Judicis

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Fa uns mesos l'Aida, una doula que conec, m'explicava en què consistia la seva professió. De tot el que em va dir em em va quedar gravada la frase "nosaltres no jutgem". Quantes vegades, al llarg del vostre embaràs, part, i sobre tot postpart, us heu sentit jutjades per aquells qui us envolten? A mesura que ens anem sentint jutjats i qüestionats, una vegada i una altra, ens acabem creient que potser hi ha alguna cosa que no estem fent bé, i la nostra autoestima se'n ressenteix. Així que, com diria en Laporta... "al loro!".

Si cerquem al Diccionari de la Llengua Catalana el significat de jutjar, trobarem el següent:

jutjar 

1 1 v. tr. [LC] Decidir quelcom a favor o en contra (d’algú o d’alguna cosa). 
1 2 v. tr. [DR] Pronunciar una decisió com a jutge (sobre algú o alguna cosa). No sabem encara qui ha de jutjar la nostra causa. 
2 1 tr. [LC] Emetre una opinió amb què s’aprova o es blasma (quelcom). Com t’atreveixes a jutjar la seva conducta? 
2 2 tr. [LC] [DR] Ésser de l’opinió que (quelcom) és de tal o tal manera, té tal o tal qualitat. Això, no ho jutjo digne de tu. 
3 tr. [LC] [DR] Exercitar el judici.


Als jutjats jutgen els jutges, però al carrer tothom es considera amb el dret d'emetre judicis. Familiars, amics, coneguts, gent que passa pel carrer, professionals. Això en moltes ocasions és inevitable, però n'hem de ser conscients i hem d'aprendre a fer que no ens afecti. Podem escoltar els consells que creiem que ens poden anar bé, però hem de saber establir un filtre selectiu i fer que algunes coses ens entrin per una orella i ens surtin per l'altra.

Abans de l'embaràs ja ens estan jutjant. Si ja vivim en parella des de fa uns anys, o bé estem casats, ja hi ha qui afirma que hauríem de tenir un fill, sense parar-se a pensar què n'opinem els interessats al respecte. El dia que ens decidim, hi haurà qui s'alegri, però també hi haurà algú que pensarà que som uns inconscients, precisament ara, que podíem fer això o allò, o que ens trobem en ple auge professional, o que no tenim prou estabilitat...

Després resulta que no dones per més i agafes la baixa. Sempre hi ha qui ha "aguantat" més que tu, més setmanes, que ha trencat aigües a la feina, i que ha conduït 100 quilòmetres amb ciàtica sense sentir-se els dits dels peus... felicitats, li ha servit d'alguna cosa? I, si pel contrari, ets de les que treballes fins l'últim dia, algú considerarà que li fas la pilota al teu cap i que ja hauries de ser a casa preparant la canastreta.

"Vull un part no intervingut"... "Estàs boja, quines ganes de patir". I si pel que sigui és un part induït, o amb analgèsia, també hi ha qui et considerarà paranormal. La qüestió és opinar. I si vols parir amb música? O veure com surt el teu fill amb un mirall? El més important és el que TU vols, sense tenir en compte què diran els altres, ni fent les coses perquè toca. Ara el part sense intervenció i sense analgèsia està cada vegada més extès, i això fa que moltes dones sentin que s'han de justificar quan sol·liciten analgèsia peridural.

La lactància és un altre punt que genera nombrosos judicis. Si dones pit, si no en dones... i si alimentes el teu fill a demanda. "Es passa tot el dia amb el nen enganxat, no té horaris" és una frase típica després d'haver visitat un recent nascut. I, com no, la frase estrella: "aquest nen es queda amb gana". Sense efectuar una anàlisi qualitativa de la teva llet en un laboratori, més d'un visitant es creu amb el dret a jutjar-la: si en tens prou, si és prou bona, si alimenta prou... Si tu estàs anímicament bé i tot està anant fantàsticament, aquests comentaris seran inofensius, però si estàs emocionalment desorientada, físicament cansada, la lactància no està essent un camí de roses, i vas sentint comentaris d'aquests, la teva seguretat trontolla.

I un cop han passat les primeres setmanes, al voltant de la criança dels fills s'emeten tants judicis que es col·lapsaria l'Audiència de Barcelona. L'alimentació, el son, les demostracions d'afecte, l'escolarització... tot és susceptible de ser jutjat. Però pobra de tu que opinis sobre el que fan els altres a casa seva.

Davant de tot això, els meus consells: seguretat en una mateixa, convicció davant d'allò que s'està fent i, sobre tot, seguir el nostre instint. Ningú coneix els vostres fills i la nostra família tant com nosaltres. Hem de confiar en nosaltres mateixes.  I, si sabem que ens jutjaran, podem preparar l'escut... no hi ha res com anar un pas per davant de les coses i estar-hi preparat. De vegades tindrem respostes per a aquells qui ens jutgen, però d'altres simplement ignorar allò que ens diuen serà suficient.

Sí que és cert que hi haurà persones que ens poden donar molts bons consells o explicar-nos les seves experiències per a que en poguem extreure allò que necessitem... l'ideal és que ens donin el mapa, però que siguem nosaltres els qui trobem el camí. Protegir-nos dels que ens jutgen no implica aïllar-nos en la nostra veritat absoluta. Però és important saber qui hem d'escoltar, qui ens pot ajudar, i qui només ens tocarà la pera. I és per això que hi ha gent que contracta una doula: perquè, si fa el que ha de fer, no jutja.

Sobre tot, no deixeu que els judicis dels altres us facin trontollar.

Avui us parlo d'Educació

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Com ja sabeu, el títol d'aquest blog és "Diari d'una mare ginecòloga". Doncs avui deixo la ginecologia a la butxaca per parlar exclusivament com a mare. I és que us vull presentar un blog que il·lustra un gran projecte. Es tracta d'Aula de Socials: Reflexions d'un professor de Secundària, i el seu autor és el Jordi Viaplana, el meu marit i company de viatge.

L'enllaç és el següent: http://www.quaderndelprofessor.blogspot.com.es
També el podeu seguir a Twitter: @jordivia.

Nosaltres som pares, i el Jordi, a més a més, és professor de Secundària des que va acabar els estudis universitaris de Geografia. La seva professió l'apassiona... i dic professió i no feina perquè de feina no en té... és el que té el sistema, que per molt bé que ho facis, a l'Escola Pública no ets més que un número.

Però no desespera, i continua treballant des de casa. Actualment està cursant un Màster de Direcció i Gestió de Centres Educatius per a obtenir eines per a dur a terme el seu gran projecte: un institut-escola un pèl diferent dels centres convencionals. No és pedagogia lliure, ni Waldorf, és diferent. Però és un projecte molt xulo que s'ha de dur a terme.

És per això que comparteixo aquest enllaç amb vosaltres. Sé que em llegeixen moltes mares, i també molts pares. I per a engegar això calen mestres i professors/es, però també famílies que busquin aquest tipus d'educació per als seus nens i nenes. Pugeu al tren amb nosaltres?

Emocions

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Els metges i altres professionals sanitaris no som de pedra i som, per davant de tot, persones. Alhora, a banda d’atendre els nostres pacients (que ens trien o els toca per assignació), també acabem sent els metges de la família i dels amics. I la meva és una especialitat amb molta implicació emocional. Ja ho és deixant de banda la família i els amics, doncs imagineu-vos quan hi ha un vincle més enllà de la relació metge-pacient.

El meu dia a dia implica un acompanyament de les meves pacients i les seves famílies en aventures molt diverses. Molta gent em diu “oh quina feina més maca tens!”. Sí, sóc a primera fila en situacions precioses, d’extrema felicitat, i això em fa feliç cada dia i fa que em llevi contenta als matins. Però l’altra cara ja no és tan bonica. Quan les coses han d’anar bé, perquè s’espera que vagin bé, i ningú es planteja que puguin anar d’una altra manera, explicar que no van tan bé no és fàcil. No és fàcil per a la persona a qui ho expliques, però tampoc per al qui ho ha de transmetre. Perquè, com he dit abans, els metges no som de pedra. Des de la primera visita, establim una relació amb les nostres pacients basada en la confiança. Elles ens confien les seves intimitats, i en el cas de les embarassades el seu bé més preuat: el seu fill o filla i la salut de tots dos. Sabem qui són, a què es dediquen, qui és la seva parella, si estan bé o malament entre ells... I nosaltres, a canvi, hem de donar el màxim. Es crea un vincle, una relació especial. No és una relació d’amistat evidentment, ni tampoc purament professional com qui va a la botiga a comprar unes calces. És diferent.

Doncs imagineu-vos quan, a més a més, hi ha una relació personal prèvia amb la pacient que tenim davant. És la nostra amiga, l’amiga de l’amiga, la nostra germana, la nostra mare... quan som partícips d’un moment bonic com un naixement, la felicitat és més que doble i ens sentim molt bé. Podem plorar d’emoció. Però quan les coses no van del tot bé, patim. Patim com a metge i patim com a persona propera. Enlloc d’una espatlla, en posem dues. Els familiars que hi ha a la sala d’espera o que acompanyen paral·lelament es poden permetre el luxe de plorar, d’estar angoixats, d’expressar les seves emocions, o de fer fins i tot una negació envers el que estan vivint. Però nosaltres, en aquell moment, ens hem d’empassar les emocions, guardar-les a la butxaca, respirar fons, i arremangar-nos per fer la nostra feina. Perquè hem de tenir el cap clar i alhora hem de transmetre calma, serenitat, un “tot anirà bé”, hem d’estar al costat de tots, hem de ser els forts. I alhora hem de prendre decisions mèdiques que no sempre són matemàtiques (tant de bo hi hagués protocols per tot), sabent que ens juguem l’as de piques i que pot ser que guanyem... o que perdem.   

Però què passa quan arribem a casa? Quan no hem pogut plorar? Quan hem guardat aquelles emocions tan a dins nostre que ara no les trobem? Ens surten una mica... però la resta es queda allà dins, fent “xup-xup”.  Si després ve la calma ho acabes gestionant relativament bé, però també pot venir una altra tempesta i els sentiments guardats van criant. Aquestes darreres setmanes han estat emocionalment intenses per mi en aquest sentit. Per la meva posició professional he assistit en primera línia a vàries situacions extremes i intenses que s’han ajuntat en el temps. Que aniran bé, n’estic segura, però el camí no durarà dos dies i hi haurà moments per tot. Ser-hi a primera fila m’ha posat (i m’està posant) a prova. El cor m’ha anat de pressa vàries vegades. Tinc la sensació d’haver-me fer una mica més gran... no gran de mida ni d’edat, sinó a nivell espiritual, i és que són les nostres pròpies vivències les que ens posen a prova i ens fan créixer. I també he vist que puc fer-ho, que puc guardar-me les emocions a la butxaca i actuar.

En el meu cas ha estat crucial tenir al meu costat, a banda de la parella, la família i els amics, la meva “segona família”: els meus companys, que saben donar suport alhora emocional i professional. Que saps que són allà, al despatx del costat o al whatsapp. I que t’entenen, que coneixen i comprenen la teva posició de “doble espatlla”, perquè també l’han viscut en algun moment. I aquest sentiment d’equip que m’han demostrat aquests dies no l’hem de perdre mai dels mais.

Avui "toca"!

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Avui deixo de banda l'embaràs, el part i el postpart per anar a l'inici de tot plegat: la cerca d'embaràs, un tema divertit per a alguns però estressant i angoixant per a altres. Compartiré aquí el darrer article que he escrit per a Creixem Junts. 

Tots sabem que els nens no vénen de París, i també sabem com es fan. La majoria de les parelles, quan decideixen ser pares, es posen mans a l'obra i tenen relacions sexuals sense protecció. Normalment, en menys d'un any arriba el moment més esperat: el test d'embaràs surt positiu i delata que la dona té una nova vida al seu interior.

Això que sembla tan fàcil, en el fons, és un procés ben complicat. Per a fabricar un nou ésser humà necessitem un òvul i un espermatozou, que aquests es trobin i donin lloc a un embrió, i que aquest s'implanti al lloc correcte sense que li passi res pel camí. Tan normal és tenir el test d'embaràs positiu el primer mes com trigar un any en aconseguir el nostre somni. Hi ha gent que s'ho pren amb calma i gaudeix de la cerca, però també hi ha qui necessita tenir el control de la situació, saber el dia exacte de la concepció i no trigar massa en veure les dues ratlles al test. De la mateixa manera que hi ha qui espera pacientment i qui el tercer mes de cerca porta uns nervis a sobre que ja ni tan sols gaudeix del moment.

Suposem que la parella no té cap problema que els disminueixi la fertilitat. Per tant, ja tenim òvul i espermatozou i tot l'escenari. Com es troben? Tenint relacions sexuals els dies propers a l'ovulació. Aquí sorgeixen totes les preguntes de moltes parelles que busquen embaràs: Jo ovulo? Quan ovulo? Com sé que ovulo? Quan estic ovulant, quina és la freqüència ideal per a tenir relacions? El meu cicle és normal? Doncs avui intentaré respondre aquestes preguntes que sovint em fan les pacients a la consulta.

Entenem com a cicle menstrual el període que transcorre des que ve la regla fins que ve la següent, comptant el primer dia de la menstruació com a primer dia del cicle. La durada del cicle pot ser variable d'una dona a l'altra, i també pot variar en una mateixa dona d'un mes a l'altre. Tan normal és tenir cicles regulars de 21 dies, de 28, de 35, o bé de durada variable (coneguts com "irregulars"). És a dir, que ser irregular vol dir que un cicle potser et dura 21 dies i el proper 32, i el següent 29. L'altre tema és que els cicles siguin curts (21-22 dies) o llargs (35), tot i ser regulars.

Una dona que menstrua generalment ovula (dic generalment perquè de vegades podem trobar cicles anovulatoris). L'ovulació sempre té lloc 14 dies abans de la següent menstruació, independentment de la durada del cicle. Aquesta segona fase del cicle (des de l'ovulació fins la propera menstruació) és fixa. El dia de l'ovulació depèn de la durada del cicle: si tenim un cicle de 28 dies, ovulem el dia 14, i si el nostre cicle és de 35 dies ovulem el dia 21. Per tant, la millor manera de saber quan ovulem és conèixer el nostre cicle.

Si no tenim cicles regulars, o bé no recordem el dia de la darrera menstruació, hi ha altres maneres de detectar l'ovulació. Algunes dones (però no totes) noten un petit dolor al ventre, semblant al menstrual, coincidint amb l'ovulació. També podem reconèixer el moment gràcies al moc ovulatori: es tracta d'un flux vaginal transparent, força líquid i molt semblant a una clara d'ou, que permet el pas dels espermatozous a través del coll de l'úter per a que puguin anar a trobar l'òvul. Algunes dones noten molt el moc ovulatori, i d'altres pràcticament no observen diferències. A més a més, unes hores abans de l'ovulació augmenta molt una hormona anomenada LH (hormona luteinitzant), i aquesta es pot detectar en orina. En això es basen els tests d'ovulació que es comercialitzen en farmàcies i parafarmàcies, amb marques comercials i preus molt variables.

Cal fer-se tests d'ovulació? Jo no ho considero necessari d'entrada. El meu consell és tenir relacions sexuals amb la freqüència, sense pressions de calendaris i sense presses. Gaudiu del moment i de la vostra parella. Si no hi ha cap problema mèdic, no cal tenir-ho tot controlat. Sí que dic a les meves pacients que es facin tests d'ovulació quan estan angoixades i porten gairebé un any de cerca d'embaràs, per exemple. Però no com a norma. 

Quan estem ovulant, quina és la freqüència ideal per a tenir relacions sexuals? No hi ha un màxim ni un mínim, però l'aconsellable és deixar 36-48 hores entre coit i coit per a assegurar una qualitat òptima dels espermatozous. Això no vol dir que si tenim relacions cada dia o dos cops al dia no aconseguim embaràs, cada parella és un món. L'ideal és tenir relacions sexuals quan se'n tinguin ganes, independentment del dia del cicle i dels dies que fa que no en tenim. 

Els espermatozous tenen una vida mitjana de 72 hores, mentre que els òvuls viuen tan sols unes 24 hores (màxim 48). Per tant, l’ideal per a quedar-se embarassada si estem comptant dies fèrtils és tenir relacions a dies alterns començant 3-4 dies abans de la suposada ovulació, i fins 3-4 dies després d’aquesta. Però clar... realment hem de caure en el joc de “avui toca”? O és millor trigar una mica més i gaudir del viatge?

Quin és el moment de fer el test d’embaràs? Quan veiem que ens falta la menstruació. Abans, encara que hi hagi embaràs ens pot sortir el test negatiu, i acabarem entrant en un estat d'angoixa i incertesa cada mes. Si el test és positiu, hi ha embaràs, però no podem saber si va bé o no. Farem la primera visita d'embaràs entre les 6 i les 8 setmanes des de la darrera menstruació. El test simplement detecta l'hormona de l'embaràs en orina. I, si és negatiu, pot ser que encara sigui massa aviat o que realment no hi hagi embaràs. Si fem el test en sang ho sabrem abans? Les xifres de l'hormona de l'embaràs hauran augmentat molt poquet, i potser estarem generant falses esperances o desil·lusions, així que si no hi ha cap motiu mèdic jo no ho aconsello. Gaudiu del moment, de la sorpresa. La incertesa pot ser bonica si ens la prenem amb il·lusió... oi que ens agrada obrir un regal sense saber què hi ha dins del paquet?

Sovint visito dones que busquen embaràs i abans de fer-se el test expliquen nàusees, mals de panxa, hiperòsmia (percepció augmentada de les olors), mal gust de boca, més gana, inflor de pits, i un llarg etcètera. Realment aquests símptomes són d’embaràs? També poden ser premenstruals. Són reals? O tenen un origen més mental? Sovint són suggestions, és a dir, que percebem sensacions que sabem que podem notar, i ens les acabem creient. Són símptomes tan subjectius i tan poc específics que costa convertir-los en norma, i alhora és difícil dir “ui, no, segur que això no ho notes”. Està clar que qui diu que té aquests símptomes no se’ls inventa, però la ment hi juga un paper important.

 

L'altra pregunta que em fan sovint és: "Puc fer vida normal mentre busco embaràs?" La meva resposta és la següent: "Sí, mentre no et droguis". Mentre busquem embaràs hem de dur a terme una vida NORMAL. Podem fer esport, prendre un medicament si el necessitem, prendre'ns una cervesa o un mojito i volar en avió. Només cal que canviem els preservatius o els anticonceptius per un preparat d'àcid fòlic per a carregar els nostres dipòsits d'aquest element necessari per al desenvolupament del tub neural del nostre futur embrió. I que si fumem ho anem deixant (després pot costar més).

Com a conclusió, si busqueu embaràs, fins 12 mesos entren dins de la normalitat. No mireu calendaris ni rellotges i gaudiu del “fer nens” amb la vostra parella. El tic-tac ja vindrà després.

El part a casa i Els Matins de TV3

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Dilluns al matí, al conegut programa de Televisió de Catalunya dels Matins de TV3, es va parlar sobre el part domiciliari. Aquesta és una opció que trien cada vegada més parelles per a rebre els seus fills, i estic segura que si no fos pel seu elevat cost econòmic hi hauria força més gent que pujaria en aquest tren.

No vull iniciar aquí un debat sobre part a casa.sí - part a casa.no. Qui opta per un part a casa ja sap que està assumint un petit risc que sorgeixi alguna complicació, així que no cal que vingui jo i ho digui. Per sort els parts a casa es compliquen poc, entre altres coses perquè el personal que els atén només assumeix gestacions a terme i de baix risc (o així hauria de ser).

El que vull comentar avui és com s'ha transmès la informació. En primer lloc apareix la llevadora que atén el part domiciliari que surt al vídeo. Tot és perfecte, és un segon fill, el part és ràpid i neix una criatura sana en un clima càlid i acollidor. Realment és molt emotiu. Després parla la responsable de Sala de Parts d'un hospital públic català amb protocol de part natural i amb unes instal·lacions espectaculars. I surt l'altra cara de la moneda: parella que arriba amb la idea d'un part sense intervenció, van passant les hores, sembla ser que el part evoluciona molt lentament, la noia està molt cansada i desesperada, i li aconsellen analgèsia peridural. I s'acaba el vídeo. Com acaba aquest naixement? No ho sabem. Per què tallen la gravació?

La meva sensació és que la noia que fa el part a casa la treuen a la tele com una campiona (i ho és, com totes), i la del part a l'hospital dóna la sensació de fracàs. A mi no em fa pena que li posin analgèsia peridural, el que em fa pena és que ho passi malament i que senti frustració per no haver assolit el seu objectiu. A la llevadora de Can Ruti, la qual conec personalment i és molt bona professional, li han otorgat el paper de dolenta de la pel·lícula, la que convenç l'embarassada a "abandonar la cursa". A mi m'hagués agradat veure com acabava tot plegat, veure els pares contents amb el seu nadó als braços, i no tallar el vídeo amb imatges de derrota i cansament.

Penseu que no es pot donar la situació contrària? També hi ha dones que després de tres dies de part domiciliari han d'anar a l'hospital esgotades... n'he vist arribar en condicions ben extremes. I dones que pareixen fantàsticament a l'hospital en tres hores, al seu aire i sense cap intervenció mèdica. El part depèn de qui t'acompanya, sí, però sobre tot de cada dona (i de si ha parit prèviament). No hem de generalitzar. I com a coautora del protocol de part natural hospitalari del meu hospital, no m'ha agradat com Televisió de Catalunya ha transmès la informació.

Per acabar, felicitar les dues parelles que han compartit el naixement dels seus fills amb la resta de catalans, ja que gràcies a accions com aquesta (i que no tothom està disposat a fer) n'aprenem tots.

Podeu veure el vídeo del programa en aquest enllaç:

http://www.tv3.cat/videos/4451851/Els-matins-es-testimoni-dun-part-natural-a-casa-una-tendencia-que-sha-duplicat-els-ultims-tres-anys

L'alarma dels anticonceptius

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Aquest article l'he escrit avui per a Creixem Junts, però donat que és un tema que està generant alarma social i preocupació he decidit publicar-lo aquí també per a fer-ne doble difusió. 

Aquests darrers dies ha saltat una alarma als mitjans de comunicació: l'agència francesa de seguretat dels medicaments ha retirat del mercat unes píndoles anticonceptives per haver-se'ls atribuït, durant els darrers 25 anys, quatre morts per tromboembolisme. Això ha generat una enorme alarma social entre les usuàries d'anticonceptius hormonals, i moltes dones que en prenen es troben sense saber què han de fer a partir d'ara.

Què és un tromboembolisme?

Un tromboembolisme és l'obstrucció d'un vas sanguini (artèria o vena) per un trombo o coall, provocant una manca d'aport sanguini al territori del cos que rebia sang d'aquest vas i, per tant, una lesió (temporal o permanent segons l'estona que estigui obstruït el vas). Per tant, segons si el vas ocluït és gran o petit i quin territori abasti, la lesió serà més o menys important.

El coall es pot produir al mateix vas afectat o bé, des d'allà, disseminar-se a altres parts del cos.

Un exemple seria una trombosi venosa profunda d'una cama. Trobarem dolor i inflor de l'extremitat afectada. Si el coall viatja pel sistema venós, podem trobar una embòlia pulmonar (amb més o menys territori afectat segons el vas on vagi a parar el coall) o una embòlia cerebral, amb serioses conseqüències.

Quina relació tenen els anticonceptius hormonals amb el tromboembolisme?

Els anticonceptius hormonals combinats contenen dos tipus d'hormones que ens permeten inhibir l'ovulació i controlar el cicle menstrual. Es tracta d'estrògens i gestàgens combinats en diferents formulacions.

Durant els anys 60 es van publicar els primers estudis que relacionaven els anticonceptius amb un augment del risc de malaltia tromboembòlica 2-4 vegades respecte les dones en edat fèrtil que no en prenien. Inicialment es va atribuir el risc als estrògens, i se'n van reduir les dosis, però als anys 90 es va veure que els gestàgens també hi estaven implicats (diferent risc segons el tipus de gestàgen).

Què tenen a veure amb la coagulació? Doncs actuen al fetge, sobre les cèl·lules responsables de fabricar alguns factors de coagulació (fent que se'n fabriquin més), i alhora indueixen una resistència a l'actuació dels anticoagulants naturals del nostre cos mitjançant la modificació de diverses molècules. Per tant, afavoreixen la coagulació i inhibeixen l'anticoagulació natural.

Aquest estat que anomenem d'hipercoagulabilitat continua mantenint la coagulació dins dels límits de la normalitat en la majoria d'usuàries d'anticonceptius hormonals combinats. En canvi, quan hi sumem altres factors de risc de trombosi (factors genètics, trastorns immunològics de la coagulació, tabaquisme, etcètera), sí que ens trobem davant d'una situació de risc. És per això que aconsellem que les dones que prenen anticonceptius deixin de fumar.

Quina és la situació actual a casa nostra?

L'Associació Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMP) ha informat que s'inicia una revisió dels anticonceptius hormonals combinats de tercera i quarta generació (formulats amb uns gestàgens en concret) i de les combinacions d'estrògens amb acetat de ciproterona per part d'un comitè científic integrat per representants de totes les agències nacionals europees. Aquesta revisió comença a iniciativa de les autoritats franceses, i vol evaluar si la informació que proporcionen els prospectes i les fitxes tècniques d'aquests medicaments és suficient per a informar els professionals sanitaris i les usuàries. Per tant, només es tracta d'una revisió, però no s'ha retirat cap fàrmac del mercat ni vol dir que es vagi a retirar. L'AEMPS informarà dels resultats d'aquestes revisions.

Si sóc usuària d'anticonceptius hormonals, què he de fer ara?

Tot i l'alarma social que creen aquestes notícies, les usuàries d'anticonceptius hormonals combinats poden estar tranquil·les ara per ara. De moment no hi ha motius per a canviar d'anticonceptiu i no s'aconsella que les dones que els prenen els abandonin. Tot i amb això, les dones que es trobin angoixades i desitgin més informació poden consultar tranquil·lament el seu ginecòleg.

El risc de malaltia tromboembòlica és d'entre 20 i 40 casos per cada 100.00 usuàries cada any, és a dir, prou baix. El que hem de fer els professionals és seleccionar les dones a les quals prescribim aquests fàrmacs i despistar altres factors de risc de tromboembolisme, i el que han de fer les dones és seguir les indicacions dels professionals i mai prendre anticonceptius pel seu compte.

Font:

http://www.aemps.gob.es/informa/notasInformativas/medicamentosUsoHumano/seguridad/2013/docs/NI-MUH_FV_06-2013-anticonceptivos.pdf

http://www.sec.es/area_cientifica/manuales_sec/LibritoAnticoncepcionyTrombosis.pdf

Primera setmana de Creixem Junts

Aquest bloc s'ha traslladat! Em trobareu a www.laurarodellar.com

Demà fa una setmana que es va publicar el primer article al projecte que comparteixo amb la Irene i el Ferran: Creixem Junts. Hem anat a dormir tard cada nit però estem molt contents de com ha anat la primera setmana, i estem veient que la nostra feina (que tots fem a banda de les nostres feines habituals) està tenint una bona rebuda... aquesta és la recompensa més gran.

Dilluns és el dia de la Secció de Salut, i vaig començar parlant sobre la presa de medicaments en l'embaràs i durant l'alletament. Dimarts li va tocar a la Carme Rovira estrenar "Educar i Criar", i ens va preparar un escrit interessantíssim sobre l'autonomia dels nens i com els podem ajudar els pares. Aquest ha estat l'article que més comentaris ha generat. Els dimecres la masovera compra nespres, i a Creixem Junts parlem de Benestar. Hem estrenat la secció parlant d'alimentació de la mà de la Mònica Suàrez. Dijous, a banda dels continguts d'Actualitat, també presentem una activitat al Raconet, la secció on els nostres lectors poden participar i explicar la seva manualitat, recepta de cuina, disfressa, excursió, etcètera. Aquesta setmana, la Irina de Juan ens ha explicat com fer bossetes de roba per a guardar el te. I els divendres... els blocs! Tenim quatre blocaires ben trempats disposats a explicar el seu dia a dia i compartir-lo amb tots nosaltres.

Dilluns vam acabar la jornada amb gairebé 400 visites... un bon nombre per a començar. Dels nostres visitants, el 40% han tornat. Esperem que aquestes xifres vagin creixent amb nosaltres, així com el nombre de col·laboradors i propostes per al Raconet. Realment, trobar col·laboradors no és fàcil: han d'estar disposats a cedir-nos el seu temps desinteressadament, han de tenir gràcia escrivint i, punt important, han de ser professionals del sector. D'aquesta manera garantim la veracitat i el rigor científic dels nostres continguts, cosa que ens diferencia d'altres pàgines o de fòrums.

Bé, jo aniré escrivint aquí i allà, i us animo a seguir-nos i a deixar-nos comentaris. També ens trobareu a Facebook i a Twitter, i podeu visualitzar el nostre clip a Yotube.

www.creixemjunts.cat
El portal de les famílies en català