Els darrers dies s'ha difós la notícia de la mort de l'australiana Caroline Lovell després d'un part domiciliari. Tenia 36 anys. Les seves dues filles ja no tenen mare, i no puc imaginar com n'està de destrossat el seu home. Lovell portava anys lluitant per a que el sistema sanitari australià financés el part domiciliari.
La mort d'una persona jove sempre és una molt mala notícia. La mort d'una mare durant un part és un fet excepcional en els països desenvolupats, però de tant en tant es dóna, i és un drama. Una mort materna toca molt, i per als professionals que ens dediquem a l’obstetrícia és la pitjor experiència que ens pot tocar viure. La gent entén que algú es pot morir a la carretera, esquiant, fent alpinisme o paracaigudisme, o fins i tot de càncer, però no durant un part. Per sort no n’he viscut cap (sí situacions d’extrema gravetat), però companys propers sí, i no ho desitjo a ningú.
Hi ha morts evitables. Si condueixes begut i tens un accident mortal, era evitable. Però si tornes a casa una nit i t'envesteix un altre cotxe que ha relliscat amb una placa de gel, ha estat un accident. Era evitable la mort d’aquesta dona? Em falten dades per respondre aquesta pregunta. He buscat a la xarxa notícies sobre el tema, i ningú en parla de la causa. Alguns parlen d’infart, altres d’aturada cardíaca (tothom mor per aturada cardíaca!), i altres d’hemorràgia, però pel que he vist la causa de la mort no ha transcendit.
No defenso el part domiciliari, i no pariria mai a casa, però tampoc és just aprofitar aquesta terrible notícia per tirar per condemnar-lo i titllar d’imprudents les dones que decideixen tenir els seus fills a la seva llar. Respecto les dones que així ho decideixen (he tingut pacients que ho han fet), sempre i quan coneguin el risc al qual s’exposen, que és baix, si es tracta de gestacions i parts de baix risc (i el fet que ho siguin depèn del criteri dels professionals que assisteixen aquest tipus de parts, ja que no haurien d’acceptar situacions de risc). Igual que no pariria a casa, tampoc m’agrada esquiar, i mor més gent esquiant que parint a casa.
L’objectiu d’aquesta entrada no és iniciar un debat sobre la seguretat del part domiciliari, sinó expressar que depenent de la causa de la mort si hagués parit a l’hospital hagués tingut el mateix desenllaç fatal. Potser va tenir una hemorràgia postpart i van trigar en demanar ajuda i es va actuar massa tard. D’una hemorràgia postpart no et mors en cinc minuts, a no ser que tinguis una ruptura uterina, que seria raríssima en un segon part (i més sense haver utilitzat oxitocina). Si realment hagués estat una hemorràgia i vivia a prop d’un hospital i s’hagués traslladat immediatament, potser s’hagués salvat. Va morir l’endemà d’haver ingressat, segons diuen les diferents notícies sobre el tema. Potser va tenir un atac de cor, i això l’hagués matat a casa i a l’hospital, igual que una embòlia de líquid amniòtic (situació gravíssima i per sort excepcional). Potser va patir una embòlia pulmonar massiva o un vessament cerebral. Tot són suposicions. Fins que no es publiqui la causa de la seva mort, no se’n poden treure conclusions.
I si una dona té una hemorràgia o una complicació greu en un hospital comarcal o en una clínica petita sense els mitjans d’un gran hospital? També l’han de traslladar a un centre preparat per a atendre-la. La diferència potser serà que el diagnòstic serà ràpid i que la traslladaran amb una via venosa i medicació, i això pot ser decisiu... però la garantia absoluta no la tenim enlloc. Posats a córrer risc (parir, en el fons, no deixa de ser un risc, tot i que en ocasions molt remor), hom ha de trobar el lloc que li transmeti la màxima seguretat.
Fa uns mesos va haver-hi rebombori al voltant de la mort d’un nadó després d’un part domiciliari (a Galícia si no em falla la memòria), i va resultar que es tractava d’un nen amb una malaltia metabòlica incompatible amb la vida. Però la primera reacció va ser carregar contra el part domiciliari sense tenir tota la informació a la mà.
En definitiva, em fa molta pena veure notícies i comentaris a les xarxes socials titllant aquesta pobra dona d’irresponsable i suïcida (com qui condueix begut) enlloc de veure-la com una víctima que ha perdut la seva vida portant la seva segona filla al món. La notícia de la seva mort és un drama es miri com es miri, i no s’ha d’aprofitar per a fer demagògia barata i intentar espantar aquelles dones que planegen un part domiciliari. El part domiciliari no deixa de ser una resposta més a la hipermedicalització dels parts de fa un parell o tres de dècades, i tot i que s’estan fent moltes passes per a millorar en aquest aspecte, encara queda feina per a fer. Potser si enlloc de fer segons quins comentaris ens dediquéssim a millorar el part hospitalari per a que totes les dones s’hi poguessin sentir còmodes, notícies d’aquesta mena sortirien a la llum enfocades d’una altra manera.
Ostres, m'ha agradat molt com t'has expressat, penses igual que jo, (sóc mare de tres fills). A mi d'aquesta noticia també m'ha sobtat molt la falta de dades, i que només es dediquin a dir que ha mort per parir a casa.. no se.. com dius, s'haurien de valorar altres coses, per saber si potser hauria tingut el mateix desenllaç, això no se sap, el que si està clar es que es una tragèdia per tota la família. Si no et sap greu comparteixo la teva entrada al facebook.
ResponEliminam'agrada el sentit comú que has fet servir. Jo he parit a casa a la meva tercera filla, i estava prou informada dels pros i contres de fer-ho.
ResponEliminaUn part sempre és un risc, i és cert que potser i només potser, aquesta noia hagi mort per "culpa" de parir a casa. Però tambè és possible que no sigui aquesta la causa.
El que si sabem és que no es pot fer demagògia quan mor una dona en un part.
S'ha perdut una vida i s'han deixat dues nenes petites, orfes.
No sabem què hauria passat en un hospital, perquè de fet no sabem què ha passat.
I sobre el cas de l'any passat, del nadó mort, era a Càceres. Coneixo a la família personalment.
M'encanta com has tractat el tema. I com sempre, comptar amb la teva opinió amb coneixement de causa, no té preu!
ResponEliminaBravo, i gràcies pel post.
ResponEliminaEl paràgraf final és el que ho resumeix tot millor: moltes dones pensem a parir a casa perquè no volem ser tractades com a infants sense nom, sense voluntat. Perquè voldríem un ambient càlid i segur i més humanitat en el part en comptes de prepotència i violència simbòlica -quan no material.
Querida, gracias por tratar este tema con tanto sentido común y tanta sensibilidad, dos cualidades de las que andas sobrada ;)
ResponEliminaBesos,
Lady Vaga.
Una petició: Laura, t'animaries a fer un post (o diversos) sobre la teva experiència amb "maternitats vora els quaranta"? L'esperarem amb fruïció!
ResponEliminaM'ha sorprès positivament. Enhorabona per l'entrada.
ResponEliminaAllona.
Ojala tod@s l@s ginecolog@s tuvieran tu sensibilidad y sentido común. Yo queria parto natural o mejor dicho parto respetado, escogí muy bien el hospital (fui a uno comarcal lejos de donde vivo)para que no dependiera del profesional que me tocara. Total que parece que nos acabamos encontrando con lo que huimos, la ginecologa que me atendió me trató muy mal, me infantilizo, mi parto acabó con un bebé estresado que aspiró meconio, con un ingreso de 1 semana en UCI y yo con estres postraumatico meses despues. No se que riesgos corres en una casa, pero tambien corres muchos en el hospital. Así que mejor no juzgar, porque cada una hace lo que cree mejor para su bebé
ResponEliminaGràcies pel teu escrit, queda tot molt clar. A més, estic totalment d'acord amb què dius. Penso que en un part, encara que sigui de baix risc, en el fons fins que no t'hi trobes no es pot saber com acabarà. El que inicialment no tenia perill pot torçar-se per altres situacions imprevistes, per tant, millor no jugar-se-la.
ResponEliminaBravo pel teu escrit!
ResponElimina