La crida de la selva

Fa dies que vull escriure sobre el desig de tenir fills. Ahir feien un programa a la televisió sobre aquest tema i el volia veure, però confesso que em vaig adormir cinc minuts després que hagués començat… i sort que ho vaig fer, perquè abans de les set del matí ja tenia els dos nens llevats.

No tothom té fills perquè vol, i no tothom qui en vol en té. Alguns tenen la sort de meditar-ho abans, posar-s’hi i quedar-s’hi relativament de pressa. Uns ho mediten més i d’altres menys; de fet si t’ho penses massa sempre se t’ocorre algun motiu per a deixar passar una mica més de temps: aquell viatge, un ascens a la feina, aquell postgrau, la reforma del pis... i van passant els mesos i els anys.

Arriba el moment de llençar-se a la piscina, i hi ha gent que s’hi llença perquè sent una mena de crida de la selva cap a la maternitat/paternitat, i d’altres perquè saben que volen tenir fills, el temps corre, “ja toca” i s’han cansat dels comentaris dels amics, familiars i coneguts de l’estil de “i els nens quan?”. Quan arribi la criatura, tots ho faran igual de bé, l’instint maternal (i paternal) acaba sortint un cop es té el nadó als braços.  Recordo una parella que m’explicava que a la seva família no hi havia nens, que els seus amics no tenien fills, que anaven a mirar cotxets i tots els veien iguals i no tenien absolutament ni idea de res relacionat amb els nens, i quan va néixer el seu nen feien una mica de cara d’ensurt però estaven ben contents i la criatura no duia pas el bolquer del revés... i això que havia nascut sense manual d’instruccions!

Jo en la meva activitat professional tracto amb les parelles (i de vegades la dona i la seva inseparable mare) des dels inicis de l’embaràs, i de vegades també abans de buscar-lo. He vist de tot, des de parelles emocionadíssimes amb la primera caixa d’àcid fòlic preconcepcional fins les que es comencen a ficar en el paper quan el nen té un dia i mig... però després tothom ve a la visita de la quarantena amb una felicitat tremenda (i ulleres de no dormir). I entremig hi ha de tot. Nou mesos de visites de control d’embaràs donen per molt, i arribes a veure de quin peu calça cadascú. Hi ha obstetres que es limiten al pur acte mèdic (i hi ha pacients que ja els va bé això i no necessiten més), però jo m’apunto a la història a què es dediquen tots dos, si tenen altres fills, com es diuen, com es dirà el seu futur fill, etc. I a banda dels temes purament mèdics simplement amb un “què tal?” acabes xerrant més o menys (sempre hi ha amb qui tens més afinitat o més temes de conversa), i els vas coneixent. Dins d’aquesta relació obstetra-parella sempre hi ha un dia en què surten de la consulta i penso “ja s’han ficat en el paper”. Es nota per les preguntes que fan, perquè li han posat nom, perquè t’expliquen amb emoció que han encarregat el cotxet, per la cara que fan quan veuen el seu fill a la pantalla (passa de respecte i curiositat a molta tendresa), perquè comencen a parlar del part...

El meu marit i jo som dels que mediten poc. Vam tenir la nena quan jo estava en plena residència, i ell sense feina estable. Jo sempre havia volgut ser mare relativament jove, i sabia que quan acabés la residència prou feina tindria situant-me laboralment, i no volia esperar dos o tres anys. El meu embaràs no va ser ben vist per tothom, però a la interessada (és a dir a mi) li semblava perfecte. Quan la nena va fer dos anys vam decidir tenir una altra criatura, i va ser més per no donar-li un germanet a la nena abans que passés més temps (jo em porto set anys amb la meva germana) que no pas per unes ganes imperioses de canviar bolquers... aquesta vegada molta crida de la selva no vam tenir, no vam mirar cotxets perquè ja en teníem, però l’amor pel nostre fill és tan infinit com el que sentim per la gran. A mi se m’acabava el contracte un dia abans de la data probable de part, i no les tenia pas totes, però el dia que em van donar l’alta vaig passar per Recursos Humans a signar el nou contracte abans de marxar de l’hospital, i vam respirar tranquils. Per tant, estem ben contents d’haver-nos llençat a la piscina dues vegades.

Després hi ha qui sí que sent la crida de la selva però després de molts intents l’anhelat embaràs no arriba. És una situació desesperant, i no m’agrada que ningú hi hagi de passar. De vegades l’edat no ho posa fàcil, i els afectats senten culpables d’haver esperat massa i d’haver prioritzat altres aspectes de la vida, però qui sap si ho haguessin provat cinc o deu anys enrere i no estarien en la mateixa situació. Oi que ja no podem tornar al passat? Doncs s’ha de mirar endavant i buscar solucions... a aquest tema ja dedicaré una bona estona un altre dia.

I finalment hi ha casos en què un test d’embaràs positiu no és cap alegria, sinó un disgust. Qui busca no sempre troba, però en ocasions es troba sense buscar. I aquí hi ha dues opcions: tirar endavant o no. Això dependrà del moment de la nostra vida en què ens enganxi la notícia, de la nostra situació familiar, social, econòmica i laboral, i de si dins nostre tenim una mica de desig de descendència o gens. Hi ha qui encaixa el tema amb energia i reconverteix tots els seus plans i pensa “ja ens apanyarem”, i hi ha qui no veu la sortida per enlloc i decideix interrompre l’embaràs. I això no passa només amb adolescents, perquè també he vist famílies ben posicionades amb dues criatures que no han tirat endavant un embaràs no desitjat. La decisió és absolutament personal i ningú té el dret de jutjar res.

Per acabar vull compartir un text que vaig escriure fa uns quants mesos, quan la idea d’escriure un llibre em rondava pel cap (i encara em ronda, aquest bloc n’és el pas previ):

És diumenge i hem convidat uns amics i els seus dos nens, de set i quatre anys, a dinar a casa... a la nostra impecable casa digna de sortir en qualsevol revista de decoració (no pas pels seus metres quadrats, sinó per les nostres habilitats d’interiorisme), amb el nostre preciós sofà blanc al menjador i amb les parets immaculades sense una sola taca.

D'entrada, el dia abans se'ns ocorre trucar la mare dels nens per a preguntar què mengen els seus fills, perquè sembla ser que no sabem que amb set i quatre anys tenen boca i dents igual que nosaltres. La mare ens respon que menjaran el que hi hagi per als grans (tot i que també hi ha mares aficionades als menús infantils a base de macarrons i carn arrebossada). I sí, curiosament, aquesta pregunta sempre es fa a les mares... ni que tinguéssim la idea que el pare no sap què mengen els seus fills.

Arriben tots plegats i donat que saben que a casa no hi ha canalla i per tant no hi ha joguines, els nens han dut el seu arsenal particular per tal de no avorrir-se, i ens l’escampen pel menjador… i ja ens comencem a posar dels nervis. Aviat es cansen de jugar i demanen aiguai evidentment en cau mitja gota al nostre parquet lluent, amb la conseqüent taquicàrdia aguda per a nosaltres.

Dinant embruten, es barallen dues o tres vegades, vessen el got, no s'acaben el menjar... i quan ja es donen per alimentats s’aixequen de la taula i ens desendrecen la casa. Decidim posar-los un DVD per tal que s'entretinguin... i resulta que no s'estan quiets! El petit s'aixeca i va tocant totes les figuretes del moble, i l'altre mira la tele, però dret al sofà, i evidentment no s'ha tret les sabates (i netes no ho estan pas, perquè per moltes sabates que tingui res és més còmode que les bambes d’anar a l’escola).

I la nostra sorpresa és que els seus pares no els retreuen la conducta, i sobre ens deixen anar "ui, quan tingueu un nen haureu de treure tot això del moble i posar una funda al sofà". Com? Que m'he gastat un sou sencer per comprar el sofà i ara l’he de tapar? (Això si sou dels que no teniu gos, perquè si el teniu ja tindreu el sofà tapadet i potser amb alguna marca perpètua). Els seus pares gaudeixen del menjar i de la sobretaula, se'ls veu la mar de relaxats, però nosaltres estem en tensió total i ens ennueguem amb el cafè.

Sobre les sis de la tarda decideixen marxar. Encara queda mitja tarda per davant, però cal preparar les motxilles de l'escola i començar el ritual de banyeres, sopars, el conte, anar-se'n al llit... Nosaltres els oferim un altre cafè i una estona més de conversa, sabent que marxaran igual, i quan surten per la porta respirem fons. Encara som a temps d’arribar al cinema per a veure aquella pel·lícula que ens han recomanat. Pensem que no aguantarem mai això de ser pares, tan bé que estem ara, sortint quan volem, que "què mal educats són aquests nens" i "fixa't que els seus pares estaven tan amples i no els deien res" ... el dia ha estat un GRAN mètode anticonceptiu.

En realitat, eren nens normals, que feien coses de nens, amb uns pares normals que no poden estar tot el dia com un sergent, i nosaltres no hi estem acostumats però els seus pares sí, i per això "no els deien res". I després d’haver estat a l’altra banda, quan tens nens et fa cosa d’anar a casa de segons qui perquè et sap que els altres passin una estona estressant.

No cal tenir por, els nens s’estimen amb bogeria, i sí, embruten, però també t’omplen la casa d'alegria. Et canvien la vida completament, i això a priori imposa molt respecte, però també canvien la nostra manera de veure les coses... i acabem tapant el sofà amb una funda. Un cop hem entrat en la nostra nova vida estem encantats i no tornaríem enrere, malgrat que de vegades en moments de desesperació i de manca de son se'ns escapi un "tan bé que estava jo!". Les coses bones que aporta la maternitat (i paternitat) són infinites, i per molt que te les expliquin no ho saps del tot fins que no t’hi trobes.