mares que es troben entrebancs en la seva lactància. Simplement no vull que cap mare plori ni li passi pel cap la idea que no és prou bona mare perquè ha decidit no donar el pit. Tot i amb això, si decideix donar el pit i tot va sobre rodes, millor que millor.