Els inicis de la lactància: la teoria i la pràctica

Aquesta entrada del bloc la dedico al que he viscut fa uns dies arrel del naixement del meu segon fill: la pujada de la llet. Amb la meva filla vaig tenir una pujada molt poc simptomàtica, però aquesta vegada he passat per totes les fases, com si estigués llegint un manual de lactància materna. Parlant de manuals, us recomano la guia de lactància materna del Dr. Carlos González: “Un regal per a tota la vida”.

D’entrada, la transició del calostre a la llet en si es coneix familiarment com a “pujada de la llet”. D’on puja? Potser quedaria millor dir-li baixada, o sortida, o qualsevol altra cosa.

Durant les primeres 48-72 hores després del part, quan el nadó s’agafa al pit, s’alimenta de calostre, un líquid entre transparent i groguenc ric en immunoglobulines que s’encarrega de suplir les necessitats del nadó fins que puja, baixa o surt la llet (a partir d’ara parlarem de pujada per no liar la troca). La producció de llet depèn d’una hormona anomenada prolactina, mentre que la seva ejecció (sortida) és conseqüència de l’acció de la famosa oxitocina, la qual també és responsable de les contraccions uterines durant el part. Quan el nadó mama, està provocant un pic de prolactina i alhora fa que se segregui oxitocina, i per tant està estimulant tant la producció com la sortida de la llet. És la llei de l’oferta i la demanda: més succió (demanda) en una posició òptima, més oferta de llet.

Alhora, l’adrenalina, que es fabrica en situacions d’estrès, inhibeix l’acció de l’oxitocina, de manera que vint persones a l’habitació de l’hospital observant i jutjant com donem el pit no ens ajuden gens.

Els nadons, quan neixen, passen una estona desperts, com si estiguessin investigant el món, però passades unes hores el cansament d’haver nascut fa que tendeixin a estar més aviat endormiscats, i tota la família ens dirà que tenim moltíssima sort d’haver tingut un nen tan bo... però no us en refieu, després la majoria es transformen! D’aquí la importància que el nadó s’agafi al pit el més aviat possible després del naixement, sempre i quan el seu estat i el de la mare ho permetin... però “ojo”, si és un nen al qual li ha costat una mica “engegar” (ha sortit poc actiu i li ha costat treure les secrecions de la boqueta i les vies respiratòries), jo recomanaria esperar una estoneta perquè si no és molt possible que tot el que entri acabi sortint (acompanyat d’uns quants mocs) i ens angoixem.

Quan s’inicia la lactància, aquesta ha de ser a demanda des del primer moment. Frases com “és que no m’aguanta les tres hores” han de ser esborrades immediatament del nostre cervell. Les tres hores se les va inventar algú, però no tenen cap mena de sentit. Ara, el nostre objectiu és que pugi la llet, i si el nadó ens demana pit cada hora podem estar ben contentes: abans ens pujarà la llet, recordem la llei de l’oferta i la demanda. Per què volem que pugi la llet? Perquè el calostre no deixa de ser com una beguda isotònica per a esportistes, aporta nutrients però no és el mateix que un bistec, i per tant el nadó no pot sobreviure a base d’això eternament.

Mentre esperem la pujada de la llet, és normal que el nadó perdi pes (fins un 10% del pes al néixer es considera normal). Un cop pugi la llet, començarà a recuperar pes, i anirà fent més pipí i més caques (passant del meconi negre com el carbó a les caques de transició, que semblen d’ocell, fins a arribar a la caca groga típica dels nadons). Un nadó ben alimentat fa pipí i caca, per això quan siguem a l’hospital cada cop que entri la infermera encarregada dels nadons ens preguntarà si n’ha fet. La temperatura també ajuda a guiar-nos: als nadons una mica deshidratats els puja la temperatura unes dècimes.

Aquesta pèrdua (normal) de pes i aquests controls (necessaris) del nadó angoixen molts pares, sobre tot quan s’hi afegeixen pressions externes com iaies i tietes que resulta que tenen màsters en lactància i no ho sabíem. Frases com “pobret, està desesperat”, “dóna-li un biberó i veuràs que bé que es queda”, “potser no tens prou llet”, i un llarg etcètera, només ens faran segregar adrenalina, però no ens ajuden pas. Els biberons i la llet artificial no són pas verinosos, i tothom és ben lliure d’alimentar el seu nadó com ho desitgi, però si hem optat per la lactància materna ens hem de tornar sords envers aquesta mena de comentaris i només donar suplements (de llet materna o artificial) quan el pediatre ho consideri oportú. No per donar un suplement descansarem millor, potser aquella nit sí, però val més la pena passar dues nits amb el nen enganxat al pit i que pugi la llet el més aviat possible. Que el nen mami cada hora és normal, ho fa per estimular la producció de llet, i que s’enfadi amb el pit també. A més a més la succió activa el reflex gastrocòlic (menjar-fer caca), i treure tota aquella pastarada de meconi no ha de ser gens agradable.

Sent encara a l’hospital, o acabats d’arribar a casa, ens pujarà la llet si tot va bé. La pujada pot ser més aviat silenciosa (com em va passar a mi després del primer part), o “a bombo y platillo”.

Primer signe: ingurgitació (en major o menor grau). Els pits es noten més durs i una mica més calents, i tenim calor. Sembla que estan més plens, però en realitat no són cantimplores que s’omplen i es buiden, sino que més aviat estan inflamats per la presència de llet a tots els conductes de la glàndula mamària. Quan hi ha molta llet, part d’aquesta surt dels conductes on s’allotja i inflama les cèl·lules del voltant, provocant encara més sensació d’inflamació. El resultat: des d’una molèstia fins a dolor intens, i una, dues o tres talles més de sostenidor. Això, en menor o major grau, ho notarem també quan el nen ens faci una dormideta més llarga del que és habitual en ell, i estarem desitjant que es desperti per a que ens buidi el pit.

Aquesta inflamació pot provocar calfreds, sensació de tenir febre i símptomes com mal d’ossos, com si tinguéssim la grip.

Com ho arreglem això? D’entrada, un antiinflamatori, tipus Ibuprofè o Diclofenac, ens anirà la mar de bé, i és absolutament compatible amb la lactància (de fet a l’hospital ens en donen com a pauta habitual). L’aplicació de fred pot ajudar a baixar la inflamació, però el que realment ens interessa és buidar el pit. Si el nadó està despert en aquell moment, i sabem que s’agafa bé al pit, és el mètode ideal: res ni ningú ens buidarà millor el pit. Va molt bé fer una mica de massatge en direcció cap a l’areola sobre la zona més dura per tal que es buidi bé. Però què passa si el petit o petita dorm, o no mama en una posició del tot correcta i buida poc el pit i s’hi està molta estona? Tenim alternatives: el buidat manual i el llevallets. El buidat manual és molt senzill: es tracta de buidar el pit amb les mans netes, apretant-lo en direcció cap a l’areola mentre fem un massatge, que serà suau si la llet surt amb facilitat, i més intens (encara que faci mal) si la llet està més retinguda i li costa més sortir. 

Respecte del llevallets, el buidat manual té l’avantatge que no estimula el mugró, i per no augmenta la producció de llet, cosa que ens interessa de cara a equilibrar l’oferta i la demanda. No cal deixar el pit absolutament flonjo, simplement treure aquest excés de llet que ens molesta o ens provoca dolor. Abans de buidar aquest excés de llet, o abans que el nadó mami, ens pot anar bé l’aplicació de calor per tal d’estovar tota aquesta inflamació i dilatar els conductes plens de llet, fent que la llet surti més fàcilment. Podem fer servir una bossa d’aigua calenta o una estoreta elèctrica, posar els pits en un cove d’aigua calenta o a la pica del lavabo o ficar-nos a la dutxa amb aigua ben calenta... aquest sistema és el que fa que quan sortim de la dutxa haguem de córrer per a posar-nos el sostenidor abans de deixar tot el terra ple de gotetes de llet.

Molt bé, això és molt maco i sembla molt fàcil: calor, massatge... però ara enlloc de ser en un món imaginari en silenci som al menjador de casa (el qual evidentment està desendreçat), tenim un nen que plora de gana, un marit que amb la mirada ens diu “fes alguna cosa” i quatre o cinc familiars o amics apalancats al sofà prenent-se alguna cosa fresqueta i esperant que treiem el pit per a jutjar si ho fem bé. D’entrada, la vergonya al top-less va desaparèixer l’endemà del part, si no aniríem malament. Deixem el nen plorant i les visites al menjador per ficar-nos a la dutxa amb aigua calentona? I si es pensen que sóc una antipàtica? Doncs au, posarem el nen al pit i anirem fent massatge sobre les zones més indurades, i a la propera presa ens ho intentarem muntar millor. Però després resulta que arriba la propera presa i estem tan cansades que prima més ficar-se al llit i donar el pit estirada desitjant que el petit s’adormi i aconseguir descansar un parell d’horetes. 

Conclusió: el moment perfecte no existeix, i per tant o bé passem de tothom i ens dediquem als nostres megapits o bé trampegem com podem i passem d’aquestes mesures de confort... la decisió és de la propietària dels pits, i dependrà del mal que li facin i del compromís que tingui amb les visites. El meu consell: pits en remull i les visites que les entretingui la parella.

I l’altre tema: els mugrons. Fins ara, els nostres mugrons no estaven acostumats a viure en una boqueta, i la pell que els recobreix és sensible. En el millor dels casos, el nadó mamarà en la posició perfecta (boca ben oberta i llavis cap enfora, agafant tota l’areola del pit i no només el mugró, i mugró apuntant cap al seu paladar), però tot i així les primeres preses fan mal, fins que el mugró s’hi acostuma. Amb les meves amigues ho anomenem “teoria del callo malayo”.

I si resulta que té la boca petita, o pel que sigui no s’agafa al pit del tot bé, o no l’estem col·locant de la manera ideal, ens sortiran clivelles als mugrons. Jo he vist mugrons sagnant, que semblaven mastegats, i clivelles espectaculars, així que no és broma, i fa molt mal.

Per tant, ens hem de cuidar els mugrons. Abans de parir, no cal fer res. I un cop ha nascut el nadó, el primer és aconseguir que mami en una posició correcta. Potser ho aconseguim a la primera, alguns nens ho porten escrit i ho fan la mar de bé des del primer moment, però d’altres necessiten que se’ls estigui a sobre. Aquí és molt important comptar amb ajuda d’algú que en sàpiga una mica, ja sigui la infermera o llevadora de l’hospital, la mare, la germana o l’amiga. I clar, han d’anar tots a la una, és molt típica la frase de “és que quan era a l’hospital cadascú em deia una cosa diferent”. 

Si no ens en sortim, hem de demanar ajuda, si el petit mama malament ens farà cada vegada més mal, i un cop tinguem la clivella en marxa encara que corregim la posició ens farà mal un parell de dies fins que es comenci a curar.

Tant per al dolor dels primers dies com per a les clivelles van molt bé les cremes de lanolina, que són molt pringoses però alhora efectives, i la mateixa llet materna. Quan tenim una ferida ens aconsellen no ficar-nos a la piscina per a que s’assequi aviat, però el nostre mugró estarà en remull cada dos per tres... tota la humitat “extra” l’haurem d’eliminar. És ideal que després de les preses apliquem lanolina o la nostra pròpia llet i deixem que els mugrons s’assequin a l’aire, i si pot ser al sol millor. Tot el temps que anem amb els pits a l’aire és fantàstic. Els discs protectors són molt pràctics, però estan plastificats i afavoreixen la humitat... tot i que n’existeixen de cotó, rentables, que deixen que el mugró transpiri i alhora són millors per al medi ambient.

Però clar, tornem a l’escenari que hem comentat abans amb la pujada de la llet: el menjador ple de gent, i hi afegim que regalimem, el nen s’ha fet caca i l’hem de canviar. Com ens miraran si deixem els pits a l’aire? No estarem pas còmodes, probablement. I resulta que vivim en una casa de dues plantes i tenim la lanolina al pis de dalt, o no tenim ganes d’anar ensenyant el mugró a les visites mentre ens posem la crema. Aquí tenim vàries opcions: des d’intentar eixugar el pit amb una gasa i posar-nos un disc protector, i a la propera ja ho farem millor, fins a abandonar momentàniament les visites per a marxar a una altra habitació i deixar que s’assequi el mugró a l’aire. 

Potser no tenim gent a casa però hem de marxar perquè ja fa deu minuts que teníem hora al pediatre i encara som a casa (sortir de casa amb un nadó es mereixeria una entrada sencera al bloc), i no podem esperar que l’aire i el sol facin efecte sobre nosaltres (la mama sempre és l’última, ja em direu quants cops us heu fet les celles durant la baixa maternal). Aquí sempre tenim l’opció de fer servir un ventall, o fins i tot l’assecador dels cabells amb aire fred.

Pel que fa a les clivelles, si ens fan molt mal i veiem les estrelles cada vegada que donem el pit (hi ha gent que plora només veient que el seu fill té gana), podem recórrer a les mugroneres, que són unes fundes per als mugrons fetes de diferents materials i que evitaran el contacte directe amb la boca del nadó. Hi ha molta gent que es dedica a la lactància que és contrària a les mugroneres, però una cosa és el seu ús indiscriminat i l’altra l’ús puntual en situacions concretes com aquesta. Un cop les clivelles estan millor (i el nadó mama en una posició correcta), es poden deixar de fer servir les mugroneres.

En resum, els inicis de la lactància no sempre són flors i violes, però només són els inicis, i un cop agafem el ritme tot va rodat. Són uns dies d’adaptació a la nostra nova condició de mare i al nostre fill o filla, i igual que ho fem nosaltres a nivell personal també ho fan els nostres pits i la pròpia llet. Algunes vegades per vergonya, i altres per por a quedar malament amb els altres, ens desatenem a nosaltres mateixes, i és important trobar l’espai i el moment per a mimar els nostres pits pel nostre bé i pel del nostre petit. I sobre tot, si necessitem ajuda no hem de dubtar ni un segon en buscar-la.