Quan ens obliguen a dir adéu

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Tenia dubtes si publicar aquesta entrada o no, però necessito fer-ho. Escriure és terapèutic per mi i m'ajuda a endreçar sentiments… i crec que em sento una mica millor (o diguem-ne menys pitjor) compartint la meva pena. 

I és que aquesta setmana ens ha deixat el Bosco, un bon amic. Sense voler marxar, sense avisar, sense poder-se acomiadar. En un segon. Creatiu, divertit, perfeccionista, tirant a tossut, gens amant de les normes, amic dels seus amics, molt gran pare i espectacular marit. Una persona molt i molt estimada per tothom, com vam poder comprovar ahir en una cerimònia de comiat on no cabia ni una agulla.

Jo he perdut dos avis, pares d’amics, i he acompanyat el dol i la pèrdua des de la meva professió. Però perdre un amic jove quan no toca és quelcom molt dolorós, que no es pot descriure amb paraules. Però veure una de les teves millors amigues destrossada i trencada en mil trossos perquè ha perdut l’amor de la seva vida, el seu company de viatge, la seva mitja taronja... això encara fa més mal. Molt, però que molt mal. I més quan saps que no pots fer res més que abraçar-la per intentar apaivagar el seu dolor, però no li pots tornar el que realment necessita recuperar. 

Com a parella eren l’enveja de tots els amics. Enamorats com dos adolescents des del primer dia, sabent gaudir de les petites coses de la vida malgrat els problemes. Detalls constants, missatges d’amor tot el dia... estaven fets l’un per l’altre, i crec que poden estar contents de com han viscut la seva història d’amor, com s’han estimat incondicionalment, com s’han recolzat sempre... llàstima que hagi estat tan breu. 

Em fa molta pena que hagi marxat, no podrem xerrar mai més ni podré compartir amb ell les meves idees boges que ningú més recolzava. Aquests dies sovint penso que tot és un malson, que em trucaran per dir que només era una cama trencada... però els malsons són més breus i no duren tants dies.

Alhora al nostre voltant la vida segueix. Dimecres, a la porta del Clínic, mentre estàvem tots ferits i destrossats veia passar gent passejant, rient, xerrant... no tenien ni idea de què estava passant a pocs metres. Però per nosaltres el temps s’havia aturat i tots ells es movien a càmera lenta, com si no ens veiessin, com si fossin part d’un decorat o nosaltres fóssim invisibles. Quantes petites històries paral·leles hi ha cada dia de les quals no som conscients? Cada dia marxen pares, mares, parelles, amics, fills, germans…

Ara tenim tots una missió: cuidar la Carolina i les nenes i acompanyar-les en el seu nou dia a dia. La història de la seva vida ha donat un tomb totalment brusc i inesperat, i les hem d’ajudar a continuar escrivint-la. Hem de ser forts, i sobre tot constants, i ser-hi en el dia a dia per les coses grans i petites.  

Una abraçada precioses! Bosco, et prometo que te les cuidarem! I diria mil coses més…