El canal del part: el nostre primer viatge

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com 


De totes les classes de Mater Training (el meu “tercer fill”) que he preparat, amb les que més he gaudit han estat les que tracten sobre el canal del part i el descens del nadó. I és que realment és apassionant veure com el fetus és capaç d’anar fent rotacions i moviments diversos a mida que va passant pels diferents estrets de la pelvis.

Els nadons baixen pel canal del part a l’hora de néixer (si ho fan per via vaginal evidentment). Molta gent, quan s’imagina aquest descens, pensa en una línia recta, com la barra per on baixen els bombers quan sona la sirena... però no, no és així. Si ho fos, probablement el període expulsiu duraria pocs minuts. El canal del part no es pas recte.

Teniu un plàtan per casa? Resseguiu-lo amb el dit. Aquest és el recorregut que fa un nadó quan passa per la pelvis... i més o menys la longitud és similar a la d’un plàtan normalet. Al llarg d’aquest camí el nadó travessarà els tres estrets de la pelvis, els tres punts crítics on ha de recol·locar el cap i el coll per a continuar baixant. Tot aquest recorregut, el que representa el plàtan, es diu “excavació pèlvica”. Enlloc d’anar recte cap avall, primer va una mica cap enrere i després cap endavant.

Ara feu tres talls al plàtan, però seguint la seva inclinació natural. Oi que no us surten tres talls paral·lels? Ja teniu els tres estrets de la pelvis: el superior, el mig i l’inferior, cadascun d’ells amb la seva orientació (imaginem que el plàtan és la pelvis d’una dona que està dreta i de perfil, mirant cap a la dreta de la imatge).

I ara ho compliquem una mica més. Retirem l’extrem de dalt i rotem el següent tros 90 graus cap a la nostra esquerra. Ens queda així: 

Quan el cap del fetus travessa la part de dalt del plàtan, entra a l’estret superior. Ja podem dir que el cap està “encaixat”. En canvi, per damunt d’aquest punt dèiem que estava “lliure”, i de fet es podia col·locar com volia. Si heu triat un plàtan normalet, no massa gros, veureu que no té una circumferència perfecta: hi ha un diàmetre més gran que l’altre. Doncs a l’estret superior passa el mateix: el diàmetre de davant a darrera és més estret que el de costat a costat. I ara toqueu-vos el cap. Oi que el diàmetre de davant a darrera és més gran que el de costat a costat? Com encaixaríeu el cap a l’estret superior? La resposta és senzilla: de costat. Amb una orella a la panxa de la mare i l’altra a la columna.

I així el fetus va baixant... fins que arriba al següent tall del plàtan: l’estret mig. Aquí la pelvis té un punt crític: les espines ciàtiques, que són uns bonys ossis que sobresurten i que poden arribar a ser força prominents. Això fa que aquest diàmetre de costat a costat que era més ample se’ns redueixi, sent més gran el de davant a darrera (com en el plàtan). El fetus, per a adaptar-se a aquest canvi, torna a rotar el cap, deixant el clatell contra el pubis de la mare. Però encara ha de fer una cosa més: ensenyar el seu diàmetre més petit. I això ho fa flexionant el cap, enganxant la barbeta al pit. Aquí a més a més es troba els músculs més profunds del sòl pelvià, que s’inserten aquí, de manera que si aquests estan tensos el descens es veurà dificultat.

Amb el cap flexionat, el fetus baixa una mica més, fins que arriba a l’estret inferior (l’últim tall del plàtan), que té una orientació diferent. Aquest estret té forma d’arc, i el que fa el nadó és recolzar el clatell al pubis i estirar el coll, com si agafés impuls. Mentre fa això, el cap va sortint per la vulva de la mare. 

Tornem a aquest detall: flexió del cap, i després extensió (o deflexió com diem en Obstetrícia). Això ho fem cada dia quan ens vestim i ens posem una samarreta amb el coll estret. I també ho fem quan ens llencem de cap a una piscina i nedem cap a la superfície.

Quan estem parint, hem de resseguir el plàtan mentalment. Ens hem d’imaginar el fetus rotant, flexionant i deflexionant el cap i sortint per la vulva mentre el periné es distén. Com si es posés una samarreta. L’hem d’acompanyar en aquest camí, ens l’hem d’imaginar. Primer per dirigir-lo al llarg de tota l’excavació pèlvica mentre baixa, cap enrere i després cap endavant, i després per ajudar-lo a sortir a l’exterior, deixant-li pas, sense frenar-lo. Hem d’aconseguir relaxar el periné enlloc de tensar-lo quan notem la pressió del cap. La tendència natural d’algunes dones, portin analgèsia epidural o no, és a tancar l’estret inferior, barrant-li el pas al nadó. No hem de tenir por, i en el moment d’empènyer hem d’obrir bé la pelvis i pensar en què està passant allà baix, què està fent el nostre fill/a, si en aquell moment està flexionant el cap o ja l’està deflexionant. 

Quin paper té aquí el massatge perineal fet unes quantes setmanes abans del naixement? Doncs no s’ha demostrat que disminueixi les episiotomies, però sí que és molt i molt útil a l’hora de conèixer el propi periné, familiaritzar-se amb la sensació de distensió i estirament en aquesta zona, i ser capaç de relaxar-lo enlloc de barrar la sortida al fetus.

Hi ha multitud de postures i moviments per a ampliar els diàmetres de cada estret i per facilitar el pas del nadó (això donaria per tres o quatre entrades de bloc). Moltes dones ja les adopten per instint propi. De fet, entre contracció i contracció no es té el cap per pensar en aquella postura que havíem après... però si voleu una bíblia sobre el tema, jo us aconsello el llibre “Parir en movimiento”, de Blandine Calais-Germain i Núria Vives. Més clar que elles seria molt difícil d’explicar.

Bé, aquí acabem avui... us deixo anar a tallar plàtans.