Nens i nenes d'alta demanda

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Sempre he trobat molta informació a la xarxa sobre els nadons d’alta demanda, la seva necessitat perpètua de contacte físic i de descobrir el món constantment, la teoria de l’exterogestació, etcètera. Però què passa quan aquests nadons creixen i es converteixen en nens i nenes? Canvien? Avui escric com a mare, no com a ginecòloga, per a que els pares i mares que teniu nadons d’alta demanda us imagineu què pot venir després.

La Laia va ser un nadó d’alta demanda des del primer minut. Semblava que el bressol-tupper de l’hospital tingués punxes, i quan se l’enduien per alguna cosa muntava uns ciris espectaculars (aquí li dono la raó pobreta). Jo no m’havia plantejat res, simplement el meu instint em deia que si es queixava l’agafés, i així ho vaig fer. Un cop a casa la senyoreta no es conformava amb estar als meus braços. Només estava contenta i feliç si jo estava dreta i bellugant-me, i ella de cara al món evidentment. Ni motxilla ben enganxadeta al meu pit ni res. Ens vam estudiar tots els quadres de casa, totes les branques de l’arbre del davant de casa, cada racó del passadís... només podia seure per donar-li el pit. Llavors, com no la podia deixar sola, un cop adormida m’havia de quedar en contacte amb ella, així que li donava el pit al llit i llavors la deixava tocant la meva cama al meu costat. Si m’aixecava un moment ja xisclava. De vegades si havia de fer el dinar li plantava el gat com a substitut de la meva cuixa, però colava poca estona. És a dir, que vaig aprendre a fer de tot amb una sola mà. Sona dur, i realment miro enrere i em pregunto com vaig poder sobreviure, però en aquell moment no se’m feia gens estrany i no em va molestar gens. La meva nena necessitava allò i jo no tenia res més a fer que donar-li.

Què ha anat passant després? Va parlar aviat i a sobre no callava, se n’anava amb tothom, buscava nens més grans per jugar...  A l’escola bressol més d’una vegada m’havien dit que la nena estava molt estimulada, perquè podia aparèixer un dia amb galetes que havíem fet a casa, i clar, no tots els nens feien aquestes coses a casa. Jo no he considerat mai que jugar amb massa de galeta i fer formes sigui hiperestimular... El cas és que és una nena que no s’ha entretingut mai sola jugant i jo he hagut de buscar alternatives per fer-li passar les tardes de pluja. Les cuinetes li van interessar a l’any, les nines a l’any i mig i durant poc temps, i no ha estat mai una nena de puzzles ni contes ni construccions, ni tampoc d’inventar-se historietes amb les nines i els Playmobil (tot i que en té un munt). La seva primera pel·lícula la va veure als cinc anys, i no la va acabar. Ella gaudeix més fent alguna recepta amb la Thermomix, regant les plantes i enredant amb aigua o deixant fluir la seva creativitat amb cartró, pintura, la pistola de silicona i la purpurina.  

Ella el que necessita és atenció constant de l’adult. I això, quan ja no estàs de baixa maternal, treballes un munt d’hores, hi ha nits que no dorms, i tens un altre nen que també necessita que li facin cas, pot arribar a ser esgotador. Llevar-me un dissabte i que quan encara no has posat un peu a terra em digui “mama fem un pastís?”, o “fem manualitats?” és el més habitual del món. El concepte d’esperar a que la mama esmorzi li costa d’entendre. I és que ella viu on fire perpètuament, i quan no sap què fer agafa el Youtube i es busca un tutorial de com fer no sé quina manualitat. Jo al revés que altres mares puc dir que sort en tinc de la tele i la tablet, perquè li fan descansar el cervell de tant en tant, cosa que falta li fa. Mirar la Peppa Pig és terapèutic en el seu cas. Dissabte per exemple érem sopant en un restaurant i el seu pare li va haver d’explicar la teoria de les plaques tectòniques després que estigués tota la tarda preguntant per què un terratrèmol, un cop ha començat, s’acaba. I fa quinze dies la seva gran preocupació era com funcionava el Teletac del cotxe i què volia dir això de tenir els diners al banc i pagar amb targeta. Per tant, la seva hiperactivitat mental (que no vol dir tenir un TDAH) fa que nosaltres haguem d’estar amb la ment en marxa tot el sant dia. I sí, algun “calla una estona reina” s’emporta de tant en tant. També li diem que el cervell ha de descansar, però no hi està gaire d'acord. I evidentment a les 10 del vespre estem morts tots dos.

Per sort a l’escola està molt a gust. Sí que és una nena competitiva i demanda molta atenció i tenir coses a fer, perquè és incapaç de posar la ment en blanc, però allà saben gestionar-ho perfectament i han comprès que ella és així. Tot ho aprèn de pressa, i sovint ella sola, i de vegades li costa entendre que no tothom és igual que ella ni aprèn a la mateixa velocitat. Aquest curs ha començat en una escola nova i s’ho ha passat pipa. La manera de treballar de l’escola fa molt, perquè sé que si la frenessin estaria frustrada i desmotivada. I nosaltres ens hem pogut relaxar i gaudir sense patir per si estava a gust o no, perquè ha estat evident que hi ha encaixat des del primer minut. L’anterior escola no era dolenta ni molt menys, però simplement no era per ella.

En canvi el Pau, el petit, és diferent. No va ser un nadó de menjar i dormir però el podia deixar a estonetes a la ganduleta o sortir a fer un volt amb ell al cotxet (amb la Laia duia el cotxet amb una mà i la nena a l’altra). Va ser “marranot” per dormir i menjar, i sempre ha estat mogudet, però me’l puc trobar jugant a cotxes tranquil·lament a estonetes curtes. És un nen despert però aprèn al seu ritme, s’equivoca i s’aixeca i tira endavant... res a destacar. M’encanta que ell sigui així i evito les comparacions, perquè m’agrada aprendre al seu costat i veure els seus progressos més lineals, no tan exponencials. Ell destaca bastant a nivell motriu, i per exemple amb 4 anys fa la roda quasi perfectament i la nena amb 7 cau cada cop que ho intenta.

Vaig cometre algun pecat no deixant-la al bressol de l’hospital? Tampoc hi vaig deixar el nen i no és pas així. He creat un “monstre”? Molts em deien que l’agafava massa, que la malacostumava... jo crec que la nena va néixer així i així ha seguit sent. Ara que és més grandeta treballem l’espera, la paciència, l’autonomia, el fet que no té per què guanyar sempre... però ho portem tot bastant més bé des que hem après que la nena és així, que necessita molta atenció i sobre tot estar ocupada constantment, i que això no és pas dolent. Alhora és una nena que també dóna molt... diguem-ne que ser la seva mare és intens.

Aquest curs ha començat a anar al cau i li va perfecte per polir aquests detalls de la igualtat i la no-competitivitat i l’esperit d’equip. De fet aquests dies la floreta de casa està de campaments i tenim el cervell més descansat (n’hi ha d’altres que no el tindran tant, i més en plena natura amb tots els interrogants que li poden sorgir), però la trobem moltíssim a faltar. Aquí l’esperarem amb les piles carregades!

Bé, com veieu, la meva vida és molt entretinguda, tant a la feina com a casa. Però jo sóc una mica com la Laia i no sé si sabria viure d’una manera més relaxada i tranquil·la... així que tots contents! Potser si no fos una mica així no tindria un bloc ni Mater Training ni m’emmerdaria cada dia amb coses noves. I és que la nena és físicament com el seu pare però no deixa de ser el meu mini-jo.