Tribu… i tribu 2.0

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Quan estem embarassades i, sobre tot, quan ja som mares, tenim una gran necessitat de compartir les nostres vivències amb altres dones. No sempre els nostres embarassos coincideixen en temps i espai amb els de les nostres amigues o companyes de feina, i per tant sovint ens hem de construir un cercle nou al voltant de la maternitat. I aquests cercles de mares on totes es donen suport emocional i logístic sovint reben el nom de “tribu”. Perquè no deixen de ser això, com una tribu, on tothom s’ajuda.

La maternitat crea un abans i un després en una mateixa. És una experiència tan intensa que ens ho replantegem tot. Quantes dones no han tornat mai més a la seva feina d’abans i han canviat totalment de vida? O quanta gent s’ha venut el pis i ha marxat a viure a un altre lloc? Fins i tot més d’una ha engegat la parella. Ens plantegem quines de les nostres amistats ens mereixen, ens tornem selectives, lleones, defensem el nostre territori i necessitem que ens comprenguin. La nostra escala de prioritats canvia completament. Alhora, ens passen moltes coses noves des de l’embaràs fins al postpart i més enllà, i tenim set d’informació. Volem saber, volem compartir, necessitem sentir-nos segures i recolzades i saber que ho estem fent bé. Necessitem una tribu.

On trobem una tribu? El lloc més fàcil és a les classes de preparació al part, o a d’altres cursos dirigits a embarassades: ioga, pilates, piscina, etc. I després del part podem trobar grups de suport a la maternitat en centres cívics, grups de lactància, de criança, cursos de massatge infantil, grups de gimnàstica hipopressiva... o fins i tot podem trobar mares al parc. En definitiva, llocs on trobarem dones com nosaltres buscant caliu humà i compartir experiències. Més endavant la tribu seran les mares de l’escola bressol, i posteriorment les de l’escola.

Perquè quan et quedes sola amb un nen de pocs dies i la resta del planeta està treballant, un dia surts a passejar, un altre dia surts a comprar, però el tercer penses “i avui què fem tu, que no parles, i jo?”. El secret és ocupar-se l’agenda i compartir experiències. “Com pot ser que se’m facin les dues del migdia i no m’hagi aconseguit dutxar?”. Però si mires al teu voltant, no ets tan rara.

Però no tothom té ocasió de trobar una tribu “presencial”. Perquè viu geogràficament apartada, perquè treballa fins al final, perquè no té cotxe, perquè ha de fer repòs, perquè no sent la necessitat d’anar a cap curs ni res... però avui, en l’era d’Internet, al segle XXI, podem trobar una tribu (i més) sense sortir de casa: una tribu 2.0. Quan jo esperava la meva primera filla potser s’estilaven més els fòrums, i ara en canvi entre comunitats de Facebook i grups de whatsapp les mares estem connectadíssimes entre nosaltres. Hi haurà qui digui que aquesta vida virtual ens fa perdre temps per les relacions humanes cara a cara, però jo realment ho trobo molt pràctic.

En una tribu 2.0 hi ets perquè vols, perquè t’interessa, perquè tens certa afinitat amb les seves integrants i la seva manera de fer.  Si no t’agrada, la porta és oberta, i pots marxar-ne perfectament sense fer soroll. Coses com passar-se roba o gadgets de puericultura potser s’estilen més en una tribu presencial, però a la tribu 2.0, si tens una necessitat, només ho has de dir. No fa massa dies en un grup de Facebook on participo una noia explicava que tenia moltes clivelles i que li feia un mal horrorós alletar la seva nena de pocs dies. En poca estona els comentaris (procedents de dones que no la coneixien) treien fum amb diferents possibles solucions al seu problema... un problema que mentre era a l’hospital no havia solucionat ningú, tot i que en tenien l'obligació. L’endemà i amb una mica d’ajuda el problema es va començar a resoldre, cosa que també va compartir amb la resta de la tribu. Perquè es comparteix tot: els dubtes, les angoixes i les satisfaccions.

Una altra característica d’una tribu 2.0 és que no té horaris. Funciona les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, i la distància no és un problema. I una mare sempre està disposada a ajudar una altra mare, deu ser cosa d’aquest instint protector que tenim. Quan ens passa alguna cosa ho preguntem a la tribu. Si ens diuen que és normal, tot i que en el fons potser ja ho sabíem, ens sentirem més segures. I si ens diuen que anem al metge ho farem sense tenir la sensació que anem a pecar de “pares novatos”. Perquè igual que molta gent li explica un símptoma al farmacèutic abans que al metge, aquí primer ho diem a la tribu i després ja veurem què fem.

Tothom té la seva tribu... i la seva tribu 2.0. Jo la vaig necessitar des del primer dia, quan esperava la meva primera filla i les meves amigues de tota la vida encara s’estaven pensant si es casaven o anaven a viure en parella, i les de la feina sí que anaven tenint nens però em quedaven una mica lluny. Sent ginecòloga no em vaig plantejar fer preparació al part fins gairebé al final, i vaig fer poquetes classes molt xules en un grup molt reduït però no vaig fer massa vida social. Gràcies a que em vaig envoltar de la meva tribu vaig plantejar-me moltes coses sobre el part, sobre la criança, vaig enfrontar-me a la lactància sabent què em podia trobar, i vaig poder compartir cada moment sense sentir-me un bitxo raro per fer les coses d’una determinada manera. Aquella tribu del primer embaràs encara dura, i és més aviat 2.0 en el dia a dia perquè ens veiem poc, però sabem que som allà i de tant en tant aconseguim quedar. I a mida que els nens han anat creixent han anat sorgint noves tribus que m’encanten.

I vosaltres, teniu tribu?