Parlem sobre el part

EL PERQUÈ DEL PART NATURAL

Ja fa temps que tinc ganes de parlar sobre el part, concretament sobre els diferents tipus de part. Sóc conscient que el tema pot donar lloc a polèmica perquè no tothom veu les coses de la mateixa manera, però no per això deixaré d’expressar el que penso de tot plegat... i potser puc aclarir les idees a més d’una dona. Ja vaig parlar fa temps del fet que el “com” portar els nens al món era important per a algunes persones, mentre que d’altres es prenien el part com un pur tràmit a través del qual naixia el seu fill... avui parlem del “com”.  El tema és extens i vull dir moltes coses, així que ho dividiré en vàries entrades per no fer-ne una de massa llarga.

Fa anys, en el nostre medi es va passar del part sense analgèsia ni control ni intervencions mèdiques (i més d’una desgràcia) al part absolutament medicalitzat i controlat, en què la dona era un zero a l’esquerra i el personal sanitari adoptava un paper absolutament paternalista: un bon enema i un bon rasurat dels genitals, anestèsia fins les pestanyes per a que la partera no molestés, ben quieteta a la llitera, oxitocina sistemàtica perquè s’havia de parir ràpid que després en venien més, expulsiu sense cap mena de sensació, sempre en la mateixa posició, amb una episiotomia sí o sí, i a vestir ràpid el nadó per a que no agafés fred... de fet parlo en passat però malauradament en alguns llocs això és el pa de cada dia. Avui dia, encara hi ha sales de parts que funciona com una fàbrica de nadons, amb romanticisme zero... com diria una ex-companya meva, “com una fàbrica de salsitxes”.

Què ha fet la societat envers això? Reaccionar i oposar-s’hi. Per què? Perquè avui dia la gent està informada. La paraula “part” té 68 milions de cerques mensuals a Google. “Part natural” en té 27.100, és a dir, gairebé 1000 diàries. Això demostra que la gent cerca informació sobre el tema, i com més informats estem més crítics i analítics som, i qüestionem el que ens envolta. La informació es troba a l’abast de tothom... però hi ha tanta informació a la xarxa que no ens podem refiar de tot el que llegim. I si a això sumem que un cop digerim el que llegim ens muntem la nostra pròpia pel·lícula i a més a més potser també la pengem a la xarxa, podem acabar amb un bon cacau mental. Així com la informació és bona, la desinformació i la mala informació juguen moltes males passades. Si fes una llista de totes les absurditats que he sentit a la consulta o que he llegit a la xarxa no acabaria mai. Un exemple: que l’analgèsia peridural retarda la pujada de la llet... científicament això no té ni cap ni peus, però la gent s’ho creu, i llavors un es fica en un fòrum d’Internet i ho explica, i un altre ho llegeix i ho explica en un altre fòrum, i fent el cafè amb les amigues, i ja l’hem feta grossa... a l’hora de parlar de parts tothom en sap molt, i és un tema prou seriós com per anar amb peus de plom.

Avui dia es parla molt del que la gent anomena “part natural”, i a mi aquest terme no m’agrada gens. No perquè no m’agradin els parts que s’anomenen així, sinó perquè prefereixo anomenar-lo “part sense intervenció”. De fet, cada part és diferent, no n’hi ha dos d’iguals, i per tant classificar-los en dos o tres tipus no és fàcil. Després hi ha el que la gent anomena “part respectat”, que ve a ser un part en què encara que s’intervingui mèdicament es respectin les decisions de la pacient i el seu ritme, no se separi el nadó de la mare si no és indispensable, i una sèrie d’actuacions que en realitat haurien de ser universals i que en definitiva fan que es visqui el part d’una manera més humana i no com una operació d’apèndix... així que aquest terme de “part respectat” hauria de ser aplicable a tots els parts. Per tant, un part “natural” generalment es considera “respectat”, però no tots els parts “respectats” són “naturals”.

Cada vegada més, a la consulta em diuen “vull un part natural”. El primer que faig és preguntar què entenen per part natural. Una resposta que rebo sovint és “que no em posin l’epidural ni oxitocina i que no em trenquin la bossa”. I per què? Perquè temen tot el “pack” que he comentat uns paràgrafs més amunt. La gent té por, i no por a parir (d’aquestes també n’hi ha), sinó por a que li facin una cesària, por a que el part no progressi per l’anestèsia i la manca de moviment, por a que els punxin l’esquena, por a que la separin del seu fill, por a que li facin una episiotomia enorme... i això pot ocasionar desconfiança envers les intervencions mèdiques i el personal sanitari. I la gent sovint associa l’analgèsia peridural a tot això. La gent té por a la intervenció mèdica, i és perquè fins ara ens havíem passat amb la medicalització.

Després hi ha qui vol un part sense intervenció per convicció: perquè vol parir sense cap element extern, sense cap intervenció més enllà de la pròpia natura, sense medicació, de la mateixa manera que s’ha parit tota la vida, confiant en el seu propi cos.... i de totes les dones que em demanen un part natural el primer dia, aquestes són la minoria.  I aquestes tenen molt clar què és un part natural, generalment estan molt informades, han llegit molt, i saben el que volen i el que no, i es preparen per al part físicament i mentalment mesos abans.  Però entre elles hi ha un petit subgrup de dones que desconfien totalment dels metges, que senten la paraula “ginecòleg” i s’imaginen el monstre de la destral... i tenir-les de pacients no és fàcil, i a sobre sembla casualitat però tenen la mala sort que se’ls giren els astres en contra i fan complicacions que capgiren els seus plans. I d’on ve això de tenir por als ginecòlegs? Hi ha moltes associacions i pàgines web on als ginecòlegs ens diuen de tot menys guapos. Venen la imatge de la llevadora com l’ésser respectuós, que desprèn amor per la partera amb efervescència, i mentre es troben en ple part idíl·lic apareix el ginecòleg amb el Ducados a la boca i les tisores de podar. I com diu la frase feta, “ni tots moros ni tots cristians”, no es pot posar tothom al mateix sac... a mi em fa mal llegir segons què sobre la meva professió i els meus companys.  

Tampoc es pot generalitzar per hospitals: hospital X partidari del part natural, hospital Y fàbrica de salsitxes. Jo crec que depèn de les persones que hi treballin en aquell moment, i de les ganes que hi posin, i del col·lapse que hi hagi. Hi ha centres amb molta fama de ser respectuosos, i d’altres amb fama de tot el contrari. S’expliquen experiències bones i dolentes de tot arreu. La gent està contenta si s’han complert les seves expectatives, i aquestes poden ser simplement que la mare i el nadó es trobin en bon estat de salut, o també haver gaudit del part, haver parit sense dolor, haver parit sense analgèsia, o haver parit per cesària el dia i l’hora acordats... per a gustos els colors. Si un hospital té fama de fer molts parts “naturals”, hi anirà molta gent, encara que vulgui parir amb analgèsia peridural, perquè això és una etiqueta positiva. La gent percep que allà els tractaran millor, que els cuidaran més. Si algú del nostre entorn ha quedat content d’un centre, hi anirem més convençuts que si algú ens n’explica males experiències. La fama fa molt: ven alguns centres i en condemna d’altres.

En resum, opino que la creixent demanda de part sense intervenció mèdica és la resposta de la societat envers l’excessiva i generalitzada medicalització dels parts. Tard o d’hora havia d’arribar, i més en una societat com la nostra on la informació es troba a l’abast de tothom. Els professionals que ens dediquem als parts hem de conèixer aquesta demanda i fer-li lloc en la nostra pràctica diària.

Em queden moltes coses per comentar: què és un pla de part, quan es pot dur a terme un part sense intervenció i quan no, quines actuacions tenen sentit i quines no... però en vull parlar detingudament i em sortiria una entrada de 15 pàgines, de manera que avui acabo aquí i seguiré preparant la propera.