Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimecres, 11 de maig del 2016

Sí, sóc ginecòloga

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Sóc ginecòloga, obstetra, metgessa especialista en Obstetrícia i Ginecologia, o com es vulgui dir. Però per sobre de tot sóc jo, la Laura, una persona que va decidir estudiar una carrera per ser metge i que va tenir la sort de triar l’especialitat que més li agradava. A sobre vaig encertar amb la tria i m’encanta el que faig. Però darrerament els ginecòlegs estem constantment jutjats i demonitzats en alguns àmbits. Hi ha qui es pensa que gaudim fent episiotomies perquè sí, que ens ho passem bé fent un fòrceps o que per nosaltres fer una cesària no és res. I probablement quedarà més guai compartir a les xarxes un article sobre com fugir dels ginecòlegs que no pas aquest.

Com a ginecòloga utilitzo fòrceps, espàtules i ventoses, i faig cesàries. Però el fet de saber-ne no vol dir que m’hi diverteixi ni que en faci per gust. El que més m’agrada és assistir parts sense necessitat de fer res, simplement posant les mans i acompanyant un nadó que surt pràcticament sol, caminant. Amb o sense anestèsia, el que la dona vulgui, però sense necessitat de fer episiotomia, ni instrumentar, ni presses, ni patologia. Aquests són els parts bonics, els idíl·lics, els que totes les dones voldrien. És un veritable luxe poder ser-hi.

Però no tothom pot tenir aquest part. Hi ha parts lents, que no progressen, o que ni tan sols comencen mai. Hi ha nadons que no toleren el treball de part i manifesten la seva incomoditat. També hi ha mares o nadons amb patologies. Cicatrius uterines de cesàries prèvies, aigües meconials, bradicàrdies, preeclàmpsies, malposicions fetals, distòcies de rotació, distòcies d’espatlles o desprendiments de placenta són tan sols un petit exemple de les paraulotes que poden arribar a passar en un part. Quan hi ha un problema primer cal saber-lo detectar, i tot seguit es necessita prendre una decisió i actuar.

Jo mateixa animo les meves pacients a pensar com volen que sigui el seu part i a redactar el seu propi Pla de Naixement. És important cercar informació, llegir, sentir curiositat per les diferents etapes del part i el perquè de cada cosa que passa. Però també és cert que no és massa bona idea idealitzar certes situacions ni fer-se massa idees preconcebudes: com més detalls posem al guió de la pel·lícula més ens costarà gestionar el fet que ens en saltem algun punt o coma. Cal estar preparat per a un possible canvi de plans si es dóna la situació. Per això, quan parlo sobre el part amb les meves pacients, les meves paraules són <<carpe diem>>.

I és que quan un part no és el somiat tothom té llicència per jutjar la situació. Per a algunes dones és més fàcil assumir que han necessitat una cesària o un fòrceps quan se’ls diu que ha estat per “culpa” d’algú: perquè li han fet una inducció, perquè s’ha deixat posar l’epidural, perquè li van administrar oxitocina, perquè va decidir parir a l’hospital, perquè el ginecòleg tenia pressa... és com si així es traguessin de sobre la responsabilitat de no haver fet el que s’esperava d’elles. A dia d’avui hi ha molt bombardeig d’informació al voltant del tema del part i com n’és d’idíl·lic, i com de dolenta és l’oxitocina o l’anestèsia. Això fa que algunes dones acabin tenint expectatives molt altes i s’exigeixin massa a elles mateixes... o que sense males intencions se’ls exigeixi massa des del seu entorn (amb aquest tema m’estendré més un altre dia).

Sí que és cert que un excés d’intervencions pot ser perjudicial i conduir la situació a un cúmul de despropòsits, i que a menys intervencions en un part (garantint sempre la seguretat) menys riscos. Però altres vegades les coses passen sense que hi hagi cap culpable. No tots els parts són normals i no totes les dones poden parir. I som els ginecòlegs els qui tenim el paper de policia dolent i donem la mala notícia que allò no serà com s’esperava. Som els que actuem, els que canviem els plans. Ens agradaria molt més no haver-ho de fer, perquè som persones, i a dia d’avui la majoria som dones (i moltes som mares). Però la nostra especialitat té coses precioses i coses que no ho són tant.

Si en algun moment de l’embaràs detectem un signe d’alarma i trenquem el karma de la normalitat, alguns que ens diuen que som nosaltres, els obstetres, els qui tenim por, els qui ho veiem tot patològic, els qui no confiem en la dona ni en la seva capacitat de parir... som els dolents. Sobre tot si finalment tot surt bé, i allò que vèiem a l’ecografia i que anàvem seguint acaba sent quelcom normal, resulta que som uns alarmistes i hem espantat la gent “per res”. Però és que l’Obstetrícia no és més que això, obstare: observar i restar a l’espera. Fer de vigilant silenciós, vetllar perquè tot vagi bé mentre la dona gaudeix d’aquesta etapa. Però també actuar quan alguna cosa se surt de la ratlla.

Així doncs, sí, de vegades faig fòrceps. Quan ho faig, tot i haver-ne fet molts i sentir-me segura del que estic fent, sempre tinc aquell nus a l’estómac fins que surt el nen i plora. No és divertit fer un fòrceps. És molta responsabilitat: el nen, el sòl pelvià, el sagnat... I després, si el nen té qualsevol cosa, encara que sigui una piga al nas, “no haurà estat pel fòrceps això?!”. Però quan faig un fòrceps, o una ventosa, o unes espàtules, intento transmetre tranquil·litat als pares i fer que, malgrat la necessitat d’instrumentar, visquin un moment màgic i inoblidable. I també els explico per què és necessari en la seva situació.

I sí, de vegades també faig cesàries. Obro panxes per treure nens. Sembla que ho fem amb els ulls tancats però tot es pot complicar en un segon. Un úter obert sagna com una aixeta oberta, però mentre em barallo amb l’hemostàsia pregunto a la mare com es troba i la felicito per la seva maternitat. I també intento que, malgrat haver de recórrer a la cirurgia per a que neixi el seu fill, aquella parella tingui un record bonic d’aquell dia i que el visquin amb la màxima intensitat possible. De fet els qui hem decidit que en cada vegada més hospitals els pares siguin a quiròfan amb la mare i vegin néixer el seu fill som precisament els ginecòlegs.


En definitiva, no som tan dolents com ens pinten. Fem fòrceps, cesàries, espàtules... però el que més ens agrada és no haver de fer res. Us juro que quan tot va bé generem menys hormones d’estrès i marxem a casa més feliços. Ens estimem la nostra feina, i sort en tenim, perquè al contrari del que diuen alguns no ens fem pas rics. Som allà a qualsevol hora del dia i de la nit per observar i acompanyar la normalitat, però també per actuar i córrer quan és necessari. Que hi ha de tot, sí, com a tot arreu, però la majoria de nosaltres som professionals correctes que cuidem les nostres pacients. I la majoria de les nostres pacients confien en nosaltres, se senten segures al nostre costat i estan contentes amb l'atenció rebuda. 




13 comentaris:

  1. Estic amb tu Laura. No sempre es pot tenir el part perfecte, el que si es necessari es tenir confiança 100% en el teu ginecoleg@ i saber i estar decidida a alló que vols. Jo, al menys, confio en que les decicions d'una professional com tu son presses amb sentit i no un desig de fer-ho ràpid i correns.
    I parlo des de l'experiencia, una cesarea no programada i unes espatules, no tenir idealitzat el moment del part i tenir la ment oberta per tot allo que pot arribar a passar, ajuda en percebre i viure tot amb més optimisme, que no ens oblidem que està arribant el més important de les nostres vides.

    ResponElimina
  2. Mis felicitaciones por tu articulo. De ginecólogo a ginecóloga, mis felicitaciones.

    ResponElimina
  3. Jo nomès soc una mare que fa una mica més de deu anys vaig tenir el meu segon nen i de tots totes vaig confiar plenament amb la meva ginecologa i amiga de tota la vida i ho faria sempre. Moltes felicitats a les ginecòlogues per la feina que feu!!!!!

    ResponElimina
  4. Completament d'acord amb tu Laura i el que diu l'Ariadna...per mi és esencial confiar amb el teu metge... jo hi confio i vaig confiar sempre Laura!. Gràcies.

    ResponElimina
  5. Hola amigues,mares,ginecologues jo soc llevadora i estic d' acord en tot el que s'expliquen als escrits i us diré que tots els parts són bons si hi ha un bon acompanyament i aquesta es la meva filosofia Si l' equip multidisciplinat que acompanya a les parelles a la Sala on arriba el nou nat,dirigeix el procés amb ganes, ànims ilusio.....ES UN BON PART

    ResponElimina
  6. M'agradat molt com has explicat el que has sentit, jo soc infermera i als meus parts i han intervingut diferents professionals ,pero amb tots e sentit que feien el que calia al moment adequat i aixo que 2 van ser cesàries i un eutocic pero molt llarg, la mava gran sort es qie vaig confiar sempre amb totes les persones que hi van participar i per aixó crec que en tinc tant bon record.

    ResponElimina
  7. Ja saps Laura, veus el raïm perfecte i de sobte, pedrega! ;)

    ResponElimina
  8. Doncs jo, sentint-ho molt no hi estic del tot d'acord. Trobo que dones la imatge d'una ginecòloga moderna i sensible que estima la seva professió i tracta amb respecte les seves pacients. Però he de dir que no m'ha agradat el teu post.Penso que els que ho veieu i ho viviu des d'un altre punt de vista no feu un favor a la vostra professió tapant-vos les vergonyes, caient en l'autocomplacència i defentsan-vos aferrissadament de les crítiques sinó aixecant fort la veu, entonant el mea culpa i reconeixent tot el que podeu canviar. Et contesto extensament al correu electrònic.

    ResponElimina
  9. De veritat creus que aquesta imatge que expliques és la realitat de la ginecologia actual al nostre país? Que la majoria de ginecòlegs són així? El fet de que les dones desconfiïn dels obstetres jo diria que és degut, precisament, a que durant molts anys s'han dut a terme intervencions totalment innecessàries als parts. I malhauradament encara se'n fan. I moltes! Per posar exemples, jo conec més de 2 i més de 3 i més de 4 cesàries programades en un segon part només pel fet d'haver tingut cesària en el primer part. I molts casos també d'episiotomies fetes per rutina i probablement innecessàries. De veritat creus que tots els ginecòlegs actuen com tu?? I, a part dels casos que conec de primera mà, t'explicaré el meu propi cas: al meu primer embaràs la meva ginecòloga em va donar hora per la inducció pel dia que feia exactament 40 setmanes. T'asseguro que sense cap raó mèdica. I també és jove i mare de 3 fills. Jo m'ho vaig pensar millor a casa i vaig trucar-la aquella mateixa tarda per dir-li que no. I ho va acceptar sense posar problemes. Però... per què em volia induir el part sense esperar ni un dia més enllà de les 40 setmanes??? Finalment el meu fill va acabar naixent per cesària, tot i que jo vaig dilatar del tot i no hi havia patiment fetal. Simplement em va dir que no s'encaixava i no baixava. I la veritat és que sí he pensat molts cops que potser les coses haurien anat diferent si no m'hagués posat l'epidural o si haguéssim esperat més. Però com mai ho sabré no em torturo...
    I ara el segon part: en dilatació completa van estar a punt de fer-me una episio perquè el nen trigava en baixar i aquella dona clarament tenia pressa. Vaig haver de dir-li que la demandaria si em feia una episio sense el meu consentiment i que volia una segona opinió. I, efectivament, la segona opinió va confirmar que no calia, que només calia esperar, i el meu segon fill va néixer 15 minuts després perfectament sa i a mi no em van haver de posar cap punt. Així és que per mi va quedar demostrat que l'episiotomia que em volia fer aquella dona sí era totalment innecessària.
    I tot aquest rollo per mostrar un altre punt de vista: encara n'hi ha moooolts obstetres que mantenen pràctiques poc respectuoses per la dona i el seu part. Tant de bo els ginecòlegs com tu fossin majoria, però personalment opino que no és així.
    I jo m'havia informat i vaig triar, al meu segon part, un hospital teòricament pro part respectat... Em pregunto... què hauria passat en un hospital diferent o a una mare menys informada...?
    I, una altra pregunta, de veritat creus que l'epidural, l'oxitoxina sintètica o parir estirades no influeix en el normal desenvolupament del part?
    I ja plego que sinó em surt la resposta més llarga que el post ;)
    I t'agraeixo molt que, poc a poc, ajudis a que la teva professió evolucioni cap a la imatge que descrius al teu post.

    ResponElimina
  10. Primerament, donar-te les gràcies per ser com ets i per estimar tant la teva feina.
    Jo tenia el meu pla de part redactat, el momemt idealitzat i el meu petit Arnau em va ensenyar que a la vida no tot es pot planificar ( venia en podàlica), per tant vam programar la cesària amb la Laura un dimarts. (Evidenmemt després de fer tot el possible per a que girès de manera natural). El dijous d'abans em vaig posar de part, tot trencant aigües, dilatant... I la meva tranquilitat va ser saber que ella estaria allà per fer-la. ( havia llegit molt sobre cesàries i m'aterrava saber que et lliguen els braços, cosa que a mi no em van fer).
    Va ser tooot taaaant respectat, el meu bebe pell amb pell amb mi en tot moment i amb el pare al costat, que guardem un record preciòs.
    La lactància va ser tot un èxit i l'acolliment al grup de lactància que ella PROMOU I PORTA des de l'hospital ens va ajudar molt durant les primeres setmanes.
    La Laura és una professional més que està ajudant a que tot canviï en benefici de la dona i el nadó; que es forma, divulga.... I la meva familia estarem sempre molt agraïts.

    ResponElimina
  11. Jo haig de donar gràcies a la meva ginecologa perquè gràcies a la seva professionalitat a la setmana 18 va tenir la intuïció de fer-me una eco vaginal quan en veritat per protocol no calia i sort, perquè es veu que estava dilatada i si no hi haguessin vist hagués perdut a la meva filla. Sort que em va poder fer un cerclatge per aguantar fins la setmana 38. I realment haig de dir que el que més vaig valorar va ser l'acompanyament que em va fer. Però tot i això no estic d'acord amb els protocols tant estrictes perquè em varen programar una cesària (venua de natges) per la setmana 38, jo els hi vaig demanar que em deixessin esperar fins a la 39 o si calia més. Sentia que encara no era el moment (la tenia molt a dalt i en cap moment havia tingut ni una minima contracció, ni tant sols de Braxton). Així doncs a la 38 em varen fer una cesària i en aquell moment vaig sentir que m'havien tractat bé i és veritat però tot va ser molt fred (les ginecològues estaven parlant de pàdel mentre m'operaven, em varen lligar els dos braços i just quan varen treure la criatura me la varen ensentar i se la varen endur per portar-la amb el meu marit).I d'això només fa un any. Així doncs opino que hi ha bons ginecolegs però que encara s'ha de millorar molt el sistema sanitari perquè hi hagi més conciència i es tracti millor a les dones perquè a vegades la sobrecàrrega de feina i els entorns adequats també fa que els professionals no puguin fer desenvolupar bé la seva feina.

    ResponElimina
  12. T'agraeixo el teu post, tant de bo tots els ginecoleg@s pensessin i actuessin de veritat com penses tu.
    A veure si poc a poc canvien les coses.
    Jo tambe he tingut experiencies desagradables en els dos 'parts' - cesàries... I per això em vaig informar i educar, pq es molt trist haver de canviar de metge pq veus que t'esta donant informacio
    Que contradiu OMS, ACOG etc
    Amén pel
    Comentari de la Bea Giga.
    Gràcies pel teu granet de sorra! :) Gràcies per cuidar de la Atreb i la Sara

    ResponElimina
  13. Gràcies per les teves paraules, Laura.
    Ara per ara estic de 24 setmanes i em portes tu l'embaràs. No sé com anirà el part, però llegint el teu article m'he transportat al moment de donar a llum. M'has fet ficar a la teva pell. M'has fet emocionar. Tan de bo hi hagi cada vegada més professionals com tu.

    ResponElimina