Els inicis de la lactància: la teoria i la pràctica

Aquesta entrada del bloc la dedico al que he viscut fa uns dies arrel del naixement del meu segon fill: la pujada de la llet. Amb la meva filla vaig tenir una pujada molt poc simptomàtica, però aquesta vegada he passat per totes les fases, com si estigués llegint un manual de lactància materna. Parlant de manuals, us recomano la guia de lactància materna del Dr. Carlos González: “Un regal per a tota la vida”.

D’entrada, la transició del calostre a la llet en si es coneix familiarment com a “pujada de la llet”. D’on puja? Potser quedaria millor dir-li baixada, o sortida, o qualsevol altra cosa.

Durant les primeres 48-72 hores després del part, quan el nadó s’agafa al pit, s’alimenta de calostre, un líquid entre transparent i groguenc ric en immunoglobulines que s’encarrega de suplir les necessitats del nadó fins que puja, baixa o surt la llet (a partir d’ara parlarem de pujada per no liar la troca). La producció de llet depèn d’una hormona anomenada prolactina, mentre que la seva ejecció (sortida) és conseqüència de l’acció de la famosa oxitocina, la qual també és responsable de les contraccions uterines durant el part. Quan el nadó mama, està provocant un pic de prolactina i alhora fa que se segregui oxitocina, i per tant està estimulant tant la producció com la sortida de la llet. És la llei de l’oferta i la demanda: més succió (demanda) en una posició òptima, més oferta de llet.

Alhora, l’adrenalina, que es fabrica en situacions d’estrès, inhibeix l’acció de l’oxitocina, de manera que vint persones a l’habitació de l’hospital observant i jutjant com donem el pit no ens ajuden gens.

Els nadons, quan neixen, passen una estona desperts, com si estiguessin investigant el món, però passades unes hores el cansament d’haver nascut fa que tendeixin a estar més aviat endormiscats, i tota la família ens dirà que tenim moltíssima sort d’haver tingut un nen tan bo... però no us en refieu, després la majoria es transformen! D’aquí la importància que el nadó s’agafi al pit el més aviat possible després del naixement, sempre i quan el seu estat i el de la mare ho permetin... però “ojo”, si és un nen al qual li ha costat una mica “engegar” (ha sortit poc actiu i li ha costat treure les secrecions de la boqueta i les vies respiratòries), jo recomanaria esperar una estoneta perquè si no és molt possible que tot el que entri acabi sortint (acompanyat d’uns quants mocs) i ens angoixem.

Quan s’inicia la lactància, aquesta ha de ser a demanda des del primer moment. Frases com “és que no m’aguanta les tres hores” han de ser esborrades immediatament del nostre cervell. Les tres hores se les va inventar algú, però no tenen cap mena de sentit. Ara, el nostre objectiu és que pugi la llet, i si el nadó ens demana pit cada hora podem estar ben contentes: abans ens pujarà la llet, recordem la llei de l’oferta i la demanda. Per què volem que pugi la llet? Perquè el calostre no deixa de ser com una beguda isotònica per a esportistes, aporta nutrients però no és el mateix que un bistec, i per tant el nadó no pot sobreviure a base d’això eternament.

Mentre esperem la pujada de la llet, és normal que el nadó perdi pes (fins un 10% del pes al néixer es considera normal). Un cop pugi la llet, començarà a recuperar pes, i anirà fent més pipí i més caques (passant del meconi negre com el carbó a les caques de transició, que semblen d’ocell, fins a arribar a la caca groga típica dels nadons). Un nadó ben alimentat fa pipí i caca, per això quan siguem a l’hospital cada cop que entri la infermera encarregada dels nadons ens preguntarà si n’ha fet. La temperatura també ajuda a guiar-nos: als nadons una mica deshidratats els puja la temperatura unes dècimes.

Aquesta pèrdua (normal) de pes i aquests controls (necessaris) del nadó angoixen molts pares, sobre tot quan s’hi afegeixen pressions externes com iaies i tietes que resulta que tenen màsters en lactància i no ho sabíem. Frases com “pobret, està desesperat”, “dóna-li un biberó i veuràs que bé que es queda”, “potser no tens prou llet”, i un llarg etcètera, només ens faran segregar adrenalina, però no ens ajuden pas. Els biberons i la llet artificial no són pas verinosos, i tothom és ben lliure d’alimentar el seu nadó com ho desitgi, però si hem optat per la lactància materna ens hem de tornar sords envers aquesta mena de comentaris i només donar suplements (de llet materna o artificial) quan el pediatre ho consideri oportú. No per donar un suplement descansarem millor, potser aquella nit sí, però val més la pena passar dues nits amb el nen enganxat al pit i que pugi la llet el més aviat possible. Que el nen mami cada hora és normal, ho fa per estimular la producció de llet, i que s’enfadi amb el pit també. A més a més la succió activa el reflex gastrocòlic (menjar-fer caca), i treure tota aquella pastarada de meconi no ha de ser gens agradable.

Sent encara a l’hospital, o acabats d’arribar a casa, ens pujarà la llet si tot va bé. La pujada pot ser més aviat silenciosa (com em va passar a mi després del primer part), o “a bombo y platillo”.

Primer signe: ingurgitació (en major o menor grau). Els pits es noten més durs i una mica més calents, i tenim calor. Sembla que estan més plens, però en realitat no són cantimplores que s’omplen i es buiden, sino que més aviat estan inflamats per la presència de llet a tots els conductes de la glàndula mamària. Quan hi ha molta llet, part d’aquesta surt dels conductes on s’allotja i inflama les cèl·lules del voltant, provocant encara més sensació d’inflamació. El resultat: des d’una molèstia fins a dolor intens, i una, dues o tres talles més de sostenidor. Això, en menor o major grau, ho notarem també quan el nen ens faci una dormideta més llarga del que és habitual en ell, i estarem desitjant que es desperti per a que ens buidi el pit.

Aquesta inflamació pot provocar calfreds, sensació de tenir febre i símptomes com mal d’ossos, com si tinguéssim la grip.

Com ho arreglem això? D’entrada, un antiinflamatori, tipus Ibuprofè o Diclofenac, ens anirà la mar de bé, i és absolutament compatible amb la lactància (de fet a l’hospital ens en donen com a pauta habitual). L’aplicació de fred pot ajudar a baixar la inflamació, però el que realment ens interessa és buidar el pit. Si el nadó està despert en aquell moment, i sabem que s’agafa bé al pit, és el mètode ideal: res ni ningú ens buidarà millor el pit. Va molt bé fer una mica de massatge en direcció cap a l’areola sobre la zona més dura per tal que es buidi bé. Però què passa si el petit o petita dorm, o no mama en una posició del tot correcta i buida poc el pit i s’hi està molta estona? Tenim alternatives: el buidat manual i el llevallets. El buidat manual és molt senzill: es tracta de buidar el pit amb les mans netes, apretant-lo en direcció cap a l’areola mentre fem un massatge, que serà suau si la llet surt amb facilitat, i més intens (encara que faci mal) si la llet està més retinguda i li costa més sortir. 

Respecte del llevallets, el buidat manual té l’avantatge que no estimula el mugró, i per no augmenta la producció de llet, cosa que ens interessa de cara a equilibrar l’oferta i la demanda. No cal deixar el pit absolutament flonjo, simplement treure aquest excés de llet que ens molesta o ens provoca dolor. Abans de buidar aquest excés de llet, o abans que el nadó mami, ens pot anar bé l’aplicació de calor per tal d’estovar tota aquesta inflamació i dilatar els conductes plens de llet, fent que la llet surti més fàcilment. Podem fer servir una bossa d’aigua calenta o una estoreta elèctrica, posar els pits en un cove d’aigua calenta o a la pica del lavabo o ficar-nos a la dutxa amb aigua ben calenta... aquest sistema és el que fa que quan sortim de la dutxa haguem de córrer per a posar-nos el sostenidor abans de deixar tot el terra ple de gotetes de llet.

Molt bé, això és molt maco i sembla molt fàcil: calor, massatge... però ara enlloc de ser en un món imaginari en silenci som al menjador de casa (el qual evidentment està desendreçat), tenim un nen que plora de gana, un marit que amb la mirada ens diu “fes alguna cosa” i quatre o cinc familiars o amics apalancats al sofà prenent-se alguna cosa fresqueta i esperant que treiem el pit per a jutjar si ho fem bé. D’entrada, la vergonya al top-less va desaparèixer l’endemà del part, si no aniríem malament. Deixem el nen plorant i les visites al menjador per ficar-nos a la dutxa amb aigua calentona? I si es pensen que sóc una antipàtica? Doncs au, posarem el nen al pit i anirem fent massatge sobre les zones més indurades, i a la propera presa ens ho intentarem muntar millor. Però després resulta que arriba la propera presa i estem tan cansades que prima més ficar-se al llit i donar el pit estirada desitjant que el petit s’adormi i aconseguir descansar un parell d’horetes. 

Conclusió: el moment perfecte no existeix, i per tant o bé passem de tothom i ens dediquem als nostres megapits o bé trampegem com podem i passem d’aquestes mesures de confort... la decisió és de la propietària dels pits, i dependrà del mal que li facin i del compromís que tingui amb les visites. El meu consell: pits en remull i les visites que les entretingui la parella.

I l’altre tema: els mugrons. Fins ara, els nostres mugrons no estaven acostumats a viure en una boqueta, i la pell que els recobreix és sensible. En el millor dels casos, el nadó mamarà en la posició perfecta (boca ben oberta i llavis cap enfora, agafant tota l’areola del pit i no només el mugró, i mugró apuntant cap al seu paladar), però tot i així les primeres preses fan mal, fins que el mugró s’hi acostuma. Amb les meves amigues ho anomenem “teoria del callo malayo”.

I si resulta que té la boca petita, o pel que sigui no s’agafa al pit del tot bé, o no l’estem col·locant de la manera ideal, ens sortiran clivelles als mugrons. Jo he vist mugrons sagnant, que semblaven mastegats, i clivelles espectaculars, així que no és broma, i fa molt mal.

Per tant, ens hem de cuidar els mugrons. Abans de parir, no cal fer res. I un cop ha nascut el nadó, el primer és aconseguir que mami en una posició correcta. Potser ho aconseguim a la primera, alguns nens ho porten escrit i ho fan la mar de bé des del primer moment, però d’altres necessiten que se’ls estigui a sobre. Aquí és molt important comptar amb ajuda d’algú que en sàpiga una mica, ja sigui la infermera o llevadora de l’hospital, la mare, la germana o l’amiga. I clar, han d’anar tots a la una, és molt típica la frase de “és que quan era a l’hospital cadascú em deia una cosa diferent”. 

Si no ens en sortim, hem de demanar ajuda, si el petit mama malament ens farà cada vegada més mal, i un cop tinguem la clivella en marxa encara que corregim la posició ens farà mal un parell de dies fins que es comenci a curar.

Tant per al dolor dels primers dies com per a les clivelles van molt bé les cremes de lanolina, que són molt pringoses però alhora efectives, i la mateixa llet materna. Quan tenim una ferida ens aconsellen no ficar-nos a la piscina per a que s’assequi aviat, però el nostre mugró estarà en remull cada dos per tres... tota la humitat “extra” l’haurem d’eliminar. És ideal que després de les preses apliquem lanolina o la nostra pròpia llet i deixem que els mugrons s’assequin a l’aire, i si pot ser al sol millor. Tot el temps que anem amb els pits a l’aire és fantàstic. Els discs protectors són molt pràctics, però estan plastificats i afavoreixen la humitat... tot i que n’existeixen de cotó, rentables, que deixen que el mugró transpiri i alhora són millors per al medi ambient.

Però clar, tornem a l’escenari que hem comentat abans amb la pujada de la llet: el menjador ple de gent, i hi afegim que regalimem, el nen s’ha fet caca i l’hem de canviar. Com ens miraran si deixem els pits a l’aire? No estarem pas còmodes, probablement. I resulta que vivim en una casa de dues plantes i tenim la lanolina al pis de dalt, o no tenim ganes d’anar ensenyant el mugró a les visites mentre ens posem la crema. Aquí tenim vàries opcions: des d’intentar eixugar el pit amb una gasa i posar-nos un disc protector, i a la propera ja ho farem millor, fins a abandonar momentàniament les visites per a marxar a una altra habitació i deixar que s’assequi el mugró a l’aire. 

Potser no tenim gent a casa però hem de marxar perquè ja fa deu minuts que teníem hora al pediatre i encara som a casa (sortir de casa amb un nadó es mereixeria una entrada sencera al bloc), i no podem esperar que l’aire i el sol facin efecte sobre nosaltres (la mama sempre és l’última, ja em direu quants cops us heu fet les celles durant la baixa maternal). Aquí sempre tenim l’opció de fer servir un ventall, o fins i tot l’assecador dels cabells amb aire fred.

Pel que fa a les clivelles, si ens fan molt mal i veiem les estrelles cada vegada que donem el pit (hi ha gent que plora només veient que el seu fill té gana), podem recórrer a les mugroneres, que són unes fundes per als mugrons fetes de diferents materials i que evitaran el contacte directe amb la boca del nadó. Hi ha molta gent que es dedica a la lactància que és contrària a les mugroneres, però una cosa és el seu ús indiscriminat i l’altra l’ús puntual en situacions concretes com aquesta. Un cop les clivelles estan millor (i el nadó mama en una posició correcta), es poden deixar de fer servir les mugroneres.

En resum, els inicis de la lactància no sempre són flors i violes, però només són els inicis, i un cop agafem el ritme tot va rodat. Són uns dies d’adaptació a la nostra nova condició de mare i al nostre fill o filla, i igual que ho fem nosaltres a nivell personal també ho fan els nostres pits i la pròpia llet. Algunes vegades per vergonya, i altres per por a quedar malament amb els altres, ens desatenem a nosaltres mateixes, i és important trobar l’espai i el moment per a mimar els nostres pits pel nostre bé i pel del nostre petit. I sobre tot, si necessitem ajuda no hem de dubtar ni un segon en buscar-la.

Després d'una cesària... una altra?

A l’Estat Espanyol la taxa de cesàries oscil·la entre un 20-25% en alguns centres públics i més del 35% en alguns centres privats. Moltes d’aquestes dones es tornaran a quedar embarassades, i totes elles es preguntaran: “aquesta vegada també pariré per cesària?”. La resposta no serà sempre la mateixa, i dependrà de molts factors que tot seguit comentarem, però aproximadament un 60% d’aquestes dones podran tenir un part vaginal.

El part vaginal després de cesària (PVDC) és possible. És un part de més risc, però també ho és un part múltiple, una anèmia severa, una hipertensió... el factor de risc hi és, i no ens ha d’espantar... també una segona cesària té més riscos que la primera, i una cesària per natges té més riscos que una amb el fetus en presentació cefàlica, però són situacions que no podem canviar i per tant hem de mirar endavant i afrontar-les. I què ens fa por del PVDC? El fantasma de la ruptura uterina.

La ruptura uterina consisteix en la separació de les dues vores de la cicatriu de la cesària prèvia a la matriu (en alguns casos també pot afectar el cos de l’úter, però més rarament). Això pot provocar pèrdua del benestar fetal i sagnat cap a l’abdomen de la mare, requerint una solució quirúrgica urgent. Això, per sort, passa poc sovint, aproximadament en un 4 per mil dels casos quan el treball de part és espontani i fins un 11 per mil quan s’utilitza oxitocina. Tot i ser una complicació poc freqüent, tots els osbtetres ens hi hem trobat algun dia. De vegades es detecta en el moment de fer una segona cesària, i simplement es veuen les vores de la cicatriu separades sense sagnat, però d’altres dóna la cara durant el treball de part o després de l’expulsiu i s’ha d’actuar amb urgència.

Per tant, la ruptura uterina pot existir, i la pacient ha d’estar informada d’aquesta possibilitat. I aquí tenim la primera condició que s’ha de donar per a un PVDC: l’acceptació de l’embarassada, un cop adequadament informada tant dels riscos com dels beneficis. Si una pacient amb una cesària prèvia no està disposada a parir, li farem una segona cesària. I aquí juguen un paper fonamental tres coses: en primer lloc, com donem la informació (podem ser més o menys catastrofistes i transmetre més o menys seguretat... les coses es poden pintar de moltes maneres),  en segon lloc l’experiència prèvia de la pacient i el record que li hagi quedat, i en tercer lloc el tema de l’anterior entrada d’aquest bloc: el “com” és important? 

Hi ha dones que de seguida es decantaran per una segona cesària, ja sigui perquè no donen importància al “com” ve el seu fill al món, o perquè l’anterior vegada van estar un dia sencer de part abans que els fessin la cesària, o perquè el risc de ruptura uterina les aterroritza... o la suma de tot això.

Altres dones, en canvi, després de passar per una cesària tenen ganes de viure l’experiència d’un part vaginal. Són les que donen importància al “com”, o les que no s’espanten davant del risc de ruptura uterina i pensen que un part vaginal pot ser millor per a elles. Moltes d’aquestes, si es donen una sèrie de circumstàncies favorables, tindran el seu esperat part vaginal, i en gaudiran.

Què més necessitem per tenir un PVDC, a banda de voler-lo? D’entrada, que no es repeteixin les circumstàncies de la cesària prèvia. Si l’altra vegada es va fer una cesària per presentació podàlica, i ara el nadó està col·locat en presentació cefàlica, no hi ha res que a priori ens digui que aquest no pot néixer per via vaginal... després ja es veurà, potser s’hi suma alguna altra cosa i no pot ser, però ja es veurà sobre la marxa. El mateix passa quan la cesària prèvia va ser per una sospita de pèrdua de benestar fetal, una placenta prèvia, etc, és a dir, situacions que ara no hi són.

Quan la cesària va ser, per exemple, per una desproporció pelvifetal (fetus més gran que el que la pelvis era capaç d’assumir), amb un nadó no massa gran que no va poder sortir per via vaginal,  aquesta vegada la pelvis de la mare continua sent la mateixa, i difícilment sortirà per baix un nadó de pes similar a l’anterior. En canvi, quan la desproporció va ser per exemple per un nen de 4 quilos i aquest calculem que en pesa 3, té números per poder néixer per via vaginal.

Si la cesària prèvia va ser per una patologia materna que contraindica el part vaginal (per exemple algunes cardiopaties), i aquesta patologia continua sent present, optarem per una nova cesària. I si per complicacions quirúrgiques de l’anterior cesària es va fer la incisió al cos de l’úter, el risc de ruptura uterina és més elevat i s’aconsella una nova cesària.

Ja tenim, doncs, una embarassada amb cesària prèvia que desitja un part vaginal i en la qual no es repeteixen les circumstàncies que van motivar la cesària. Aquí, per tenir la situació ideal, ens falta una cosa: el treball de part espontani. Això ens facilita molt les coses a tots. No és el mateix trobar-nos a la setmana 42 amb un coll de la matriu immadur que no pas que la pacient ingressi a l’hospital amb contraccions regulars, amb una dilatació de 3-4cm (o més), un fetus ben posicionat i amb el cap ben encaixat a la pelvis... Quan el treball de part és espontani, la taxa d’èxit (entenem èxit com a part vaginal) és molt més gran, i la de complicacions molt més baixa.  Per tant, hem de tenir paciència i esperar que el part comenci sol.

Però clar, no podem esperar eternament... si cal, es pot induir el part? Sí, tot i que la inducció baixa el percentatge d’èxits (qualsevol inducció del part pot fallar, sigui amb cesària prèvia o sense). Amb un control adequat de l’activitat uterina (les contraccions), es pot utilitzar oxitocina en cas de necessitat. S’ha d’utilitzar la dosi més baixa possible, administrada lentament, evitant un excés de contraccions (anomenat hiperdinàmia) que ens augmentaria el risc de ruptura uterina. Per tant, una oxitocina ben administrada pot tenir més avantatges que inconvenients.

L’ús de prostaglandines per a madurar el coll de la matriu ja és més controvertit, i se n’ha escrit de tot (sobre tot pel que fa a taxes de ruptura uterina). En alguns centres es fan servir, i en d’altres no. El cas és que si s’utilitzen, s’ha de controlar molt bé la dinàmica uterina, perquè poden provocar més hiperdinàmies que l’oxitocina, però alhora seran l’única arma per posar de part una embarassada amb un coll immadur (tancat i sense esborrar)... l’oxitocina sobre un coll immadur poca cosa farà. Està clar que la situació ideal és el treball de part espontani, però si hi ha indicació d’acabar l’embaràs i es desitja un part vaginal, alguna cosa hem de fer.

Durant el part, el fet de tenir una cesària prèvia fa que haguem de tenir controlats tant el benestar del nadó com l’activitat uterina per detectar possibles hiperdinàmies. El mètode que ens combina les dues coses és la monitorització maternofetal, les famoses “corretges”. No és necessària una monitorització interna, amb l’externa sol ser suficient, però sí contínua per tal de detectar les eventuals complicacions. L’analgèsia peridural no està contraindicada, i de fet és una bona idea per a poder actuar ràpidament en cas de complicació.  En alguns centres l’expulsiu és instrumentat (espàtules, fórceps, ventosa) de manera sistemàtica per evitar que aquest es perllongui massa (tot sempre encaminat a evitar la ruptura uterina), i en d’altres s’actua segons com vagi tot, permetent el part eutòcic (normal) quan tot va rodat. Un cop s’ha produït el deslliurament (sortida de la placenta), hi ha qui revisa internament la cicatriu de la cesària prèvia per comprovar-ne la integritat, i hi ha qui no ho fa per sistema... sobre això també hi ha nombrosos estudis amb pros i contres.

Quan ja s’ha passat per dues cesàries, totes les recomanacions van a favor d’una cesària, i abans que comenci el treball de part. El risc de ruptura uterina ja s’eleva força més, i cap obstetra ho aconsella.  En molts centres s’aconsellarà una lligadura de trompes després de la tercera cesària per a evitar més embarassos, informant la pacient del risc d’una quarta gestació. En canvi, en països com Brasil, amb una de les taxes de cesària més altes del món, quartes i cinquenes cesàries són el pa de cada dia.

Què faig jo a la consulta i, en general, els meus companys d’hospital? D’entrada, intentar esbrinar què va condicionar la cesària anterior, cosa que no sempre és possible si s’ha fet en un altre centre, ja que  moltes vegades la pacient ni ho sap (perquè no la van informar, perquè no va preguntar, perquè no ho va entendre...). Després, informo la pacient i la seva parella sobre els riscos i beneficis del part vaginal en el seu cas concret, i plegats decidim si optem per intentar un part vaginal o per una cesària. Si optem pel part vaginal,  esperem a que aquest es desencadeni espontàniament, i si arriba el dia en què ens plantegem una inducció en tornem a parlar i, segons les condicions del coll de la matriu i els desitjos de la pacient, induïm el part o programem una cesària.

En resum, el part vaginal després d’una cesària és possible sempre i quan la pacient hi estigui d’acord i no es repeteixin les circumstàncies que van motivar la cesària prèvia, i l’ideal és que el part comenci espontàniament. La ruptura uterina és una complicació a tenir en compte, que hem de saber detectar i solucionar,  però no ens ha d’ennuvolar el camí. 

El "com" és important?

Durant l’embaràs, o fins i tot abans, sovint pensem en el moment del part, i totes les dones imaginem una manera més o menys idílica per a nosatres per a portar el nostre fill o filla al món: ja sigui el part vaginal perfecte o una cesària programada, cadascú té el seu ideal i això és totalment subjectiu, però totes ens ho hem plantejat alguna vegada.  I pot ser que tot vagi com volíem, però també pot ser que no, encara que el resultat final sigui el d’una mare sana, una criatura sana i una família feliç. Realment la manera d’arribar al món és important?

Mèdicament i com s’ha anat demostrant en nombrosíssims estudis científics, el part vaginal és millor que la cesària, sempre i quan no es demostri el contrari per alguna circumstància materna o fetal. Per tant, com a obstetra, sóc partidària del part vaginal mentre no hi hagi cap factor en contra que em faci decidir pel bisturí. I aquests factors són múltiples: des d’una placenta prèvia fins a una sospita de pèrdua del benestar fetal, passant per un part no evolutiu (mèdicament anomenat “part estacionat”) o una malposició fetal, entre d’altres. Hi ha situacions que es poden negociar, com per exemple esperar una hora més si tot està bé i ningú corre cap perill, i d’altres són condició sine qua non i no hi ha massa temps per pensar (com per exemple un desprendiment de placenta).

El més habitual és la pacient que “es deixa fer”, que li agradaria tenir un part vaginal però si no pot ser no passa res, i té la idea mare sana + criatura sana = èxit rotund. Aquestes són les més “fàcils” per a molts obstetres, però això no vol dir que siguin les millors, o que les altres siguin pitjor.

Un altre grup són les dones que, un cop informades (la llàstima és que moltes fonts d’informació deixen molt que desitjar, i són més convincents del que podem ser els obsteres a la consulta), tenen uns desitjos concrets per al seu part, com per exemple evitar l’anestèsia, l’episiotomia o les intervencions mèdiques no necessàries, que se li posi el nadó pell amb pell just néixer i que no se’ls separi, parir en una postura determinada o a l’aigua, etc. Aquí hi ha diverses actituds: des de la persona que malgrat aquestes preferències és conscient que si cal actuar prioritzarà el criteri del seu metge fins la que mostra una desconfiança absoluta cap al personal sanitari i posa en dubte cada punt i cada coma.

Hi ha qui compara un part amb una apendicitis, on ningú discuteix al cirurgià la necessitat d’operar i si ho fa per via oberta o laparoscòpica, i per tant es posa les mans al cap quan una pacient expressa les seves voluntats i els seus desitjos de cara al seu part. Jo no ho veig així, perquè el part és un procés fisiològic (normal i que forma part del cicle de la vida), i en canvi una apendicitis és una condició patològica (una malaltia). Per tant, considero que la dona (o més aviat la parella en conjunt) sí que ha de poder triar certs aspectes del naixement del seu fill, mentre no es posi ella mateixa en perill ni hi posi el seu fill (i si ho fa, és més per malinterpretació d’informació que no pas perquè vulgui cap mal a ningú).

L’altre tema és quan la pacient, ja a la primer visita, em demana un part per cesària. Això es coneix com a “cesària a demanda”, i l’obstetra té el dret d’oposar-s’hi, però també l’obligació d’adreçar la pacient a algun professional disposat a fer-la-hi. Aquí hi ha molts punts de vista, i s’hi barreja el principi d’autonomia del pacient (capacitat de decidir lliurement) amb el de beneficència (actuar pensant en el bé del pacient). Un pot pensar que si algú està disposat a passar pel quirofan per tenir una talla més de pit, per què no fer-ho per ser mare? Els detractors d’això afirmaran que la mare corre més riscos, i el nadó també, i per tant el metge l’ha de guiar cap a l’opció més segura. Què faig jo? Doncs actuo segons el cas: si la pacient m’està demanant una cesària per por, per “sortir corrent” de la situació, intento reconduir-la i penso que s’està deixant portar pel pànic del moment. En canvi, si per exemple ja a la primera visita m’explica un part previ d’hores i hores, acabant en cesària urgent i amb la criatura ingressada, i em diu que és incapaç de passar pel mateix una altra vegada (o altres experiències traumàtiques pròpies o properes), accediré a la seva petició i a més a més li deixaré clar que té el meu suport per tal que es tregui el “fantasma” del damunt i no li ennuvoli una etapa tan maca de la seva vida com és un embaràs (passar un embaràs patint és molt desagradable).

Tornant a la idea que un part és un procés fisiològic (que es pot tornar patològic en algunes circumstàncies), molts l’entenem com un moment relativament sexual, romàntic, íntim... igual que la concepció d’aquest fill, i per això volem que sigui especial. Volem viure intensament la seva arribada al món, ser els primers en tocar-lo, tenir-lo ben a prop.  Detallets com un mirall per veure com surt el cap del nadó, deixar que la mare acabi de treure el nen de dins seu, o simplement una mica de música d’ambient, són molt senzills però alhora donen un toc d’emoció i de màgia al moment i aquella parella ho recordarà sempre.

Quan, pel que sigui, l’arribada del nostre petit al món no és tal i com havíem imaginat (aquí no només incloc una cesària, sino també un part induït per un problema d’hipertensió, per exemple), podem arribar a tenir sensació de frustració, de fracàs, d’haver fallat com a mare i com a dona...  i en canvi al nostre voltant sentirem frases com “el més important és que esteu tots bé”, “veient-li la cara se t’han de passar tots els mals”, “avui en dia una cesària no és res”, “a la meva veïna li van fer tres cesàries i ella tan contenta”, etc.  Doncs sí, l’objectiu és que mare i fill estiguin bé, però alhora hem de saber entendre la mare que té aquests sentiments, i amb aquesta mena de comentaris no l’ajudem gens. En aquests casos és fonamental la informació: una dona no es pot quedar amb la idea que li han “robat” el moment, o que ha fallat, perquè això ho arrossegarà sempre. Les coses han anat així per un cúmul de circumstàncies, i la protagonista de la història les ha de conèixer i ha de saber que no podia ser d’una altra manera... llavors serà capaç de trobar les eines per assumir els fets. 

Recordo una frase d’una pacient que no té res a veure amb l’obstetrícia, però que em va arribar a l’ànima com a exemple de desinformació: “jo d’aquest hospital no me’n refio gens, perquè el meu pare es va morir perquè el metge havia de marxar a esquiar i va decidir tallar-li les cames”. A saber què devia passar, però no m’imagino el cirurgià vascular fent una amputació d’extremitats inferiors un divendres a les set de la tarda només pel fet de tenir els esquís carregats al cotxe.  

Per tant, conclusió: el “com” és important? Per a algunes persones no, però per a d’altres sí, i molt, i els professionals de l’Obstetrícia hem de ser conscients d’això (independentment del que cadascun de nosaltres opini) i contribuir a que aquest moment tan esperat sigui el més màgic possible. Nosaltres fem molts parts, però les nostres pacients passen un, dos o tres (o quatre...) parts a la seva vida.

Per mi, com a mare, sí que és important el “com”, i més després d’haver-ho viscut una vegada... i estic desitjant que arribi el “quan”. 

Cap a la pelu!

Fa uns dies vaig anar a la perruqueria, portava unes arrels de mig pam i a saber quan hi podré tornar a anar. Quan ja era a casa, una amiga em va preguntar: “i estant embarassada et pots tenyir els cabells?”. Doncs d’això parlaré avui.

La resposta no es troba als llibres d’Obstetrícia, i confesso que durant el meu primer embaràs vaig demanar permís al meu ginecòleg abans d’anar a tenyir-me els cabells (morta de vergonya, se suposava que ho havia de saber!). Em va dir que sí que podia, i que no patís, que una resident gran meva també li havia preguntat quan estava embarassada. I a mi, a la consulta, és una pregunta que em fan sovint.

I ja que parlem de dubtes, aprofito per respondre “sí” a diverses preguntes que moltíssimes embarassades em plantegen a la primera visita (molta gent ve amb una llista escrita en un paper, o fins i tot feta amb l’ordinador, i les més posades en tecnologia punta la porten escrita al mòbil): depilació amb cera, maquillatge, lents de contacte, cremes solars... sí, cap problema.

Bé, tornem al tema. Els tints capil·lars que s’utilitzen actualment al nostre país contenen bàsicament substàncies vegetals, juntament amb algun producte químic. Aquests productes químics, administrats en dosis molt més elevades que les conté un tint, han provocat més incidència d’efectes perjudicials en animals de laboratori, però mai s’han demostrat efectes nocius en humans, i menys amb les dosis emprades. Tampoc s’han fet estudis amb dones embarassades que puguin demostrar científicament la inofensivitat dels tints, i per tant no podem estar-ne 100% segurs, però el que està clar és que les dones embarassades porten dècades tenyint-se els cabells i mai se n’ha vist cap efecte advers (i vivim en una societat totalment alarmista que a la primera espurna faria saltar el senyal d’alerta).

D’altra banda,  el tint no l’injectem a la vena de l’embarassada, sino que s’aplica als seus cabells, i part queda al cuir cabellut. D’aquesta part que queda en contacte amb la pell, una petita quantitat pot ser absorvida, però d’aquí a que arribi al fetus ha de recórrer un llarg camí i passar la barrera de la placenta, una portera de discoteca amb uns criteris d’admissió ben estrictes.

Les perruqueres solen ser autònomes, i per tant moltes treballen fins que es posen de part perquè no es poden permetre el luxe de pagar un altre sou o tancar la paradeta, i elles més que ningú estan en contacte amb tints capil·lars (i si sumem la dosi total, probablement serà més elevada que l’administrada als animals de laboratori en estudis científics). Si els tints fossin perjudicials, ja n’hauríem descobert els efectes nocius en els fills de les perruqueres.

Més substàncies tòxiques absorvim quan estem en un ambient tancat amb fum de tabac (per sort, amb la llei antitabac, això ja està superat), i ningú s’ha plantejat mai no anar a un bar embarassada o a casa d’uns amics fumadors... i bé que anem a passejar per la Diagonal de Barcelona.

Per tant, si estàs embarassada, pots anar tranquil·lament a la perruqueria i, si ho desitges (o uns quants cabells blancs t’hi obliguen) tenyir-te els cabells. A més a més et sentiràs més a gust amb tu mateixa, i això és molt important. Ja que portes uns quilets més al damunt, vas cansada i pateixes més o menys símptomes a causa de l’embaràs, tens dret a mirar-te al mirall i pensar “què guapa estic”.

El germà "gran"

Dimecres passat parlàvem sobre com vivim nosaltres el segon embaràs. Avui dedico el tema als germans “grans”, i ho poso entre cometes perquè de vegades no tenen ni dos anys. Ells, per molt petits que siguin, també viuen l’embaràs a la seva manera, i tot i que la majoria estan encantats amb la idea, els dubtes existencials sovint els assalten. Com ho manifesten? Doncs de moltes maneres, segons el nen... i com diu la mestra de la meva filla, “si ho manifesta encara, així ho treu”.

El primer que fem és tencar-nos les banyes pensant en com comunicarem la notícia al nostre fill o filla: ensenyant-li una ecografia, comprant un dels múltiples contes que existeixen al mercat que expliquen la història d’una manera o d’una altra... A la nostra filla no li vam arribar a dir que esperàvem un germanet. Amb els seus dos anys pràcticament acabats de fer i unes 6 setmanes d’embaràs ens va deixar anar: “la mama té la panxa molt grossa, la mama té un bebé a la panxa”. Així que no sempre cal planejar com li direm, perquè ells mateixos van sentint converses quan ens pensem que miren per la finestra del cotxe i ho acaben captant tot.

La primera reacció sol ser des d’indiferència fins a sorpresa i/o emoció, segons l’edat. Amb un any i mig  segurament els entra per una orella i els surt per l’altra, i continuen jugant o fent el que feien. Quan són més grandets ja es poden imaginar alguna cosa, i molts han viscut els naixements de cosins o nens d’amics nostres i tenen amiguets que han tingut germans o que tenen les mares embarassades.

Després, però, comencen els dubtes existencials. La mama té son, està cansada, s’emprenya amb més facilitat... i això des que té el germanet a la panxa. I als matins la mama de vegades vomita, mira què li fa el germanet pobreta. Què dius, que menjarà teta de la MEVA mama? Que hauré de compartir la mama? Que jo dormiré a la meva habitació i ell amb el papa i la mama? Hostes vingueren que de casa ens tragueren!  I la mama se’n va a treballar amb el germanet dins la panxa, i en canvi jo me’n vaig a l’escola. Tot això, segons l’edat i la manera de ser del nen, serà més o menys accentuat.

La meva filla va passant per fases en què vol ser molt gran i molt autònoma i per d’altres en què vol dur bolquer i mamar, i totes elles poden coexistir en un mateix dia. S’ha emprovat roba de nadó, s’ha ficat dins d’una banyera on quan tenia tres mesos ja hi cabia justa, s’ha ficat dins de la cadireta del cotxe per a nadons... nosaltres l’hem deixat fer, jo sempre he tingut la concepció que el que descobreixes amb els teus propis ulls sempre et queda més clar, i així ha estat ella mateixa la que ha anat comprovant que ja no és un nadó de pocs mesos.  A banda d’això, li remarquem molt com n’és d’afortunada per ser tan gran, ja que pot menjar el que li agrada i no només llet, té amics, té joguines xulíssimes enlloc de coses de bebé, la mama s’ho passa genial amb ella perquè podem xerrar i em pot explicar què ha fet a l’escola, etc.

També trobo molt interessant veure l’evolució del seu joc. Amb la idea de tenir un nadó a casa, molts tendeixen a jugar més amb nines, els fan de mama, els canvien el bolquer... i alguns els donen el pit i tot. Amb la cuineta ja no fan pollastre amb patates, sino papilla, i amb els amiguets juguen a papes i a mames. La meva filla, com a mínim, ha anat fent tot això, i l’altre dia va venir a jugar una amiga seva i feien veure que es canviaven el bolquer damunt d’un matalasset canviador... i pels seus nassos ha arribat a aconseguir posar un minibolquer de talla 2 al seu pare damunt dels texans.

L’altre tema són les visites obstètriques. Com a mare, opino que si el germà “gran” és petit i no salta d’alegria cada cop que veu una foto del germanet (s'imaginen un germanet rosadet i els ensenyem una mena d'esquelet en blanc i negre), millor mantenir-lo en el seu propi espai i no dur-lo a les visites. I com a metge, opino el mateix, no perquè molestin (sí que hi ha nens que desmunten la consulta en 5 minuts... les bàscules els encanten, però hi estem acostumats), sino perquè n’he vist molts a la meva consulta i els que no passen del tema manifesten reaccions de tota mena. 

Sí que recordo una nena que va seguir tot l’embaràs de la seva mare i només es va perdre una visita perquè estava de colònies, però aquesta tenia 6 o 7 anyets i era una nena molt madura, i cada vegada que venia s’enduia fotos del germanet i el dia del part va entrar quan ja havíem acabat per ajudar a vestir el nen. Aquesta, però, és l’excepció, normalment es porten “malament” (ho poso entre cometes perquè no és que siguin dolents, és que és la seva manera de manifestar-se) o demanen pipí a mitja ecografia. 

Per tant, és una cosa que a no ser que tinguin una certa edat ens fa més il·usió a nosaltres que a ells.  A banda d’això, exploracions com una ecografia morfològica a les 20 setmanes requereixen una gran concentració per part de la persona que l’està realitzant, i per tant pel nostre bé és millor portar només la parella i deixar el nen (i la mare, la sogra, la tieta i la veïna) a casa.

Nosaltres vam portar la nostra filla a l’ecografia 4D, i a banda de mirar la pantalla dos minuts va acabar estirada ella amb la panxa a l’aire perquè també volia una eco... i a casa em fa ecografies amb el seu maletí de metge i amb l’escàner de la caixa registradora de joguina. També em va acompanyar un dia a comprar un parell de conjuntets de nadó, i es va dedicar a fer veure que s’escapava de la botiga (i això que li encanta triar i remenar roba, encara que sigui per al seu pare per exemple).

I per on sortirà el germanet? Aquí cada nen, segons la seva edat i la seva manera de ser, s’imaginarà el que sigui. La meva filla diu que sortirà per una porta, cosa que amb dos anys i mig tampoc hem desmentit pas. Les diverses explicacions tècniques s’han d’adaptar a la mida de cada família, segons com cadacú se senti més còmode, i sabent que tot això ho expliquen a l’escola amb la seva pròpia versió. I com ha entrat a la panxa? Aquí no m’hi he trobat... tenim el recurs de la cigonya,  el recurs “papá planta una semillita dentro de mamá”,  l’explicació tècnica real...

Nosaltres hem obviat el tema de l’estada de dos o tres dies a l’hospital, tenim una nena molt parrandera i li encanta anar a dormir a casa dels avis i dels cosins, així que ho deixarem com una festa de pijames espontània. I quan marxem a l’hospital, no li direm pas on anem, ja sabrà que el germanet ha nascut quan sigui el moment de venir a veure’l, on volem tenir-la tot el dia donant voltes al tema i sense el papa i la mama.

En definitiva, jo encara no he tingut el meu segon fill, però tinc la sensació que a la meva filla li crea molts dubtes la idea que sigui “virtual” i estigui dins la panxa. Per tant, en el nostre cas, hem optat per parlar del tema el mínim possible i deixar que sigui ella la que el vagi descobrint a poc a poc, al seu ritme i segons la seva necessitat de saber. En canvi, quan el tingui a casa i el pugui tocar i li posi cara, em sembla que ho tindrà tot més sota control i crec que no serà per tant... aviat us ho explicaré! 

Un coixí a la panxa?

Molts homes es pensen que estar embarassada és com portar un coixí a la panxa, que no pesa ni dóna senyals de vida, i per tant es mostren sorpresos i/o enfadats davant de segons quines situacions.

Al llarg de la meva més o menys curta vida professional (i també en el meu entorn social) he vist dos grans grups de pares: els pares embarassats i els no embarassats.

Els pares embarassats són aquells que comencen l’embaràs buscant informació per Internet i fan més preguntes que la mare a la primera visita, que pateixen les nàusees com si les tinguessin ells, que volen notar cada patadeta, que s’ho passen pipa triant robeta i el cotxet, i que quan arriben les últimes setmanes corden les sabates de la seva parella perquè aquesta no es veu els peus. El dia del part els fa mal a ells, tenen el ritme cardíac del petit exhaustivament controlat, a l’hora de l’expusliu també apreten i estan desitjant que els donin el nen a ells.

Els pares no embarassats, que opino que són la majoria (i evidentment hi ha termes mitjos) són els que es mantenen més o menys al marge dels símptomes, les patadetes, la robeta i cordar-te les sabates. No per això seran mals pares, simplement són així. Igualment van a les visites obstètriques, estan atents a les ecografies (tot i que també n’he vist jugant amb el mòbil, i no un ni dos), i el dia del part no fugen corrents (tot i que sí que tenen més tendència a marejar-se, per exemple). No frisen per agafar el nen acabat de néixer quan encara està mig pringós (més per por que per cap altra cosa) i no s’han llegit un manual sobre com canviar bolquers, però després ho fan prou bé. Simplement, no saben de què va la cosa i s’hi han d’anar adaptant progressivament, a poder ser sense massa pressions externes de iaies i tietes... però tampoc a dos per hora, que se’ls necessita!

Doncs fent referència als pares no embarassats, sovint sembla que es pensin que a la panxa no portem un nen (o nena) que primer sembla una mongeta però acaba rondant els tres quilos, més una piscina de líquid amniòtic, més la placenta que pesa al voltant del mig quilo, més una bona retenció de líquids, més el que ens hem engreixat de “xixa”...  per ells ens han enganxat allà un coixí ple de plomes d’ànec. Tampoc entenen que les hormones de l’embaràs poden provocar nàusees i una son terrible al primer trimestre, que tenim menys capacitat pulmonar i en ocasions ens ofeguem quan caminem (i aquí hi sumem l’anèmia més o menys moderada característica de l’embaràs), que l’estómac no se’ns buida amb la mateixa facilitat, que la nostra columna vertebral sembla una S (se’n diu lordosi), que els ossos de la pelvis fan crec-crec, que la matriu creix i tiba dels lligaments que l’enganxen a la pelvis i això fa mal, i un llarg etcètera.

La barreja del còctel hormonal amb la incertesa i en ocasions por al que vindrà, juntament amb tot aquest conjunt de símptomes (que es poden tenir tots o ni un i seran millor o pitjor tolerats segons la persona),  fan que l’humor de l’embarassada no sigui sempre perfecte, i més cap al final de la gestació. En ocasions deixes de treballar setmanes abans de la data probable de part, i per tant passes més hores a casa. Ells arriben cansats de la feina i esperen trobar-te de bon humor, perquè total “estàs de vacances” o “estàs a casa i no tens res més a fer”,  però tu tens mil coses a fer i estàs més sensible (i a sobre has hagut de recollir calçotets de terra, cosa que et baixa la poca líbido que et quedava en picat). I si a més a més tens un altre petit a casa, has hagut de seure a terra a jugar (i quan trobes la postura ja se n’ha cansat i marxa a fer una altra cosa i tu trucaries la grua per aixecar-te), després l’has banyat deixant-te l’esquena, etc.  

Quan una persona està cansada, està més irritable, i si a sobre té les hormones pels núvols encara més, una combinació perfecta per no rebre la parella amb el millor somriure.

Els homes no embarassats no entenen res d’això, i per tant la seva sensació és que els han canviat la dona, o que aquesta s’ha transformat en una mena de bruixa antipàtica amb 15 o 20 quilos de més que es passa el dia remugant.... si total només està embarassada! La frase típica és “quines ganes tinc que pareixis ja!”.

Evidentment no tots els dies són així, si no no repetiríem pas, però quan tens un dia d’aquests t’ofusques de mala manera. Què s’ha de fer aquí? Primer, pensar que el teu home no és l’únic, que és cosa del sexe masculí, que no ho sap fer millor perquè no sap entendre què t’està passant. I en segon lloc, respirar fons (el que la teva capacitat pulmonar fisiològicament reduïda et permeti) i pensar que demà serà un altre dia i que aviat tindràs una de les meravelles del món als braços i seràs la dona més feliç del món.

(Espero que cap pare, embarassat o no, s’ofengui amb aquest text fet amb carinyo i un toc d’humor per treure una mica de ferro a l’assumpte).

El segon és diferent?

Doncs sí, el que diuen és veritat: el segon embaràs és absolutament diferent.

Físicament, el cos ja s'ha adaptat una vegada a tots els canvis que implica un embaràs, i per tant ho farà abans i de manera més brusca. Si a tot això afegim el cansament físic (i no parlem de l'espiritual) que s'arrossega tenint ja una criatura a casa, per molt que tinguis un sant per marit, tots els símptomes que amb el primer fan fins i tot il·lusió amb el segon es toleren pitjor en general.

Durant el primer embaràs, tot i treballar dins i fora de casa, la gent acostuma a posar-se cremetes vàries, des d'antiestries fins a olis diversos, i qui pot s'apunta a natació, classes de ioga, cursets de preparació al part... tot acompanyat d'una extensa bilbiografia a base de llibres, revistes i altres fonts d'informació. Un cop acabada la jornada laboral, hi ha temps de sobres per al descans, la recerca de cotxets i la seva comparativa per Internet, triar els colors de la paret... i si no et fas el sopar te'l fan.

Quan l'anomenat "el segon" s'instal·la dins la panxa i comença a donar senyals de vida, tot canvia: d'entrada, el test d'embaràs amb dues ratlletes (o una cara somrient, si et va la modernitat dels tests digitals, els quals els ginecòlegs odiem perquè la gent se'n refia més que de nosaltres) fa més por. Amb el primer fa por i il·lusió, i aquesta vegada sí, fa il·lusió, però també tens la barreja de sentiments de "pobret fill meu que se li acaba el xollo" i "ara com ens ho farem" per allà al mig.

A banda d'això, físicament ja hem comentat que en general un segon embaràs es tolera pitjor, i alhora et trobis com et trobis tens un petit o petita que et necessita i vol que la seva mama l'agafi a coll, el banyi i es tiri per terra a jugar com sempre. Sí, hi ha el papa, però la mama és la mama.
Jo a la meva filla sempre li he venut que "la mama té mal d'esquena", però no cola massa, i un dia em va dir que em treia el germanet de la panxa i així no tenia la panxa grossa ni mal d'esquena... tontos no són.

Les cremetes passen a la història, no hi ha temps material, sí que et dediques a posar-ne al teu fill o filla, però tu si te'n poses un cop per setmana ja pots estar ben contenta. I ja no parlem de iogues, piscines i classes vàries... i llegir, per què? Se suposa que ja t'ho saps, però precisament per això estàs més escagarrinada que mai. Cotxets? Ja el tens, uns dies abans es neteja i es torna a muntar. Algú t'ha preguntat què necessites? Si ja ho tens tot! Com a molt si tens una nena i tot és rosa i ara ve un nen, compraràs algun conjuntet (tot i que els pijames roses es reciclen a les millors famílies, mentre en tinguis un de decent per si has d'anar a Urgències a la nit, la resta tant és). El color de la paret? Tal i com són les vivendes actuals, molts germans comparteixen habitació.

A mida que van passant les setmanes, la panxa va pesant. Les hormones són diferents que les del primer trimestre, ja no tens aquella son espectacular per la maleïda i alhora imprescindible progesterona, però fa mal l'esquena, la pelvis fa "crec-crec", i moltes vegades portes dos nens incorporats: el de dins que ja comença a ser una personeta i el de fora que sembla que mengi pedres i cada dia pesa més. El segon trimestre passa més o menys dignament, i el tercer ja comences a tenir complexe d'elefant. I el dia que et cedeixen el seient en algun espai públic et mires la panxa i veus que allò comença a anar en sèrio.

Quan s'apropa el moment del part, et preocupa més la logística de com t'ho faràs amb l'altre nen si tens contraccions a les 3 de la matinada que no pas tenir la bossa de l'hospital a punt. Amb el primer ho tens tot net i polit i planxat i empaquetat en una bossa nova de trinca, i amb el segon acabes tirant 4 bodies en una bossa entre contracció i contracció, i si ho prepares abans ho fas a estonetes quan l'altre no mira, que si no es vol emprovar tota la robeta de talla 0. Aquesta vegada has de fer una bossa més: la del germà gran, que probablement passarà dos o tres dies a casa dels avis o dels tiets.

I no sé si a altres els passa, però la meva sensació ara mateix és que en breu marxaré a un hospital a passar 2 o 3 dies amb un nen que encara no conec, mentre que la meva nena, la que més estimo en aquest món (a banda del seu pare), vindrà de visita. A ella l'estimo amb bogeria, en canvi el nen és com si fos un desconegut, no me'l sé imaginar, només conec el seus moviments (que no són pocs). Tindré amor per a tots dos? El meu sentit comú em diu que sí, les meves amigues que en tenen dos també em diuen que sí, i les meves pacients quan vénen a parir el segon estan igual de contentes que amb el primer... així que ens haurem de treure aquests pensaments del cap.

Algun altre avantatge ha de tenir el segon: estadísticament, el segon part és més ràpid i més fàcil que el primer. No és un mite, hi ha dades escrites sobre el tema. Poden haver-hi excepcions, però en general és així.

I bé, aquí deixo aquesta entrada, que no és plan d'avorrir el personal el segon dia.