Reflexions postvacacionals

Diuen que les vacances són per a descansar, però en el meu cas no ha estat així, ja que he fet de tot tret de descansar. I demà (d’aquí unes horetes) començo a treballar després d’uns quants mesos. Em fa molta pena deixar els meus nens tantes hores, però alhora m’agrada la meva feina i no la deixaria pas... si pogués ser a tots dos llocs alhora seria perfecte.

Normalment, després de la visita de la quarantena, cito les meves pacients cap als sis mesos de vida del seu nadó per a fer la revisió anual, i aquesta visita sovint coincideix amb la reincorporació de la mare a la feina. Jo això ho he viscut, i per tant en parlem i els explico la meva experiència, i intento que vegin que no és tan complicat com sembla... i això intentaré amb aquestes ratlles, aprofitant que ara mateix aquest és un tema d’actualitat a casa meva.

Amb la meva filla gran se’m feia una muntanya tornar a treballar, jo era resident i només vaig fer les 16 setmanes de permís i una setmaneta de vacances, i quan tenia 4 mesos i un dia vaig marxar a fer una guàrdia durant 24 hores. La meva filla va ser un nadó dels que s’anomenen “d’alta demanda” (i ho continua essent amb tres anys), és a dir, necessitava atenció constant i era impossible deixar-la ni un minut en cap ganduleta ni cap altre element similar. Només sabia adormir-se al pit, i si la deixava es despertava. Si estava desperta no es conformava amb estar a coll, sinó que havia d’estar passejant... i si la deixava amb el seu pare per fer-me una dutxa ràpida sentia els plors a través dels forats de ventilació del lavabo. En resum, em vaig passar quatre mesos de peu. En aquell moment jo era molt feliç i no la comparava amb cap altre nen, i li donava tota l’atenció que em demandava, i els comentaris de l’estil de “deixa-la que plori” me’ls passava per un lloc que queda groller anomenar.

Un dia vaig sortir a comprar bolquers (quinze minuts anar i tornar) i quan vaig arribar em vaig trobar el pare, la nena (cridant), la gossa i el gat al balcó (d’un metre quadrat) esperant-me. Amb aquest panorama, qualsevol s’atrevia a marxar de casa, però el dia de la meva tornada a la feina s’apropava. Jo anava acumulant llet al congelador (després explicaré les meves maratons amb el tirallet) i alhora intentava que pare i filla passessin més estonetes junts... no sé si ell estava espantat i no s’apropava massa a la nena o jo estava en actitud de femella defensora de la seva cria i no el deixava participar massa, o ambdues coses, però el cas és que els primers mesos la nena va ser meva i només meva.

Vaig fer la meva primera guàrdia un divendres, i em vaig deixar el tirallet a casa, així que van venir tots dos de visita a l’hospital. Venien de la piscina (els divendres fèiem piscina per a nadons), i la nena anava sense mitjons (mitjans d’octubre al vespre). Per què? Doncs raonament purament masculí: si se’ls treu, per què posar-n’hi? Vaig respirar fons, més valia no posar-me nerviosa. L’endemà el meu home estava fet pols, pitjor que jo que havia tingut bona guàrdia i havia dormit més que a casa. La nena s’havia despertat mil vegades a la nit (les mateixes que sempre), i ell no podia treure el pit mig adormit, sinó que li tocava anar a la cuina, escalfar llet i donar-li amb el biberó. Per sort, la meva filla sempre ha estat excel·lent per a menjar, i no va tenir cap mena de problema amb el biberó. El resultat final d’aquella guàrdia va ser “prova superada”. Jo em vaig quedar molt tranquil·la. Per sort sóc poc patidora, però els dies previs no podia evitar preocupar-me. Menjarà? Plorarà? S’adonarà el seu pare que s’ha fet caca o me la trobaré amb el cul escaldat?

Els primers mesos vaig fer poca vida social a l’hospital. Els matins em passaven volant entre consultes, ecografies, quiròfans, parts i el meu amic tirallet (vaig tenir la sort d’estrenar un fantàstic extractor hospitalari que hi havia a la sala de parts). Quan acabava de dinar, enlloc de petar la xerradeta com en els vells temps, marxava volant per poder estar amb la nena desitjant no trobar massa cua a l’autopista. A les guàrdies tenia tanta feina que no tenia gaire temps per enyorar-me, però quan veia les mares amb els seus petits recent nascuts m’entrava la nostàlgia, i quan em ficava al llit (el dia que podia) trobava molt a faltar la meva nena i el meu home. Si podien i la guàrdia no estava excessivament enredada em venien a veure, i així aprofitàvem per fer una presa de pit i el meu home s’enduia la llet que m’havia anat treient i no n’havia de descongelar.

El tema de les visites va anar molt millor quan vaig canviar d’hospital, ja que ara treballo a cinc minuts de casa i ho tenen molt més fàcil per a apropar-se. La nena ja es coneix l’helicòpter, les ambulàncies, el camí fins la Sala de Parts, les pilotes de dilatació... i l’altre dia quan jugava deia que estava fent una cesària (però no obria cap panxa, jugava amb peces de fusta, així que no sap què és).

El canvi d’hospital també va implicar estar localitzable per a fer parts. Per tant, la mama apareix i desapareix. La meva filla, per sort, és una nena molt sociable i s’adapta fàcilment a tot, i es va acostumar ben ràpid a que la mama marxés a mig sopar i la posés a dormir el papa, a ser al parc i haver de marxar perquè la mama tenia un part, o que a mitja tarda vingués la iaia perquè la mama anava “a treure un bebè”.

Per tant, com veieu, tornar a treballar no va ser cap drama. La nena i el pare m’ho van posar fàcil, i la meva feina sempre m’ha agradat... suposo que si no em motivés seria una altra història. I quan hi vaig ser, vaig veure que també m’anava bé relacionar-me diàriament amb persones adultes i tenir responsabilitats més enllà de les de casa. Hi ha gent que no ho entendrà, però d’altres es trobaran com jo: encantades de ser mare i amb el desig de passar tot el temps possible amb els seus fills, però alhora amb la necessitat de fer alguna cosa més. I no per això som pitjors mares. La meva mare sempre ha treballat, ha fet guàrdies com jo, ha anat a congressos i a mi l’únic que em va passar mai va ser anar un dia sense calces a la llar d’infants (i el meu pare em feia les cues tortes).

Ara estic a punt de tornar de nou a la feina, i també pateixo una mica, però les angoixes són diferents: no tinc les que tenia fa tres anys però n’hi ha de noves. Què ha canviat? D’entrada, el meu fill petit té cinc mesos, un més que la seva germana quan em vaig reincorporar, i quan són tan petits un mes es nota. D’altra banda, donat que la seva germana necessita atenció constant (i si la mama hi és l’atenció ha de ser de la mama), i alhora el meu home no és primerenc, ell té més vincle amb el seu pare que el que tenia la nena. Fa tres anys, pare i filla eren ben bé uns estranys, en canvi ara entre el nen i el pare hi ha molta química. Ella només sabia adormir-se al pit, i en canvi ell on s’adorm millor és als braços del seu pare o abraçat al seu nino, i el pit el vol per menjar i prou. Per tant, en l’aspecte afectiu, estic molt més tranquil·la... sé que aquest no el durà sense mitjons. 

En canvi, fa dos dies li vaig intentar donar un biberó de llet artificial i no el va voler, cosa que amb la nena no ens havia passat mai. Menja fruita la mar de bé, però els cereals no li agraden gens de moment, i jo aquesta vegada no tinc cinc litres de llet materna emmagatzemats al congelador. En canvi té curiositat pel menjar dels grans i quan veu un plat se’l mira atentament. L’altre dia dinava en una terrassa d’un bar i quan va veure el plat de pollastre amb patates que em van servir va escopir el pit i es va llençar cap al meu dinar, i confesso que va tastar una patata fregida i li va encantar.

L’altre tema que canvia és el nombre de nens que deixo. Fa tres anys deixava a casa una nena, però ara deixo una nena i un nen. I la feina no és doble, sinó que es multiplica per 8 o 10.

I la nena... em té disponible des del mes de desembre, es lleva i hi sóc, la porto a dormir cada dia i li explico jo el conte, i ara a més a més des que ha acabat l’escola bressol pràcticament no ens hem separat.. Jo ja li he explicat que la mama tornarà a treballar (per guanyar euros), i que ella té molta sort de tenir més vacances, i que haurà de vigilar que el papa cuidi bé el seu germà i avisar-lo si es fa caca i no se n’adona, etcètera, però ja veurem què passa demà. I també espero que mentre el seu pare dóna la fruita al nen ella no desmunti la casa.

Per acabar, explicaré les meves aventures amb el tirallet quan la nena era petita. Des que tenia tres mesos, vaig començar a treure’m llet i congelar-la. Hi ha mil moments per a treure’s llet, i cadascú troba el seu: entre presa i presa, just després de la presa... el tema és anar provant. Hi ha qui obté més llet si mira fotos del seu fill, o olora la seva robeta... tot això allibera oxitocina, que és l’encarregada de la sortida de la llet. Si pot ser, és ideal no tenir estímuls estressants, ja que l’adrenalina no ajuda pas.

Els meus fills sempre han mamat d’un sol pit per presa, i per tant m’anava molt bé aprofitar la pujada de llet i just després que mamés la nena em treia llet de l’altre pit. Això no ho podia fer sempre, perquè potser coincidia que érem fora, o hi havia algú a casa, o la mandra em superava, o la nena se m’adormia als braços i si la canviava de lloc es despertava... però ho feia sempre que podia (només de dia, de matinada era incapaç), i vaig acumular gairebé cinc litres de llet. El primer dia que ho vaig provar van sortir quatre gotes, el següent 40ml, i després alguns dies treia 100 o 150ml d’un pit i saltava d’alegria. Als matins, després de l’estímul nocturn, em treia molta més llet, i als vespres poca cosa sortia.

No vaig fer mai cap assaig amb el biberó. Una amiga meva farmacèutica em va regalar el biberó més semblant al pit matern (ara n’hi ha molts, però fa tres anys no tants), i dues setmanes abans d’anar a treballar vam tenir un casament de nit i els meus pares es van quedar la nena, i va menjar sense problemes.

A banda de les reserves del congelador, un cop vaig començar a treballar marxava de casa amb la nevera portàtil, el tirallet i els potets, i cada tres hores (si podia) em treia llet dels dos pits i la guardava a la nevera de la Sala de Parts on guardàvem la medicació (a la de la sala d’estar la meva llet hagués acabat dins del cafè d’algú). Escapar-me cada tres hores no sempre era fàcil, i tampoc estava ben vist per tots els meus companys. Si per exemple em tocava quiròfan, aprofitava l’estoneta entre una intervenció i l’altra, però si alguna s’allargava acabava amb mal de pits. A la sala de parts no hi havia horaris, i per tant alguns dies podia passar sis i set hores sense poder-me treure llet, i a banda del mal de pits patia per si l’endemà la meva nena tindria prou menjar.

Si un dia no m’havia tret prou llet, durant la nit li donava sempre el mateix pit i així l’endemà tenia l’altre ben ple i me’l buidava abans de marxar. Tot i fer això, les reserves del congelador anaven minvant, i jo patia perquè volia fer lactància materna exclusiva fins que la nena tingués sis mesos. I de tant en tant les passava magres un parell de dies amb alguna obstrucció de conductes.

Oi que us heu atabalat només llegint-me? Doncs jo també em vaig atabalar. Sempre patint per si havia deixat prou llet, mirant la quantitat de llet que sortia i alhora el rellotge per veure quanta estona feia que havia marxat de la consulta o d’on fos... un bon número. Quan la nena tenia sis mesos i un dia, es va prendre el primer biberó de llet de fórmula, i no li va fer pas cap lleig. I vaig pensar “tant muntatge i potser no calia”. Vaig deixar de treure’m llet, ja no podia suportar el soroll del tirallet ni les estirades de mugró. Aquella decisió va ser un gran alleujament. La meva producció de llet es va anar adaptant a les preses de la nena i a la introducció de l’alimentació complementària, jo vaig tornar a gaudir plenament de la lactància i la meva filla va mamar fins als 18 mesos i “teta” va ser una de les primeres paraules que va aprendre. Si la mama hi era, prenia pit al matí i abans d’anar a dormir, i si no hi era es prenia el biberó alegrement. La veritat és que m’ho va posar ben fàcil.

Amb aquesta experiència, aquesta vegada no he emmagatzemat llet amb la idea de combinar pit i biberó a partir d’ara... i de moment al meu nen no li sembla gaire bona idea, així que porto un parell de dies fent servir el tirallet. La fruita ens estalvia una presa de llet, i anirem provant diferents marques de llet de fórmula i cereals amb l’esperança de trobar alguna cosa que li agradi. D’aquí uns dies us ho explico a “Reflexions postvacacionals, capítol II”. Desitgeu-me sort!

Finalment, us animo a comentar les vostres experiències amb la tornada a la feina després del permís per maternitat. Llegir diferents històries serà de gran ajuda a altres mares en la mateixa situació que jo.