El germà "gran"

Dimecres passat parlàvem sobre com vivim nosaltres el segon embaràs. Avui dedico el tema als germans “grans”, i ho poso entre cometes perquè de vegades no tenen ni dos anys. Ells, per molt petits que siguin, també viuen l’embaràs a la seva manera, i tot i que la majoria estan encantats amb la idea, els dubtes existencials sovint els assalten. Com ho manifesten? Doncs de moltes maneres, segons el nen... i com diu la mestra de la meva filla, “si ho manifesta encara, així ho treu”.

El primer que fem és tencar-nos les banyes pensant en com comunicarem la notícia al nostre fill o filla: ensenyant-li una ecografia, comprant un dels múltiples contes que existeixen al mercat que expliquen la història d’una manera o d’una altra... A la nostra filla no li vam arribar a dir que esperàvem un germanet. Amb els seus dos anys pràcticament acabats de fer i unes 6 setmanes d’embaràs ens va deixar anar: “la mama té la panxa molt grossa, la mama té un bebé a la panxa”. Així que no sempre cal planejar com li direm, perquè ells mateixos van sentint converses quan ens pensem que miren per la finestra del cotxe i ho acaben captant tot.

La primera reacció sol ser des d’indiferència fins a sorpresa i/o emoció, segons l’edat. Amb un any i mig  segurament els entra per una orella i els surt per l’altra, i continuen jugant o fent el que feien. Quan són més grandets ja es poden imaginar alguna cosa, i molts han viscut els naixements de cosins o nens d’amics nostres i tenen amiguets que han tingut germans o que tenen les mares embarassades.

Després, però, comencen els dubtes existencials. La mama té son, està cansada, s’emprenya amb més facilitat... i això des que té el germanet a la panxa. I als matins la mama de vegades vomita, mira què li fa el germanet pobreta. Què dius, que menjarà teta de la MEVA mama? Que hauré de compartir la mama? Que jo dormiré a la meva habitació i ell amb el papa i la mama? Hostes vingueren que de casa ens tragueren!  I la mama se’n va a treballar amb el germanet dins la panxa, i en canvi jo me’n vaig a l’escola. Tot això, segons l’edat i la manera de ser del nen, serà més o menys accentuat.

La meva filla va passant per fases en què vol ser molt gran i molt autònoma i per d’altres en què vol dur bolquer i mamar, i totes elles poden coexistir en un mateix dia. S’ha emprovat roba de nadó, s’ha ficat dins d’una banyera on quan tenia tres mesos ja hi cabia justa, s’ha ficat dins de la cadireta del cotxe per a nadons... nosaltres l’hem deixat fer, jo sempre he tingut la concepció que el que descobreixes amb els teus propis ulls sempre et queda més clar, i així ha estat ella mateixa la que ha anat comprovant que ja no és un nadó de pocs mesos.  A banda d’això, li remarquem molt com n’és d’afortunada per ser tan gran, ja que pot menjar el que li agrada i no només llet, té amics, té joguines xulíssimes enlloc de coses de bebé, la mama s’ho passa genial amb ella perquè podem xerrar i em pot explicar què ha fet a l’escola, etc.

També trobo molt interessant veure l’evolució del seu joc. Amb la idea de tenir un nadó a casa, molts tendeixen a jugar més amb nines, els fan de mama, els canvien el bolquer... i alguns els donen el pit i tot. Amb la cuineta ja no fan pollastre amb patates, sino papilla, i amb els amiguets juguen a papes i a mames. La meva filla, com a mínim, ha anat fent tot això, i l’altre dia va venir a jugar una amiga seva i feien veure que es canviaven el bolquer damunt d’un matalasset canviador... i pels seus nassos ha arribat a aconseguir posar un minibolquer de talla 2 al seu pare damunt dels texans.

L’altre tema són les visites obstètriques. Com a mare, opino que si el germà “gran” és petit i no salta d’alegria cada cop que veu una foto del germanet (s'imaginen un germanet rosadet i els ensenyem una mena d'esquelet en blanc i negre), millor mantenir-lo en el seu propi espai i no dur-lo a les visites. I com a metge, opino el mateix, no perquè molestin (sí que hi ha nens que desmunten la consulta en 5 minuts... les bàscules els encanten, però hi estem acostumats), sino perquè n’he vist molts a la meva consulta i els que no passen del tema manifesten reaccions de tota mena. 

Sí que recordo una nena que va seguir tot l’embaràs de la seva mare i només es va perdre una visita perquè estava de colònies, però aquesta tenia 6 o 7 anyets i era una nena molt madura, i cada vegada que venia s’enduia fotos del germanet i el dia del part va entrar quan ja havíem acabat per ajudar a vestir el nen. Aquesta, però, és l’excepció, normalment es porten “malament” (ho poso entre cometes perquè no és que siguin dolents, és que és la seva manera de manifestar-se) o demanen pipí a mitja ecografia. 

Per tant, és una cosa que a no ser que tinguin una certa edat ens fa més il·usió a nosaltres que a ells.  A banda d’això, exploracions com una ecografia morfològica a les 20 setmanes requereixen una gran concentració per part de la persona que l’està realitzant, i per tant pel nostre bé és millor portar només la parella i deixar el nen (i la mare, la sogra, la tieta i la veïna) a casa.

Nosaltres vam portar la nostra filla a l’ecografia 4D, i a banda de mirar la pantalla dos minuts va acabar estirada ella amb la panxa a l’aire perquè també volia una eco... i a casa em fa ecografies amb el seu maletí de metge i amb l’escàner de la caixa registradora de joguina. També em va acompanyar un dia a comprar un parell de conjuntets de nadó, i es va dedicar a fer veure que s’escapava de la botiga (i això que li encanta triar i remenar roba, encara que sigui per al seu pare per exemple).

I per on sortirà el germanet? Aquí cada nen, segons la seva edat i la seva manera de ser, s’imaginarà el que sigui. La meva filla diu que sortirà per una porta, cosa que amb dos anys i mig tampoc hem desmentit pas. Les diverses explicacions tècniques s’han d’adaptar a la mida de cada família, segons com cadacú se senti més còmode, i sabent que tot això ho expliquen a l’escola amb la seva pròpia versió. I com ha entrat a la panxa? Aquí no m’hi he trobat... tenim el recurs de la cigonya,  el recurs “papá planta una semillita dentro de mamá”,  l’explicació tècnica real...

Nosaltres hem obviat el tema de l’estada de dos o tres dies a l’hospital, tenim una nena molt parrandera i li encanta anar a dormir a casa dels avis i dels cosins, així que ho deixarem com una festa de pijames espontània. I quan marxem a l’hospital, no li direm pas on anem, ja sabrà que el germanet ha nascut quan sigui el moment de venir a veure’l, on volem tenir-la tot el dia donant voltes al tema i sense el papa i la mama.

En definitiva, jo encara no he tingut el meu segon fill, però tinc la sensació que a la meva filla li crea molts dubtes la idea que sigui “virtual” i estigui dins la panxa. Per tant, en el nostre cas, hem optat per parlar del tema el mínim possible i deixar que sigui ella la que el vagi descobrint a poc a poc, al seu ritme i segons la seva necessitat de saber. En canvi, quan el tingui a casa i el pugui tocar i li posi cara, em sembla que ho tindrà tot més sota control i crec que no serà per tant... aviat us ho explicaré!