"La meva dona vol un part natural"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article l’hem publicat en castellà a la pàgina de Mater Training, però també era un tema que volia tocar per aquí, així que l’he traduït al català per a tenir-lo al meu bloc.

Quan una dona decideix parir de manera natural, sense analgèsia ni intervencions mèdiques, ja sigui a l’hospital o a casa seva, la seva parella pot fer tres coses:

· Estar totalment d’acord amb la futura mare, animant-la i recolzant-la, acompanyant-la en el viatge de buscar informació, preparant-se junts.

· Respectar la seva decisió, encara que no hi estigui del tot d’acord, en part resignant-s’hi.

· Espantar-se i suplicar-li que opti per un altre tipus de part.

De qui és la decisió del tipus de part? Fonamentalment de la dona. No obstant, l’opinió de la parella compta. Per exemple, si una dona es planteja parir a casa, i la seva parella no ho veu gens clar, potser poden parlar-ne i intentar trobar un punt mig com per exemple un part natural a l’hospital. Però si la il·lusió de la seva vida és parir d’aquella manera, potser caldrà que la seva parella s’hi adapti i cregui en ella.

De la mateixa manera que cada dona és un món, cada home també ho és. Alguns estaran totalment implicats en el procés i d’altres hi assistiran perquè la societat així ho determina, però en realitat preferirien teletransportar-se a una altra galàxia mentre durés el part. És important que el pare (o l’altre mare en cas de parelles homosexuals, o la persona que l’acompanyi) entengui quin és el seu paper i l’assumeixi, i sigui capaç de gestionar les seves pròpies emocions. És una part molt important de la història, i el seu paper com a acompanyant és essencial.

Per aquest motiu, no és suficient que la mare es prepari per al part. Serà un capítol molt important en la vida de tots dos, i per tant s’han de preparar tots dos. Cadascú troba la seva manera: llibres, classes, exercici, lectures vàries... tot i que l’ideal és compartir el procés.

A continuació exposo una sèrie de consells, sobre tot enfocats a parts naturals o fisiològics, sense analgèsia epidural ni intervencions mèdiques (tot i que molts són vàlids per a qualsevol tipus de part):

· Durant l’embaràs és aconsellable parlar de les diferents opcions que es contemplen, i que el pare (o altre acompanyant) conegui els desitjos de la mare i entengui la importància que aquests tenen per a ella.

· Durant el treball de part, l’acompanyant serà el nexe de comunicació amb el personal sanitari i s’encarregarà de la documentació i la burocràcia a l’hora d’ingressar a l’hospital. El seu recolzament emocional serà crucial, i haurà d’ajudar la dona a adoptar postures favorables o a alleujar el dolor mitjant tècniques com el massatge lumbar.

· No ha de sentir pena ni llàstima per la seva dona, ni pensar “pobreta, com pateix”. La dona de part no està patint, està parint. Ha triat aquest tipus de part per convicció, és el que ella vol. Sí, té dolor, parir fa mal, i és probable que cridi o posi cara de dolor. Però és un dolor diferent del dolor del patiment, i no es morirà d’aquest dolor. Tan sols és dolor físic... el cor està feliç. Si tot va bé, és millor aliar-se amb el dolor enlloc de lluitar contra ell.

· Moltes dones, quan arriben a una dilatació d’uns nou centímetres, entren en un punt d’inflexió i creuen que no poden més. Les contraccions han canviat i s’entra en un món fins ara desconegut. El nadó ha de baixar pel canal del part, i això es nota diferent. En aquest punt, l’acompanyant pot animar-la a continuar. Alguns homes, sobrepassats pels rictus de dolor i pel cansament, empenyen la dona cap a la seva zona de confort, i li suggereixen que demani anestèsia. Això és realment el que ella volia? És important “mantenir el tipus” i donar el recolzament adequat, sense obligar a continuar una dona que realment ha canviat d’idea, però alhora sense animar-la a “llençar la tovallola” abans de temps... són coses que en un futur podrien donar lloc a ressentiments i represàlies.

· Si en algun moment ho necessita, el pare pot sortir una estona a prendre l’aire. Un part és emocionalment intens, sobre tot si la que està portant la criatura al món és la persona que més estimes... així que respirar fons uns minuts pot ser necessari.

· Algunes dones necessiten molt contacte físic, massatge, saber que la seva parella és allà. En canvi, d’altres prefereixen tenir més espai vital. És important la comunicació no verbal entre els dos membres de la parella per tal que el pare sàpiga reconèixer els desitjos de la mare en cada moment. No s’ha d’ofendre si la dona desitja estar sola a estones, o si no li fa massa cas. Les dones, sobre tot cap al final del part, estan en un estat de semi-desconnexió del món que alguns anomenen “Planeta Part”.

Què passa després del part? El pare té un paper fonamental en el postpart, en l’establiment del vincle afectiu i de la lactància. No tot és donar el pit, i encara que no pugui alimentar el nadó si es fa lactància materna, sí que el pot cuidar, acaronar, agafar a coll, canviar-li el bolquer, rentar, etc. I també és importantíssim que cuidi la mare. Un altre dia parlaré del paper del pare en el postpart...