Emocions

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Els metges i altres professionals sanitaris no som de pedra i som, per davant de tot, persones. Alhora, a banda d’atendre els nostres pacients (que ens trien o els toca per assignació), també acabem sent els metges de la família i dels amics. I la meva és una especialitat amb molta implicació emocional. Ja ho és deixant de banda la família i els amics, doncs imagineu-vos quan hi ha un vincle més enllà de la relació metge-pacient.

El meu dia a dia implica un acompanyament de les meves pacients i les seves famílies en aventures molt diverses. Molta gent em diu “oh quina feina més maca tens!”. Sí, sóc a primera fila en situacions precioses, d’extrema felicitat, i això em fa feliç cada dia i fa que em llevi contenta als matins. Però l’altra cara ja no és tan bonica. Quan les coses han d’anar bé, perquè s’espera que vagin bé, i ningú es planteja que puguin anar d’una altra manera, explicar que no van tan bé no és fàcil. No és fàcil per a la persona a qui ho expliques, però tampoc per al qui ho ha de transmetre. Perquè, com he dit abans, els metges no som de pedra. Des de la primera visita, establim una relació amb les nostres pacients basada en la confiança. Elles ens confien les seves intimitats, i en el cas de les embarassades el seu bé més preuat: el seu fill o filla i la salut de tots dos. Sabem qui són, a què es dediquen, qui és la seva parella, si estan bé o malament entre ells... I nosaltres, a canvi, hem de donar el màxim. Es crea un vincle, una relació especial. No és una relació d’amistat evidentment, ni tampoc purament professional com qui va a la botiga a comprar unes calces. És diferent.

Doncs imagineu-vos quan, a més a més, hi ha una relació personal prèvia amb la pacient que tenim davant. És la nostra amiga, l’amiga de l’amiga, la nostra germana, la nostra mare... quan som partícips d’un moment bonic com un naixement, la felicitat és més que doble i ens sentim molt bé. Podem plorar d’emoció. Però quan les coses no van del tot bé, patim. Patim com a metge i patim com a persona propera. Enlloc d’una espatlla, en posem dues. Els familiars que hi ha a la sala d’espera o que acompanyen paral·lelament es poden permetre el luxe de plorar, d’estar angoixats, d’expressar les seves emocions, o de fer fins i tot una negació envers el que estan vivint. Però nosaltres, en aquell moment, ens hem d’empassar les emocions, guardar-les a la butxaca, respirar fons, i arremangar-nos per fer la nostra feina. Perquè hem de tenir el cap clar i alhora hem de transmetre calma, serenitat, un “tot anirà bé”, hem d’estar al costat de tots, hem de ser els forts. I alhora hem de prendre decisions mèdiques que no sempre són matemàtiques (tant de bo hi hagués protocols per tot), sabent que ens juguem l’as de piques i que pot ser que guanyem... o que perdem.   

Però què passa quan arribem a casa? Quan no hem pogut plorar? Quan hem guardat aquelles emocions tan a dins nostre que ara no les trobem? Ens surten una mica... però la resta es queda allà dins, fent “xup-xup”.  Si després ve la calma ho acabes gestionant relativament bé, però també pot venir una altra tempesta i els sentiments guardats van criant. Aquestes darreres setmanes han estat emocionalment intenses per mi en aquest sentit. Per la meva posició professional he assistit en primera línia a vàries situacions extremes i intenses que s’han ajuntat en el temps. Que aniran bé, n’estic segura, però el camí no durarà dos dies i hi haurà moments per tot. Ser-hi a primera fila m’ha posat (i m’està posant) a prova. El cor m’ha anat de pressa vàries vegades. Tinc la sensació d’haver-me fer una mica més gran... no gran de mida ni d’edat, sinó a nivell espiritual, i és que són les nostres pròpies vivències les que ens posen a prova i ens fan créixer. I també he vist que puc fer-ho, que puc guardar-me les emocions a la butxaca i actuar.

En el meu cas ha estat crucial tenir al meu costat, a banda de la parella, la família i els amics, la meva “segona família”: els meus companys, que saben donar suport alhora emocional i professional. Que saps que són allà, al despatx del costat o al whatsapp. I que t’entenen, que coneixen i comprenen la teva posició de “doble espatlla”, perquè també l’han viscut en algun moment. I aquest sentiment d’equip que m’han demostrat aquests dies no l’hem de perdre mai dels mais.