El postpart immediat i el monstre que portem dins

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Totes les mares que tenen blocs parlen del postpart en algun moment o altre, perquè realment és un període que et marca i que potser ningú t’havia explicat. Bé, ara gràcies a aquestes mares blogueres (per exemple la Cris Moe: http://maretameva.com/category/post-part/) potser sí que arribem al moment tenint-ne una mínima idea, però jo em vaig trobar de ple en el festival l’any 2008. Perquè amb el que t’expliquen als cursos de preparació al part convencionals no t’imagines pas què vindrà, i les amigues tendeixen a tapar certs draps bruts (i també a esborrar-los de la seva memòria) i només t’expliquen que dormiràs poc i que l’estimaràs molt.

En el meu dia a dia veig molts postparts immediats i tardans. Veure’n en veig molt, però viure’n menys, i això en part és perquè moltes dones assumeixen la “normalitat” de tot plegat i no expressen com se senten ni què els preocupa. Però aquests darrers dies he tingut l’ocasió de viure de ben a prop el postpart immediat mamífer i intens d’una amiga, el qual, juntament amb el de les mares que vénen a l’Espai de Mares de l’hospital, m’ha fet reflexionar força sobre el còctel hormonal i emocional en el qual ens trobem immerses quan tenim una criatura, i fins a quin punt els professionals ho estem fent bé. I per suposat, totes aquestes reflexions m’han portat a recordar els meus postparts (tots dos absolutament diferents), els quals recordo perfectament com si fos ahir.

I és que des del moment en què parim comença la vertadera revolució, tant a nivell físic com espiritual. Pugen i baixen hormones, perdem sang, segons el tipus de part potser necessitem que ens cuidin, i en un moment ens trobem sent mares d’un ésser indefens que encara no coneixem però que sabem que hem de protegir. Tot això, dit així, és realment impactant oi?

A nivell emocional per sobre de tot estarem contentíssimes de tenir el nostre petit o petita amb nosaltres. És quelcom que feia mesos que esperàvem, i per fi ha arribat el gran dia. Jo quan tenia la meva nena a sobre a la Sala de Parts em sentia una mica com quan era petita i venien els Reis, com si hagués obert un regal molt esperat (suposo que el fet de no notar massa el seu naixement va ajudar a tenir la sensació d’haver obert un paquet). Sí, alegria per sobre de tot, evidentment. Però aquesta alegria, en un moment en què físicament estàs cansadeta i “atropellada”, qualsevol preocupació, la més mínima cosa, se’t pot fer un món. I tampoc tens massa energia per enfadar-te davant d’un excés de visites o de reaccions d’altres que no són com voldries, i quan un no és capaç d’enfadar-se es fa petitet i es posa trist, i potser no sap ni tan sols per què està trist perquè en teoria tocaria estar saltant d’alegria.

Jo crec que és important no amagar les nostres emocions. Si les expressem ens sentirem millor, i les persones que ens envolten podran empatitzar més amb nosaltres i comprendre les nostres necessitats. Hem de ser conscients de tot això, de que ens podem sentir alegres o tristes o una mica de cada, i que no passa res. Totes les emocions estan permeses i ningú té dret a jutjar-les, i per tant no necessitem amagar-les. I no està malament deixar-se ajudar. Acabem de parir i, per tant, tenim tot el dret del món a treure el monstre que portem dins... ja serem políticament correctes en un altre moment. Som, juntament amb el nostre cadell, el centre del nostre univers.  

Jo no recordo estar trista amb la gran, però sí recordo plorar la primera tarda, amb l’habitació plena de gent, morta de son (vaig parir de matinada), veient com entrava encara més gent però no sortia ningú. No era ben bé que em molestessin, però em sentia observada, com en l’aparador d’una botiga. No em feia mal res, ni tampoc tenia la necessitat d’estar sola, però la sensació era una mica surrealista i no tenia escapatòria. Vaig tenir la nena enganxada al pit en mode lleona tota la tarda. I pensava “ara com m’aixequi després de tanta estona deixaré anar un reguerol de sang davant de tothom i em moriré de vergonya”. En canvi el nen em va agafar d’una altra manera: amb el segon tens menys visites, ja saps de què va el tema, i la “pressió social” és menor, però en canvi era molt ploraner i això em desesperava una mica, juntament amb el fet de no tenir la nena amb mi. I els primers dies a casa amb el nen van ser físicament cansats perquè plorava molt, però allò que diuen que l’experiència és un grau és ben cert. I és curiós però tot i fer més temps tinc records més concrets del primer postpart que del segon.

El nadó és de la mare. I del pare. Però no podem consentir, com a mares lleones, que vagi de braç en braç. Té hores de vida i l’hem de deixar agafar a tothom qui ve a veure’ns? Per molt que siguin de la família, no sabem què han tocat abans. I més a l’hivern, quan la gent està refredada. El nostre petit cadell necessita seguretat, notar l’olor de la mare, tenir el mugró ben a prop. I sovint, quan el deixem anar de braç en braç, en el fons ho estem fent a contracor, i no volem, però ho permetem per compromís, per ser políticament correctes, perquè toca posar-se guapa i rebre les visites amb un somriure. És totalment lícit treure el monstre que portem dins, i educadament protegir el nostre tresor. Tenir-lo despulladet pell amb pell és l’excusa perfecta per no deixar-lo anar.

Un altre tema és iniciar i instaurar la lactància materna. Hi ha nens que sembla que neixin ensenyats, però també hi ha moltes mares que necessiten ajuda en aquest aspecte. Deixar el nadó amb la mare des del primer moment es bàsic i fonamental per a establir el vincle entre tots dos i iniciar la lactància en aquells primers minuts de vida en què el petit/a està més receptiu als estímuls i amb els sentits a flor de pell. Però, a banda d’això, ja durant les primeres preses hem de prestar molta atenció a la posició de la boca del nadó en agafar el mugró i l’aureola. Si no obre bé la boca i no everteix tots dos llavis cap enfora, com el dibuix de les ales d'una oreneta, no mamarà bé i a més a més la mare tindrà dolor, clivelles i la seva conseqüent desesperació. A simple vista, si no hi prestem atenció o no en sabem, ens pot donar la sensació que ho està fent bé, però és summament important que els professionals encarregats de cuidar aquesta mare i aquest nadó dediquem un temps a comprovar que la posició de l’alletament sigui la correcta. I, si hi ha dolor, alguna cosa està passant: o la posició no és bona, o hi ha un tel sublingual per allà, o alguna cosa no va bé. Perquè donar el pit pot molestar una mica en un inici, però NO ha de fer mal.

Els nadons, després d’estar desperts i receptius durant un parell d’hores després del naixement, entren en una fase de son profund per a recuperar-se del trasbals que implica néixer. Ells també han corregut una cursa de fons. És per això que la primera nit tothom pensa que li ha tocat un sant. Però no ens fem il·lusions: la segona nit surt el monstre, una petita piranya que viu enganxada al pit i s’emprenya perquè preferiria que sortís més teca de la que surt. Això és pesat i angoixant però és un procés fisiològic que tots hem passat. No passa res, el nen no es mor de gana (el calostre és com una beguda isotònica, i un parell o tres de dies podem viure d’això), i més que passar-ho malament està sent summament intel·ligent: està fent el que ha de fer per estimular la pujada de la llet. Plorarà i només voldrà succionar i estar en contacte amb la seva mare, i això és el que li hem de deixar fer. D’aquí la importància d’haver comprovat prèviament que la posició al pit fos correcta, perquè una nit de mala posició amb succió contínua pot deixar els mugrons a trossos i és una bona tortura per a la mare. Això, si ningú ens ho explica abans i a sobre ens hi trobem després d’una nit de pròdroms de part, una nit de part, tot un dia de visites, nit a l’hospital i un altre dia de visites, és literalment “per flipar”. Així que més val saber-ho abans, que serà així, que s’ha de passar, i que serà una nit i prou perquè la següent ja hi haurà indicis de pujada de llet.

I quina és la funció del personal sanitari de l’hospital en tot aquest escenari? Prendre la tensió, mirar punts, donar-te de menjar... però també és molt molt important acompanyar emocionalment aquesta mare (i el pare) i saber què li està passant. Cal conèixer aquest procés fisiològic. Calen coneixements de lactància materna, saber reconèixer una posició correcta i saber corregir-ne una d’incorrecta. Cal transmetre el missatge adequat. I cal fer saber que no estan sols en el seu caos particular. De vegades anem a veure una dona i ens diu que està bé, perquè ella mateixa considera que físicament està bé, i no ens transmet què li balla pel cap o que li fan mal els mugrons... perquè en el fons potser fins i tot creuen que tot el que els passa és normal i s’hi resignen. Llavors ve quan marxen a casa sense tenir-ho tot controlat, amb un nadó que no mama bé, i 48 hores més tard estan a Urgències amb els pits fets un desastre i una criatura que no pare de plorar demanant la inhibició de la lactància. Què haurà fallat aquí? Probablement, per sobre de tot, la comunicació. Perquè si ho arribem a saber, no la deixem marxar en segons quines condicions, o la fem tornar l’endemà. Per tant, les primeres que han de saber que no estan soles són les mares.

I, un cop a casa, hem de saber que no estem soles. Avui dia hi ha de tot: grups de suport a la lactància, grups de criança, visites mèdiques de la mare i del nadó... el tema és pensar-ho i saber on trobar-ho. Així que si us plau, no normalitzeu les vostres emocions, verbalitzeu-les, i busqueu el suport de tots aquells qui us podem ajudar. I us podeu permetre el luxe de treure el monstre que porteu dins.