Promoció a Mater Training

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Fa poc vaig explicar per aquí el motiu que em feia escriure menys sovint del que m’agradaria: Mater Training, el projecte de preparació al part i postpart online que comparteixo amb quatre amigues i companyes. De moment l’acollida de la pàgina està essent força positiva, i des d’aquest bloc hi estan arribant força visites.

Com heu vist fins ara, aquest bloc no conté publicitat, ni és la meva intenció que n’hi hagi. La millor recompensa que em dóna és la que ja tinc: per una banda els vostres comentaris, i per l’altra el comptador de visites en ascens. No obstant, donat que fins ara he anat publicant els avenços de Mater Training, avui sí que faig un petit incís per oferir als meus lectors i lectores un petit descompte en el nostre curs online. Simplement utilitzant el codi BLOGMATER a l’hora de realitzar la compra del curs, podreu gaudir d’un descompte del 20%. Teniu temps fins al 15 de juny.

I, tot i tenir aquest projecte entre mans, aquest bloc continua en marxa! Seguiré escrivint, aclarint dubtes i compartint experiències com els darrers tres anys i pico.

Gràcies per ser-hi!

"La meva dona vol un part natural"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article l’hem publicat en castellà a la pàgina de Mater Training, però també era un tema que volia tocar per aquí, així que l’he traduït al català per a tenir-lo al meu bloc.

Quan una dona decideix parir de manera natural, sense analgèsia ni intervencions mèdiques, ja sigui a l’hospital o a casa seva, la seva parella pot fer tres coses:

· Estar totalment d’acord amb la futura mare, animant-la i recolzant-la, acompanyant-la en el viatge de buscar informació, preparant-se junts.

· Respectar la seva decisió, encara que no hi estigui del tot d’acord, en part resignant-s’hi.

· Espantar-se i suplicar-li que opti per un altre tipus de part.

De qui és la decisió del tipus de part? Fonamentalment de la dona. No obstant, l’opinió de la parella compta. Per exemple, si una dona es planteja parir a casa, i la seva parella no ho veu gens clar, potser poden parlar-ne i intentar trobar un punt mig com per exemple un part natural a l’hospital. Però si la il·lusió de la seva vida és parir d’aquella manera, potser caldrà que la seva parella s’hi adapti i cregui en ella.

De la mateixa manera que cada dona és un món, cada home també ho és. Alguns estaran totalment implicats en el procés i d’altres hi assistiran perquè la societat així ho determina, però en realitat preferirien teletransportar-se a una altra galàxia mentre durés el part. És important que el pare (o l’altre mare en cas de parelles homosexuals, o la persona que l’acompanyi) entengui quin és el seu paper i l’assumeixi, i sigui capaç de gestionar les seves pròpies emocions. És una part molt important de la història, i el seu paper com a acompanyant és essencial.

Per aquest motiu, no és suficient que la mare es prepari per al part. Serà un capítol molt important en la vida de tots dos, i per tant s’han de preparar tots dos. Cadascú troba la seva manera: llibres, classes, exercici, lectures vàries... tot i que l’ideal és compartir el procés.

A continuació exposo una sèrie de consells, sobre tot enfocats a parts naturals o fisiològics, sense analgèsia epidural ni intervencions mèdiques (tot i que molts són vàlids per a qualsevol tipus de part):

· Durant l’embaràs és aconsellable parlar de les diferents opcions que es contemplen, i que el pare (o altre acompanyant) conegui els desitjos de la mare i entengui la importància que aquests tenen per a ella.

· Durant el treball de part, l’acompanyant serà el nexe de comunicació amb el personal sanitari i s’encarregarà de la documentació i la burocràcia a l’hora d’ingressar a l’hospital. El seu recolzament emocional serà crucial, i haurà d’ajudar la dona a adoptar postures favorables o a alleujar el dolor mitjant tècniques com el massatge lumbar.

· No ha de sentir pena ni llàstima per la seva dona, ni pensar “pobreta, com pateix”. La dona de part no està patint, està parint. Ha triat aquest tipus de part per convicció, és el que ella vol. Sí, té dolor, parir fa mal, i és probable que cridi o posi cara de dolor. Però és un dolor diferent del dolor del patiment, i no es morirà d’aquest dolor. Tan sols és dolor físic... el cor està feliç. Si tot va bé, és millor aliar-se amb el dolor enlloc de lluitar contra ell.

· Moltes dones, quan arriben a una dilatació d’uns nou centímetres, entren en un punt d’inflexió i creuen que no poden més. Les contraccions han canviat i s’entra en un món fins ara desconegut. El nadó ha de baixar pel canal del part, i això es nota diferent. En aquest punt, l’acompanyant pot animar-la a continuar. Alguns homes, sobrepassats pels rictus de dolor i pel cansament, empenyen la dona cap a la seva zona de confort, i li suggereixen que demani anestèsia. Això és realment el que ella volia? És important “mantenir el tipus” i donar el recolzament adequat, sense obligar a continuar una dona que realment ha canviat d’idea, però alhora sense animar-la a “llençar la tovallola” abans de temps... són coses que en un futur podrien donar lloc a ressentiments i represàlies.

· Si en algun moment ho necessita, el pare pot sortir una estona a prendre l’aire. Un part és emocionalment intens, sobre tot si la que està portant la criatura al món és la persona que més estimes... així que respirar fons uns minuts pot ser necessari.

· Algunes dones necessiten molt contacte físic, massatge, saber que la seva parella és allà. En canvi, d’altres prefereixen tenir més espai vital. És important la comunicació no verbal entre els dos membres de la parella per tal que el pare sàpiga reconèixer els desitjos de la mare en cada moment. No s’ha d’ofendre si la dona desitja estar sola a estones, o si no li fa massa cas. Les dones, sobre tot cap al final del part, estan en un estat de semi-desconnexió del món que alguns anomenen “Planeta Part”.

Què passa després del part? El pare té un paper fonamental en el postpart, en l’establiment del vincle afectiu i de la lactància. No tot és donar el pit, i encara que no pugui alimentar el nadó si es fa lactància materna, sí que el pot cuidar, acaronar, agafar a coll, canviar-li el bolquer, rentar, etc. I també és importantíssim que cuidi la mare. Un altre dia parlaré del paper del pare en el postpart...

"Espai de Mares"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com


Durant l'embaràs llegim molt sobre el part, ens informem, tenim més o menys clar què volem… en definitiva, focalitzem moltes energies en un sol moment, en un sol dia. Després del part, si aquest ha tingut lloc a l'hospital, tindrem uns dies de transició durant els quals ens cuiden, ens porten el menjar, rebem visites (que de vegades ens arriben a sobrepassar), regals, rams de flors… i ens hem d'adaptar a la nostra nova vida.

Finalment arriba el dia de l'alta. Ens donen tot un recull d'informes mèdics, documents burocràtics i quatre instruccions i tornem a casa. Potser tenim la sort de comptar amb la companyia de la nostra parella durant uns dies més, i rebem alguna que altra visita. Però passats uns dies tothom torna a fer la seva vida i ens trobem moltes hores soles amb un nadó petit. Com les omplim? Moltes les passarem entre donar el pit, canviar bolquers, rentar robeta i tasques domèstiques vàries… però també necessitem companyia adulta i poder compartir les nostres vivències. Aquí entren en escena els grups de lactància i de criança, els espais de trobada de mares, cursos de massatge infantil, activitats per a mares i nadons, etcètera, cada dia més nombrosos.

A l'hospital teníem aquesta assignatura pendent: estar al costat de les nostres pacients més enllà de la visita mèdica que fem després de la quarantena. Si fem el seguiment de l'embaràs, i assistim al part, visitem la mare en el postpart i els pediatres controlen la salut del nadó… per què no plantejar algun altre tipus d'acompanyament?

I així sorgeix el que hem batejat com "ESPAI DE MARES": un punt de trobada de mares i nadons, tutoritzat per una servidora (Laura Rodellar), en el qual podrem compartir experiències, dubtes, pors, alegries i tot el que sorgeixi. L'Espai de Mares tindrà lloc a partir del dia 3 de juny, tots els dimarts de 3 a 4 de la tarda, al gimnàs de l'Hospital General de Catalunya. Es tracta d'un servei gratuït, al qual poden assistir tant pacients de l'hospital com dones que hagin tingut el nadó en altres llocs, i en el qual també seran benvingudes mares que encara estiguin ingressades després del part o dones embarassades.

"Un médico cura, dos dudan… tres, muerte segura"

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

“Un médico cura, dos dudan... tres, muerte segura”. Aquesta frase em va acompanyar durant tota la meva infància. La meva mare és metge (d’una especialitat que no té res a veure amb la meva), i tenia una rajoleta de ceràmica al despatx de casa amb aquestes paraules. No recordo quan vaig preguntar què volia dir, però el missatge em va quedar gravat per sempre.

En Medicina és molt freqüent demanar una segona opinió davant d’un diagnòstic, de la possibilitat d’una intervenció, o després de plantejar-se un tractament. O també quan el pacient té un problema i qui el visita no arriba a cap diagnòstic o no planteja cap solució. De fet, és tot un dret i perfectament comprensible.

Però... un cop emesa aquesta segona opinió, què farem? Si tots dos professionals ens diuen el mateix, “sí, vostè té tal cosa, i la solució és aquesta”, la decisió és relativament fàcil... tot i que encara hi ha qui no està convençut, o no sent allò que vol sentir, i en cerca un tercer per veure què li diu. I potser li diu el mateix... o no. També pot ser que els veredictes dels dos professionals consultats siguin diferents. Potser un operaria per laparoscòpia i l’altre obriria, o un operaria i l’altre provaria un nou tractament que ha sortit recentment... i ara què? Què fa el pacient? Hi ha vàries possibilitats:

· Quedar-se amb l’opció més conservadora, és a dir, la que implica menys cicatrius o no passar pel quiròfan d’entrada.

· Decantar-se per l’opinió del professional amb el que hagi trobat més empatia, és a dir, que li hagi caigut millor, que li hagi generat més confiança.

· Decantar-se per l’opinió del professional amb més “prestigi”, o amb més títols penjats a la paret, o que ha sortit per la televisió.

· Decantar-se per l’opinió del professional que tira per terra les determinacions de l’altre, desprestigiant-lo i lloant-se a si mateix (“com t’anava a fer això?”, o “jo també t’operaria, però més ràpidament”).

· Quedar-se amb l’opinió del professional que li ha dit allò que volia sentir. És a dir, si es volia operar, el que li ha dit que s’operi, i si volia esperar, el que li ha dit que provi aquelles pastilles noves.

Després hi ha casos rebuscats, que van peregrinant d’un metge a un altre, i portant-li a un les proves que li ha realitzat l’altre, i viceversa... i potser amb tantes excursions es passa per alt alguna cosa realment important. Una amiga i companya em va explicar un cas en què va aconsellar fer una biòpsia de còrion a una pacient (per protocol estava indicada), i com no se la volia fer va anar a cinc ginecòlegs diferents. D’aquests, quatre li van aconsellar la prova, i un cinquè li va dir que no calia... i amb ell es va quedar, perquè li va dir el que volia sentir. Quan nosaltres plantegem una prova o un tractament, el pacient té la llibertat de decidir, de manera que aquesta noia podria haver continuat amb la mateixa ginecòloga i no fer-se la prova.

Hi ha pacients que no ens diuen que vénen per una segona opinió, o no ens diuen que han consultat amb algú altre després de la darrera... probablement per desconfiança. I és que la confiança és summament important en la relació metge-pacient: el pacient ha de confiar en el seu metge o buscar-se’n un altre, però el metge també ha de confiar en el pacient. De la importància de la confiança mútua en la relació metge-pacient ja vaig parlar fa una temporada, deixo aquí l’enllaç a aquell article:

http://laurarodellar.blogspot.com.es/2013/06/confianca-mutua-la-clau-de-lexit.html

Aquests que ens oculten informació, en el fons, ens estan examinant. A petita escala, em passa molt sovint fent ecografies quan pregunto abans de començar “ja sabeu si és nen o nena?”. La majoria de la gent respon, però n’hi ha que diuen “sí, però no t’ho direm, aviam si dius el mateix”. En realitat, veure el sexe a les 20 setmanes és relativament senzill, de fet sovint és tan evident que els mateixos pares ja ho veuen.

Hi ha moltes embarassades que fan doble control, és a dir, es visiten amb el ginecòleg privat i també a la Seguretat Social. O bé van al seu ginecòleg de tota la vida, que potser no assisteix parts, però els genera confiança. Cap problema! El més habitual és que ho expliquin, i llavors acordem fer certes proves, com les analítiques, en un dels dos llocs. Jo, si m’ho porten fet, ho anoto a la història i ja està. Però també hi ha dones que es fan les analítiques per duplicat, prova de glucosa inclosa, i per tant sotmeten el fetus a una sobrecàrrega de glucosa dues vegades en una setmana. Cal? No seria més senzill fer-ho una vegada? Per no parlar del screening combinat del primer trimestre: què fem amb dos o tres resultats diferents? A qui li ensenyem cadascun? Per mirar més una cosa, aquesta canviarà?

I és que ocultar dades pot conduir a errors diagnòstics, a una mala interpretació de resultats, o a interaccions entre medicaments. A banda de generar encara més dubtes en el pacient. D’aquí la frase de la rajoleta: “un médico cura, dos dudan... tres, muerte segura”. Una persona difícilment morirà per consultar tres metges, però probablement tindrà més batibull d’idees consultant tres metges que dos, o un de sol en el qual realment confiï. La sensació de soledat serà més gran, i els dubtes es multiplicaran per cinc.

Els metges no tenim la veritat absoluta, i la Medicina no són matemàtiques. Hi ha metges bons, metges dolents i metges regulars. Una segona opinió és un dret del pacient, evidentment. Però a l’hora de demanar-la, cal pensar bé per què ho estem fent, què ens aportarà, a qui li estem demanant, i què farem en cas de divergència de criteris. I no està de més que tots dos professionals sàpiguen que estem consultant-ne més d’un. Estem acostumats a rebre segones opinions, i terceres i quartes, i a que les nostres pacients en demanin. Sabem que la gent canvia de metge, i que n’hi ha que ho fan contínuament... tothom és lliure de fer el que vulgui, però sobre tot, cal deixar lloc per al sentit comú.

Fisiologia de l'embaràs: canvis en el cos i símptomes habituals

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Els professionals de l'Obstetrícia ens passem moltes hores de la nostra activitat assistencial explicant la normalitat de tots aquells símptomes i canvis que experimenta la dona embarassada en el seu cos. Nàusea per aquí, punxada per allà, cames inflades… com sap la dona que tot això és normal?

Una de les classes del curs de Mater Training (en el qual estem treballant molt aquestes dies) l'hem dedicada precisament a aquest tema: als canvis fisiològics (normals) del cos de la dona embarassada, i als símptomes més habituals que poden generar aquests canvis. La veritat és que després d'un gran treball en equip ha quedat molt didàctica i amena.

Sabem que la majoria de les nostres usuàries, quan comencin el curs, ja portaran uns quants mesos d'embaràs, i ja hauran experimentat alguns d'aquests canvis al seu cos. Així doncs, hem decidit compartir aquesta classe i fer-la pública, penjant-la a Youtube, per tal que pugui arribar a més dones (i les seves parelles) en etapes inicials de l'embaràs, ajudant-les a conèixer el seu "nou" cos.

Aquí la teniu:

https://www.youtube.com/watch?v=PH39JcghHeY


La podeu visualitzar tantes vegades com necessiteu, compartir-la en xarxes socials, etcètera.

Neix Mater Training

Portava un temps desapareguda del bloc… Després d'un embaràs una mica llarg, avui ha nascut oficialment un fillet molt especial: Mater Training, el projecte que fa més d'un any que comparteixo amb quatre companyes i amigues, i a través del qual emprenc una gran aventura.

Què és Mater Training? Es tracta d'una pàgina web que té l'objectiu d'acompanyar les parelles al llarg de l'aventura de la maternitat i la paternitat, des que decideixen ser ser pares fins al postpart.

El tret diferencial de Mater Training és un curs online sobre embaràs, part i postpart (tot i que també es podrà cursar únicament el bloc de postpart), que estarà operatiu a partir del mes d'abril-maig. Sí, online, es a dir, des de casa. I és que cada dia són més les dones que renuncien a la preparació al part per manca de temps, perquè la parella no les pot acompanyar, perquè tenen altres nens… o simplement perquè no tenen cap centre a la vora o prefereixen la intimitat de la seva llar.

Comencem per l'etapa preconcepcional, explicant el cicle menstrual i el període fèrtil. Entrem en l'època d'embaràs, incloent tot allò que creiem necessari per a conèixer els canvis que experimenta el nostre cos: des de coneixements d'anatomia i fisiologia fins a exercicis pràctics, passant per consells a l'hora de preparar la bossa per l'hospital. Pel que fa al part, n'expliquem les etapes i què passa en cadascuna d'elles. Per què també postpart? Hem volgut dedicar un bloc a aquesta etapa que és com una mena de tabú, de la qual ningú parla durant l'embaràs. Parlem de lactància, sòl pelvià i massatge infantil, entre d'altres. Tot plegat il·lustrat amb els divertidíssims dibuixos de Sònia González, "La Cuchu", i acompanyat de vídeos que plasmen situacions reals. Mater Training us ofereix els mateixos continguts que un curs presencial, fins i tot ampliats en alguns temes, sense necessitat de desplaçament i amb total llibertat d'horaris i durada.

A banda del curs, encara tenim més coses! Hem creat un bloc on publicarem notícies i articles d'interès relacionats amb la nostra temàtica, on els vostres comentaris seran benvinguts. I perquè volem que participeu, recollirem relats de parts per a que altres persones els puguin llegir i posar-se en situació… perquè llegir les experiències d'altres dones és realment molt útil. A banda de tot això, també ens podeu fer arribar les vostres consultes sobre embaràs, part, postpart i lactància, que respondrem en un breu termini.

Qui hi ha darrera de tot això? Som cinc amigues: la Núria, la Carolina, la Sandra, la Sònia i jo mateixa, la Laura. Totes cinc hem cregut en aquest projecte des del primer dia, i hi hem treballat en equip i amb molt amor a banda de les nostres feines habituals. La Núria és llevadora, la Carolina és educadora i fa les funcions de secretària tècnica, i la Sandra, la Sònia i jo som metgesses obstetres i ginecòlogues.

A més a més tot això no hagués estat possible sense la dedicació i el talent de la Meritxell Perramon, una gran dissenyadora gràfica que en els moments de màxim enrenou té la virtut de tenir-ho tot sota control. També hem comptat amb la veu de la Carme Montanyà, amb les instal·lacions del Temps per Tu de Rubí i, com hem dit, amb les il·lustracions de la Sònia Gonzàlez, "La Cuchu".

Amb Mater Training també surt a la llum el talent del Carlos Cabrera, la persona que ha captat totes les imatges de foto i vídeo que trobareu als nostres cursos. El Carlos, que trepitjava el planeta part per primer cop, s'hi ha endinsat de ple i ha estat capaç de plasmar l'equilibri perfecte entre la realitat, la sensibilitat, la pau, les emocions, la tendresa i la intimitat. La llum, la música, l'edició… amb tot plegat ha aconseguit captar exactament el que nosaltres volíem transmetre.

I no podem oblidar-nos d'agrair a les dones que ens han cedit la seva imatge en els seus moments més íntims, perquè han cregut en nosaltres i en la necessitat de tirar endavant el nostre projecte. Espero no deixar-me ningú!

Què aprenem de tot això? Que treballar en equip és fantàstic, i més quan tothom s'estima el projecte. Tant nosaltres cinc com les altres persones que hi han treballat i que hi treballen estimen Mater Training, i això es nota. Alhora, també hem après que les coses, quan es fan amb amor, queden infinitament millor.

Bé, aquí la teniu! 

www.matertraining.com

I ens podeu trobar també a les xarxes socials: 

www.facebook.com/matertraining

@matertraining

Part respectat, cesària respectada.

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquesta setmana hem presentat a l'hospital una sessió general sobre el NAIXEMENT RESPECTAT dirigida a tots els especialistes (traumatòlegs, cirurgians, intensivistes...). La idea era transmetre als nostres companys com ha canviat la manera de néixer a la nostra societat els darrers anys. La Sala de Parts és una àrea absolutament diferent de la resta de l'hospital: nosaltres tenim en general dones sanes, no pacients malaltes, i hi està implicada tota la unitat familiar. A banda d'això, el component emocional que hi ha al darrera és important i intens. I així com una apendicitis t'agafa d'avui per demà, el part és un fet esperat des de fa mesos, de manera que la dona té temps per llegir, informar-se, preparar-se... i saber què vol i què no vol.

No sé si recordeu el curtmetratge "Por tu bien", d'Icíar Bollaín i protagonitzat per Luis Tosar, que data de l'any 2006 (el podreu trobar a Youtube). En ell un noi arriba a l'hospital de part i li diuen de tot menys guapo. Doncs avui dia, per sort, aquest curtmetratge està obsolet, perquè el que s'hi denuncia ha passat a la història als centres sanitaris catalans (o a la pràctica majoria). Malgrat aquesta evolució, queda feina per fer, i fites per assolir.

Tornem al tema del naixement respectat, que és un concepte que moltes dones busquen de cara a decidir-se pel lloc on tenir el seu nadó. Què és un part respectat?

RESPECTE és...

•La dona, la seva parella i el seu nadó són els protagonistes. Per tant no comentarem els nostres plans per al cap de setmana, ni discutirem què fem amb les bradicàrdies de la dona de la sala del costat. 

•Escoltar les expectatives de la dona. El que espera una dona no té per què tenir res a veure amb els desitjos d'una altra. Petits detalls que no ens costen res poden ser molt importants. Un exemple: disposar d'un mirall en l'expulsiu per veure com va baixant i com surt el cap. A algunes dones els encanta i els va genial, i a d'altres els horroritza la idea.  

•Respectar els ritmes fisiològics del procés del part quan no hi ha complicacions. El part és un procés fisiològic, necessita les seves hores. 

•Intervencions mèdiques necessàries i/o molt ben explicades. Una intervenció mèdica és tot allò que fem els professionals a banda d'observar: estimular contraccions, trencar la bossa de les aigües, analgèsia epidural, antibiòtic, una episiotomia, una cesària... Això s'ha de fer quan hi ha una necessitat, o bé quan tot i no ser estrictament necessari la dona hi està d'acord després d'haver-li explicat tot molt bé. Per exemple, l'analgèsia peridural és una intervenció i es pot parir sense ella. O és la dona la que demana una inducció pel motiu que sigui (no entrarem en la conveniència o no d'això, cada cas és un món).  

•Informació adequada en tot moment. Hem d'explicar el que fem, i per què, i alhora hem d'informar sobre l'evolució del part. I per suposat hem de resoldre els dubtes que puguin sorgir.

•Acompanyament emocional per part dels professionals. Una dona de part és una dona sana, que potser no ha estat mai en un hospital. Alhora en un part hi ha dolor, un còctel d'emocions, de vegades hi ha moments d'angoixa... i els professionals hem de cuidar emocionalment la dona i la seva parella. Per molt que "vagi tot bé", si se senten ben acompanyats tindran millor record de tot plegat. 

•Llibertat de moviments. La dona de part necessita moure's, i hi ha postures més còmodes que d'altres en cada moment. També és important trobar una postura còmoda per a l'expulsiu.

•Tranquil·litat (dilatació, expulsiu i postpart immediat). Com s'ha demostrat, l'adrenalina, segregada en moments d'estrès, té un efecte de bloqueig sobre l'oxitocina. Els animals, a la selva, no pareixen si detecten amenaces. La dona de part necessita tranquil·litat i intimitat. I no només quan dilata, sino també en el moment de l'expulsiu, i en un moment tan sagrat com és el postpart immediat (mai entendré per què esperen famílies senceres a la sala d'espera durant hores i després del part, a les tantes de la matinada, pugen en tropa a l'ascensor i es queden a l'habitació amb els nous pares una bona estona). 

•Contacte pell a pell immediat des del naixement. No es tracta només d'un capritxet o d'un moment tendre, ja que els seus avantatges estan més que científicament demostrats i avalats per totes les societats científiques del sector. 

•No separar la mare i el nadó si no és mèdicament indispensable. On estarà millor aquest nadó, si no necessita anar a la UCI? Amb la seva mare o, si ella pel que sigui té algun problema mèdic, amb el seu pare. Jo vaig tenir la primera nena quan era resident, en un hospital diferent del meu. On jo feia la residència els nens estaven amb els pares tota l'estona, i no m'imaginava una altra cosa... doncs on vaig parir es van endur la meva nena a la nurserie una bona estona (no sé dir si van ser 30 minuts o una hora, però se'm va fer etern i estrany), i encara espero que m'expliquin per què. Ens van robar el nostre moment. 

•Facilitar l’inici precoç de la lactància materna. Els dos punts anteriors estan relacionats amb aquest. Si facilitem el contacte pell a pell immediat, l'estona que faci falta, i no separem aquesta unitat mare-nadó, ja estem facilitant l'inici precoç de l'alletament. I si alhora algú dóna un copet de mà a aquesta mare si no se'n surt, encara millor. Els nadons, just néixer, entren en el que anomenem "període sensitiu", que és un estat d'alerta tranquil·la ideal per buscar el mugró i fer la primera presa. Després, passada una estona, els entra son i s'adormen per recuperar-se de l'estrès del part. No hem d'oblidar que durant la presa la mare segrega oxitocina, la qual ajuda la contracció de l'úter i per tant disminueix el sagnat. Per tant, els beneficis són dobles (tot i que les dones que opten per lactància artificial no moren dessagnades, no patiu). 

•Recolzament en el postpart. El postpart és una muntanya russa. La mare i el nadó s'han de conèixer, i tenen moltes coses a aprendre. Poden sorgir mil dubtes, i els professionals encarregats de l'assistència durant el postpart han d'estar a l'alçada de la situació, i per suposat han de tenir la formació adequada. 

•Suport després de l’alta hospitalària. Et signen l'alta i marxes a casa... ai ai ai. Ara què? Aquella nova família ha de saber que continuem sent allà, han de saber on poden trucar si tenen algun dubte, quan ens poden venir a veure, etcètera. En definitiva, no han de tenir la sensació que els deixem sols. En aquest aspecte, el part s'acaba un mes després. És típic aquest diàleg a la visita de quarantena: "Què tal esteu?" "Uf, ara bé, però les hem passat de tots colors!". On érem nosaltres? Després de sentir això moltes vegades vaig decidir citar moltes de les noves mares, sobre tot amb primers fills, als pocs dies de l'alta. 

Tornem a aquest punt: "Intervencions mèdiques necessàries i/o molt ben explicades". Pot ser respectat un part intervingut? I una cesària? Sí, i tant. Perquè no és el mateix un part natural, també conegut com normal, no intervingut o fisiològic, que un part respectat. En un part natural no es fa cap intervenció. Però només per això és respectat? Doncs no. Moltes dones diuen que volen tenir un part natural i el que realment volen és que sigui respectat, i per tant cal tenir clars els dos conceptes. Hi ha parts naturals no respectats, en què la dona no és tractada com es mereix, o per exemple no la deixen adoptar la postura que vol. 

I les cesàries? Com són les cesàries respectades?

•Cesària NECESSÀRIA. Punt important i bàsic. 

•Informació adequada en tot moment. Per què fem la cesària? Per què la fem ara? Què farem a continuació? Què passarà després? 

•Calidesa humana. Som en un quiròfan, les parets són d'un color asèptic, de vegades fa fred... La dona potser no s'ha operat mai, i segur que està espantada. L'hem d'acompanyar, estar per ella, parlar amb ella. 

•Els protagonistes són la parella i el seu fill. Per tant, més val no dir res que parlar de temes banals, del que vam veure ahir a la tele o del restaurant tan bo que hem descobert. També podem parlar amb ells, i transmetre'ls seguretat i tranquil·litat. 

•Acompanyant present a quiròfan. Tenim res a amagar? Fem un fòrceps davant del pare i en canvi en cas de cesària no el deixem veure com neix el seu fill? Qui millor per acompanyar la dona. No he vist caure mai cap pare a terra en una cesària, i en parts vaginals sí. I ells agraeixen ser-hi, i la dona està infinitament més tranquil·la i feliç. 

•Contacte pell a pell des del naixement. Amb una mica de voluntat es pot aconseguir, si tant la mare com el nadó es troben bé. És una de les coses que fa menys traumàtica la cesària, a banda de tots els beneficis científicament demostrats que hem comentat abans. Si la mare no es troba del tot bé i el punt anterior es compleix (acompanyant a quiròfan), el pare pot fer pell a pell amb el nadó. Si el pediatre ha de valorar el nadó, es pot apropar. 

•No separació mare-nadó. Després d'una cesària la mare ha de ser vigilada durant una estona. És ideal que la infraestructura de l'hospital permeti fer això sense separar la mare del nadó, si tots dos estan bé de salut. 

•Inici precoç de la lactància materna. Després d'una cesària la mare pot tenir dolor i no es mou tan bé com una dona que ha parit per via vaginal. Necessitarà més ajuda per a iniciar la lactància i per a les primeres preses. El personal que vigila la mare ha de tenir coneixements de lactància. I, per suposat, s'ha de complir el punt anterior. 

Bé, fins aquí els conceptes de part respectat i cesària respectada, que crec que cal tenir en compte a l'hora de decidir on parir. Depèn això de la titularitat del centre, és a dir, que sigui públic, privat o concertat? Potser més aviat de la voluntat dels professionals i de la seva formació, de les infraestructures de l'hospital i de les possibilitats d'anar canviant la manera de treballar i adaptar-se al que demana la societat. I, sobre tot, depèn del que busqui i esperi cada dona, i del que li transmeti seguretat i confiança.