Vacances que comencen… i embarassos que acaben

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Vénen vacances i sembla que el món s’acabi... i molts embarassos també. Tot i que cada vegada les dones estan més informades i qüestionen més certes actuacions mèdiques, quan arriba aquesta època de l’any continuo escoltant històries rocambolesques de nens de 37 setmanes massa grans, “hipertensions” de 130/80, dones que els han dit que estan de part i curiosament no els feia mal res... i encara si passen per una inducció, perquè d’altres tenen menys “sort” i van directes a quiròfan. Tot això té diverses conseqüències:

1. Es fan induccions injustificades, sense criteri mèdic, simplement per motius logístics del professional i aliens totalment a la dona... la qual, enlloc de decidir lliurement si parir amb algú altre durant les vacances del seu metge, acut a la inducció pensant que hi ha algun problema i que està fent el millor pel seu fill.

2.  Quantes més coses fem en un part, més riscos hi ha. Riscos de complicacions, de cesària, d’instrumentalització... els parts, com a norma general, han de començar de manera espontània si no hi ha cap patologia que ens faci decidir acabar abans l’embaràs.

3.  La gent no és tonta. Acaba adonant-se’n... i si no ho fa sola, algú li acaba dient. Tard o d’hora acaba tenint mal regust de boca del seu part, sent que li han robat el moment (que era seu), que no ha estat el que esperava... cosa que genera desconfiança envers els professionals de cara a un futur. És un “pa per avui, fam per demà”, perquè aquella dona és possible que acabi canviant de metge i no torni més.

4. Els ginecòlegs paguem justos per pecadors i acabem tenint una fama “fantàstica”… i més si a sobre treballem a la privada. Amb tot aquest escenari, qualsevol és el guapo que li planteja una inducció (necessària) a una dona, i més en certes èpoques de l’any. I és que les decisions mèdiques acaben essent cada dia més qüestionades. Incloses les que realment feien falta, perquè la pacient ja deixa de distingir on és el límit.

Diferent és que la dona sigui plenament conscient del tema. Que ella vulgui parir sí o sí amb el seu metge, i que accepti una inducció, sabent què implica… i que com a mínim estigui mínimament favorable de tacte. Però informada, no portada a l’hort. I informada vol dir informada de tot. I de 40 setmanes si us plau, o com a mínim 39.

Perquè els nens neixen, habitualment, a les 40 setmanes aproximadament, setmana amunt, setmana avall. Un embaràs es considera a terme entre les 37 i les 42 setmanes comptant des del primer dia de l’última regla. Un nen que neix abans de les 37 setmanes directament és prematur. A partir de les 37, els nens estan “fets”? Si la dona es posa de part, i el nen neix, felicitats. Però treure’l perquè sí... ens trobarem amb un nen més petit, més immadur, amb menys capacitat de regular la temperatura corporal, que es cansarà més mamant... en definitiva, que li falta una estoneta de forn. I alguns (sobre tot en casos de cesària) no s’adapten a la vida extrauterina amb la mateixa facilitat que els de 39 o 40 setmanes, podent presentar dificultat respiratòria. No aturarem un part a les 36 o 37 setmanes, però no s’han de treure nens per motius no mèdics a les 37 setmanes... i fins i tot ni tan sols a les 38. De la mateixa manera que més enllà de la setmana 42 (amb un embaràs ben datat) el risc de continuar l’embaràs s’incrementa considerablement.

No obstant, hi ha induccions i cesàries necessàries. I fòrceps, i episiotomies. Tampoc cal negar-se a tot. Però... com pot saber una dona sense coneixements mèdics si allò que li estan proposant és realment necessari? Cal sotmetre el ginecòleg a un examen? El més important és la confiança que pugui tenir amb el metge. Ja he escrit sovint sobre la confiança, la relació metge-pacient, la informació, parlar les coses... això és bàsic i fonamental. Cal fugir de dictàmens paternalistes, cal preguntar el perquè de les coses. I cal tenir prou confiança per preguntar. Afirmacions com “tranquil·la que el nen ja està fet”, “té el cap molt gran”, “si l’induïm ja el teu sòl pelvià no patirà”, o “marxo de vacances, véns tal dia i et posem de part”, es mereixen com a mínim que la dona dubti per un segon.

Em sap greu si amb aquest post algun company de professió m’agafa mania. I potser hi ha alguna dona que se sent identificada amb les meves paraules i arriba a la conclusió que va ser sotmesa a actuacions innecessàries, i remoc alguna ferida. Però sí que vull alertar les dones que en períodes previs a vacances augmenten les induccions i les cesàries, siguin “a la carta” o amb excuses barates. Sobre tot, no vull que les dones fugin de les decisions del seu metge. Algunes actuacions estan totalment justificades, i són molt necessàries, i no dur-les a terme implicaria un risc per a la mare i/o per al nadó. Simplement, feu ús del sentit comú i del vostre instint, i confieu en qui es mereixi la vostra confiança.