Un coixí a la panxa?

Molts homes es pensen que estar embarassada és com portar un coixí a la panxa, que no pesa ni dóna senyals de vida, i per tant es mostren sorpresos i/o enfadats davant de segons quines situacions.

Al llarg de la meva més o menys curta vida professional (i també en el meu entorn social) he vist dos grans grups de pares: els pares embarassats i els no embarassats.

Els pares embarassats són aquells que comencen l’embaràs buscant informació per Internet i fan més preguntes que la mare a la primera visita, que pateixen les nàusees com si les tinguessin ells, que volen notar cada patadeta, que s’ho passen pipa triant robeta i el cotxet, i que quan arriben les últimes setmanes corden les sabates de la seva parella perquè aquesta no es veu els peus. El dia del part els fa mal a ells, tenen el ritme cardíac del petit exhaustivament controlat, a l’hora de l’expusliu també apreten i estan desitjant que els donin el nen a ells.

Els pares no embarassats, que opino que són la majoria (i evidentment hi ha termes mitjos) són els que es mantenen més o menys al marge dels símptomes, les patadetes, la robeta i cordar-te les sabates. No per això seran mals pares, simplement són així. Igualment van a les visites obstètriques, estan atents a les ecografies (tot i que també n’he vist jugant amb el mòbil, i no un ni dos), i el dia del part no fugen corrents (tot i que sí que tenen més tendència a marejar-se, per exemple). No frisen per agafar el nen acabat de néixer quan encara està mig pringós (més per por que per cap altra cosa) i no s’han llegit un manual sobre com canviar bolquers, però després ho fan prou bé. Simplement, no saben de què va la cosa i s’hi han d’anar adaptant progressivament, a poder ser sense massa pressions externes de iaies i tietes... però tampoc a dos per hora, que se’ls necessita!

Doncs fent referència als pares no embarassats, sovint sembla que es pensin que a la panxa no portem un nen (o nena) que primer sembla una mongeta però acaba rondant els tres quilos, més una piscina de líquid amniòtic, més la placenta que pesa al voltant del mig quilo, més una bona retenció de líquids, més el que ens hem engreixat de “xixa”...  per ells ens han enganxat allà un coixí ple de plomes d’ànec. Tampoc entenen que les hormones de l’embaràs poden provocar nàusees i una son terrible al primer trimestre, que tenim menys capacitat pulmonar i en ocasions ens ofeguem quan caminem (i aquí hi sumem l’anèmia més o menys moderada característica de l’embaràs), que l’estómac no se’ns buida amb la mateixa facilitat, que la nostra columna vertebral sembla una S (se’n diu lordosi), que els ossos de la pelvis fan crec-crec, que la matriu creix i tiba dels lligaments que l’enganxen a la pelvis i això fa mal, i un llarg etcètera.

La barreja del còctel hormonal amb la incertesa i en ocasions por al que vindrà, juntament amb tot aquest conjunt de símptomes (que es poden tenir tots o ni un i seran millor o pitjor tolerats segons la persona),  fan que l’humor de l’embarassada no sigui sempre perfecte, i més cap al final de la gestació. En ocasions deixes de treballar setmanes abans de la data probable de part, i per tant passes més hores a casa. Ells arriben cansats de la feina i esperen trobar-te de bon humor, perquè total “estàs de vacances” o “estàs a casa i no tens res més a fer”,  però tu tens mil coses a fer i estàs més sensible (i a sobre has hagut de recollir calçotets de terra, cosa que et baixa la poca líbido que et quedava en picat). I si a més a més tens un altre petit a casa, has hagut de seure a terra a jugar (i quan trobes la postura ja se n’ha cansat i marxa a fer una altra cosa i tu trucaries la grua per aixecar-te), després l’has banyat deixant-te l’esquena, etc.  

Quan una persona està cansada, està més irritable, i si a sobre té les hormones pels núvols encara més, una combinació perfecta per no rebre la parella amb el millor somriure.

Els homes no embarassats no entenen res d’això, i per tant la seva sensació és que els han canviat la dona, o que aquesta s’ha transformat en una mena de bruixa antipàtica amb 15 o 20 quilos de més que es passa el dia remugant.... si total només està embarassada! La frase típica és “quines ganes tinc que pareixis ja!”.

Evidentment no tots els dies són així, si no no repetiríem pas, però quan tens un dia d’aquests t’ofusques de mala manera. Què s’ha de fer aquí? Primer, pensar que el teu home no és l’únic, que és cosa del sexe masculí, que no ho sap fer millor perquè no sap entendre què t’està passant. I en segon lloc, respirar fons (el que la teva capacitat pulmonar fisiològicament reduïda et permeti) i pensar que demà serà un altre dia i que aviat tindràs una de les meravelles del món als braços i seràs la dona més feliç del món.

(Espero que cap pare, embarassat o no, s’ofengui amb aquest text fet amb carinyo i un toc d’humor per treure una mica de ferro a l’assumpte).