Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com
Avui vull parlar d'uns nens molt petits, però que estan fets uns guerrers: són els nens prematurs, nascuts abans d'hora, i decidits a lluitar per créixer i anar superant obstacles. I ho faig presentant una associació que em fa moltíssima il·lusió que existeixi: Petits Grans Herois.
Avui vull parlar d'uns nens molt petits, però que estan fets uns guerrers: són els nens prematurs, nascuts abans d'hora, i decidits a lluitar per créixer i anar superant obstacles. I ho faig presentant una associació que em fa moltíssima il·lusió que existeixi: Petits Grans Herois.
El Bernat
i la Sandra són pares de dos nens prematurs (a banda d'un nen més gran nascut a
terme): un nascut a les 32 setmanes i un altre que va haver de treure el cap
amb tan sols 27 setmanetes i poc més de 800 grams. Aquesta maternitat i
paternitat "diferents", a molta distància de l'experiència somiada de
les parelles que arriben de part a les 40 setmanes i pugen a l'habitació amb el
seu nadó els braços, els ha fet passar moltes, moltíssimes hores a la Unitat de
Cures Intensives Neonatals. Moltes hores de mètode cangur, de xerrades llargues
amb el personal sanitari, de compartir experiències amb altres pares, de
superar els obstacles de la muntanya russa que significa la prematuritat.
I, un cop
a casa amb la seva família nombrosa, van posar fil a l'agulla per fer que la
seva experiència pogués ser útil per a altres famílies que havien de passar per
la mateixa situació. I d'aquí va néixer Petits Grans Herois. El seu objectiu és
donar suport emocional i logístic als pares de nens prematurs nascuts a
l'Hospital General de Catalunya. En definitiva, una mà amiga a la qual
agafar-te, un igual, que ha passat pel mateix, i que no porta bata blanca. Perquè
per molt recolzament que puguem donar els professionals, ningú et pot entendre
millor que una altra mare o un altre pare que ha viscut la mateixa situació… i
que se n'ha sortit!
El passat
17 de novembre es va celebrar el Dia Internacional del Prematur. Petits Grans
Herois va participar el diumenge 15 a la Festa del Prematur que va tenir lloc
al Cosmocaixa, i el mateix dia 17 es va presentar de manera oficial a
l’hospital. A partir d’aquí... mans a l’obra! Si remeneu per la seva web o per
la seva pàgina de Facebook veureu quines creacions més maques estan fent per
aconseguir fons per dur a terme els seus projectes: bufs, pitets, barrets,
bossetes de roba...
Per sort,
avui dia néixer abans d’hora no és el mateix que fa un parell de dècades. Les
cures intensives neonatals han evolucionat moltíssim, i segueixen fent-ho cada
dia, aconseguint cada cop millors resultats pel que fa a supervivència global i
a supervivència lliure de seqüeles. I també les millores en l’atenció
obstètrica ens permeten poder portar aquests petits al món en les millors
condicions possibles, oferint-los tractaments quan encara són dins la panxa de
la mare per millorar el seu pronòstic.
Els meus
fills han nascut a terme, i per tant em puc imaginar vagament com se senten els
pares d’un nadó que ha de néixer prematur, però només vagament, perquè ho visc
des de l’altra banda. I els neonatòlegs també ho veuen des del seu punt de vista: atendre el nen o nena. Sí que puc dir que si la mare està acompanyada per la seva parella l'angoixa no és tan gran, no té aquella sensació de solitud i fredor, i el pare està més integrat en tot el procés que quan se'l deixa en un passadís esperant, i veu el seu fill just néixer i no de camí a la UCI. Ja que han de viure una de les experiències més dures de la seva vida… quin motiu tenim per, a sobre, separar-los? El que sí que us puc explicar com es viu el
naixement d’un prematur des dels ulls d’un obstetra. I és que a nosaltres, els
obstetres, ens toca el paper de “policia dolent”. Som els que fem el diagnòstic
i donem la mala notícia que aquell embaràs no pot continuar endavant, ja sigui
perquè el petit ha decidit sortir abans d’hora o perquè hi ha una patologia en
ell o en la mare que fa necessari que neixi (per exemple un retard de
creixement intrauterí o una preeclàmpsia). Som els que trenquem, de
cop, uns plans, un somni... passem de l’escenari de happy family a l’habitació a la UCI Neonatal, i amb unes quantes
setmanes d’antelació.
Per
nosaltres hi ha dos moments angoixants en el naixement d’un prematur: en primer
lloc, com naixerà? La primera impressió és molt important, hi ha nens que
neixen amb ganes de viure, i ploren i criden o com a mínim ho intenten per molt
petits que siguin, i d’altres que no mostren tant ímpetu. Si tot va bé, esperem
fins a un minut per pinçar el cordó i li entreguem el petit al neonatòleg. I
aquí ve el moment tens: estem atenent la mare, i sobre tot si estem fent una
cesària no podem treure l’ull del que estem fent. Hem de mantenir el cap fred i seguir. Però de reüll veiem que els
pediatres van fent coses, que van demanant estris, el saturador pita, sovint
intuben... i des d’on som no sabem si la cosa va bé o malament. De fet recordo
passar aquests moments eterns quan va néixer el petit de la Sandra i el Bernat,
fins que la Dra Guirado va dir les paraules màgiques: “Sandra, és igual que el
Roger!”. Aquella frase va ser el començament de molts ensurts que va donar el
noiet, i també de moltes alegries... i de Petits Grans Herois.
Felicitats
parella per la feina que feu!
Podeu conèixer les històries d'aquest parell de petits GRANS herois aquí:
http://www.granpetit.com/los-pequenos-grandes-heroes/
http://www.granpetit.com/los-pequenos-grandes-heroes-ii/
També els podeu seguir a Facebook, i a la seva web.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada