El "com" és important?

Durant l’embaràs, o fins i tot abans, sovint pensem en el moment del part, i totes les dones imaginem una manera més o menys idílica per a nosatres per a portar el nostre fill o filla al món: ja sigui el part vaginal perfecte o una cesària programada, cadascú té el seu ideal i això és totalment subjectiu, però totes ens ho hem plantejat alguna vegada.  I pot ser que tot vagi com volíem, però també pot ser que no, encara que el resultat final sigui el d’una mare sana, una criatura sana i una família feliç. Realment la manera d’arribar al món és important?

Mèdicament i com s’ha anat demostrant en nombrosíssims estudis científics, el part vaginal és millor que la cesària, sempre i quan no es demostri el contrari per alguna circumstància materna o fetal. Per tant, com a obstetra, sóc partidària del part vaginal mentre no hi hagi cap factor en contra que em faci decidir pel bisturí. I aquests factors són múltiples: des d’una placenta prèvia fins a una sospita de pèrdua del benestar fetal, passant per un part no evolutiu (mèdicament anomenat “part estacionat”) o una malposició fetal, entre d’altres. Hi ha situacions que es poden negociar, com per exemple esperar una hora més si tot està bé i ningú corre cap perill, i d’altres són condició sine qua non i no hi ha massa temps per pensar (com per exemple un desprendiment de placenta).

El més habitual és la pacient que “es deixa fer”, que li agradaria tenir un part vaginal però si no pot ser no passa res, i té la idea mare sana + criatura sana = èxit rotund. Aquestes són les més “fàcils” per a molts obstetres, però això no vol dir que siguin les millors, o que les altres siguin pitjor.

Un altre grup són les dones que, un cop informades (la llàstima és que moltes fonts d’informació deixen molt que desitjar, i són més convincents del que podem ser els obsteres a la consulta), tenen uns desitjos concrets per al seu part, com per exemple evitar l’anestèsia, l’episiotomia o les intervencions mèdiques no necessàries, que se li posi el nadó pell amb pell just néixer i que no se’ls separi, parir en una postura determinada o a l’aigua, etc. Aquí hi ha diverses actituds: des de la persona que malgrat aquestes preferències és conscient que si cal actuar prioritzarà el criteri del seu metge fins la que mostra una desconfiança absoluta cap al personal sanitari i posa en dubte cada punt i cada coma.

Hi ha qui compara un part amb una apendicitis, on ningú discuteix al cirurgià la necessitat d’operar i si ho fa per via oberta o laparoscòpica, i per tant es posa les mans al cap quan una pacient expressa les seves voluntats i els seus desitjos de cara al seu part. Jo no ho veig així, perquè el part és un procés fisiològic (normal i que forma part del cicle de la vida), i en canvi una apendicitis és una condició patològica (una malaltia). Per tant, considero que la dona (o més aviat la parella en conjunt) sí que ha de poder triar certs aspectes del naixement del seu fill, mentre no es posi ella mateixa en perill ni hi posi el seu fill (i si ho fa, és més per malinterpretació d’informació que no pas perquè vulgui cap mal a ningú).

L’altre tema és quan la pacient, ja a la primer visita, em demana un part per cesària. Això es coneix com a “cesària a demanda”, i l’obstetra té el dret d’oposar-s’hi, però també l’obligació d’adreçar la pacient a algun professional disposat a fer-la-hi. Aquí hi ha molts punts de vista, i s’hi barreja el principi d’autonomia del pacient (capacitat de decidir lliurement) amb el de beneficència (actuar pensant en el bé del pacient). Un pot pensar que si algú està disposat a passar pel quirofan per tenir una talla més de pit, per què no fer-ho per ser mare? Els detractors d’això afirmaran que la mare corre més riscos, i el nadó també, i per tant el metge l’ha de guiar cap a l’opció més segura. Què faig jo? Doncs actuo segons el cas: si la pacient m’està demanant una cesària per por, per “sortir corrent” de la situació, intento reconduir-la i penso que s’està deixant portar pel pànic del moment. En canvi, si per exemple ja a la primera visita m’explica un part previ d’hores i hores, acabant en cesària urgent i amb la criatura ingressada, i em diu que és incapaç de passar pel mateix una altra vegada (o altres experiències traumàtiques pròpies o properes), accediré a la seva petició i a més a més li deixaré clar que té el meu suport per tal que es tregui el “fantasma” del damunt i no li ennuvoli una etapa tan maca de la seva vida com és un embaràs (passar un embaràs patint és molt desagradable).

Tornant a la idea que un part és un procés fisiològic (que es pot tornar patològic en algunes circumstàncies), molts l’entenem com un moment relativament sexual, romàntic, íntim... igual que la concepció d’aquest fill, i per això volem que sigui especial. Volem viure intensament la seva arribada al món, ser els primers en tocar-lo, tenir-lo ben a prop.  Detallets com un mirall per veure com surt el cap del nadó, deixar que la mare acabi de treure el nen de dins seu, o simplement una mica de música d’ambient, són molt senzills però alhora donen un toc d’emoció i de màgia al moment i aquella parella ho recordarà sempre.

Quan, pel que sigui, l’arribada del nostre petit al món no és tal i com havíem imaginat (aquí no només incloc una cesària, sino també un part induït per un problema d’hipertensió, per exemple), podem arribar a tenir sensació de frustració, de fracàs, d’haver fallat com a mare i com a dona...  i en canvi al nostre voltant sentirem frases com “el més important és que esteu tots bé”, “veient-li la cara se t’han de passar tots els mals”, “avui en dia una cesària no és res”, “a la meva veïna li van fer tres cesàries i ella tan contenta”, etc.  Doncs sí, l’objectiu és que mare i fill estiguin bé, però alhora hem de saber entendre la mare que té aquests sentiments, i amb aquesta mena de comentaris no l’ajudem gens. En aquests casos és fonamental la informació: una dona no es pot quedar amb la idea que li han “robat” el moment, o que ha fallat, perquè això ho arrossegarà sempre. Les coses han anat així per un cúmul de circumstàncies, i la protagonista de la història les ha de conèixer i ha de saber que no podia ser d’una altra manera... llavors serà capaç de trobar les eines per assumir els fets. 

Recordo una frase d’una pacient que no té res a veure amb l’obstetrícia, però que em va arribar a l’ànima com a exemple de desinformació: “jo d’aquest hospital no me’n refio gens, perquè el meu pare es va morir perquè el metge havia de marxar a esquiar i va decidir tallar-li les cames”. A saber què devia passar, però no m’imagino el cirurgià vascular fent una amputació d’extremitats inferiors un divendres a les set de la tarda només pel fet de tenir els esquís carregats al cotxe.  

Per tant, conclusió: el “com” és important? Per a algunes persones no, però per a d’altres sí, i molt, i els professionals de l’Obstetrícia hem de ser conscients d’això (independentment del que cadascun de nosaltres opini) i contribuir a que aquest moment tan esperat sigui el més màgic possible. Nosaltres fem molts parts, però les nostres pacients passen un, dos o tres (o quatre...) parts a la seva vida.

Per mi, com a mare, sí que és important el “com”, i més després d’haver-ho viscut una vegada... i estic desitjant que arribi el “quan”.