Avís important

El contingut d'aquest bloc és informatiu i no substitueix en cap cas la consulta presencial amb el professional de salut pertinent, sino que la complementa. En cas de dubte, contacteu amb el vostre especialista.

dimarts, 29 de juliol de 2014

La dolça espera


Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Cada vivència personal i professional aporta el seu granet de sorra i crea una empremta en mi. Els darrers dies han estat especialment intensos acompanyant una dolça espera amb un final més que feliç, així que avui vull parlar precisament d’això, de la dolça espera.

I què és la dolça espera? M’agrada anomenar així el període en el qual el nadó suposadament ja pot néixer, i simplement toca esperar que arribi el moment. Unes duren més i d’altres menys, unes es porten millor i d’altres no tan bé, hi ha més o menys nervis... però sobre tot hem de deixar que l’espera sigui dolça.

Visc a nivell professional moltes dolces esperes, algunes més a prop que d’altres (no tens exactament la mateixa relació amb tothom, ni empatitzes igual, ni se’t comuniquen de la mateixa manera). També he viscut dolces esperes pròpies, i d’amigues properes. Moments en què dius a una parella que en qualsevol moment es pot activar el moment del part, i que el seu nen o nena por trucar a la porta. Les cares de màgia en sortir per la porta de la consulta són increïbles. Ja pot sortir? Cares de calma, de plaer, d’intriga, de misteri. Quan serà? Què estarem fent? Com serà? Uns ho verbalitzen més que d’altres, sempre hi ha gent amb la que connectes més, però en general la sensació que captes és de dolçor.

Serà aquest el darrer sopar sols? Em despertaré amb contraccions? Quan vagi al lavabo trencaré aigües? Arribarem al sopar que tenim planejat el cap de setmana amb els amics? Jo recordo el darrer dia que vaig passejar la gossa amb panxa, notant-me estranya i pesada, amb la meva mare dient-me que el proper passeig el faríem amb el cotxet i la nena. I l’endemà es va trencar la bossa.

També hi ha gent que sempre ho vol tenir tot sota control, que no suporta aquesta intriga i aquesta incertesa. O gent que pateix, que pensa que passarà alguna cosa dolenta, o que no arribarà a l’hospital i parirà al cotxe... casos en què l’espera no és dolça, sinó més aviat agredolça o amarga del tot. Quan l’espera no és dolça, no anem bé. Si realment hagués de passar alguna cosa, els metges posarien punt i final a l’espera. Però si patim, si no estem relaxats, no gaudim d’aquesta etapa tan bonica. També recordo quan, amb el meu segon fill, el tema s’allargava i l’espera va deixar de ser dolça. Perquè pot passar que primer faci il·lusió esperar, però van passant els dies, i les setmanes, i les amigues que estan de menys temps que tu van parint, i t’acaba fent mandra sortir al carrer perquè tothom et pregunta “i encara noooo?”, i cada nit que passa descanses menys, i et sents més cansada i amb menys energia. Llavors això de la intriga i el misteri deixa de fer gràcia i acaba fent més mandra que una altra cosa. I, com a mi em va passar exactament això, i més havent parit prèviament amb puntualitat britànica a les 39 setmanes, sé què se sent. I també sé que cal tenir el cap serè i pensar que allà no es quedarà a viure, que sortirà, i que tot anirà bé.

Els fantasmes

Comparem un part amb l’altre? Molt sovint. Dones que han tingut un primer part fantàstic poden tenir por que no sigui igual. Por de patir més, no gaudir tant, que acabi sent induït, no tenir la mateixa sort ni trobar-se amb tots els astres alineats... no hi ha dos parts iguals, però el segon, per norma i tret d’excepcions, és millor que el primer. Més ràpid, més fàcil, més conscient i més gaudit. Generalment la dona sap què vol, què passarà, i està molt més serena. A banda d’aquests fantasmes bons, també hi ha fantasmes dolents, històries prèvies traumàtiques que espanten i bloquegen. Siguin bons o dolents, els fantasmes no els necessitem, no ens ajuden. Cal que marxin. Com? Cadascú ha de trobar la manera per fer-los desaparèixer, arraconar-los, i no deixar que interfereixin i no ens deixin gaudir de la dolça espera i d’un esdeveniment tan increïble com és el naixement del nostre fill.

Una bona manera de fer marxar els fantasmes és parlar d’ells amb algú que ens sàpiga entendre, plorar si cal, exposar les nostres pors, deixar que ens les argumentin, que ens donin força i poder. I en podem parlar amb més persones de les que ens pensem... qui més qui menys ha passat pel mateix, no cal pas cap títol universitari, simplement algú que cregui en nosaltres. I si no també podem comptar amb el suport de qui ens fa el seguiment de l’embaràs, que també ens ha vist evolucionar, riure i plorar.

Els fantasmes i els mals pensaments bloquegen el part. Si un animal no se sent segur al mig de la selva, no parirà. A les femelles humanes ens passa el mateix: necessitem serenitat, i esperar el moment amb tranquil·litat... en definitiva, una dolça espera, sense que els altres ens atabalin ni que ens atabalem nosaltres soles.

Idees preconcebudes

Està molt bé tenir clar què volem i què no volem en el nostre part. De fet és pràcticament imprescindible i jo mateixa animo les meves pacients a redactar el seu propi pla de naixement. Perquè pensar tot això també és un gran exercici a nivell personal, i obliga la dona i la seva parella a cercar informació i a plantejar-se certes coses. Però no podem idealitzar determinades situacions ni fer-nos massa idees preconcebudes, perquè com més detalls posem a la pel·lícula més difícil és que ens agradi si li falta un punt o una coma. No podem planificar prèviament en quina postura voldrem parir, perquè no sabem què ens demanarà el cos. No sabem si voldrem dutxar-nos o banyar-nos o ens farà més mandra que una altra cosa. Hem de tenir unes idees clares, però ens hem de deixar portar per la situació. El consell més important: carpe diem. Per exemple: “Sé que ara no necessito que vingui l’anestesista, després ja veurem”.

Frustració o esperança?

“Quant em falta?” Fer tactes o no fer tactes? Quan estem introduint els dits a la vagina de la dona no sabem què ens trobarem. Pot ser que el coll estigui immadur, popularment conegut com a “verd”, o que hi hagi hagut modificacions. Això no ho sabem abans de dir a la dona que vagi a desvestir-se. Sabem si es frustrarà si està “verda”? L'animarem si ha avançat? O li donarem falses esperances i la setmana següent ens la tornarem a trobar a la consulta? Jo mai sé què és millor... solució: preguntar a la dona si vol saber com està. Perquè jo només ho necessito si he de prendre decisions, o si m’he de plantejar finalitzar un embaràs i he de decidir com fer-ho en funció del tacte. Però si el pla és una dolça espera, la dona tria què li dóna més tranquil·litat. Hi ha qui prefereix conèixer en quines condicions cervicals es troba (tot i que una dona pot estar amb el coll tancat i posar-se de part en hores, o dilatada del que sigui i trigar setmanes), i hi ha qui prefereix no saber-ho per tal de no frustrar-se. I de fet, més que la dilatació, el que ens diu si el part està més o menys a prop és a quina alçada es troba el cap. Un cop el cap entra a la pelvis, això ja està fet.

Tampoc és pas dolent fer un tacte. Ni especialment molest, ni cal tenir-hi por. Si la dona el vol, endavant. I si no, a continuar la dolça espera amb aquell punt d’intriga i sorpresa.

Poder

Una dona, per parir, s’ha de sentir poderosa, i segura de si mateixa. Ha de confiar en el recolzament de la seva parella, en el suport i l’ajuda dels professionals que l’assistiran, però sobre tot en ella mateixa. Ha de creure que pot, i s’ha d’envoltar de persones que creuen en ella. Perquè acabi com acabi tot, ha de viure una experiència única, que es repetirà poques vegades al llarg de la seva vida, però que recordarà sempre. 

Com es fa el "click" i s'esdevé una dona poderosa? De vegades una ja s'hi sent des del principi, i d'altres cal que algú li recordi, o s'hi sentia i però l'ha envaït la frustració. De vegades és un tacte, saber que el cap és dins la pelvis. Que algú digui "anirà bé". O començar a sentir les primeres contraccions… Sovint és fer aquest "click", aquest canvi de xip, agafar forces, i el motor del part s'engega. No oblidem que la ment té un important paper en la secreció d'hormones. 

Potser és un part, o potser és una cesària. Però cal parir amb sensació de poder, sentint-se orgullosa d’una mateixa, i tranquil·la i segura.


Si ens sentim poderoses, la dolça espera és encara més dolça, i el moment serà encara més únic. Sobre tot, GAUDIU de la dolça espera. Carpe diem.


2 comentaris:

  1. Doncs jo estic a punt d'entrar en aquesta fase, suposo... demà setmana 37 i visita al gine :) La veritat és que em fa molta ilusió, és el primer part i sempre m'ha fet por, però a mesura que s'acosta el moment, cada cop menys, em sembla estrany (ho és??) però me n'alegro.
    Això sí, el meu marit és metge i té guàrdia cada 6 dies... aixi que em passo els dies de guàrdia pensant "avui no, avui no, avui no" i els post-guàrdia "avui si que estaria bé"... és una mica tortura però m'ho prenc amb humor! Tot plegat és massa bonic perquè m'ho espatlli res!

    M'ha agradat molt el blog, et seguiré que segur que aprenc alguna cosa!!

    Mònica.
    tresacasa.blogspot.com

    ResponSuprimeix
  2. molt bon post Laura!

    Lai
    asicomolopienso.com
    aixiescomhopenso.wordpress.com

    ResponSuprimeix